circumstàncies nòmades

Jo sóc més d'Iran

2011-07-14T21:03:00.005+02:00

Típic ocàs a Istambul

Avui em llevo altre cop, després de força temps, en la impersonalitat i fredor d'un hostal. Un hostal cool d'Istambool, un dels centenars de negocis enfocats a backpackers o motxilers, establiments en els quals, passats els memorables dies de circumstàncies, cada cop m'hi identifico menys. Són les set del matí i és de calaix que tothom encara ronca: des de les despampanants i quasi inaccessibles americanes que aprofiten l'estiu per descobrir Europa sense fer l'esforç d'aprendre una paraula que no surti al Collins Pocket - tampoc és que en el seu idioma tinguin un rang de vocabulari shakesperià - fins aquelles misterioses i a voltes entranyables criatures d'ultratomba sobre els quals hom es pregunta qui, com i per què de la seva presència.

Entro al cuarto de bany. M'afeito o no m'afeito? M'afeito el bigoti i em deixo la barba? Em pentino? Surto del quarto de bany. Què em poso? Bé, tinc poc a triar, certament, doncs per aquest viatge de quaranta dies només carrego tres-quatre quilos: robes interiors, una muda de recanvi, raspall de dents i aire. Ah, i la càmera i el portàtil i un parell de llibres, és clar. Veurem si ho supero i si sóc capaç de verificar que fora de Catalunya també venen medicaments o un llarg etcètera d'estris que no cal carretejar per sistema si no resulten d'imperiosa necessitat. Total, i tornant al tema: què em poso? Fóra convenient ensenyar cuixa? Em poso els pantalons llargs fins el turmell? La camisa, màniga llarga o màniga curta...? Intento pensar quan temps fa que no analitzo tan exhaustivament la meva imatge i aparença abans de sortir al carrer, i és que el motiu pel qual he matinat (un més que entranyable castellanisme, com el mític fer hincapeu) és per barallar-me per un visat quasi de col·lecionista en un entorn on qualsevol detall és important.

Al final, camisa màniga curta, pantalons llargs i xancles. I afeitat, tot i que en algun lloc vaig llegir que al pais on vull anar tot home ben afeitat se'l considera anti-sistema. Surto al carrer, sé que el consulat està aprop. Passejo, més que camino, Sultanahmet amunt, Beyoglu avall. És d'hora i l'Istambul conservador té presa la ciutat; la mateixa que més tard es transvestirà a ritme vertiginós per convertir-se possiblement en l'epicentre mundial de l'hedonisme musulmà. Istambul mola. Arribo a un trencall buscant l'avinguda d'Ankara. Encara incapaç de trobar el nom del carrer on estic, alço la vista i la veig allà, al cènit d'un edifici rollo colonial que tan vesteix un Consulat o Embaixada. Bandera tricolor: verda, blanca i vermella i no és Itàlia. Consulat iraní.

Hi entro. La gent vesteix normal, sóc un paranoic, sempre pensant en el pitjor. Fa més de dos mesos que vaig enviar la documentació, i tinc un mal pressentiment. He llegit a internet que els diplomàtics iranians solen perdre els papers, literalment, i temo que el meu visat no pugui ser processat. Erro, per fortuna erro. Un tal Mussavi, gran funcionari i millor persona, em mostra l'autorització pel meu visat. Tot i tenir una cua que espanta, es pren el luxe de fer broma, de recomanar-me itineraris i d'encoratjar-me a fer justícia sobre la imatge que l'eix del bé i el seu imperi mediàtic ha decidit vendre sobre aquest país. Completo els habituals formularis re-afirmant que mai he format part d'organitzacions terroristes o he estat portador de malalties de transmissió sexual. Tampoc sé manipular armament químic ni nuclear. Li torno els papers al bo d'en Mussavi, que es salta per la torera el període d'espera de tres dies i em promet que el visat estarà a punt aquesta mateixa tarda, entschallah. Intento recordar quan va ser l'últim cop que un funcionari extranger em va tractar així i simplement em perdo intentant recordar.

A la tarda, a les tres, puntual com un clau, recullo el visat. Per fi, pensava que aquest moment no arribaria mai. Tot això va començar ara ja fa més de dos anys, m'atreviria a dir tres, doncs el primer destí en el qual es va fixar Circumstàncies Nòmades va ser Iran. Aquell convuls estiu de 2009, on la tupinada d'Ahmadinejad va provocar que la Revolució Verda posés el pais potes enlaire i conseqüentment es paralitzés l'expedició de visats, va fer que aquell projecte no es pogués fer realitat. Ara, és hora de treure's una pedra de la sabata que ja fa massa que m'estava neguitejant. Uns somien en els resorts de Punta Cana i Pukhet, d'altres en Índia i la seva espiritualitat. Jo, cada cop ho tinc més clar: sóc més d'Iran.

És hora de donar la cara!

2011-01-31T14:44:00.003+01:00

Al matí, a les 12, a la Fundació Aplicació de Callús

A la tarda, a les 6, al Casal de Joves de Súria

Karakoram 2010, la llegenda

2011-01-27T13:44:00.004+01:00

Ha arribat l'hora de saldar un deute que tenia amb el bloc, que no és altre que explicar d'una manera o altre la fabulosa aventura que vam gaudir durant els mesos de juliol i agost a la insuperable serralada del Karakoram. Com que, i valgui el tòpic, les paraules es queden curtes per expressar la majestuositat del lloc, aquí va un vídeo de vuit minuts (que de ben segur que se us faran curtíssims i valen MOLT i MOLT la pena) que il·lustra com va desenvolupar-se un periple alpí de pel·lícula.

Relata l'estada de 12 dies al Parc Nacional del Karakoram, on vam realitzar una ruta des d'Askoli a Hushe atravessant el llegendari Gondogoro La en plena mitja nit i vam regalar-nos amb vistes privilegiades de gegants com el K2, el Masherbrum o el Gasherbrum. De la mateixa manera, vol ser també un reconeixement a l'encomiable tasca de l'equip que va fer possible que aquesta aventura arribés a bon port. A tots els Hassans, els Bashirs, els Imrams i a tota una sèrie de personatges entranyables que van ser la nostra família durant aquells dotze dies aïllats totalment de la civilització.

* els comentaris estan en anglès perquè
els amics pakis els puguin entendre.
** BSO: "Clubbed to Death, de Rob Dougan, Kurayamino Variation.

Disbauxa i disciplina

2011-01-08T19:20:00.005+01:00

Una molt bona amiga ahir em recordava que estava faltant al pseudocompromís de penjar una foto diària al bloc. Moltes vegades penso, sincerament, que si el món funciona és gràcies a gent com ella ;). Si, és cert, estic faltant a aquella promesa, però si no recordo malament tot estava supeditat a les a vegades farragoses dinàmiques nadalenques i als excessos que porten implícits.

Torno a la càrrega amb aquest interessant vídeo que vaig enregistrar un dia qualsevol dels darrers mesos de viatge mentre exercia la docència en una escola de primària xina. Crec que parla per si sol de les magnituds en les què es mou el gegant vermell i mostra aspectes interessants com ara el mite de l'ordre i la disciplina xinesa, la massificació i la constant caiguda en contradiccions ideològiques quan una escola pública d'un país comunista amenitza l'hora del pati amb una cançó coreana amb la tornada en anglès... si aixequés el cap Chairman Mao...

M'agafo quatre dies de vacances i si m'animo us parlo d'Istambul la setmana que ve!

El pont de Howrah

2010-12-24T15:02:00.006+01:00

Howrah Bridge, Calcuta, Índia

Interessant estructura metàl·lica emblema d'una Calcuta que intenta treure's l'etiqueta de ciutat prècaria i mísera per antonomàsia. Combina els característics taxis grocs Ambassador amb sense sostres que converteixen qualsevol indret en llit improvisat, aliens a la frenètic ritme urbà indi.

Nena uighur

2010-12-21T17:45:00.005+01:00

Hotian, XinJiang, Xina

Tal com anuncio en l'últim post, aquí comença la sèrie de fotos que penjaré durant aquests dies per compensar l'excessiva mandra que em va suposar durant el viatge penjar fotos.

Es tracta d'una nena musulmana a la província de Xin Jiang, a la Xina occidental, en plena Ruta de la Seda Sud. Està feta al mercat de Hotian, sense cap mena de dubte el més bulliciós i interessant que he visitat en els darrers quinze mesos. Nena musulmana, nena uighur, amb tot el què comporta a una Xina que per això és totalment comunista: tots som iguals, tot som hans, o sigui que toca exterminar minories, diguint-se tibetanes o uighurs.

Demà més!

Ara si, el penúltim

2010-12-13T14:18:00.003+01:00

No havia escrit en la meva vida. Mai he sigut un fanàtic de la literatura pròpiament dita. Mai he llegit el Petit Príncep. Ni El Zoo d'en Pitus. Jo llegia Tintins i ZipiZapes, i - perquè veigueu que intel·lectual sóc - vibrava llegint la premsa esportiva. Detestava els llibres que em feien llegir a l'EGB: per algun motiu els trobava exageradament cursis. Encara no m'explico com havia guanyat un parell de concursos de poesia. A secundària, tres quarts del mateix. Era un desastre redactant, sobretot si havia d'escriure sobre temàtiques que trobava empalagosament tradicionalistes. Descriu aquest paisatge, escriu una història utilitzant aquestes paraules. Motivació nul·la. No vaig ser capaç de llegir un llibre per iniciativa pròpia fins que vaig acabar l'insti. Fracàs total. Què hi voleu fer, el noi era de ciències (dissociació que cada cop trobo més estúpida).

Serveixi tot aquest parrafón per mostrar el pobríssim background literari que tenia i confessi ara que he disfrutat com un nen escrivint en aquest bloc. No ho sé. Me n'he adonat que potser per escriure no cal portar bufanda, gorra o fumar amb pipa. Només cal tocar la tecla indicada i trobar un tema amb el qual es vibri, de la mateixa manera que espero que hagin vibrat les 13.033 visites d'aquest bloc i les persones que gràcies a les seves 209 aportacions han contribuït 209 vegades a dibuixar un somriure a la meva cara cada cop que els rebia. Gràcies a aquests i als què han decidit interessar-se per tot plegat via mail, de forma més íntima. El bloc ha sigut el meu joc preferit durant aquests 447 dies. Wikileaks, en el seu cable sobre Circumstàncies Nòmades, apunta que de cara al 2011 el bloc podria canviar continguts, nom i estructura. Renovar-se o morir. Seguirem pendents de notícies i preparats per si Direcció requereix tornar a agafar l'estil·logràfica.

De fet jo no n'he fet mai servir, d'estil·logràfica, al contrari que els nens de les escoles de la Xina. Sense voler parlar massa de matèries en les que sóc profà, he d'admetre que m'ho he passat pipa els darrers mesos treballant en una escola xina, fent gal·la, tot sigui dit, d'un indubtable intrusisme. L'escola xina, aquell món on només el 4% dels nens fan els deures, aquell món on es contracten pallassos preferiblement de pell ni negra ni groga, sino blanca, perquè parlin anglès i entretinguin els alumnes. Aquell món on els professors extrangers signen autògrafs. Aquell món on es pretén ensenyar anglès oral a seixanta nens en sessions de quaranta minuts i on està prohibit fomentar qualsevol esperit crític. Aquell món on pels foranis només hi ha una consigna: si et demanen d'on ets, digues que véns d'Amèrica. Aquell món on, sota els clitxés de l'ordre i la disciplina, la transparència i l'honestedat pesa tant com l'essència del comunisme; és a dir gens. Corrupció a mansalva, tot treballant en escoles públiques amb visat de turista. Dos mesos bocabadat contínuament en una escola - segons les últimes estimacions - de sis-mil alumnes, on els nens durant l'hora del pati dibuixen coreografies quasi olímpiques i on el bastó (de l'escombra) de tant en tant no hi sobra, sigui per tasques higièniques o per formalitats punitives. Això si, sempre amb un somriure a la boca. Literalment impagable: dono per fet que no em pagaran desembre, és un clàssic.

Tot això i més ha succeït a Mian Yang, condado de Sichuan en el qual només fa un parell d'anys 30.000 persones van veure segades les seves vides com a conseqüència d'un terrorífic terratrèmol de 7,9 graus en la mítica escala Richter. A les parets de l'escola, entre quadres de models nacionals com ara Deng Xiaoping o Yao Ming, s'hi intercal·len fotos de personatges anònims darrere les quals s'hi amaguen les tràgiques històries de supervivents i màrtirs d'aquesta recent tragèdia nacional, convertits en referents d'aquest país pseudocomunista. Ara bé, enlloc hi ha rastre de devastació*, i la regeneració gairebé espontània després de tal daltabaix és un exemple més de la bogeria evolutiva que està experimentant la Xina, de la rapidesa amb la qual està cremant etapes. Una estudiant d'arquitectura de vint anys m'explicava - vols que t'expliqui la meva història? - que va passar els primers cinc anys de la seva infància desterrada i oblidada en una granja de la repudiada Xina rural i profunda perquè els seus pares no acceptaven la seva condició femenina. Un cop procreat el tan anhelat com il·legal segon descendent, finalment un mascle, van decidir recuperar-la; estem parlant de la primera meitat de la dècada dels noranta. Quinze anys després és l'orgullosa líder - no sabeu com els agrada utilitza aquesta paraula - d'una promoció de tres-cents arquitectes i se li dibuixa un futur que no hauria augurat ni el més optimista. En només quinze anys, de l'abandó d'una infància trencada sense joguines en la marginació de la vida rural xinesa a la diabòlica competència per la caça i captura de l'èxit. Això és la Xina d'avui en dia.

Aquestes experiències i tantíssimes altres circumstàncies han sigut un colofó esplèndid després de 447 dies de circumstàncies i d'intermitents cròniques, anècdotes, denúncies i poca-soltades vàries. D'aquí a escassos dies aterro al Prat, amb dates assenyalades a la vista. Amb forces ganes, perquè negar-ho, d'atabalar a qualsevol que ho demani amb les circumstàncies que han envoltat la meva persona i amenaçant amb més de tretze mil fotos disponibles. Amb ganes d'acabar amb mites i tòpics i llegendes. Amb ganes de recordar ja amb nostàlgia el fred de Rússia. Amb ganes de posar en un pedestal Laos i Birmània. Amb ganes de lamentar-me del saqueig turístic que pateix bona part del sud-est asiàtic. Amb ganes de seguir venerant l'Hindustan. Amb cert complexe de Kassandra a la vista quan toqui parla de les meravelles de Pakistan, de l'Islam i companyia. Intentant explicar què carai hi passa a la Xina.

Aprofitant la tornada, i ja que per Nadal les promocions es porten, us convido a clausurar circumstàncies nòmades 1.0 tot consumint, tal com és tradició durant aquests dies, dosis extres i exagerades de bloc. Tot encadenant l'edició especial nadalenca amb l'edició especial cuesta de enero penjaré, si els excessos pre, trans i post nadalencs ho permeten, una foto diària il·lustrant qualsevol singularitat que m'hagi passat desaparcebuda fins intentar completar-ne una cinquantena.

Molt bon solstici d'hivern a tothom, i que les bones circumstàncies us acompanyin.

* A Mian Yang city no va enfonsar-se cap edifici.

L'ocàs del nomadisme

2010-10-30T14:09:00.006+02:00

Fa una eternitat que no actualitzo el bloc, i és que el tercer episodi xinès ha aconseguit acabar amb la meva paciència a l'hora de poder penjar uns posts decents i dignes dels meus benvolguts i apreciats lectors, crítics i seguidors. No és l'única excusa, ja que després de 369 dies on the road els efluvis de la província de Sichuan han portat circumstàncies nòmades a patir una metamorfosi sense precedents per acabar transvestint-les en unes circumstàncies sedentàries de durada indeterminada.

Pel camí, hi ha hagut circumstàncies a cabassos. Hi ha hagut circumstàncies que relaten la meva arribada a Chengdu, al cor de la Xina. Circumstàncies que parlen dels maltractats i entranyables uighurs, causa per la qual l'occident més espiritualo-cool-progressista també faria bandera i cavall de batalla per mermar el poder xinès si en lloc de ser musulmans fossin budistes. Hi ha circumstàncies que expliquen el fracàs i la decepció total que suposa creuar el desert de Taklamakan quan un cerca l'essència de la Ruta de la Seda i acaba desconcertant-se al topar contínuament amb metròpolis pròpies del desert de Nevada. Hi ha circumstàncies, també, que relaten la vergonya i el nerviosisme que es pot arribar a passar quan s'entra a la Xina pel superlatiu pas de Khunjerab. I hi ha, per acabar, circumstàncies que fan que per ara desitgi mantenir un parell de posts com a inèdits per injustificada paranoia i prudència i per engrandir una mica més - si mai ha existit - la llegenda de Circumstàncies Nòmades. Si, aquesta parada i fonda porta de la mà l'obertura d'un parèntesi en el neonomadisme amb targeta de crèdit que he estat practicant durant el darrer any que es transformarà en sedentarisme amb ingressos mensuals.

No cal passar gaire dies a la Xina per adonar-se que a dia d'avui és la terra de les oportunitats. Els extrangers que hi arribem gairebé ensopeguem amb elles sense buscar-les, i podria establir-se un paral·lelisme amb tots aquells immigrants que ara fa un segle deixaven una Europa assolada per la pobresa - llegeixi's ara precarietat - per llençar-se de boca al somni americà. Si, és cert, són dos moviments migratoris amb causes prou diferents, doncs per sort avui en dia no cal que passem la desesperació i el dramatisme que en el seu dia visqueren els aventurers que feien cap a Ellis Island anhelant un futur millor; ans el contrari: els extrangers a la Xina som més que benvinguts i m'atreviria a dir que fins i tot som idolatrats.

Llegeixo la premsa online quasi cada dia. A part de la candidatura de Carmen de Mairena com a consellera en cap, les notícies no són precisament encoratjadores. Llegeixo articles sobre jovent políglota col·leccionista de carreres queixant-se amargament de la cojuntura actual. M'identifico. Observo xifres d'atur esborronadores i poques esperances de millora a curt termini. A sobre, mitja ciutat de Barcelona s'agenolla davant la visita del Sume Pontífex: si vingués a la Xina riuríem, sense dubte pillaria.

Davant del desencís provocat per aquest quadro, decideixo postular per una feina a la Xina. Penso en les credencials que puc presentar per trobar una feina i configuro la meva carta de presentació: distribuidor de gallines a les Vilaredes, aprenent de mecànic a Súria, socorrista d'aigües dolces al Bages, professor de repàs a l'habitació de casa meva, auxiliar tèxtil en empresa arruïnada de Navarcles, entrenador de futbol base a Manresa, provador de jacuzzis a Balsareny, mosso de magatzem sense contracte al polígon de Santa Anna. Reposador d'estoc en parc d'atraccions a Nova Jersey, fisioterapeuta d'avis dements a Puig-Reig, venedor-estafador de hot dogs a Saint James', escombriaire de pàrking a Londres, comptador de lliures esterlines a City of Westminster. Fisioterapeuta al servei de la Cosa Nostra a la Sicília profunda, monitor de frenopàtic penitenciari a Gènova (heu vist Alguien voló sobre el nido del cuco?), cambrer a l'Estartit, manipulador d'enquestes d'internet a Barcelona, becari en gabinets de direcció d'aeroports al Prat de Llobregat, polèmic llogater de cotxes en multinacional nord-americana al Prat també, professor de català per professionals extrangers a Gran Via, becari pioner en l'estudi del marc leglislatiu sobre l'enviament de coets turístics a l'espai al carrer Tarragona.

Donada la meva experiència professional, prou extensa i polièdrica, destrio el gra de la palla i em presento a una entrevista per treballar de professor d'anglès a una escola de primària-institut a la província de Sichuan.

Ens interesses. Ens agrada el teu accent. Demà comences.

Ara toca enfrontar-me a diari amb aules de seixanta alumnes en una escola de cinc mil alumnes en la dictadura més gegantina que la humanitat ha donat. Miro enrere, i veig que tinc vida laboral i numero de seguretat social en cinc països, i si no m'erro aquesta és la vint-i-unena ocupació remunerada que porto a terme. Suposo que ara enteneu que quan em vesteixo de nòmada i se'm demana a què em dedico, m'inventi sempre la meva professió. M'encanta dir que sóc escriptor, excepte, òbviament, si sóc a Birmània o a la Xina. Obro una nova etapa i espero trobar una manera o altre per explicar-vos-la, ara des de la Xina, amb cinquanta-mil projectes en ment. No tinc elecció. Toca seguir somiant.

http://www.youtube.com/watch?v=HYzgFtVntNI

(impossible penjar el vídeo...)

PD: Tot i que la meva cultura musical frega la mediocritat, m'ha agradat despedir el bloc tal com l'havia concebut amb aquesta sensacional cançó de Sopa de Cabra. Un consell: no cal prendre's la lletra literalment... ho dic pel minut 2:32 ;)

Fins aviat!

El què amaga Pakistan

2010-09-26T07:50:00.036+02:00

Algu ho havia de dir: les imatges que es mostren en aquest post són el què realment, excepte una meravellosa a l'ensems que macabra excepció, fa mil·lenis que amaga Pakistan. No sé si amaga Osames o Omars, desconec si financia els talibans per satisfer la fantasia de convertir-se en un actor clau dins d'una Àsia central musulmana total, ignoro si està montant un complot nuclear per exterminar d'una vegada per totes la població sencera de l'Índia, si la seva classe política lluita perquè algun dia després de seixanta anys d'independència la pau i l'estabilitat quallin o si en alguns dels seus restaurants la carn que es ven realment no és halal; això no ho puc assegurar, però per efectes de l'ocasió m'és completament igual.

Quan era petit, corria per casa (i suposo que encara corre) un llibre que il·lustrava les eternes meravelles del món mundial. Era un llibre de la vella escola, caspós, editat per Caja de Ahorros y Pensiones, o quelcom semblant, que mostrava imatges des de les Piràmides d'Egipte fins al Macchu Picchu peruà, encara que no cal ni dir que a mi el què realment m'encisava era el Taj Mahal. Recordo que algun cop, havent acabat de fer sengles repassades a les fotos (el text no el llegia mai), el meu pare m'havia parlat d'un lloc que res tenia a veure amb tota aquella col·lecció de fotos que al cap i a la fi eren i són icones del turisme benestant occidental*: la serralada del Karakoram. Allò és lo més maco del món, m'havia dit. Només sentir-ne el nom m'espantava, i tot i no haver-hi estat mai, mon pare me la dibuixava com la col·lecció de paisatges més impressionants mai creats. Val a dir que jo i la muntanya no erem massa amics, doncs cada sortida als cims anava acompanyada de soberana marranada ja que no hi havia manera de que entengués quina satisfacció donava deixar-se els alveols passejant-se pels pics dels Pirineus. Era tan materialista com la majoria de nens del món (és meu!), i el què realment em generava satisfacció era cansar-me per marcar un gol, per optar a res més que una medalla de bronze o per deixar anar una elegant safata. Per bé o malament, amb el pas del temps, les coses han anat canviant, i marranada rere marranada, foto rere foto i fantasia rere fantasia es va anar sembrant quelcom que no ha tingut més remei que florir en l'esplendor del Karakoram, i és que per poc que ens agradi la muntanya el què s'hi pot veure és senzillament per flipar.

El pedrot del fons a la dreta és el k2

Ara que me'n recordo, quan era petit, a més, ningú parlava del Pakistan. Ara està en boca de tothom, tothom creu conéixe'n la tenebrosa realitat des de la comoditat del sofà de casa, des de la terrassa del bar, des dels diaris, des dels estaments oficials. Pakistan és sinònim de terror. Cada parell o tres de mesos les notícies diuen que hi ha hagut un atemptat en una manifestació sufí a Lahore, o que els talibans han fet volar pels aires l'exclusiu Marriott a Islamabad, i la gent s'escandalitza davant tanta barbàrie, que n'arriben a ser de mala gent aquests pakistanesos, no hi anéssiu mai que us posarien una bomba només arribar... ignorant per complet que malauradament per uns i afortunadament per altres el terrorisme, excepte en comptades ocasions, és diabòlicament selectiu i efectiu i a Pakistan el visitant és profundament respectat; mentre s'omet que per exemple, a Mèxic, desenes de persones moren diàriament en qualsevol carrer per tirotejos entre clans i màfies locals sense que per això les mares s'escandalitzin quan llurs fills hi decideixen treure el cap. El sensacionalisme dels mitjans de comunicació ha portat a criminalitzar qualsevol estat musulmà i estigmatitzar Pakistan com la terra més insegura, perillosa i hostil on als occidentals no ens poden ni veure: tot plegat una fal·làcia més gran el Nanga Parbat.

Nena aria** a Shimshal

Sé de sobres que quan torni a Catalunya, els esforços per convéncer a amics, coneguts i saludats de que Pakistan és una terra acollidora i colossal seran totalment en va: sé igualment que mai podré comparar-me amb el Pellisser en termes de credibilitat, encara que no sé perquè dubto que mai s'hagi passejat per Gilgit, Lahore o Islamabad. D'acord, bueno, si ens plantem davant la sofisticada i exhuberant Mesquita de Faisal un divendres de Ramadà i ens posem a repartir panfletos amb la cara d'Al·là potser ens guanyem un petit marrón, i si intentem flirtejar amb les noietes emburcades de Hushe potser els seus germans ens facin una cara nova en un instant. Inclús si ens trobem a Peshawar i tenim la brillantíssima idea d'intentar creuar la frontera amb Afganistan pel mitiquíssim pas de Khibber podríem tenir problemes, però com ja s'està convertint en un tòpic del bloc, amb respecte, responsabilitat i sensibilitat cultural és pot anar a tot arreu.

Bonica variant de cua a l'estil hindustaní, a Lahore

Mai ha sigut l'objectiu d'aquest bloc convertir-se en un catàleg d'una agència de viatges, però l'extraordinarietat del Pakistan i el Karakoram, sense cap dubte i no dit per mi sinó directament de la boca d'alpinistes experimentats, la zona de muntanya més preciosa del món, bé que val que li rendeixi tribut amb aquesta petita antologia de sud a nord que batejo com les set meravelles del Karakoram. El més increíble d'aquesta llista és que és més que superficial, ja que l'immensitat de la zona fa que els indrets màgics es comptin per centenars. La vall de Kalash, Chapursan, les planes de Deosai, l'Hindu Kush... infinits racons que queden pendents de descobrir, per perdre-s'hi tants mesos com un desitgi i no acabar mai saciat. Ah, per una vegada, m'estalviaré entopicar-me amb l'empalagosia d'aspectes com els somriures o l'amabilitat de la gent que els pobla, excepte, és clar, per Karimabad.

Imponent vista del Rakaposhi i vall de Hunza des de Karimabad

No sabeu com de satisfet estaria si només una sola persona canviés la seva terrorífica imatge i els seus prejudicis sobre Pakistan després de veure aquestes fotos i llegir aquest post.

El Nanga Parbat

Nanga Parbat des de Fairy Meadow

S'eleva fins a 8125 metres, dels quals 7000 els fa gairebé en línia recta des del cim fins la gorja de l'Indus. Estem parlant, així doncs, de la muntanya més llarga i la paret més alta del planeta, que fa del Nanga Parbat un dels vuit mils més accessibles visualment a la vegada que el converteix en un dels més inabastables alpinísticament, per alguna cosa té la fama ben guanyada de muntanya assassina. Una caminadeta de tres dies, ja que les carreteres adjacents a la KKH porten una eternitat tallades, ens deixen a un Fairy Meadow des del qual l'al·lucinant paret brilla fenomenal.

La vall de Haramosh

Nens perduts a Haramosh

La vall de Haramosh és només una més de les infinites valls a descobrir a la serralada del Karakoram, de poca anomenada però que guarda racons i racons per mai acabar. Rodejada de pics de set mil metres encara per batejar, té tots els ingredients d'una vall al Karakoram: glaceres perillosíssimes amb les que millor no jugar, rierols salvatges i bravíssims i de tant en tant algun prat idíl·lic on plantar tenda per descansar. Només falta que els pares dels incomptables nens perduts del tros sacrifiquin un vedell per cel·lebrar la teva presència per sopar. Tres quarts del mateix per Shimshal.

Parc Nacional de Karakoram

Tot encarant el Gasherbrum

La mare dels ous, el clímax, l'apoteosi. El segon pic del planeta, el K2 (8611 m.), el Broad Peak (8047 m.), el Hidden Peak (8068 m.), el Gasherbrum IV (7923 m.), el Masherbrum (7821 m.)... els trobem després de cinc dies de travessa concentrats en una àrea minúscula equivalent a menys de dos dies de caminar. Si algun escalador troba quelcom més sublim en més reduït espai, que deixi un comentari al bloc, si us plau. Ah, i si algú no en té prou, podem anar afegint noms a la llista: l'afiladíssim Leila Peak, les elegants torres Trango, l'interminable glacera de Baltoro, l'èpica assegurada tot creuant els 5900 m. del Gondogoro La, el Gitanillo de Urdukas i el seu art... un festival.

Karimabad

Fort de Baltit, Karimabad

Karimabad és realment especial. Al nord hi brilla el Golden Peak (7023 m.), al sud l'imponent Rakaposhi (7788 m.), a l'est el Diran Peak (7270 m.) i l'Ultar Peak (7388 m.) corona l'oest. No és extrany que en aquest entorn meravellós hi hagi l'indret amb més encant del nord de Pakistan, Karimabad, poblat per una comunitat ismaïlita que, després d'atravessar Gilgits, Indus Kohistans i Baltistans ens sembla la gent més afable, tolerant i liberal que mai ha donat la humanitat. Té un casc antic i tot, fenomen paranormal en els pobles del Karakoram, a més d'estar net i ser el primer poble que trobo en tot l'Hindustan (recordem: Bangladesh, Índia i Pakistan) amb sistemes de canalització d'aigües residuals. Potser sembla una anècdota, però les circumstàncies fan que sigui un lloc sense igual. La nineta dels meus ulls.

El llac d'Atabad

Aigües cristal·lines a Atabad

Sempre em costa d'imaginar-me quan estic en algun indret especial i l'entès en geologia de torn en deixa anar alguna com... tot això fa dos milions d'anys era un oceà. Entre Karimabad i Passu, al llac que sepulta part de Gulmit, l'entès en geologia de torn es quedaria patidifòs quan el paki de torn li digués... això fa mig any era una vall, my friend. Per flipar.

Poca gent sap que les tendències destructives d'Al·là al Pakistan durant el 2010 van tenir el seu tret inicial el quatre de gener. Una mastodòntica esllavissada de terra, res a veure amb riuades, va endur-se un poblat sencer i conseqüentment catorze morts, a més de taponar la sortida del riu Hunza dins de la vall. Resultat: el nivell de l'aigua va créixer i créixer fins a sepultar nombrosos poblets i fins a vint quilòmetres de l'autopista del Karakoram. Si, encara que sembli surreal, actualment, vint kms. de l'autopista del Karakoram es fan... en barca! Aquestes coses només poden passar a Pakistan. El llac d'aigües turqueses que ha sepultat pobles i camps i un modus vivendi de centenars d'habitants és una preciositat macabra que segons fonts oficials s'ha estabilitzat i romandrà entre Passu i Karimabad per uns quants centenars de milers d'anys. Un se'n pot fiar més o menys, del què diguin les fonts oficials a Pakistan, però de moment la recent creació de tal fenomenal llac i conseqüent submersió de la carretera arrossega la rèmora de deixar encara més aïllat el nord de Pakistan i en situació més que compromesa als seus habitants, que davant la incomunicació no tenen més remei que devorar ara les reserves alimentícies invernals: molt em temo que a aquest pas es quedaran sense sopar de Nadal. Ah, i creuem els dits tots plegats perquè el dic natural del llac no reventi.

La Catedral de Passu

Catedral de Passu

M'encanta el sobrenom d'aquest espectacular massís que presideix Passu i que és un colofó de despedida soberbi del Pakistan, ja que si ens dirigim nord la frontera xinesa és a tocar. A més tornen a haver-hi ismaïlites rondant.

El Pas de Khunjerab

Pas de Khunjherab, 4730 m.

Els què els toqui creuar-lo perquè marxen cap a la Xina diran fins la pròxima, Pakistan, i els afortunats que hi arribin diran salaam-malekum carregats d'entusiasme. Marxin o arribin, els dos ho faran per la porta gran, a més de quatre mil metres, al pas de Khunjerab. Una autèntica llàstima que el trajecte Sost-Khunjerab-Tashkurgan es trobi en plena zona fronterera i el desplaçament en la mateixa sigui restringit per estúpids protocols militars. Si tenim sort amb el temps, l'aquarel·la que el sol dibuixa sobre muntanya i prats és celestial i un només desitja que la burocràcia fronterera no s'acabi mai per disfrutar-ne com cal. Ens tornarem a veure, Pakistan, entschallah.

* altrament coneguts com a turistes de dretes

** les tropes mediterrànees d'Alexandre Magne, allà al s. IV DC,

van quedar tan meravellades amb el Karakoram

que van deixar-hi una empremta genètica encara ara tangible.

PD: Els problemes que he tingut per penjar aquest post no tenen nom!

Avistar femelles a Pakistan

2010-09-14T12:56:00.008+02:00

Temps era temps hi havia una vegada una caravana que feia una travessa camí a Madinah. Atravessant els deserts d'Aràbia, als lloms dels camells que la formava, hi viatjaven guàrdies, savis i algun que altre aspirant a califa. En una tarda fatídica, durant una parada, l'esposa de l'aspirant a califa va decidir abandonar momentàniament la seva petita cambra privada a bord del seu camell per apropar-se a un bosc proper, no em pregunteu a fer-hi què. Quan va ser hora de reprendre la marxa, cap dels sirvents de la caravana va comprovar si l'esposíssima era a la cambra, i va continuar la seva ruta fins arribar a Madinah on la comitiva va constatar que l'esposíssima no es trobava entre ells, que se l'havien deixat.

El dia següent, però, i ajudada per un bon samarità que la trobà sola, perduda i plorant desconsoladament als confins del bosc, l'esposíssima arribà a Madinah on va ser rebuda amb gran joia i alegria, encara que el tracte cap al bon samarità no fou precisament el mateix, se'l titllà incomprensiblement d'indesitjable i aprofitat. Aquells foren dies de gran agitació a Madinah davant el desconcert generat per l'arribada de l'esposíssima amb un desconegut, encara que després de dies i dies de divagacions i deliberacions es decidí considerar-lo innocent de qualsevol comportament perniciós o actitud pecaminosa. Lamentablement, aquestes no van ser les últimes línies a l'hora de dictar veredicte, ja que el marit de l'esposíssima rebé una de les seves habituals il·luminacions i, per tal d'evitar qualsevol situació comparable a la viscuda durant aquells convulsos dies, decidí prohibir a totes les dones sortir de casa per la resta de l'eternitat.

Un aprenent de mul·là de Peshawar, capital de la Talibània pakistaní, m'explica aquesta paràbola d'irracional i més que qüestionable desenllaç. Una soberana begenada que hagués quedat en no res si no hagués sigut perquè l'esposíssim en qüestió era el profeta Mohammed, si no hagués sigut perquè la il·luminació que va rebre provenia d'Al·là i si no hagués sigut perquè la lamentable i pèrfida moraledja (gallifante per traducció al català, i no m'agrada moralitat) de la història va quedar plasmada en tretze línies, tantes com dones va tenir el profeta, i pels segles dels segles, a l'AlCorà. En altres paraules: aquest és el motiu pel qual a Pakistan, com a la majoria dels països musulmans, més de mil-cinc cents anys després, la majoria de les femelles passen una vida sencera allunyades de la vida pública, principalment clausurades a casa, tancades a pany i forrellat.

Aquesta història no fa res més que demostrar la inutilesa i la col·lecció de poca-soltades que els llibres sagrats transmeten a les generacions futures, i és difícil no plantejar-se com pot ser que encara hi hagi societats que es basin en textos que foren oferts a la humanitat per poders divins, els més moderns, fa gairebé mil cinc-cents anys, desde la Bíblia a l'Alcorà passant per la Torà. Totes les societats, per bé o per mal, neixen, creixen, es relacionen, es desenvolupen, maduren, algunes es podreixen... en essència, canvien. Per més que busqui no trobo un motiu pel qual regir-se en l'actualitat per uns principis arcaics que, a part de ser indubtablement testimonis d'un llegat històric i cultural, no són més que el reflexe de la ignorància d'unes societats pretèrites davant les pors i inseguretats derivades de les circumstàncies de la seva anacrònica realitat. Us imagineu que demà hi hagués un cataclisme i que d'aquí dos mil anys les societats futures es basessin en best-sellers actuals i per extensió en els miracles de Gandalfs, Salanders i Golums o encara pitjor; en icones com Bob Marley, el Diego o en Harry Potter i pedres filosofals? Seria espectacular.

A Pakistan, les escriptures sagrades han modelat una societat on per qüestions de gènere pràcticament un 50% de la població té la total impossiblitat d'accés a l'educació i desenvolupament individual, pilars imprescindibles sobre el quals construir i afavorir el desenvolupament de qualsevol societat. Per acabar-ho d'adobar, estadístiques esgarrifoses diuen que al 2005 un 90% de les dones pakistanís eren víctimes d'un càncer anomenat violència de gènere. Sense cap mena de dubte, si el pare de la nació pakistaní, el veneradíssim Jinnah, aixequés cap, tornaria a caure fulminat després de veure en què s'ha convertit el país que ell mateix liderà a l'independència amb un discurs històric en què anuncià que podeu pertànyer a qualsevol religió, casta o creença que l'Estat mai s'hi interposarà.

Si bé no l'estat directament, si que la seves mans armades, exèrcit i Servei d'Intel·ligència, refusen qualsevol secularisme i es fan forts apostant per una línia dura ultra-confessional que veu en l'Islam l'arma imprescindible per assolir les seves ambicions imperialistes al Kaixmir i no abaixar la guàrdia en la seva habitual obsessió per l'etern enemic hindi. La precarietat en l'oferta educativa pública d'un estat que sobreinverteix en recursos militars deriva en un buit educatiu enorme que a Pakistan les madrasses, centres educatius d'exclusivitat masculina on s'aprèn doctrina islàmica, s'han afanyat a tapar, tot convertint-se en els únics reductes educatius accessibles pel proletariat (masculí, és clar). És de domini públic que aquests centres, en algunes ocasions, amaguen estretíssims vincles amb l'islamisme més extremista i radical, i es converteixen així doncs en planter de fonamentalistes i yihaidistes capaços de qualsevol bestiesa en nom d'Al·là: potser la solució als malsdecap d'abans Pervers Musharraf i de l'ara viudu de Santa Benazir Bhutto Màrtir, que se'ls hi ha escapat completament el tema de les mans, es diu educació pública i no armar-se fins les dents, flirtejar amb els Estats Units i desenvolupar bombes nuclears.

El cas Benazir Bhutto és una d'aquelles contradiccions tan especials i tràgiques que són tot un clàssic a Àsia. Va tornar al país a finals de 2007 aclamada pel poble com la imatge del canvi, el control sobre l'exèrcit i la secularitat, després de deu anys d'exili i de ser-li perdonats múltiples casos de corrupció no esclarits. La carismàtica líder del Partit Popular de Pakistan (PPP), amb les seves espectaculars i malauradament efímeres aparicions en públic, anava directa cap a la presidència d'un país ultra-masclista quan un exèrcit amb màscara de grup extremista la va elevar a màrtir nacional tot assassinant-la només al cap de dos mesos d'arribar al país, ara fa un parell d'anys. No li van donar temps ni a presentar-se a les primeres eleccions democràtiques a Pakistan en anys.

Un parell d'exemples, un parell d'extrems

A Islamabad, ciutat artificial per excel·lència, es poden observar certs símptomes en la transformació de certes llibertats. Sense escatimar en reductes marginals, és el centre burocràtic del país i poca cosa més. Ni cultura, ni basars, ni entreteniment, ni encant. Dins de l'avorriment general, cometo un autèntic sacrilegi que gairebé fa tremolar els pilars de Circumstàncies Nòmades i me'n vaig a menjar a una multinacional del pollastre fregit. Creieu-me, el càrrec de consciència va ser terrible, aquella nit gairebé no vaig poder dormir dels remordiments, vaig pecar, ho sé, tot plegat fou condemnable, gravíssim, una autèntica fatalitat... però si alguna cosa tenen aquests establiments és que compleixen al 100% aquella dita del malo conocido: t'agradarà més o menys, menjar-hi serà més o menys condemnable, però excepcionalment saps perfectament a què vas i això s'agraeix, sense sorpreses picants i amb certs estàndards d'higienitat... i lavabos nets! gairebé ciència ficció a Pakistan.

És curiós perquè aquest tipus d'establiment, que a Europa no rebossa precisament de clientela d'alt pedigrí, a Pakistan té un punt de sofisticació especial i es converteix en un lloc de trobada i certa desobediència per la joventut local. Les noies gosen apropar-se soles a aquells mostradors impecables amb aquells megacartells anunciant menús espatarrants (fes-lo extra) on a vegades calen dues carreres i un màster per entendre-s'hi i desxifrar l'àpat a demanar. Sense por, decidides, més independents que mai, i lluint espectaculars cabelleres negres sense lligams fan la seva en una cua excepcionalment civilitzada i seuen satisfetes davant la seva hamburguesa doble amb extra de ketchup i french fries. És l'únic lloc on hi he trobat, fins ara, certa paritat.

És en un establiment d'aquests on em cau un diari a les mans on, arrel del dia de l'independència, una coneguda pop-star nacional declara obertament que per ella la llibertat és passejar-se pel carrer amb una samarreta sense mànigues sense haver de suportar mirades intimidants i un cantautor identifica tal concepte com l'absència creences religioses imposades a individus per govern i societat: de fet, de relativa llibertat de premsa n'hi ha i la gent jove benestant professa una oberta i destacable desafecció al seguiment estricte de les doctrines islàmiques. Certament trobo normal que després d'una vida sotmesos al jou de l'Islam qualsevol influència que vingui amb denominació d'origen infidel desperti un interés especial, digui's pollastre fregit o himne del mundial. És el debat de sempre: confessionalisme versus secularisme, tradicionalisme versus occidentalisme, xapati amb cigrons versus Mcpollo, Yihaid versus Terrorisme d'Estat: que cadascú decanti la balança segons el seu criteri i la seva voluntat.

Un altre gall canta a les muntanyes, a les regions remotes del Karakoram. Dos dies després de la travessa de tres dies d'Islamabad a Gilgit constato, astorat, que fa cinc dies que no he vist una dona enlloc, ni al carrer ni als bulliciosos mercats, i això que aquest cop m'he estalviat l'extremista i hostil Indus Kohistan. He travessat pobles, m'he relacionat i he interaccionat amb tot tipus d'individus sense avistar ni una femella pels voltants; de fet només trenca aquesta desgraciada ratxa una silueta que intueixo que amaga les corbes d'un exemplar femení ben emburcat.

De petits detalls i anècdotes vergonyoses per deixar-nos desencaixats se'n troben a cada pas. Prop de Hushe, en ple Baltistan, sóc l'involuntari protagonista d'un lamentable incident que em posa els pèls de punta: al girar la vista després de somriure a una nena de deu anys, veig com un adult que dubto que sigui son pare l'està estovant, sospito que per somriure a un exemplar masculí irresponsable i ignorant. Aquesta actitud és un exemple de comportament primitiu elevat a l'enèssima potència: com que amb la raó no et podràs justificar, fes ús de la violència i així et creuran. Decideixo que d'ara en endavant, millor que me'n guardi de ser simpàtic amb les més petites, amb les més grans òbviament aquesta és una qüestió que no cal ni plantejar. A més, d'ONG's locals que es barallen infructuosament amb els homes locals per proporcionar a les dones l'accés a uns programes de desenvolupament individual per la seva dignitat n'hi ha un bon grapat, havent d'afrontar la difícil missió de fer entrar en raó als marits més liberals que només accepten l'abordatge de la qüestió en el benentés que puguin estar contínuament controlant la dona, sobretot que mai estigui sola, duent a terme tasques d'etern vigilant intimidador. De fet, en les úniques zones on he observat certa naturalitat és al nord extrem de Pakistan, a les valls de Hunza i Gojal, on les encantadores comunitats de musulmans ismaiïlites podrien ensenyar a sunniïtes i xiïtes quin és el camí a seguir en termes de respecte i igualtat.

D'entrada es pot pensar que és lògic que, sense tenir en compte l'excepció ismailita, en zones tan remotes el pes de la tradició sigui tan marcat, però al mateix temps sorprèn trobar tots aquests llogarrets de muntanya aparentment aïllats curulls i rebossants de pintades, propaganda i estandards de la tricolor del PPP, el Partit Popular pel qual Benazir Bhutto, la imatge del canvi i la secularitat a Pakistan, tant va lluitar. Recull el testimoni d'aquesta lluita i ja com a president del govern Asif Ali Zardari, que ostenta la doble condició de viudíssim de Bhutto i rei de la nit de Karachi i que contragué en el seu dia matrimoni arreglat amb Bhutto per qüestions financero-familiars: fins i tot la icona de la modernitat a Pakistan té el seu llast a arrossegar. Potser els ultra-tolerants diran que tot ja està bé, refugiant-se en el clàssic comodí que diu que ells són així, que tot això és cultural, que no és culpa seva sino que és culpa de la ignorància... però és que no cal ser ni feminista, ni Magda Oranich ni Pilar Rahola per adonar-se que hi ha quelcom que potser hauria de canviar.

* Torno a estar al país dels miracles econòmics, del creixement anual de dos dígits. Puc tornar a comprar cervesa, menjar a tothora sense Ramadans i després de dos mesos he tornat a comprendre que la humanitat està formada en un 50% per mascles i en un 50% per femelles encara que el Pakistan ho vulgui amagar. Tot i que després de l'experiència pakistaní això sona com un mar de llibertats, aquí la censura no perdona. De moment els túnels virtuals també fan miracles, però us asseguro que patirem per publicar!

Bones Circumstàncies :)

Quan els germans musulmans s'odien

2010-09-03T10:32:00.005+02:00

Aquest últims dies he establert el meu quarter general a l'horrenda Gilgit. No sé que tenen els pobles i ciutats de la primera meitat de l'autopista del Karakoram, doncs l'un és més lleig que l'altre, un autèntica llàstima en un entorn tan colossal. Des d'aquí he fet sortides memorables a Fairy Meadow, el Prat de les Fades, des d'on la sublim paret del Nanga Parbat, la Muntanya Assassina, llueix fabulosament entre una pau i armonia perfecte, i m'he arribat també a la secundària vall de Haramosh on he al·lucinat amb més glaceres, pics i paisatges fenomenals.

Haramosh, una vall sublim com milers d'altres al Karakoram

La tornada de Haramosh és pesada, eterna, amb parades per visitar cosins remots, parades perquè és hora de resar en alguna mesquita on the road, parades perquè algun passatger ara vol comprar carn, parades perquè cau el sol i per tant per avui s'ha acabat el Ramadà o parades perquè el conductor es creua amb algun conegut amb qui té ganes de fer-la petar. És una d'aquelles ocasions on un es desespera al tenir la sensació que mai arribarà al destí final a descansar, i de fet així serà.

Arribem a Danyor, on només un pont i quinze quilòmetres ens separen de Gilgit. Hi ha un ambient maco, penso, per ser les vuit del vespre. Tothom està al carrer fent bullici de forma excepcional, doncs normalment, durant el Ramadà, quan cau el sol és hora d'un àpat pantagruèlic en la intimitat. Entre el rebombori, com sempre, no hi falta la presència del policia armat. Un agent ens atura i s'entén amb els dos companys pakistanís que m'han acompanyat. Sembla que no podem continuar perquè Gilgit està un pèl agitat: ha esclatat un brot de violència sectària entre sunnites i xiïtes. Un company taiwanès bastant més curtit que jo no en fa cabal i reclama parlar amb un oficial perquè ens deixin passar, fent gal·la de la nostra condició de visitants.

I think you don't know the power of a bullet, sir*. Inevitablement em poso a riure, m'encanta la lírica local. Mentre intentem fer-nos entendre i es crea l'habitual núvol d'homes encuriosits al nostre voltant, retronen en l'aire els ecos d'alguna cosa més que una batalla campal: sentim de primera mà l'esclat distant de les bales i pensem que potser si que avui l'assumpte és seriós i més val fer parada abans. Fem un mos abans de buscar algun lloc per dormir i ens adonem per televisió que fins i tot Islamabad se'n fa ressò: de moment sembla que hi ha un mort i uns trenta edificis incendiats.

El dia després a Gilgit

El gran error del profeta Mohammed va ser que, tot i tenir tretze dones, només va tenir una filla. La condició femenina de la primogènita va causar serioses diferències i controvèrsies a l'hora d'elegir l'autèntic i genuí successor del gran profeta, ja que una línia, la xiïta, cregué que el legítim successor del califa era el seu gendre, un tal Alí (inevitablement cosí** del profeta), mentre que l'altre, la sunniïta, refusava per complet una línia de successió que tingués qualsevol cosa a veure amb la figura femenina i apostà pels omeies de la tribu dels Quraix. Com habitualment succeeix quan hi ha afers religiosos d'entremig es va decidir solucionar la qüestió amb una carnisseria descomunal, i després d'imprescindibles i abundants dosis de sang i fetge a la batalla de Kerbala (súper-espiritual, no?) va consumar-se la gran escissió o fitna que des d'ençà diferencia les dues grans branques de l'Islam actual.

La majoria dels musulmans són sunnites, de fet l'únic país de majoria xiïta és Iran. Si bé guarden múltiples similaritats religioses, l'assumpte ha evolucionat com una disputa pel poder entre clans i a Gilgit ningú acaba de tenir clar encara perquè es van esbatussar la nit passada, hi ha fins i tot qui diu que tot és una estratègia governamental per evitar la unió i l'enteniment entre comunitats i per tant fomentar el divide y vencerás. El què ningú dubta és que els germans musulmans, que es defensen a capa i espasa arreu del món, que formen un front comú quasi sense escletxes contra les agressions de l'Estat d'Israel, que mosseguen davant qualsevol atac a les seves creences per part d'infidels o que s'agermanen quan són menystinguts en terres extranyes, s'odien gairebé des de que la filla del profeta Mohammed va començar a caminar. Jo de vosaltres em faria ismaïlita.

* Crec que vostè desconeix el poder d'una bala, senyor

** Vegeu " Cronologia d'una evacuació"

Quan els germans musulmans s'odien

2010-09-03T10:32:00.004+02:00

Haramosh, una vall sublim com milers d'altres al Karakoram

El dia després a Gilgit

* Crec que vostè desconeix el poder d'una bala, senyor

** Vegeu " Cronologia d'una evacuació"

Bon Ramadà des del Karakoram!

2010-08-30T13:24:00.003+02:00

Torno a Islamabad després de la rocambolesca aventura evacuatòria per afrontar novament el viacrucis que suposa l'obtenció del visat pel següent destí, i després de quatre visites a l'enclavament diplomàtic d'Islamabad finalment em surto amb la meva. Afrontar la desidia de funcionaris amargats, els habituals requisits draconians de la burocràcia i sobretot la pèrdua de temps encallat normalment en metròpolis avorrides i sense atractiu diguint-se Rangún, Delhi o Islamabad és ja tot un ritual inevitable a prendre's amb la màxima filosofia. Aquest cop la seqüència és la següent: Ambaixada de la Xina, Ambaixada d'Espanya, Ambaixada de la Xina, Fotocopiadora, Ambaixada de la Xina, impresora, Ambaixada de la Xina: crec que he assolit els coneixements suficients per oferir paquets turístics per descobrir l'apassionant enclavament diplomàtic d'Islamabad, encara que sempre recomanaria als meus clients que - per si de cas - canviessin de vorera quan passessin per davant de l'ambaixada dels Estats Units, tal com he fet cada cop que l'he creuat. Mai se sap què en pot esclatar, d'allà dins.

Com que la situació al sud del país és alarmant, passaré els dies que em resten de visat novament al nord de Pakistan, a l'apassionant Karakoram. Si baixar a Islamabad ja va ser més que complicat, tornar cap a Gilgit es presumeix una entelèquia. El personal de l'ambaixada espanyola, amabilíssim i totalment entusiasmat amb la presència d'un espanyol de veritat* a les seves dependències, m'indica que és impossible tornar a Gilgit per terra, ni lo sueñes, i m'insten a agafar un vol. Ja fa temps, però, que conec sobradament la política ultra-preventiva dels estaments oficials, i a més estic a Pakistan, la terra dels maybe's i entschallah's, on la paraula impossible té tantes interpretacions com persones l'articulin.

La mítica autopista del KKH (KKH)

Ponts adjacents a la mítica autopista del Karakoram (KKH)

Si que és cert que la KKH està tallada en múltiples punts, però també és cert que és una carreterota de 1200 kms. on, entre les muntanyes més joves i escarpades del planeta, hi ha infinitat de pobles i ciutats que porten una vida sobrevivint a una orografia complicadíssima i afrontant contínuament esllavissades dantesques, enfonsaments de carreteres quilomètrics i desaparicions sobtades de ponts i passarel·les a causa de riuades. També és cert que aquest any la situació és excepcionalment nefasta, però segueixo pensant que l'opció terrestre és viable, encara més quan m'enfronto telefònicament amb un treballador de Pakistan Airlines incapaç de facilitar-me novament una alternativa aèria creïble. Oh... from Islamabad to Gilgit... entschallah next week... from Peshawar to Chitral... maybe, entschallah... Intento entendre'ls, són així, és cultural, aquesta ruta aèria és molt susceptible meterològicament i no seria la primera vegada que un avió s'estampa contra la majestuosa paret del Nanga Parbat per falta de visibilitat. De totes formes, no tinc gens de ganes de perdre més el temps a la moderna Islamabad, i només em falta trobar un viatger austríac per envalentonar-nos mútuament i intentar arribar a Gilgit per terra. Potser trigarem dos, tres, quatre o cinc dies, qui sap, però el què està clar és que Pakistan i aventura són carn i ungla, per això hi som, i si no t'agrada, haver anat a gosssar a Punta Cana.

Tot atravessant a peu la mítica autopista del Karakoram (KKH)

Recorrem els 573 kms. d'Islamabad a Gilgit en només tres dies, atravessant el pas de Babusar. Hem trobat dues súperesllavissades que creuem a peu perquè a l'altre costat esperin jeeps àvids de treure suc de la precarietat de la carretera, així és com funciona la cosa. És tan fàcil com estar disposat a caminar un parell de quilòmetres per caminets adjacents a una carretera destruïda, creuar les dantesques discontinuitats viàries que es precipiten terroríficament Indus avall sense córrer cap mena de risc i canviar seguidament de vehicle. Sense més, i contradient alarmismes i l'habitual conservadorisme oficial, arribem a una Gilgit en ple Ramadà amb menys dificultats de les previstes. Ja conec lleugerament la ciutat, fa tres setmanes ja hi havíem fet nit abans d'encarar Skardu. Ens disposem a agafar un taxi i quina és la nostra sorpresa quan ens demanen una preu cinc cops major del què vam pagar vint-i-tants dies enrere. Els preus s'han disparat, quasi no ens queda petroli, my friend. Sembla que d'entrada és cert, ja que si bé les persones poden desplaçar-se amb relativa facilitat per la KKH, pels enormes camions dipòsit és missió impossible.

Gilgit

Gilgit no té res, a part de Madina Guest House, sense dubte el millor establiment motxil·ler de Pakistan fins ara. Certa higiene, preus regalats i un personal plenament tolerant amb certes costums que tenim els visitants occidentals, com ara vestir amb pantalons curts o menjar quan el nostre estómac així ho dicti durant el Ramadà (actituds totalment desaconsellables de portes enfora), fan del jardí interior de l'hostal un petit oasi de llibertats en el prou conservador nord pakistaní.

Hi arribem fatigats i afamats després de tres dies de caminades, de canvi de vehicles i de nutrir-nos precàriament i d'amagatotis durant el dia, tancats en lavabos o en els indrets més insospitats on no ser visibles. Durant el Ramadà, si es vol menjar durant el dia, cal fer-ho furtivament, puix que si un fidel musulmà ens veu podria sentir-se terriblement ofès, doncs ell fa un senyor sacrifici de cara la galeria tot dejunant mentre el sol brilla per solidaritzar-se, durant un mes, amb els germans musulmans menys afortunats que passen gana. Durant el Ramadà, ni aigua. Amb la caiguda del sol, a partir de les set de la tarda, Al·là (benaurat sigui!) aixeca les restriccions alimentàries i els musulmans s'atiborren compulsivament fins a altes hores de la matinada, fins que torni a sortir el sol. Els cànons del respecte cultural dicten que és convenient, també per foranis, jugar a aquest joc, i us asseguro que la situació d'estar en un autobús amb un una motxil·la plena de menjar i no poder disfrutar-ne quan es té gana genera una ansietat tremenda. És qüestió de trobar un espai on ser invisible i experimentar la curiosa sensació de sentir-se quasi un delinqüent mentre s'endrapa clandestinament una peça de fruita, unes galetes o es fa un glop d'aigua sota els 35 graus de les dotze del migdia, tasca més difícil del què sembla quan els transports només fan parades a mesquites de carretera i absolutament tots els establiments hostelers tenen les portes tancades. A ciutat, però, i després d'indagar una mica, és possible trobar darrere unes cortinotes brutíssimes establiments clandestins on musulmans pecadors cometen sacrilegi durant el dia, procurant, això si, fregar-se bé els morros abans de sortir per dissimular l'acte de profanació que estan cometent al violar les ensenyances i dogmes que el profeta Mohammed els va transmetre via Alcorà.

Diu que a Gilgit no hi ha ous

Sorprenem al personal de l'hostal amb la nostra aparició amb nocturnitat, ja que els pocs viatgers que hi queden frisen per sortir-ne i arribar-se a Islamabad en els encara actius vols de l'exèrcit. No és tasca fàcil, hi ha algú que fa més d'una setmana que cada matí s'esbaralla per poder accedir-hi, sense ni haver considerat la via terrestre que, amb algun que altre inconvenient, anunciem entre incredulitat de l'audiència que és perfectament factible. Potser heu travessat a peu, però en cotxe és impossible, reitera l'amo de l'hostal, hi ha una esllavissada que tardaran un mes en reparar. Al cap de només dos dies de continus treballs per part de maquinària xinesa creuaré comodament tal obstacle insalvable en una destartalada furgoneta per acostar-me al Nanga Parbat desde l'espatarrant Fairy Meadows. Començo a aprendre que aquesta bona gent són uns autèntics usuaris compulsius dels termes entscallah i impossible.

Majestuós Nanga Parbat des de Fairy Meadow

A fora d'hores, certament, però afamat, l'austríac demana si li podrien preparar un honey pancake. Oh sir, I'm sorry, no hi ha ous. Excuse me? A la nostra petició segueix el relat de l'arribada de l'apocalipsi. Les carreteres estan totes tancades, no hi ha subministrament de gasolina i per tant els camions distribuidors no poden seguir les habituals rutes. Bé, de fet si que hi ha gasolina, però les gasolineres l'estan racionant sabedores de què la situació trigarà a normalitzar-se i ho aprofiten venent el combustible al triple del seu preu habitual aprofitant l'elevada demanda: és l'essència del capitalisme. Però d'on us arriben els ous, li demano. De Manshera, em contesta. Manshera, I-Allah, que ens ompli de misericòrdia...! està a més de dos-cents quilòmetres!! Com pot ser que la capital del nord de Pakistan depengui d'uns recursos ovins a més dos-cents quilòmetres en un trajecte que dura més de vint hores...? Però com pot ser que a ningú se li hagi ocorregut obrir una granja de gallines més aprop...? Resposta sense dubtar un segon, sagnant, per part del propietari de l'hostal que, si sortís de la boca d'un extranger, seria titllada com a mínim de xenòfoba i generalista: perquè els pakistanís som tots una colla de ganduls, així va el país. Acompanya el discurs amb una rajada soberana al Govern i només falta que ens ensenyi el llibre de comptabilitat del negoci per demostrar-nos que el seu hostal és una màquina de perdre diners tot i ser, com he comentat anteriorment, un dels més fantàstics del país.

De fet té raó, més raó que un sant, al dir que la situació al país és alarmant. No hi ha manera que els mandatoris del país encertin una decisió deprés del ja llunyà 11-S, que està fent estralls de veritat. El doble joc d'exèrcit i govern pakistaní ha portat al país a perdre completament la batalla contra el terrorisme (nacional) amb tot el què comporta. Oficialment, Pakistan va de la mà dels Estats Units en la lluita contra el terrorisme internacional, bàsicament des del moment que es va deixar ensarronar per la doctrina post-11/S marcada pel duet terrorífic Powell-Rumsfeld. Per altra banda, el seu exèrcit subvenciona de forma descarada i dóna refugi i total llibertat de moviments als talibans a les zones frontereres afganes. Aquesta actitut bipolar, portada a terme principalment davant la incapacitat per superar els traumes nacionals derivats de la partició amb Índia fa més de seixanta anys, ha desembocat en un descontrol total en la política de defensa nacional, i d'això se n'ha ressentit de forma considerabilíssima la indústria del turisme que, explotada de forma responsable, tant podria ajudar al desenvolupament econòmic del país. L'aspecte dels hostals a joies com Karimabad o Minavit és depressiu, s'estan convertint en establiment fantasmes. La gent té por de visitar el Pakistan, i és que de fet de bombas, haberlas haylas cada dia, ens comentava jovialment un entranyable funcionari de l'ambaixada espanyola. Ara, a més, les riuades. Quina contradicció, un dels estats més confessionals del planeta sotmés a les ires del seu creador. Pakistan està immers en un caos terrible i Al·là (glorificat sigui) ho permet. A Gilgit, a sobre, no hi ha ous. Una tragèdia.

* Sembla que només utilitzen els serveis

de l'ambaixada pakistanís naturalitzats espanyols

Cronologia d'una evacuació

2010-08-12T15:14:00.006+02:00

No parlaré directament dels convulsos dies que està atravessant Pakistan, de ben segur que ja en teniu prou amb les notícies. Com veieu, no em compto en les 1600 víctimes que fins ara han patit les ires d'Al·là, però si que les circumstàncies han fet que fos un dels setze milions d'afectats per la catàstrofe més gran de la història d'aquest fabulós país que tant té a oferir i que, desgraciadament, sembla que els mitjans de comunicació s'entestin a fer-ne ressò només durant les seves pitjors tragèdies.

Aquesta és una cronologia, minut amunt minut avall, del procés d'evacuació que vam patir juntament amb un bon i fidel seguidor del bloc, enfocat amb tot el sentit de l'humor possible i intentant transmetre als que volgueu llegir-lo alguna cosa més que morts i devastació a Pakistan, així com pinzellades de la idiossincràsia de la seva gent.

Dilluns, 2 d'agost de 2010

Leila Peak, només la punta de l'iceberg del què ofereix el Karakoram

17:02. Dipòsits buits.

Després de vibrar incansablement durant dotze dies a l'isolat Parc Natural del Karakoram, i camí de tornada a Skardu, ens topem amb l'impossibilitat de fer benzina en un precari, oxidat, solitari i estratègic surtidor a quatre hores de destí. Hi ha hagut desprendiments a la KKH (la mal dita autopista del Karakoram, doncs d'autopista no en té res), ens diuen, no tenim subministrament. No ens espantem, això és el pa de cada dia en aquestes latituds, pensem. Gaudim de les últimes postals d'un entorn que val tots els esforços, sacrificis i incomoditats del món, Baltistan, mentre ens creuem amb el que és, possiblement, el més llegendari dels porters (xerpes) de la història de l'alpinisme: el grandíssim Little Karim*.

18:34. Primer de tot, menjar.

Arribem a Skardu afamats. A l'hostal ens comenten quelcom referent a unes riuades i ens diuen que la KKH està tallada. No en fem massa cabal, segur que hi ha alguna alternativa factible o bé les coses es solucionaran en breu. Ignorem totalment que el país està sumit en el caos i està afrontant la pitjor catàstrofe natural de la seva història.

18:49. De com ens adonem de la magnitut de la tragèdia.

Anem a sopar al Dewan-e-Khas, o Cagarrines Center. El menjar és deliciós, però confirmant allò de que l'ésser humà és l'única criatura que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, hi repetim presència dues setmanes després d'assenyalar-lo com a sospitós número U de certes alteracions gastrointestinals. Reconfirmo l'hipòtesi una setmana després, quan mica en mica vaig veient la llum al final d'un túnel que s'anomena giardasi i que m'ha deshidratat despietadament fent guanyar en el meu cos un exagerat protagonisme a les meves prominències òssees a l'ensems que m'ha convertit en un assidu de la tassa del vàter. És a la televisió del Cagarrines Center on comencem a adonar-nos de la magnitut de la tragèdia.

19:17. Tenim un problema.

Tornem a l'hostal disposats a nodrir-nos d'informació. El personal de l'hostal és de poca ajuda i internet i la tele ens serveixen per adonar-nos que el país està en situació d'emergència. Les estimacions apunten en quinze dies el temps de reparació de la KKH, la carretera que uneix Islamabad i Skardu. El Víctor té el vol de tornada a Catalunya des d'Islamabad en vuit dies, pel qual no ens queda més remei que volar a la capital de Pakistan en el volàtil i hipermeteorològicament susceptible servei que Pakistan Airlines (PIA) ofereix des de la capital de Baltistan. Ens hem de posar mans a l'obra el més aviat possible, de ben segur que no som els únics que hem d'abandonar la regió el més aviat.

Avis a Skardu

Dimarts, 3 d'agost de 2010

09:01. En avió no sortirem d'aquí.

Com que l'analfabetisme tecnològic regna al Pakistan, l'adquisició de bitllets d'avió via Internet és impossible i cal fer-ho a les guixetes de PIA d'Skardu. A l'oficina, nova dosi de cues a l'estil hindustaní (els mateixos patrons que a Bangladesh i a l'Índia). Sigui per comprar bitllets de tren, autobús o avió, els integrants de la cua no escatimen en els habituals signes d'identitat hindustaní en el seu comportament: fastigosos fregaments analo-genitals, invasió constant de bombolles vitals i escandalosos i descarats avançaments laterals. Un cop superada l'agonia de la cua, un dubitatiu venedor de bitllets ens indica que no hi ha bitllets fins la Mare de Déu d'agost. Mare de Déu. Massa tard.

09:15. Reconfirmem via Internet.

Poc satisfets amb la resposta obtinguda, donem una ullada a internet i agències de viatge cas que excepcionalment es podés accedir a qualsevol última oportunitat de volar. És en va i reconfirmem que estem totalment encallats i aïllats en un dels entorns muntanyosos més meravellosos de l'univers.

09:32. Sentir a parlar d'un senyor molt especial.

Tornem a l'hostal, capcots després del fracàs i valorant per primer cop com a real la possibilitat de que el Victor podés perdre el vol que té en una setmana. Transmetem la nostra preocupació al personal de recepció i se'ns especula amb la figura d'un senyor que pot ajudar-nos i treure'ns d'Skardu per aire en un o dos dies. Després d'un parell de trucades arrangem una trobada al hall de l'hostal a les 18:00h entre una justificadíssima incredibilitat, ja que un avió no és un autobús, i si està ple, està ple a Catalunya, a Wisconsin i a Baltistan: sobrecarregar-lo és una irresponsabilitat descomunal.

09:58. Esgotant alternatives.

Escèptics perduts davant la possibilitat de fer tractes amb el senyor-que-ofereix-seients-d'avió-d'estraperlo-a-Pakistan, contemplem la possibilitat d'arribar-nos a Gilgit per terra, a set hores d'Skardu. Gilgit és el centre de comunicacions del nord del Pakistan, i creiem que ens oferirà moltes més alternatives a l'hora de trobar una combinació idònia per tornar. Ens apropem a l'oficina de la NATCO, la companyia estatal d'autobusos. Davant la nostra petició d'informació sobre el servei que ofereixen, la resposta del personal és curiosa, si més no: avui hi ha servei però demà el cancel·lem. Una de les poques carreteres que segueixen intactes al país, la que connecta Skardu amb Gilgit, no oferirà transport públic per un d'aquells no-motius que tant li agrada regalar al Pakistan. Hem de prendre una decisió ràpida, i decidim no marxar avui i esperar a descartar completament la gens factible alternativa aèria, encara que això podria suposar no poder abandonar Skardu ni en autobús degut a la surrealista cancel·lació del servei des de demà.

Alguna cosa com: "El vel és la nostra cultura, mostra'n respecte"

14:19. Bri d'esperança.

Sorgeix un bri d'esperança quan trobem bitllets d'autobús en serveis privats per l'endemà que - vés quina cosa - no cancel·len els seus serveis quan el país més ho necessita. Especula que especularàs i fent una ullada al mapa veiem que Gilgit ofereix tres alternatives a Islamabad. La primera, la KKH, està tancada. La segona, via Chitral, creua la NWFP, que és la regió-bressol de talibans i que també es troba abnegada. La tercera és intentar trobar un vol des de Gilgit. Potser sembla increíble, però la ignorància dels paquistanesos sobre aquests afers és completa i no ens queda més que fantasejar davant l'absència d'informació fefaent. Ningú sap absolutament res. Potser podem passar per aquí, potser això està obert, potser aquí no hi va ploure tant... Incertesa total.

16:08. Una via oberta?

Contactem Gilgit via telèfon i se'ns obre una quarta via, creuar el pas de Babusar a més de quatre mil metres. Aquest pas només està obert durant l'estiu, i és difícil de creure que davant el caos general del país aquest complicat pas sigui, a hores d'ara, funcional. Fet i fet, però, és una via de sortida (l'única certament factible), i la duríssima opció terrestre Skardu-Gilgit-Babusar-Islamabad, d'una durada que oscil·laria cosa entre dos i tres dies, guanya enters. No és una garantia, ja que s'esperen noves pluges que podrien esgarriar-ho tot. Les meves deposicions ja són quasi líquides, però l'esperança de que el pla pot sortir bé ens encega i ho cel·lebrem inconscientment amb un tercer sopar al Cagarrines Center, poques hores abans que la meva giardasi es comenci a manifestar.

18:45. El senyor mafiós entra en escena.

Ens presentem tres quarts d'hora tard a la cita amb el senyor-que-ofereix-seients-d'avió-d'estraperlo-a-Pakistan degut al profund esceptisme que ens genera l'opció. Un home amb americana, un rara avis a Pakistan, prou desorientat, neguitós i impacient ens espera al restaurant de l'hostal mig recriminant-nos que fa estona que ens espera. El primer cas de puntualitat amb el qual ens trobem a Pakistan, a càrrec d'un ràpidament batejat senyor mafiós.

18:53. Oferta surrealista.

El senyor mafiós ens ofereix un vol l'endemà per 4000 rúpies acompanyat de maybe's i entschallah's. Es compromet a trucar-nos a les 07:30 el dia després per reconfirmar-la. Negociem i discutim la jugada amb el senyor mafiós, que ens reitera que l'única manera d'arribar a Islamabad és volant, que no fem cas d'altres campanades, que tot és mentida. Demà hi haurà un avió al matí, entschallah. Establim un preu orientatiu a 4000 rúpies el bitllet, una autèntica ganga si tenim en ment que PIA ven els seus bitllets a 9000 rúpies cadascun. Després de d'apuntar-se en un paper el nostre nom i número de passaport, ens torna el mateix indicant-nos que en cas de problemes a l'aeroport el mostrem. No és el què els entesos dirien, precisament, e-ticketing. Esperarem una trucada seva a dos quarts de vuit del matí per confirmar-ho tot plegat i fer via cap a l'aeroport d'Skardu, tot i que òbviament no ens ho acabem de creure.

20:03. Com més cosins, més endins.

Coincidim amb el guia que ens ha portat durant dotze dies pel Parc Nacional del Karakoram. D'entrada ens mig desaconsella confiar en el senyor mafiós, doncs després de vint-i-cinc anys treballant en el sector diu que no el coneix de res. Al cap de pocs segons, però, recapacita sorprenentment i se'n recorda que precisament es tracta d'un cosí seu. No és el primer cop que li surt un cosí de sota les pedres, i experiències passades fan que comencem a tenir la sensació que a Pakistán tothom és cosí de tothom.

Dimecres, 4 d'agost de 2010

06:45. Quien madruga, Dios le ayuda.

Encara recuperant-nos d'un terrible episodi nocturn que pateix el nostre company d'habitació, que veu com ha d'afrontar la tragèdia que suposa la devastació massiva de memòries digitals per causa aliena (mode càustic on), el senyor mafiós truca la nostra porta i ens desperta 45 minuts abans del previst.

07:25. No por mucho madrugar, amanece más temprano.

Tot fent el cafetó al hall tanquem un acord econòmic amb el senyor mafiós, que per la seva desgràcia no té l'elenc d'americanes de Xavier Sala Martín ni els seus coneixements d'economia. Això pensem, doncs reventem la tarifa i paguem només 2000 rupies per cap, cinc cops menys del preu oficial que PIA ofereix. Ara encara queda el més difícil, però, que és que tota aquesta pantomima porti a algun resultat satisfactori.

07:40. Nous personatges i incoherències.

El taxi, que no és una fletxa precisament, ens apropa a l'aeroport d'Skardu, senyor mafiós inclòs i un personatge barbut que sembla que per efectes de business haurem de figurar que és el nostre guia. No parla un borrall d'anglès tot i que el senyor mafiós ens ha dit d'ell que la seva ocupació és ensenyar la llengua de Shakespeare. Romandrà mut pel què queda de capítol.

07:45. El tricicle entra en escena.

El senyor mafiós ens porta a l'únic mostrador de l'aeroport, roent i brut, sense cap treballador que l'atengui. Les portes cap a la pista d'enlairament estan obertes, sense que cap barrera ni control que n'impedeixi el lliure accés, el què és una irresponsabilitat flagrant per la seguretat aeroportuària que a occident suposaria com a mínim la clausura de la instal·lació - penseu que un gosset podria creuar-la i causar una terrible catàstrofe aeronàutica. De sobte, mentre per defecte professional reflexiono sobre la gravíssima situació, un operari apareix de sota el mostrador, rollo recepcionista Tres Estrelles, i ens demana sense fer cap comprovació identitària que omplim un formulari amb les nostres dades personals en el què és el check-in més còmic que mai he presenciat. D'ara en endavant, estoica espera asseguts al terra.

08:30. Arriben tres armaris.

Després de gairebé un hora arriba el segon contingent extranger a l'aeroport. Tres txecs, tres bèsties, tres esquenes, tres mites que porten a l'esquena una col·lecció de vuit mils apostoflant i que també confien en aquesta via de sortida.

09:24. No marxis mai sense comprovar la porta del darrere.

Passa l'estona sense novetats, i el senyor mafiós ens insta a apropar-nos a una porta del darrere on comprovem que estavem esperant al lloc incorrecte. El panorama és dantesc i desesperant: una munió d'homes paquistanís en l'anarquia absoluta s'abraona a les tanques d'entrada a la pista, aquestes controlades per l'exèrcit. Vociferen, supliquen i sospiren per traspassar el misteriós filtre que ha organitzat l'exèrcit, filtre del qual no tenim ni idea sobre els requisits necessaris per creuar-lo. Uns ensenyen paperassa, altres no, mentre el contingent de soldats s'ho mira, AK-47 sota el braç, amb cara de circumstàncies. Hi ha gent per omplir dos avions. Els soldats diuen que l'avió que tothom espera amb candaletes està arribant desde Gilgit.

09:56. Això no porta enlloc.

El senyor mafiós filtra les nostres dades al control de seguretat, i fa viatges d'anada i vinguda somrients, a voltes, indicant-nos que tot està controlat, entschallah. Seguim sense creure'ns que podrem embarcar, si mai arriba l'hipotètic avió, i tot plegat ens sembla una bogeria. Ens ho prenem amb sentit de l'humor i pensem que sempre ens quedarà l'alternativa de Gilgit, entschallah.

10:12. Mujeres y niños, primero.

Com al Titànic, poc a poc passen el filtre dones i nens. Per fi trobem una avantatge en ser dona a Pakistan.

10:43. La bogeria d'un matí d'estiu.

Segueixen les empentes, el desconcert general i les súpliques per accedir a pista i pujar al camió militar que porta a un hipotètic avió que ningú sap ni si és a pista o si hi serà, si ha aterrat o aterrarà. Ens hi juguem un pèsol que pocs dels presents necessiten imperiosament anar a Islamabad, però estalviar-se quaranta incertes hores d'autobús (en el millor dels casos) a un preu irrisori bé val montar un espectacle. Ens ho mirem des de la barrera, fent més burla que confiança de la situació i de les habilitats negociadores del senyor mafiós. Certs pakistanís il·lustres creuen el filtre militar a compta-gotes.

10:58. Deliri.

Un avió de PIA sobrevola l'aeroport d'Skardu i amb ell es desferma la bogeria. Finalment ja és aquí l'aeronau de l'esperança?

11:03. Foreigners will leave 100%

Un home vestit amb el tradicional saweer najdaz pakistaní surt de la pista i apunta en un paper els noms dels extrangers que desitgen ser evaquats. Dos catalans, tres xecs i dos xinesos, el segon d'ells un autèntic poca-vergonya. Davant l'inoperància del senyor mafiós a l'hora d'extreure informació, m'atanso al subjecte pakistaní que sembla remenar les cireres per arrancar-li un prometedor Foreigners will leave 100%, entschallah**. Per primer cop en tot el matí, tenim un motiu per ser optimistes.

11:20. La gestió de la impaciència.

Creix la tensió i l'estira i arronsa entre policia, exèrcit i tothom que vol passar. L'exèrcit no aconsegueix fer-se respectar i prendre el comandament de la situació tal com Al·là mana. No veig a la gent especialment desesperada, simplement és una variant de l'habitual comportament hindustaní a les cues, incapaç de gestionar l'impaciència. Són així, és cultural (i ric).

11:50. Vols que l'avió s'estavelli?

Ara ve quan el maten. A mida que la bogeria dels locals, potenciada per l'incertesa de la situació, segueix in crescendo, una veu militar ferma crida foreigners!. Finalment ha arribat la nostra hora. Entre vaivens i empentes i pakistanís suats intentem fer-nos un camí entre la multitud en una sensació només comparable a una Diada Castellera a Islamabad amb els Margeners de Peshawar, els Xiquets de Rawalpindi i la Jove de Karachi. Ajudats per les tres esquenes de les bèsties txeques, imponents, que esberlen sense complicacions l'agitada mar de pakistanís i obren un camí entre la multitud com qui obre les aigües d'un oceà, arribem fins el filtre militar, fins la tanca que separa el cel de la terra. Sense adonar-me'n, i més pendent de no perdre res pel camí, el xinès poca-vergonya s'escola davant meu, creua el filtre i quan em disposo a fer el mateix una veu m'indica fatídicament que només hi ha espai per un passatger més. Som dos, i això significa que el Victor s'hauria de quedar a terra. Suplico que ens deixin passar als dos, però l'argument del militar és més que irrebatible: Do you want to crash the plane?***

11:51. Mai perdis l'esperança.

Pres per la impotència monto un espectacle, exercici que mai se m'ha donat massa bé. La ràbia m'envaeix, no només per l'esperpent inútil que hem hagut de suportar durant tot el matí i per l'incompliment de la garantia de les 11:03h, sinó per l'actitud del xinès poca-vergonya, que havent arribat hores després de nosaltres s'ha escolat sense escrúpols davant meu frustrant completament les nostres esperances i deixant, per la seva banda, completament abandonat al seu company. Mentre bramo pels descosits donant l'oportunitat com a perduda, enrecordant-me en veu alta dels cops que m'han dit que sóc el seu hoste i que marxaríem entschallah, de cop i volta sento una altre ordre militar que recapacita: ara resulta que hi ha lloc per dues persones més. El Victor travessa la tanca de seguretat, i jo faig el mateix entre una pressió popular que m'arriba a reventar part de la motxilla. Mig m'entrebanco, mig m'aixeco, mig em torno a entrebancar, em cauen les ulleres entre empentes i rodolons i quan creuo la línia imaginària que separa zona militar de zona civil esclata un crit eufòric i unànime: ho hem aconseguit!

11:54. Del senyor mafiós i del xinès poca-vergonya.

Mentre ens afanyem cap al jeep que ens aproparà a l'avió, ja a pista, veiem una mà difosa entre la multitud que ens fa adéu, no dubtem que pertany al senyor mafiós. Pugem depressa al jeep de l'exèrcit, que recorre veloçment les rodadures de pista amb txecs, catalans i el xinès poca-vergonya a bord. On és el teu amic, li demano cínicament. Es quedarà a terra, respòn impassible. No faré el comentari demagògic que hom faria si en lloc de xinès hagués sigut americà, per exemple, encara que me'n moro de ganes.

11:57. Els pèls de punta.

El jeep té les finestres cobertes i no ens dóna visió de pista. S'atura, i un soroll indescriptible ens retrona a les orelles. S'aixeca una ventada espectacular i la primera visió de les hèlices girant de l'Hercules C130 de l'exèrcit ens posa els pèls de punta, és de pel·lícula i en som protagonistes. Un oficial que controla més que superficialment els passaports ens dóna vist-i-plau cap a l'aeronau, on ens dirigim amb la corredissa de rigor, amb el tronc lleugerament flexionat i mà al cap per parar el vent en una estampa més que hollywoodiana. Seiem excitats en els últims seients que queden, entre paracaigudes, cables, manetes, cordes i tubs fumant. Serà, possiblement, l'únic cop de la meva vida que pujo a un avió sense que ningú tafanegi què coi porto a la motxil·la. Se'ns acut que si hi ha un terrorista entre els evacuats, ha perdut l'oportunitat de la seva vida per farcir la seva maleta de Goma Dos, immolar-se i reunir-se al paradís amb quaranta verges, que és el què se'ls garanteix als kamikazes jihaidistes si fan la feina ben feta.

12:00. Volar.

Deixem Skardu i ens disposem a travessar el Karakoram en un avió militar. Increíble, inoblidable, memorable, i per sobre de tot, indescriptible.

13:10. Aterrar.

Aterrem a l'Aeroport militar d'Islamabad. Un militar ens convida a agafar un avió per apropar-nos a Karachi, a més de mil-cinc cents quilòmetres, si ens ve de gust, però creiem que per avui ja n'hem tingut prou. Totalment surrealista. A més a més, la meva giardasi ja ha perdut la timidesa inicial i comença a manifestar-se sense escrúpols: necessito urgentment un vàter.

Sans i estalvis a Islamabad

****

Epíleg

Vam ser els únics passatgers del vol que vam pagar una rúpia per accedir-hi. L'avió va resultar ser un servei d'evacuació per extrangers i locals, cosa que no vam saber fins que hi vam posar els peus, per tant és de calaix que accedir-hi era tan gratuït com complicat. Tot i això, vam pagar injustament 2000 rúpies (20 euros) cadascun al senyor mafiós en concepte d'honoraris, que resulta que finalment si que va demostrar tenir una visió de negocis que poc té a envejar al senyor Sala Martín, americana apart. Nogensmenys, la seva gestió va ser tan correcta com imprescindible, perquè sense ell ens hagués sigut impossible conéixer la disponibilitat d'aquell vol. L'endemà vam rebre'n un mail disculpant-se en primer lloc per l'esperpent de l'aeroport i plorant-nos seguidament perquè una hipotètica agència de viatges li havia cobrat 9000 rúpies per cada bitllet (mentida!), tot lamentant-se de què havia perdut diners amb nosaltres. Què es pensa, que a casa nostra lliguem els gossos amb llonganisses? Ah, m'he recuperat completament de la giardasi, me n'oblidava.

* http://desnivel.com/tus_paginas/personajes/object.php?o=3954

** Els extrangers sortiran, si Al·là vol.

*** Vols que s'estavelli l'avió?

Srinagar, toc de queda (i III)

2010-07-12T18:56:00.006+02:00

Anar a Srinagar i no hospedar-se a una casa flotant és com anar a Venècia i no navegar en una gòndola. Jo he estat als dos llocs i no he fet cap de les dues coses, això és qüestió de pressupostos. Aquest cop, però, veig brillar per primer cop a la Índia la tradicional i obligatòria* hospitalitat musulmana i veuré les semifinals del Mundial, a partir de les dotze de la nit, en l'apartament flotant d'un enutjat guia que veu com el toc de queda és perjudicial pels seus panxells i li fa perdre clientela de forma excessiva. Si, ara feia dos anys que no teníem toc de queda, però la gent s'espanta i jo em quedo sense business.

Llac Dal, Srinagar

A la tarda-vespre, i coincidint amb la caiguda del sol, les restriccions del toc de queda es relaxen i es comencen a veure nens jugant a críquet per l'immune zona turística. Aprofito aquesta finestra de temps per arribar-me al llac, a la casa flotant de l'amic guia. No és més que un espai de fusta senzill, auster i net. Do you want something**? No, gràcies. Abans de que comenci el partit, repassa compulsivament els més de cent canals de la televisió per cable hindú i decideix parar-se en el canal on la caverna mediàtica de Delhi sembla resoldre el futur del Kaixmir a més de mil quilòmetres de distància. A mi, el conductor del programa, per to i aparença, em recorda a una antiga titella de la Mediaset de Berlusconi el nom del qual ara mateix no recordo. El meu hoste no combrega amb l'opinió d'absolutament cap dels experts que debaten. No ho veus, no te n'adones? Per què collons han d'enviar l'exèrcit? No se n'adonen que fent això són ells mateixos els què carreguen les pistoles? Un Estat atacant els seus propis ciutadans... I-Allah, com pot ser possible, I-allah... Such a bunch of motherfuckers... Per ell, l'única sortida endavant del conflicte és un Kaixmir independent i lliure.

Com que el partit s'allarga fins a altes hores i potser no seria prudent navegar en sikhara, a les dues de la nit, les aigües del llac de Dahl, m'adormo al sofà fins al següent dia, quan a trenc d'alba i amb la ciutat encara morta, torno a l'hostal per intentar arranjar una sortida cap a Jammu el més aviat possible. Redormo un parell d'horetes doncs no hi ha res més que pugui fer i engego la tele: gairebé havia oblidat la gesta de la roja. Headlines. Paul&Puyol make paella. Puyol, a flamenco hero***. No sortirem mai, absolutament mai, del bucle Spain-fiesta-paella-flamenco. Mai. Ah, perdó, falten els toros i la sangría.

Carrers buits a Srinagar

El dia transcorre tan avorrit com els anteriors, i el personal de l'hostal m'anima, cap al tard, a treure el cap i informar-me dels serveis mínims a l'estació d'autobusos. Camina que caminaràs, amb un raríssim mix de tranquilitat i tensió, em creuo amb una parella suïssa que en ve. Comentem la jugada i bromegem fins que un comboi de l'exèrcit s'atura, en baixen quatre militars i alguna cosa semblant a un coronel, o un tinent, o el què sigui. What country from, sir? Spain. Ah!!!! Congratulations!!! Després de fingir certa eufòria i alegria, tenim l'habitual conversa superficial, m'avança que els propers dies la situació es relaxarà i finalment arribo a l'estació on (sembla) que el dia següent a partir de les sis del matí hi ha el bus que em permetrà sortir d'aquest petit embolic.

El dia següent, a les cinc del matí ja sóc a l'estació. Ningú diria que hi ha toc de queda, el bullici ha tornat al carrer i les cues per aconseguir bitllets són tan horribles com de costum. Sobre el comportament dels hindús i la naturalesa de les cues a l'Índia n'hi hauria per escriure un bloc sencer. Les dones no fan cua, passen sempre davant. Els militars i Freedom Fighters tampoc. La regla és colar-se, és escandalós, i no entenc perquè mai absolutament ningú alça la veu i es queixa. A més, l'espai vital personal queda totalment abolit i la sensació de ser dins d'un entrepà de pa hindi és senzillament fastigosa, tan per les sensacions anteriors com posteriors.

Ha arribat l'hora de treure el petit bastó!!!!

Desesperat, trec el meu instint capitalista i compro un bitllet en jeep privat enlloc d'autobús per assegurar-me la meva sortida. La cua per l'autobús és massa llarga i el risc de que s'esgotin els bitllets massa tangible. Pujo al jeep, que no marxarà fins que estigui ple. El xofer busca clients sota les pedres per completar les nous places disponibles. De cop i volta, dos vehicles blindats de l'exèrcit apareixen al carrer de l'estació: la fiesta ha terminado, chicos. En baixa una quadrilla de militars, estoven a tothom que es posa per mig, inclòs el meu xofer caçaclients que puja de seguida al jeep, engega el motor i entre mofes i atencions interessades - Estàs bé? abandono, per fi, Srinagar. Ja són les set del matí i torna ser hora d'establir el toc de queda, com últimament cada dia.

* El Corà obliga als musulmans a ser hospitalaris amb el viatger

** Something a Srinagar significa haixix, marihuana

*** titulars: Paul (pel pop) i Puyol fan paella. Puyol, un heroi flamenc

Srinagar, toc de queda (II)

2010-07-12T18:45:00.005+02:00

Dormo un parell d'hores i em desperta el cant del muecín (gallifante per qui aporti la traducció al català) des dels altaveus de la mesquita. Ja pot haver-hi toc de queda, ploure, nevar o caure pedra, que ell encara té força per cridar els fidels a la Mesquita per l'enèssima pregària diària. Ho tradueixo com una errònia senyal de normalitat relativa, i com que la gana apreta demano al personal de l'hostal on puc satisfer les meves necessitats nutritives. Surt, gira a la dreta dos cops i truca a la quarta porta, és una dhaba. Sobretot no surtis a la carretera principal. No t'encantis.

Srinagar, presa per exèrcit i policia

Segueixo fil per randa les indicacions i em trobo amb un establiment tancat i barrat, amb taulons de fusta clavats a la paret cobrint l'aparador i un sospitós cartell a la porta - CLOSED. Truco, sento tímidament el joc de la bisagra i la porta s'entreobre dos dits. Em repassen de dalt a baix, una barba fa silenci com si esperés una contrassenya i m'obren la porta. A dins, ambient aparent de postguerra.

Una bombeta il·lumina aquesta modesta dhaba i el menú és fàcil: thali o thali. Una atmosfera jovenil i masculina xiuxiueja en grups de quatre, en taules petites, sense somriures però tampoc amb dramatismes. D'aquí en treure força suc, penso. Un jove musulmà, autèntica víctima del metrosexualisme, se m'apropa. On és la teva nòvia? No tens nòvia? Com pot ser que no tinguis nòvia? Doncs no ho sé, perquè sóc molt lleig, estic a punt de dir-li. Que n'arribes a ser, d'innocent, viatjant sense nòvia! Com pot ser que no hagis trobat cap viatgera disponible a Manali? El to de l'últim comentari, ja massa habitual en els ambient masculins a l'Índia, no deixa de ser un reflexe de la percepció dels homes hindis sobre la dona occidental, la qual veuen com un autèntic pendó, un objecte sempre disposat a mantenir relacions sexuals amb qualsevol individu que se'ls creui, gairebé una esclava dels seus desitjos. Les imatges de la Shakira movent les caderes al ritme del Waku-waku no fan més que potenciar aquestes fantasies. Converses d'aquest tipus em fan pensar que malgrat els malgrats, la situació potser no és tan límit.

Tot i els meus esforços per canviar de tema de conversa, i com que sincerament el tema que a ells els interessa em resulta ja molt cansino, m'afanyo a menjar mentre incomprensiblement es veta l'entrada a dos individus a la dhaba clandestina. Havent dinat surto i torno directament a l'hostal on engego la tele per posar-me al dia. Les imatges sobre el conflicte del Kaixmir em són més que familiars. En una zona restringida de Srinagar, jovent atrevit d'estètica musulmana s'enfronta, com diu la cançó, amb pedres contra milikos i polis. Els membres de l'exèrcit van armats fins les dents, amb escuts, fusells i armilles anti-bales i reben aproximacions de pedregades innocents de jovent que avança i recula aterrat per les amenaces de les pistoles dels militars, entre una marabunta de fotògrafs que lluiten per aconseguir la foto que resumeixi el conflicte. No falta l'escena la mare amb un sari que, envaïda per la ira i el fanatisme, impotent, intenta prendre's la justícia pel seu compte llençant a l'aire una sabata tot intentant agredir un policia.

El conflicte del Kaixmir, un carreró sense sortida

De fet, la televisió em mostra que el conflicte del Kaixmir no és l'únic que atravessa ara mateix l'Índia. Hi ha dos frons més oberts. El primer és la creixent amenaça maoísta, grups terroristes que estan posant en vil el nord de l'Índia, l'amenaça dels quals ha obligat a suspendre durant 48 hores el servei ferroviari a fins a quatre províncies. El segon, les prediccions del pop Paul, sobre les quals els canals hindis en fan debats i enquestes. Do you think an octopus can predict the World Cup Champion*? - s'expressa en exclusiva la democràcia més gran del món. Aquesta brillant i capciosa qüestió em fa recordar que avui juga la roja, o la blaugrana, digues-li com vulguis. Un dels guies de l'hostal, que aquest matí ha rebut xarop de bastó per passejar-se amb una turista (la segona il·lesa, òbviament) em convida a la seva casa-embarcació per veure les semifinals de la Copa del Món, Espanya-Alemanya.

* Creus que un pop pot predir el campió del Mundial?

Srinagar, toc de queda (I)

2010-07-12T16:52:00.006+02:00

Ho havia mirat dues setmanes abans. Ho prometo. Ho prometo per la salut endivinatòria del nou profeta, el pop Paul. Me n'havia cerciorat amb un viatger a Lamayuru, tres dies abans de la meva visita. Potser la situació no era idònia, la tele i el bo d'en Màriusch en donaven fe, però res feia presagiar que la situació al Kaixmir podria esdevenir tant i de sobte novament convulsa. No em cansaré de dir-ho: el Kaixmir és una terra preciosa, de paisatges indescriptibles, però una terra també d'inestabilitat i conflictes. Una terra on la tranquilitat és sempre relativa i volàtil, i que massa sovint es veu embolcallada per un vel d'enfrontaments i ressentiment capaç de fer-ho trontollar tot de la nit al dia.

Tot comença a la parada anterior, Kargil, on el conductor amb el qual havia pactat transport em deixa plantat sense explicació possible (vegeu Kargil no té res*). Són les quatre de la nit i trobo, de rebot, algú disposat a portar-me a Srinagar per un preu raonable sense donar-me explicacions del perquè no ha aparegut el jeep encarregat de fer-ho. El conductor que em recull és encantador, i viatjo sol en el jeep (una autèntica raresa) mentre m'il·lustra, a mida que es fa de dia, sobre anècdotes i històries sobre aquella zona increíble. The Kargil Battle, my friend, it was here. Creuo nous paisatges de documental: els escenaris on es va dur a terme ara fa deu anys la batalla de la història mundial a més altura, entre Pakistan i l'Índia, un nou drama èpic a quatre mil metres envoltat dels paisatges més al·lucinants possibles. Estic atravessant exactament en la zona de Dras, on a l'hivern s'enregistren temperatures de -60 graus que el converteixen en el segon poblat del món més fred després d'algun lloc proper a Yakutia, Sibèria.

Tiger Hill, enclavament clau

durant la batalla de Kargil, 1999

El pas de Zoji La és un punt d'inflexió al Kaixmir. Després d'atravessar durant cinc hores deserts d'altes altures, el paisatge canvia completament per donar lloc a valls frondoses i verdes. En aquest moment, no només canvia el paisatge, sino que també ho fan les senyals radiotelecomunicatives. Des d'aquí, i just després de la corba del pas, el mòbil de l'apreciat conductor ja té cobertura, i em tradueix la breu conversa en simples, senzilles i planeres paraules: There is a curfew in Srinagar**. No et preocupis, em diuen que la situació és de calma. Calma tensa.

Sense avenir-me'n, i al comprovar amb quina calma (tensa) m'ho ha transmès, intento desdramatitzar el possible la situació i m'adormo una estona. A uns vint quilòmetres d'Srinagar ja hi comença a haver ambient, i em desperta de seguida. Delhi ha decidit enviar l'exèrcit a la capital del Kaixmir per controlar la situació i els controls se succeeixen quilòmetre rere quilòmetre. Els soldats, a bord dels seus carros blindats, tenen presa la ciutat. Srinagar és una ciutat fantasma, més que mai fora dels estàndards hindis. Totes les botigues, botiguetes, mercats, mercadets, basars, ganjs, chowks... totes les persianes baixades i ni una ànima al carrer. S'han amagat els pidolaires i tot, veient la manca de negoci. Irreconeixible. Miro bocabadat per la finestra i l'escena em sembla més que mai irreal, increíble. Silenci inquietant. El bullici i l'escàndol als carrers s'ha diluit com, altra vegada, la pau al Kaixmir.

Explicar què passa al Kaixmir és llarg i complex, molt complex. El Kaixmir és una terra ocupada per tres estats: Pakistán, l'Índia i Xina; i habitada per una gent que no se sent ni xinesa, ni pakistaní ni índia. Kaixmir lliure. L'epicentre del conflicte es diu Srinagar i és d'ocupació índia, mentre que el veí i etern rival Pakistán emmascara qualsevol trapelleria incursiva fronterera, com ara la batalla de Kargil, amb el pretext que és duta a terme per rebels nacionalistes kaixmiris. D'aquesta manera, Pakistán i Índia es barallen contínuament disputant-se aquesta terra preciadíssima en recursos naturals i perquè no dir-ho, cobdiciada per milers de turistes, mentre el poble kaixmiri lluita perquè se'ls sigui reconeguda la seva realitat com a Nació i Estat independent i lliure. Un autèntic galimaties.

El principal atractiu d'Srinagar és el sublim i cèntric llac de Dal, on centenars d'embarcacions convertides en allotjaments fan xal·lar els turistes que hi arriben. A més, les barques locals o sikharas, a vegades únic mode d'aproximació possible, fan de l'estada al llac de Dal una experiència del més romàntica imaginable. Nogensmenys, no deuria ser tan romàntica, precisament, la troballa a aquest mateix llac, quatre dies enrere, del cos sense vida d'un jove manifestant independentista kaixmiri detingut el dia anterior per la polícia índia, que va ser un dels detonants de l'espiral de violència a Srinagar, les víctimes mortals del qual oscil·len entre quatre i dotze persones segons diversos turistes, personatges i policies.

Un cadàver al llac de Dal

Davant del descontrol que va suposar l'espiral de violència, Delhi, a centenars de quilòmetres de distància, va decidir establir un estricte toc de queda el mateix dia que vaig arribar a Srinagar, del qual només se'n salvava l'arribada de turistes. Dedueixo que el taxista del jeep de Kargil, gràcies a contactes que jo òbviament no tenia, es va ensumar la situació i va decidir abandonar-me a la meva sort aquella matinada abans que s'estrenés el dia.

Foto furtiva de control de policia

Després de quatre controls de carretera on la presència d'un guiri obre tota barrera possible, tot són somriures, el conductor hipergentilment em deixa a la porta de l'hostal que li demano. No pateixis, si us porteu bé els turistes teniu via lliure. Els preus estan per terra degut al toc de queda i aconsegueixo la millor habitació en nou mesos. Estic cansat, no massa preocupat pel què he vist fins ara i tinc son, m'he llevat a les tres per agafar el maleït taxi. No puc sortir de l'hostal, no hi ha res a fer, quin avorriment, millor que dormi una mica.

*Kargil no té res

** Hi ha toc de queda a Srinagar

Kargil no té res

2010-07-08T15:19:00.009+02:00

Per estalviar-me un altre pallissa des de Leh a Srinagar, aquest cop si que puc trencar el viatge en etapes de quatre-cinc hores i reposo a Lamayuru i Mulbekh. Des del segon només tinc tres hores fins a Kargil, i coincideixo amb un gentleman suec d'avançada edat que tot i que viatja amb tots els luxes possibles (cuiner, guia i xofer) no dubta en convidar-me a recórrer en el seu taxi privat l'última etapa a Ladakh. Jo quan era jove viatjava com tu, però arriba un punt que un diu prou d'hostals de dos euros, ja t'arribarà - em diu. Pateix de mal d'altura agut, doncs seguim per sobre dels tres mil metres, té importants cefalees i les narius li sangren despietadament, però disfruta de mala manera explicant-me batalletes dels seus pretèrits dies a Papúa Nova Guinea, rememorant com es va salvar de miracle d'una tribu local que li volia arrancar els testicles, per exemple.

Després d'unes molt entretingudes tres hores de trajecte em deixa a Kargil, capital ja de Zanskar. Kargil no té res, però és dels típics de lloc que em fascinen, principalment quan constato com pot canviar tant l'estil de vida d'un lloc a l'altre en només cinquanta kms. Kargil no és una ciutat-transició, com moltes d'altres. A Kargil, de forma radical, el budisme desapareix per donar a l'Islam tot el protagonisme. Tot i que segons les poc fiables fronteres dels mapes locals Pakistán només queda a vint quilòmetres, no m'explico el perquè de l'extinció tan radical de budisme. No hi ha cap serralada imponent que delimiti el budista Ladakh del musulmà Zanskar, ni cap riu insalvable, simplement la truita es gira completament. La pulcritut i delicadesa budista s'esvaeixen i donen pas al caos i a les mirades desconfiants i inquisitives musulmanes. Em pregunto en què deuria estar pensant Sir Cyril Radcliffe al 1947 quan, davant la impossible tasca de dibuixar la frontera hindo-musulmana, va decidir incloure Kargil a la Índia i no a Pakistán. Com a resultat de la nova línia divisòria, Kargil es va convertir en la porta d'entrada est al convuls Kaixmir hindi musulmà i cinquanta anys després seu de la sanguinolenta batalla de Kargil, que va portar a l'Índia i Pakistán al marge del precipici que suposa una guerra nuclear. Durant aquells dies, Bill Clinton no va dubtar en atorgar a Kargil la dubtosa etiqueta honorifica d'indret més perillós del món.

Com que Kargil no té res, entro a una de les múltiples cases de te a matar l'estona. Més que cases de te, barraques de te, gairebé. Brutes, amb bancs de fusta irregulars, construïts tauló amb tauló de forma barroera. Terres sense enrajolar, polsim a tot arreu. Vigues de fusta mig corcades. Parets sempre sense pintar, esquitxades de te, normalment engalanades amb pòsters de calendaris de la Meca o imatges kitsch de paisatges paradisíacs o escenes naïfs de bèsties entre flors pintades amb colors cridaners, amb un gust horrible. Si mai n'heu vist sabreu de què parlo. Homes, barbes, turbans. Salaam-malekum, a-malekum-salaam. No hi ha subministrament elèctric. Egg chai, please. Prenc un te i disfruto d'uns rotis cruixents que són el més semblant que he menjat fins ara a la crosta del tan enyorat pà de pagès.

Com que Kargil no té res, trec un llibre i em poso a llegir, una costum raríssima en aquestes latituds; de fet encara no he vist mai cap musulmà ni hindú de carrer amb tal artefacte entre les mans: motiu de sobre per pensar que, per contra, són bons futbolistes. Sóc a l'inici de llibre, de temàtica índia i vocabulari barroc, difícil d'empassar. Reposo la vista, aixeco el cap i veig penjada a la paret la imatge d'una de les icones més emblemàtiques de l'islamisme radical, el retrat que Andy Warhol hauria colorejat si hagués nascut a Isfahan, i constato que estic llegint Salman Rushdie mentre em mira fixament l'Ayatollah Ruhollah Khomeini, el mateix que va dictar una fatwa condemnant a mort a l'escriptor hindo-britànic, encara vigent després de vint anys, després de la publicació dels seus Versos Satànics. Què carai hi fa?

Kargil és un autèntica rara avis. Un oasi xiïta en un món musulmà sunniita. Les imatges de Khomeini i Khamenei, l'actual guia espiritual iraní i valedor d'Ahmadinejad engalanen els carrers d'aquesta localitat índia musulmana, on fins i tot l'històric líder revolucionari iraní hi té dedicat un basar. Com que Kargil no té res i estic avorrit, em repasso tres cases de te demanant a la clientela el perquè Kargil és xiïta, ja que si no m'erro tots els musulmans sobre la faç de la Terra són sunniïtes excepte iranís i part d'iraquís (ho hauré de confirmar a la wikipèdia). Com pot ser que aquesta localitat perduda a l'Himalaia, que obre les portes a la zona islàmica del convuls Kaixmir, sigui diferent de la resta de la Índia musulmana, de Pakistan, de Bangladesh. Ningú ho sap i no m'ho explico.

Amb una frustració terrible, m'arribo a l'estació de jeeps compartits per arreglar el transport a Srinagar de l'endemà. Em citen el dia següent a les quatre de la matinada previ-avançament d'una paga i senyal de cent rupies. El dia següent, abans de l'alba, em llevo en la foscor absoluta d'una Kargil sense subministrament elèctric, encenc el lot i creuo la negror dels carrers seguint a tentines, intentant no xafar cap gosset, l'avinguda Imam Khomeini. Ja a l'estació de jeeps, la llum del meu lot il·lumina matrícula rere matrícula sense que hi hagi manera de trobar el meu vehicle. Passen els minuts i comprenc que m'han estafat un parell d'euros; i mentre el meu enuig va in crescendo i em fa passar la son de cop un jeep buit s'atura. Srinagar, five hundred. Fabulós, hi pujo. Poc em temo que al cap de vuit hores de nous paisatges de bellesa indescriptible m'espera la gola del llop, i entendré el perquè aquesta matinada no ha aparegut el taxista.

El paisatge favorit de Circumstàncies Nòmades

2010-07-08T14:29:00.007+02:00

Arribar a Leh desde Keylong no és tasca fàcil. La precària i irregular carretera que uneix l'últim poble de certa importància d'Himachal Pradesh amb la capital de Ladakh, el petit Tibet, només està oberta de finals de juny a finals de setembre, i s'enfila per sobre dels cinc-mil metres assolint el seu màxim al pas de Taglang La, de 5359 metres, segon pas alpí per carretera a més altura del món després de Khardung La, a la veïna vall de Nubra. Gairebé estreno l'obertura de la temporada actual, i això fa que el vehicle desfili en els seus punts més alts envoltat de parets de gel altíssimes entre paisatges desèrtics fabulosos, encara que sembli una contradicció. Els paisatges del trajecte* són memorables, irrepetibles, i durant les duríssimes quinze hores que es triga en recórrer els 350 kms. que separen les dues úniques localitats amb allotjament disponible es passa per escenaris que recorden des de frondoses valls alpines suïsses en el seu inici fins a espectaculars i profunds canons àrids que ens transporten al descomunal sud de Marroc; passant per esplanades inacabables on l'estela de pols dels comptats tot-terrenys circulants i l'absència de carreteres visibles ens situen en una etapa del Paris-Dakar a quatre-mil metres d'altura.

Tanglang-la, a 5359 metres

La regió de Ladakh, a l'est del Kaixmir, és eminentment budista, i no presenta la complexitat confessional d'Srinagar i rodalies, i per tant la situació sempre ha sigut perfectament estable. Fruït d'això i del genial entorn alpí amb què està dotada s'ha convertit en un pol d'atracció turística des d'on preparar tot tipus de rutes pel seu esplèndid entorn, de qualsevol nivell i durada.

Recórrer la vall de Markha és un clàssic, no només pel seus fabulosos paisatges sinó per la possibilitat d'hospedar-se en cases ladakhís, on les famílies donen sostre i aliment als caminadors a canvi d'una modesta suma que ajuda al desenvolupament d'una economia familiar igualment modesta. És encantador, perquè les condicions extremes de vida d'aquesta gent, aïllats per muntanyes insuperables i passos terrorífics, sempre per sobre dels quatre-mil cinc-cents metres, han fet que el poble ladakhí desenvolupés un modus vivendi genialment autosuficient i sostenible, i tanmateix ha sabut aprofitar l'excepcionalitat del seu entorn i l'arribada d'excursionistes sense perdre ni una coma de la seva identitat característica. És al·lucinant com aquest grup ètnic de costums i tradicions aparentment tan arcaiques ha decidit apostar decididament per l'energia solar sense necessitat de sermons ecologistes, l'única espurna de tecnologia visible en les seves cases d'adobe, mentre destinen part del dia recollint excrements de vaques que utilitzen com a combustible.

Un ase s'hi va deixar els alveols

Si per alguna cosa s'anomena a Ladakh el petit Tibet és per l'omnipresent presència del budisme. El primer dia de ruta visito quatre monestirs budistes o gompes (en tinc un tip, potser em passo), ben característics, tots ells emplaçats en marcs alpins insuperables. És l'únic dia on xafaré carretera, i entre caminades i autoestops assoleixo Hemis Gompa ben entrada la tarda, quan la comitiva de turistes ja ha tornat a Leh. Fos, sense esma, sóc rebut pels simpàtics monjos que gentilment m'instal·len en les austeres i impecables dependències veïnes al temple - no cal que paguis, si vols fes una donació al temple - i passejo pel meravellós pati interior del temple gaudint de la fantàstica llum de la caiguda del sol i la tranquilitat de l'ocàs, mentre dos monjos inflen pulmons per fer sonar els corns i donar-li a l'atmosfera una banda sonora grandiosa. Impagable, són moments que mai podran comprar els bitllets dels turistes de dretes.

Durant la segona jornada en ruta m'endinso ja en plena muntanya, i després de pernoctar a Chogdo, una decrèpita casa ladakhí isolada en una vall àrida amb una família tan acollidora com sempre, encararé el tercer dia en ruta que es convertirà en la jornada èpica del viatge fins ara. La qüestió és que la ruta de la vall de Markha recórre tradicionalment el trajecte de Chilling a Hemis, no de Hemis a Chilling que és tal i com decideixo fer-la per encadenar-la amb la meva tetravisita monàstica. Aparentment potser sembla el mateix, però no ho és i en pago les conseqüències.

Em llevo de bon matí i després de caminar un parell d'hores em trobo a una altura, segons altímetre d'un excursionista que baixa, de 3800 metres. Davant meu s'enfila una paret descomunal on lluny, molt lluny, diviso Kongmaru La, el meu Shangri-la, a 5200 metres. El desnivell que he de superar és de 1400 metres partint de gairebé 4000 metres carregat amb una motxila de vuit kgs. d'excessiu equipatge. Amb fe, i conscient de que tinc tot el dia per endavant, començo l'ascensió a l'hora que començo a patir les conseqüències de l'excursionisme a altes altures.

Kongmar-lu, 5230 metres

És ben sabut que com a més altura estem, menys concentració d'oxigen hi ha a l'atmosfera per simples qüestions gravitatòries, i això es veu traduït en hipòxia i sensació de fatiga tan certa com exagerada. El meu sistema respiratori hiperventila desesperat en veure que no dóna a l'abast a l'hora de dotar de l'oxigen necessari al meu aparell circulatori, que s'encarrega de nodrir les cèl·lules per tal que oxidin glucosa i produeixin l'energia necessària per superar tal pendent tan pronuciada. No pot insuflar prou oxigen a uns glòbuls vermells que esperen estoicament vagant pels alveols, bàsicament, perquè no hi és en concentració suficient a l'aire. A mida que vaig ascendint, cada cop em pesa més l'equipatge i la sensació de cansament augmenta amb cada metre que recorro, però d'alguna manera m'alleugera saber el perquè del meu patiment i em pregunto si després de tanta ciència m'ajudarien qualsevol herbotes que trobés com a part d'algun tractament ayurvèdic infalible.

Potser paro una vintena de cops a descansar, però és totalment inútil: cada cop que em reincorporo no cal fer més de deu passes per tornar a sentir que les forces m'abandonen. M'estableixo metes parcials - fins aquelles herbes, fins aquelles pedres. N'acompleixo pocs, donc estic fet pols, per moments quasi em desespero. En cap moment em trobo sol, hi ha multitud de caminadors que se'm creuen, però tots baixen, per què serà...? no em cal filosofar gaire per adonar-me que m'estic menjant una ascensió en un dia que ells han fet progressivament en dos, tot encarant el pas per la seva cara oest, com cal fer-la. Rebo ànims de tothom, em prenen per boig i em miren em compassió, pobret, i algú fins i tot m'ofereix baixar als lloms dels autèntics herois de la pel·lícula, els indestructibles ases carrega-equipatges que fan la feina bruta a tants excursionistes. El tram final, completament nevat i ja per sobre dels cinc mil metres rebossa tints de dramatisme, les parades per respirar sovintegen més que mai i finalment, amb l'èpica com a autèntica protagonista i set hores després de començar l'ascensió, havent-m'hi deixat completament els alveols, corono Kongmaru La, a 5230 metres, amb una satisfacció immensa i un sentiment indescriptible. El subidón i l'euforia del moment em donen energies per caminar encara durant tres hores més de baixada i plantar-me esmaperdut, al cap d'onze hores de caminada, a l'idíl·lic conjunt de casetes de Dhankar amb la sensació, fictícia o no, de que jo també sóc un d'aquelles bèsties, tan ase com indestructible.

La recepció a Dhankar és deliciosa, i les atencions de la matriarca són increibles. Sento perfectament el torrent d'endorfines que corre per les meves venes i trobo l'insìpida i calenta ladakhi thukpa l'aliment més revitalitzador possible. Havent sopat, i amb total passivitat relaxadora, gaudeixo de la rutina vespertina ladakhí i budista. L'avi s'asseu a la cantonada i fa girar, sempre en sentit horari com tot moviment rotatori en la filosofia budista, l'ommani-patmeju, un tipus de zing-zing tibetà mentre remuga mantres budistes; estic segur que per ell és el moment més especial del dia. La matriarca feineja amunt i avall i es cuida del nen mentre em prepara l'esmorzar pel següent dia. El patriarca no fa res, com en la majoria de cultures, més que intentar entaular una conversa amb mi del tot inútil, ja que les meves nocions macarròniques d'hindi són inútils perquè ell parla ladakhí. Tot plegat, al voltant d'una bombeta Osram de baix consum alimentada per l'energia solar recaptada durant el dia. Molt especial, i per sobre de tot, entranyabilíssim.

Tot fent rodar l'ommani-patmeju

Abans d'anar a dormir surto a fora, descalç, a rentar-me almenys els peus. Fa fred, l'aigua del rierol, que baixa directament del desglaç de les clapes de neu d'un tros amunt està quasi congelada, però les butllofes ho agraeixen. Estic content, satisfet, avui ha sigut un gran dia. Fins i tot, passejant en la negror de la nit, sense mitjons ni sabates, em sento una mica hippie; fins que em clavo una punxa a la planta del peu i em deixo de tonteries. M'assec per llevar-me-la i aixeco accidentalment la vista per veure un cel estrelladíssim, brillant com mai, i penso que per sort encara em queden un parell de molt més relaxats dies.

*Pròximament, Dies de Carretera

L'altre Índia

2010-06-27T19:32:00.007+02:00

Després d'una castissa visita a l'ambaixada espanyola a ritme de pasodoble i d'una entrevista sense cap ni peus a l'ambaixada paquistaní, resolc el trencaclosques que em té retingut més d'una setmana a Delhi i em poso un altre cop carretera i manta, camí al remot i a vegades convuls Kaixmir via Himachal Pradesh. Porto quatre mesos patint una calor asfixiant, i com que vaig necessitat de nits frescotes crec que és una bona ocasió per matar dos ocells d'un tret i conéixer l'extrem septentrional de l'Índia. Em sap greu, perquè el sud de l'Índia sembla que seguirà sent una assignatura pendent, però crec que és millor plantejar-ho d'una altre manera: tinc una excusa fabulosa per tornar tard o d'hora al país de les vaques sagrades.

Si féssim un brainstorming sobre l'Índia (que no falti l'anglicisme), de ben segur sortirien un grapat de paraules que no tenen absolutament res a veure amb el què amaga un dels estats muntanyosos del país que obre les portes de la serralada més cel·lebrada de l'Àsia, l'Himalaia. Himachal Pradesh canvia el Namaste de rigor pel Julei. Desa a l'armari saris i turbans i mostra tot l'esplendor dels vestits tradicionals de les minories existents. Amaga mica en mica l'hinduisme per donar pas al budisme. Dóna un respir a les papil·les gustatives i canvia el masala pels momos. Canvia suor a galledes per nits frescotes. Regala austeritat en lloc de misèria. Les aglomeracions desapareixen, els rostres canvien. Geogràficament parlant és un espectacle. Les distàncies aquí son verticals, no horitzontals. Les planes àrides i seques es transformen en serralades exhuberants i escarpades i els rius enormes d'aigües sèptiques que reguen el país aquí son cabals indomables d'aigües braves.

Dones Kinnaur

Vall d'Spiti

Deixant a part el seu encant alpí, els dos pols d'atracció a Himachal Pradesh són la dupla McLeod Ganj-Dharamsala i Manali. Els primers són coneguts arreu del món per ser seu del Govern del Tíbet a l'exili, i per tant residència de Sa Santedat el Dalai Lama. El segon és un autèntic santuari fumeta, un lloc de peregrinatge hippie, un mite, una llegenda, doncs a Himachal Pradesh la marihuana creix per tot arreu, com si es tractés d'una mala herba, sense armaris de plantacions interiors ni cultius hidropònics: naturalment lliure. Per no trencar amb la tradició, i donat que últimament la religió i les drogues no se'm posen massa bé, prescindeixo dels imans turístics i dibuixo una meravellosa paràbola sobre el mapa que evita els esmentats llocs de culte i que em porta a atravessar la vall del Kinnaur i l'excepcional Vall d'Spiti.

El nen es posa a cantar just quan li faig la foto...

A vegades, admeto que com més permisos extres i més entrebancs burocràtics suposa descobrir un indret més interés em desperta. La carretera Hindustan-Tibet, a la vall del Kinnaur, no n'està exempta, i donat que tal via flirteja amb la frontera hindotibetana (sempre la Xina a l'entremig) obtenir un permís de ruta és imprescindible. No me'n penedeixo gens ni mica: més que mai, en aquest cas l'important no és el destí, sino el trajecte. La carretera s'escola mica en mica entre canons i gorges cada cop més estretes presidides per nombrosos pics que superen els sis mil metres, amb un riu Sutlej que cada segon que passa lluita per superar cada obstacle que troba mentre erosiona despietadament la gorja. Aquest cop tinc la sensació que hi he arribat a temps: varies dotacions de maquinària pesada ja estan prenent posicions per dur a terme nombrosos projectes hidroelèctrics que aportaran energia a una de les zones més remotes de l'Índia a expenses de comprometre-la medioambientalment.

Ki Gompa, Vall d'Spiti

Dhankar, Vall d'Spiti

La vall d'Spiti encara és més captivadora, i intentar imaginar com s'ha forjat és un d'aquells exercicis mentals que fa adonar-nos com d'efímers i minúsculs som, i com de gran és Al·là. A una altura mitjana ja de tres-mil metres, i amb el temut mal d'altura rondant d'orella a orella, s'aixequen muntanyes grandioses envoltades de planes desèrtiques que afortunats companys de viatge no dubten en comparar amb escenaris tibetans. És una de les zones menys poblades de l'Índia, i cada poblet aïllat que es troba és un autèntic oasi d'imprescindible parada avitualladora. Ens hi trobarem els habituals nens amb la carona plena de mocs, maquíssims (sense ironia), i una interessant col·lecció d'àvies pintoresques divines intentant, de vegades, vendre'ns en va xals i bufandes de Kaixmir i Paixmina. Menció apart mereix la carretera que serpenteja totes aquestes valls i muntanyes: una obra d'art de l'enginyeria del pic i la pala dissenyada per Llucifer, que ha estat capaç de dibuixar un tram d'un carril per ambdues direccions amb corbes cegues aterradores, ascensions diabòliques i precipicis terrorífics sortejats per un xofer que es vesteix de kamikaze tot conduint un autobús obsolet a velocitats infernals. Port Aventura, però sense assegurança. Sovinteja l'expressió - no miris per la finestra, no miris... una caiguda lliure i trigarien mesos en accedir a les restes. Mentre els forasters ens veiem constantment barranc i avall apretem el cul, acluquem els ulls i supliquem al conductor que moderi la velocitat, sembla que els locals ho fien tot a Parvati, dona de Shiva i mare de l'entranyable Ganesh, imatge de la qual penja del mirall interior d'un autobús que avança imparable cap al cor de l'Himalaia.

Al centenars de metres, el riu... vistes sublims, carretera terrorífica...

Shalom, Himachal Pradesh

Bé pot ser que en aquestes terres tan remotes, difícilment accessibles, de paisatges de pel·lícula, hi hagi moments en què un es pugui sentir sol, aïllat, vivint una experiència única. Toc toc. Desperta't. Això només seria així si no existís l'Estat d'Israel.

La comunitat israeliana, que ja es fa notar a d'altres indrets de l'Índia, té colonitzat Himachal Pradesh fins al punt que és més habitual sentir el Shalom que el Hello: no m'extranyaria que en breu l'hebreu li passés la mà per la cara a l'anglès i es convertís en la lingua franca viatgera d'aquestes latituds. No és gens extrany trobar-se en un hostal amb majoria absolutíssima de jueus. Absolutíssima: tots menys un, jo. Joves israelians a cabassos, que un cop acabat el servei militar obligatori fugien abans dels horrors de la guerra del Líban i ara dels de la franja de Gaza en busca de l'espiritualitat de l'Índia. Si, la mili a Israel no consisteix en fer guàrdies borratxo, com a Espanya. El pas pel servei militar converteix a israelians i israelianes en vertaders soldats professionals, ja que l'Estat d'Israel envia a la puta mili als homes durant tres anys i a les dones durant dos, amb el conseqüent rentat de cervell que això implica. Tots i totes fumant droga als chill out's dels hostals, sota banderes de Bob Marley, i al mateix temps capaços i capaces d'eliminar un objectiu amb una AK-47 a centenars de metres de distància. Ni una veu dissident, simplement intentant oblidar.

Un bon número d'ells, però, buscant l'espiritualitat s'han perdut, i és per això que l'Estat d'Israel ha hagut d'engegar el projecte a l'Índia de les Cases d'Israel, que no són més que indrets on s'intenten recuperar els incomptables joves israelians que desenvolupen gravíssims brots psicòtics a l'Índia després del còctel memòries de guerra i drogues; fins a dos-cents anuals a la casa d'Israel de Manali, per exemple. Acaben la mili, venen a l'Índia per oblidar i es tornen bojos, dit d'altre manera. Val a dir que en general a mi em semblen gent senzilla i intel·ligent, encantadora i amable, antecedents i prejudicis apart. Intento escoltar tan com puc i parlar el mínim, ja que els pocs cops que he intentat tocar temes sensibles han saltat espurnes victimistes i crítiques contra la manipulació informativa occidental, un clàssic al què jo també m'apunto, i sento que si donés més corda a l'esperit crític em sentiria Maruja Torres atacada per un exèrcit de molt-zionistes-benvingudes Pilars Raholes defensant com sempre els drets dels dèbils. Millor m'ho estalvio, però està clar que si a aquesta gent, com diria un amic surienc, els han hagut de fer fora de tot arreu on han volgut instal·lar-se durant el curs de la història, serà per alguna cosa.

PD: Cliqueu i amplieu les panoràmiques!

La primera vegada

2010-06-15T11:05:00.004+02:00

Pahar Ganj, en plena demolició

Me´n recordo perfectament de la primera vegada, sembla que fos ahir. Després d'hores a l'avió, vam aterrar a un continent totalment desconegut que obria les portes de bat a bat a dos pollets que cercaven en l'Índia una experiència especial un cop esmicolats els vincles italians, i que sobretot perseguien una aventura que els aboqués a la màgia i l'emoció que provoca l'incertesa de tastar un meló que, sabent-se deliciós, encara està per obrir. Un periple del qual sentir-se'n amos i senyors, protagonistes, fet a mida i sense lligams. Ja ho veuen, encara que sembli mentida, no anàvem a l'Índia ni per qüestions espirituals ni per trobar-nos a nosaltres mateixos, almenys conscientment (i ric).

La nit abans, una nit plujosa del mes de març, en una taverna del Gòtic, escoltava juntament amb una seguidora del bloc, especialista en columnes, savis consells d'algú que de tot això en sap un niu tot intentant no perdre ni una coma del què sense voler m'anava dictant. Per dormir podeu anar a l'Anoop, a Pahar Ganj, la zona motxilera, està bé. Prenia nota com un estudiant obsès per la matrícula de qualsevol detall útil d'última hora en un tros de paper mugrent i oliós arrebatat al cambrer. Sincerament, un cop aterrés a Delhi, no en tenia ni idea de què m'hi esperava. Em perdran les maletes? Trobaré els llocs? M'agradarà el menjar? Agafaré la malària? Em drogaran, m'obriran en canal i m'extirparan ronyons i glàndules suprarrenals...? les glàndules suprarrenals NO, per favor...

El dia següent (crec, coses dels decalatges espaciotemporals) vam posar els peus a l'Aeroport Internacional Indira Gandhi, de nit, començant a habituar-nos a una calor sufocant. Els nervis i l'excitació van fer que gairebé d'entrada ja em descuidés en un taulell la petita motxilla vital. Com que el procés d'immigració havia durat més de l'habitual, vam trobar les motxilles al mig de l'aeroport, abandonades, per terra, l'hipòdrom ja s'havia cansat de fer-les rodar. Vam compartir taxi direcció Pahar Ganj amb un xicot coreà, amb totes les suspicàcies del món - no li diguis a quin hotel anem, ni que és el primer cop que visitem l'Índia... què extrany, què coi hi fa un coreà aquí, em preguntava. I què hi fan aquests parell de pardillos aquí, segur que ell també es preguntava. Fos com fos, tenia la sensació que ell ho afrontava amb molta més confiança i naturalitat que nosaltres, sobretot després d'explicar-nos que portava més de mig any viatjant - això no pot ser, aquest tio és un fantasma, vaig pensar. El fet és que tot i que em va semblar un bon sagal, no pensava fer cas de res del què em digués aquell desconegut, potser volia embaucar-nos; jo l'únic que sabia era que l'Anoop era l'únic lloc segur on podríem amagar-nos pel què restava de nit.

En la foscor de la matinada de Delhi, després de mitja hora i de què les artèries vials principals passessin a arterioles i posteriorment a minúsculs i enrevessats capil·lars, el taxista va escolar-se en una zona morta, sense asfaltar, sense il·luminació, on un parell de vaques pasturaven nocturnament, impassibles, entre tones i tones de brutícia d'olors asfixiants. Això deuen ser les mítiques olors de l'Índia, em vaig dir cínicament. Només veia deixalles, barracotes, xabol·les, edificis de dues plantes ensorrant-se, teulades a mig arrancar, finestres enreixades i garbuixos de cables elèctrics entortolligats que malpenjaven dels laterals d'uns carrers il·luminats només per cartells i neons saltejats. A terra, entre gossos sarnosos, s'endevinaven cossos mig despullats de persones dormint, anàrquicament col·locats. L'impacte va ser tal que vaig arribar a plantejar la patètica hipòtesi de que alguna d'aquelles persones podia o ja havia fet la transició de cos humà a cadàver en la solitud de l'anonimat.

It's here, get off. Uan jandred pipty rupís. Ara si que l'hem cagat - vaig pensar. Les tres de la nit, sols, perduts en la zona més tèrbola de Delhi, el taxista ens ha abandonat. Ara ve quan qualsevol d'aquests que jauen aquí ens obre en canal in vivo i ens prèn els tan sol·licitats ronyons i adjacents glàndules suprarrenals. L'altre cara de la moneda era el corèa. Amb el perenne somriure oriental, ens va dir adéu i va començar a caminar, decidit, cap endavant. En aquell moment, buscant solucions, vaig decidir aixecar el cap i mirar el cartell que il·luminava tímidament l'escena. Hotel Anoop, Welcome.

***

Ahir vaig fer exactament el mateix trajecte que fa més de quatre anys. De dia, tot s'ha de dir, per el dejà vu va ser espectacular. Tan Espectacular com extrany i diferent: en essència, Delhi segueix igual, intentant enlairar-se, però evidentment la meva percepció ha canviat. Ara el meló ja fa temps que està obert.

Està clar que res és com la primera vegada. L'impacte inicial asiàtic, que no deixa a ningú indiferent, poc a poc ha amainat. La benvinguda a l'Índia, un planeta nou, amb els seus petits detalls que et deixen bocabadat contínuament, s'ha convertit en quelcom habitual. Totes les emocions desfermades durant aquells dies de març i abril de fa quatre anys es van convertir, inconscientment, en una pedra angular sobre la qual construir i gaudir ara d'una dolça rutina passatgera de la qual cansar-se'n, costarà. Ara tot és diferent. Ara jo sóc el coreà. Ara ya no veo muertos. Ara ja no temo per les meves glàndules suprarrenals.

Enderrocant Pahar Ganj

És curiós, però quatre anys enrere mai ens vam arribar a hospedar a l'Anoop perquè estava sempre complet, però erem assidus a la seva súperterrassa: cutre, colossal, d'atmosfera vibrant i amb interessants vistes d'ocell a la ciutat. Aquest cop tampoc m'hi hospedo, ja que l'hotel s'ha reformat i les tarifes, vuit euros per nit, són del tot prohibitives. Tot i això, no m'he pogut estar de fer un soparet a la terrassa, des d'on escric, que ha canviat les teulades d'uralita foradada i podrida per un terra preciós d'un marbre més blanc que el Taj Mahal, i que constitueix un petit exemple de l'inesperat procés de reforma que Pahar Ganj està atravessant.

Café Madan, a Main Bazar, una institució del menjar de baix cost (i bo)

En alguns aspectes, Pahar Ganj i Main Bazar no han canviat. Segueixen iguals de bruts, amb part d'aquella atmosfera que - què voleu que us digui - ja no em sembla tan especial. Encara hi ha els mateixos embaucadors, la mateixa fauna urbana, aquells cartells anunciant la cerca de rodamóns desapareguts a Manali i rodalies fa anys. Viatgers madurs melancòlics que recorden com de diferent era el passat. Israelians, que troben en l'Índia un dels pocs països del món on encara són benvinguts i tolerats. Nòmades de pacotilla. Rastes i barbes. Hippies, molts hippies. Hippies en la cinquantena avançada, genuïns, els pocs que sobreviuen d'aquella generació revolucionària de fa més de trenta anys. Hippies d'Ipod, en la vintena i trententa, molt guais, que mentre prediquen filosofies orientals, energies i tractaments ayurvèdics, viatgen hipervacunats, carregats fins les dents de tecnologia punta i alimentant les seves experiències espirituals amb els interessos que generen fons d'inversió de dubtosa moralitat o subvencions papals.

Ens agradarà més o menys, però tota aquesta maranya és la grandesa de Pahar Ganj. Se m'acut que és l'homònim de Khao San, a Bangkok, salvant les diferències abismals. Un punt de trobada, un punt-llançadora al subcontinent hindi, un punt per trobar companyia i personatges, informació imprescindible i l'a voltes necessari menjar occidental. Està clar que no hi trobarem les ja mítiques virutes d'ibèric, ni la llegendària paella de llamàntol, però no hi ha dubte de que de pseudopizzes, pseudopasta, patates fregides, hamburgueses roents, banana pancakes, continental breakfast, english breakfast, coca-cola o cervesa Kingfisher no en mancarà mai.

A Delhi el progrés avança, tant ordenadament com ho permet la idiossincràsia hindi, com a qualsevol capital mundial. La cel·lebració a l'octubre dels Jocs de la Commonwealth, un esdeveniment on no assistiria ni per tot l'or del món, està portant una febre destructora-constructora a la ciutat de la qual Pahar Ganj no se n'ha salvat. Una legió d'obrers sense pietat, maldestres i matossers, està enderrocant a cops de martell (per veure-ho) un bon grapat d'illes de cases a Main Bazar i la foto és desoladora. L'aniquilació de part d'aquest emblemàtic suburbi podria considerar-se un crim, encara que els botiguers locals, que al cap i a la fi són els què mengen dels rèdits que els viatgers generen, no tenen cap problema en afirmar en aquell anglès amb accent hindú, que escup les síl·labes amb una dicció intensa i quasi violenta però que transmet un missatge elegantíssim i exquisitament educat, que el nou pla urbanístic ajudarà moltíssim les seves aspiracions comercials. El què està clar, però, és que la pols de les obres, a més de cobrir un sòl eternament sense asfaltar, està fent cada cop més difícil palpar el carisma que ha convertit Pahar Ganj en un santuari imprescindible per viatgers, hippies, bohemis i buscavides occidentals.

What country from, sir?

2010-06-10T14:23:00.009+02:00

Amb excitació i amb un coet al cul, després de quinze dies aturat a Dhaka, em dirigeixo a l'estació de tren per prendre direcció Chittagong, la segona ciutat bangladeixí, entre una tempesta terrorífica que anuncia l'arribada de la temporada monzònica. El panorama d'ara en endavant es resol amb una equació ben fàcil: si als sistemes de drenatge precaris i a la inexistent gestió de residus hi afegim pluges torrencials, obtenim innundacions dantesques i redistribució d'escombraries, revifalla de bactèries i transmissió de tot tipus de malalties a la població bangladeixí.

A l'estació, on no hi cap ni una agulla, ha marxat el subministrament elèctric i es comencen a patir els efectes de la tempesta: les goteres van in crescendo. La cua per comprar els bitllets és memorable, veure per creure, doncs quatre files irregulars i apretades neixen de quatre guixetes amb una cinquantena de passatgers cadascuna, ansiosos i cridaners. El nostre caos de cada dia. Veient l'agilitat del personal de finestreta calculo que em suposaria un parell d'hores, pel cap baix, aconseguir el bitllet, però no hi ha res com trobar un bangladeixí pesat a l'ensems que amb morro, dels què es desviuen pel visitant, per aconseguir el bitllet en qüestió de minuts.

What country from, sir? Japan? Libia?
No, Spain.
Ah, France!
No, Spain.

What's your name? Lluís
Ah! Tourist!
No, Lluís.

No pateixis, en el nostre país ningú segueix les normes - em diu mentre es salta la cua per la meva gràcia i m'entrega bitllet i canvi. I quanta raó té: segons Transparència Internacional, una ONG que fa un seguiment de països i la seva correcta aplicació de processos legals, Bangladesh té posicions de privilegi en la llista de països més corruptes del món. Tiro la casa per la finestra i compro un bitllet de primera classe, són quatre euros per deu hores de trajecte nocturn.

Aquest juny, Bangladesh serà brasilera, argentina, o no serà.

Arribo de bon matí a una Chittagong xocantment engalanada de banderes verde-amarelhas i albicelestes, i és que el Mundial de Futbol és a la cantonada. Chittagong no té res, com la immensa majoria de ciutats bangladeixís, a part d'un mercat trepidant i insalubre, carreteres caòtiques i rickshaws per doquier. Això m'encanta. El què no m'agrada són els inevitables mascles pesats de mirades curioses amb el seu corresponent bucle de preguntes preparat per disparar. El tercer dia a Chittagong ja em sento Bill Murray atrapat en el seu Dia de la Marmota. Where are you from, what's your name, are you married i una que guanya pes: what's your job and salary. Aquesta última resulta força incòmoda de contestar; primerament perquè ni jo sé quina professió desenvolupo i en segon lloc perquè de la qüestió salarial millor no parlar-ne francament en un país en què el prestigiós professor d'anglès guanya cent euros mensuals. Als que fan veure que m'entenen, els hi acabo explicant el cuento xino de que al meu país la situació és complicadíssima perquè estem atravessant una crisi de dimensions esperpèntiques i per tant estem a les portes de l'apocalipsi; així justifico que el meu hipotètic salari no sigui gaire elevat.

Comité de perseguidors a Barisal. Em vaig escapolir
per la passarel·la des d'on tiro la foto. Oi que sembla que posin
per un anunci d'una sèrie d'aquestes rollo Lost?

Més que la qüestió del sobreinterés social pel visitant extranger a Bangladesh, el problema és que les mancances lingüistíques fan que la comunicació sigui totalment insostenible després de les preguntes de rigor. Si, de tant en tant, fer una xerrada de signes i simular que t'estàs entenent està bé, ara bé, després d'ics dies el marcador de paciència ens recorda que té un límit i la insistència exagerada dels transeünts enganxosos pot portar-nos a les portes d'un atac de nervis i treure algun instint bàsic desagradable que tots tenim latent. A més, és ben sabut que quan l'indicador de paciència vessa, és fàcil que per vasos comunicants situacions aparentment inofensives, com per exemple la facilitat del personal dels hostals per tenir sempre una excusa surrealista per trucar a la porta de la nostra habitació i escannejar-la curiosa i descaradament*, ens irritin de forma desmesurada. Un i ara què collons vols?, clar i català, és inevitable que se'ns escapi. Si, i diguem-ho tot, admeto que Bangladesh ha aconseguit treure (en comptades ocasions, eh!) algun dels aspectes més desagradables que porto dins.

Com tota ciutat important a Bangladesh, Chittagong està regada per una de les infinites artèries fluvials que atravessen el país i converteixen el transport local en barques amb filtracions d'aigua o ferries destartalats i oxidats en una experiència obligatòria. Des de Chittagong, agafo un ferry que serpenteja en aigües terroses entre illes i braços de terra i que al cap de divuit hores em desembarcarà a Barisal, la zona més salvatge del Bangladesh que mira l´Índic. El trajecte respòn a les espectatives: el ferry és abordat quatre cops durant el trajecte per petites barques a motor en el què és el simulacre perfecte del segrest d'un vaixell a les costes de Somàlia. Evidentment no són segrestos, sinó passatgers de poblets costaners que davant l'absència de ports a les seves vil·les es veuen obligats a embarcar en plena mar fent ús de cordes i ganxos. El procés es desenvolupa en total normalitat mentre la tripulació, genuïnament pirata (bornis, amputats, acondrodisplàsics** i demacrats, però abstemis per Al·là), m'indica que en temporada de monzons (que ara comença) quatre vaixells bangladeixís com aquells naufraguen anualment en les costes de l'Oceà Índic. Quina gràcia, sobretot quan a les quatre del matí em desperten les gotes d'aigua que entren per l'ull de bou del camerino durant una tempesta elèctrica estratosfèrica. Momentàs.

Abordatge a l'estil bangladeixí

Sa i estalvi desembarco a Barisal, i agafo un enèssim autobús que em porta a Kuakata, el poble de l'extrem meridional de Bangladesh, on una platja immensa obre de bat a bat les portes a l'Índic. Kuakata no és més que un carrer polsós amb un parell d'hostals sense cartells però amb palmeres, una platja infinita i barques de pescadors. Hi ha poc moviment i la infraestructura turística és pràcticament inexistent. Per fi em trobo, diguem-ne, amb el rollo playero, made in Bangladesh 100%. La platja està quasi deserta i la poca gent que es banya, doncs el temps no acompanya, ho fa vestida fins les dents sense gosar mostrar ni un centímetre de carn. No visualitzeu el paradís, no ho és, però si que la immensitat de platja a banda i banda i la seva virginitat impressiona. Camino un parell de quilòmetres seguint la vora, la platja és eterna, i finalment em retrobo amb la meva amiga solitud després d'aconseguir cansar una comitiva de perseguidors encuriosits. M'estiro, respiro, em relaxo, tanco els ulls, i quan em disposo a assaborir el meu moment una veu masculina, òbviament, em provoca un nou coitus interruptus... what country from, sir?

Kuakata

* Mentre escric això, acaben de trucar un altre cop

** Vulgarment coneguts com enanitos

Escriu Mohammed Tajà

2010-06-05T16:55:00.016+02:00

Al principi, l'itinerari de Circumstàncies Nòmades havia de ser ben diferent del què finalment s'ha portat a terme. La idea inicial era creuar un grapat de països musulmans abans d'arribar al subcontinent hindi, però en el seu dia circumstàncies burocràtiques no ho van permetre. En aquell moment, de totes maneres, ja havia somiat prou per forjar una extranya (ho admeto) curiositat i fascinació pel món islàmic. Suposo que el fet que un dogme sigui capaç d'alienar d'una manera tan absoluta i condicionar l'estil de vida de tanta gent al s. XXI, en què la globalització està present arreu del món, fa que se'm desperti la curiositat per saber què s'hi amaga en tots aquests països que no volen ni sentir a parlar de la desvinculació de les seves vides de l'Islam i d'un aspecte tan essencial per les llibertats de les persones com el laïcisme a nivell estatal.

Així doncs, Bangladesh és el primer país asiàtic de majoria absolutíssima musulmana que visito. De creació relativament recent, neix després del ruinós invent d'emergència que va dissenyar el Regne Unit quan va marxar a correcuita de l'imperi indi. Els britànics, davant la mescla de confessions religioses al país, van decidir donar un Estat a les zones amb alta densitat de població de creença musulmana (els Pakistan i Bangladesh d'avui en dia) pels temors d'aquests després de l'establiment d'un govern amb seu a Delhi de marcat caràcter hindú. No cal ni dir que la missió de dibuixar una línia que delimités el territori musulmà de l'hindú a Bengala o el musulmà de l'hindú i del sikh al Pakistan era una entelèquia i per tant es va traduïr en un fracàs pel qual al Kaixmir, per exemple, més de cinquanta anys després, l'Índia i el Pakistan encara es barallen.

La gent de Bangladesh penja al país l'etiqueta d'Estat amb drets i llibertats (se'm posen els pèls de punta quan ho sento), posant èmfasi sobretot en aspectes com la possibilitat de la dona d'accedir al món laboral o la tolerància en l'ús del controvertit mocador al cap. Ves-te'n a Arabia Saudita, i veuràs - em diuen. En la meva brevíssima experiència a Bangladesh la proporció de dones passejant pel carrer és baixíssima, la seva presència en cases de te o restaurants és pràcticament nul·la i la majoria d'hotels de Dhaka veten la presència femenina en les habitacions, encara que es tracti de parelles casades. Jo creia que era un altre tòpic, però realment ser dona i viatgera independent als països musulmans no ha de ser precisament fàcil, encara que interpretar els contratemps derivats de la qüestió de gènere com un punt d'aventura extra pot convertir-ho en una experiència fascinant.

Avi entranyable I

Old Dhaka, el rovell de l'ou (un ou halal,si existeix, és clar)

El dos dies que tinc lliures del voluntariat els passo a Old Dhaka. Old Dhaka em transporta directament a l'Índia musulmana. M'enamoren els carrerons estrets, l'anarquia a tot arreu, el descontrol dels rickshaws, la tensió constant per evitar ser envestit per qualsevol vehicle o bèstia, el soroll, els avis entranyables, les barbes estil terrorista-més-buscat, els colors dels saris de les dones, les tenebroses siluetes amb burques, els gremis i els seus basars, les botiguetes minúscules, els oficis de carrer desfassats, les airades de ferums fètides, aquella brutícia... és el lloc ideal per vibrar-lo dos o tres dies, deixar-hi totes les energies i desapareixe'n.

Avi entranyable II

Noticia: una dona es deixa fotografiar.

Per què desaparéixe'n? Doncs perquè els dies que hi passejo m'afarto de contestar contínuament el what's your name, el where are you from, el how many brothers and sisters do you have i el are you married. El què al principi és divertit i recomfortant s'acaba convertint en un autèntic malson i deriva en bogeria. Una bateria de quatre preguntes, sempre les mateixes, formulades repetidament al llarg del dia pot arribar a desesperar al més pacient dels éssers humans. Pel cap baix, he respost trenta cops cada dia a aquestes quatre preguntes (no exagero ni un pèl) i no vull ni imaginar-me tot aquest espectacle si fos una noia, entre d'altres coses perquè no se m'ha apropat ni una dona encuriosida. Si, les circumstàncies fan que els bangladeixís siguin molt i molt agafallosos, per no dir una altre cosa, però ells sempre ho justificaran: you are my guest, sir i it's my responsability and my pleasure to take care of you, sir. No cal ser massa egocèntric per constatar que molt probablement sóc la cosa més interessant que els hi ha passat últimament.

El Buriganga en el seu pas per Dhaka... sensacional i indescriptible anarquia nautica...

Foto del riu, em giro, i ja veieu com no exagero...l'enessim club de fans!

Quan ja fa estona que em surt fum per les orelles, i després que em persegueixin descarada i còmicament varis núvols de joves bangladeixís pels ponts de Dhaka (visualitzeu-ho, es de chiste), crec que pot ser una bona decisió refugiar-me en la tranquilitat d'una mesquita i agafar aire. Creuo els dits perquè no sigui hora de pregària i faig via cap a Sitara Masjid, que és la mesquita del casc antic de Dhaka, petita i amb grabats i mosaics interessants segons la bíblia. Quan hi arribo, i prèvia higiene podal, un peregrí indonesi i un malai em conviden a entrar-hi. Potser podràs parlar amb l'imam - em diuen. Entschallah, els hi contesto. Durant l'hora que estic a la mesquita, a més de posar-me les botes de te i galetes, rebo un de les dosis més grans i memorables de proselitisme religiós de la meva vida; i després d'incomptables repeticions acabo memoritzant la kalima de les kalimes, la frase que obre les portes de tots els racons musulmans del món, des d'Indònesia a Marroc, la mítica laila jailalah Muhammad rasullulah. El primer cop que la recito de memòria esclata l'eufòria a la Mesquita i l'imam ho té clar: des d'ara mateix ja ets musulmà, i jo et dono el nom de Mohammed Tajá. Jo segueixo a lo meu, de cara a les galetes perquè se m'ha obert la gana, i quan m'intenta transmetre la kalima que toca dir abans dels àpats decideixo que se m'ha fet tard i per tant la meva visita a la mesquita s'ha acabat.

PD: Qui aporti la traduccio de la Kalima, tindra obsequi.

Apa, baixeu al paqui mes proper i reciteu-li-la a veure que respon...

De perquè he acabat petant a Bangladesh

2010-05-24T12:06:00.002+02:00

Durant gairebé dos anys, abans de pujar les inacabables escales del meu pis a segona planta del Carrer Riera Alta, als confins del Raval, el suburbi més perillós on mai he estat, em parava als establiments alimentaris de la Plaça del Dubte per assortir-me de verdures i de l'habitual baguette calenta i cruixent de brevíssima vida útil: en quinze minuts es transformava en xiclet. Algun cop la nostàlgia cap el subcontinent hindi, més que la simpatia del personal de les botigues, havia fet que m'interessés per la procedència de tota aquella col·lecció de treballadors i dependents, confiat que respondrien que provenien de Pakistán o de la Índia, però no: eren i són Bangladeshís.

En aquells moments mai se m'hauria passat pel cap que acabaria petant en aquest país del golf de Bengala, però l'empatx de motxiler de bermudes, que té completament colonitzat el sud-est asiàtic (exceptuant Birmània i part de Laos), va fer decidir-me per aquest desconegut destí. Hi ha una cantarella entre la comunitat motxilera - Vaig estar en un lloc que no hi havia estat mai ningú abans - que és tan tòpica com falsa. No us la cregueu mai: l'època de l'Anglaterra victoriana, en què els exploradors van viure la seva ètapa daurada, ja fa segles que està superada i tot està descobert, però això no vol dir que inexplicablement encara hi hagi indrets oblidats, com Bangladesh, on una sèrie de senyals fan pensar al viatger que es troba en un indret on el forani, precisament, no hi sovinteja.

El primer indici, anècdotic, és la dificultat que em va suposar trobar una guia del país després de gairebé un mes de búsqueda, doncs només una llibreria petita i discreta de Bangkok va poder proporcionar-me-la quan pràcticament ja era camí de Bangladesh. El segon i obvi indici és la rara sensació de passejar-se durant dos dies per una ciutat de tretze milions d'habitants sense veure un rostre occidental i moure's entre núvols de bangladeshís enganxosos que supliquen una foto que mai veuran. El tercer i últim és l'absència de nens pidolant al visitant, ja que si aquests ho fan és per treure suc de l'errònia ingènua actitud de turistes que reparteixen bolígrafs, caramels o diners als pidolaires desconeixent completament com de contraproduents són aquestes accions a l'hora de trencar el cercle de la pobresa de les classes més necessitades.

Durant la meva primera quinzena a Bangladesh, decideixo abandonar els meus instints extremistes nòmades i m'instal·lo al suburbi de Gawair, a quinze quilòmetres del cor de Dhaka, per col·laborar amb The Dhaka Project. El naixement d'aquesta ONG és el conte de fades d'una noia portuguesa que el 2005, per qüestions de feina, va aterrar a Dhaka durant tres dies i va quedar tan commoguda davant la precarietat que va posar-se mans a l'obra per engegar un projecte que cinc anys després educa i fa un seguiment sanitari exhaustivíssim a més de 500 nens dels slums, a més d'emplear a 90 treballadors locals amb el conseqüent desenvolupament comunitari. Sincerament, fa goig passejar per Gawair i veure com de palpables són les diferències entre aquest districte cada cop menys marginal i els altres, fruït de la feina ben feta, una feina ben feta aplaudida per un ociós Govern i classes benestants que atorguen tota responsabilitat i acció pel desenvolupament del país i erradicació de la pobresa als organismes sense ànim de lucre.

Per saber-ne més...

The Dhaka Project

Visca Birmània!

2010-05-22T11:31:00.003+02:00

Al matí, d'hora, es hora de tornar a l'aeroport internacional de Yangoon i despedir-me, emocionat, de Birmània. Aquest cop, a l'avió, se m'asseu al costat una dona elegantíssima que omple amb total naturalitat la butlleta d'immigració fent-me només una pregunta*. Li demano el bolígraf per omplir la meva i em comenta que visita Bangkok per veure uns amics i fer una mica de shopping. És una llàstima - em diu - el meu marit últimament està molt enfeinat i no m'ha pogut acompanyar. És metge. Li demano a quina especialitat es dedica i contesta cirurgia. Saps, l'atemptat del gov... calla prudentment, però segura d'haver transmés el què volia. Hi va haver nou morts, no? li demano. De moment més de cinquanta i pujant, a més d'uns quatre-cents ferits... a l'hospital estan desbordats, diu tot corregint-me.

Vint-i-vuit dies de visat han sigut suficients per adonar-me que Birmània pateix gairebé de tots els mals possibles. Malversació energètica, explotació infantil, tortura, censura galopant, terror als carrers, neteges ètniques de minories en zones frontereres, epicentre mundial del tràfic d'heroïna... tot gentilesa dels més de quaranta anys al poder d'una corrupta i tirànica dictadura militar que sembla invencible. Una propera pantomima electoral difícilment canviarà la situació, on fins i tot un sector reaccionari i de la lluita comença a considerar la política d'oposició pacífica de la carismàtica The Lady naïf i inútil, després de vint anys d'esperances frustrades i il·lusions perdudes. Fregar el cel amb els dits el 1988 va portar de la mà unes tragèdies de les quals una generació de birmans encara es recupera.

Birmània lluita per sortir del pou.

De com es resoldrà tot plegat, si mai ho fa, en té una clau l'estimada i enyorada Xina, que subministra les necessitats que la Junta Militar veu privades pel bloqueig internacional. Si, l'armament amb què els militars intimiden, reprimeixen, executen i dominen la població és cortesia de la Xina, a canvi d'energia. Alerta amb la Xina, alerta, que està condicionant d'una manera espectacular i de forma negativíssima el desenvolupament d'Àsia sencera, desde Laos a Pakistan passant per Birmània, a més de part d'Àfrica. És hora d'ampliar els horitzons i afegir un nou company als habituals Estats Units d'Amèrica o Israel en la llista de franquícies que representen el dimoni al planeta.

Potser no és un destí de lluna de mel, però malgrat tot, visca Birmània. Perquè enlloc més he pujat al sostre de furgonetes tan hipercarregades com les birmanes i he sentit el vent a la cara en trajectes memorables entre castells de mercaderies miraculosament estables. Perquè enlloc més he arribat a valorar de tal manera un luxe com l'electricitat diària. Perquè enlloc més he sentit la música de guitarristes anònims envaïnt els carrers en plena mitjanit, en la foscor i tranquilitat absoluta, just després que els generadors callin. Perquè enlloc més he descobert tresors ocults com Moulmein i les seves majestuoses postes de sol. Perquè enlloc més gira la cara a occident com de moment ho fa, per força, Birmània. Perquè enlloc més, i havent estat més temps en indrets complicats com Sicília o la Xina, mai ningú m'ha parlat sobre la dificilíssima realitat quotidiana amb la franquesa que ho ha fet la gent birmana en només vint-i-vuit dies. Perquè enlloc més he gaudit de tantes incomoditats com a Birmània. Perquè cap país m'ha seduit prou com per escriure'n tretze articles. Per tot això i moltíssimes altres coses que no sóc capaç d'explicar, visca Birmània.

Moulmein

*Veure Tornar a volar

Fotos de Birmània

2010-05-22T11:30:00.003+02:00

En primer lloc, m'agradaria demanar les més sinceres disculpes si no he fet una selecció prou reduïda i si en alguna ocasió se m'ha escapat la mà i he pecat de l'abús del Fotoixop. Ho sento.

Breument:

El budisme és l'ànima de Birmània, per això és l'autèntic protagonista d'aquesta selecció de fotos.

El pont de fusta és Amaraputra, prop de Mandalay, un dels indrets més fotogènics on he estat mai.La resta són escenes més o menys quotidianes de Yangoon, Mandalay, Kyaukme, Pyu-i-lin, Moulmein i Inle.

He penjat també una foto del Myanmar Times, panfleto del Règim que segur que a més d'un el transportarà quaranta anys enrere. No té desperdici la seva crida contra l'anarquia o els atacs a la BBC i a VOA (Voice of America), a més de permetre's el luxe de desgranar quins són els desitjos de la població birmana. Interesting!

Clic!

L'edat d'or del kitsch a Birmània

2010-05-19T05:32:00.007+02:00

Últimament me n'adono que durant la meva segona època universitària vaig aprendre més coses de les que pensava en un principi, on un professor emblemàtic em va transmetre dos axiomes que pràcticament segueixo com a filosofia vital. El primer d'ells, transmès de forma explícita, és que estic capacitat per prendre decisions, i el segon, implícit, és que com més paraules en anglès posi en el meu discurs, més guai quedarà. O millor dit, més cool quedarà. I és que no ens enganyem. No és el mateix ser un solterón autònom que li agrada fer caminades a ser un single freelance que fa trekkings. No és el mateix.

Igualment, no és el mateix qualificar una obra d'art com a kitsch a qualificar-la de terriblement hortera. No és el mateix. Visca els eufemismes en forma de manlleus (kitsch és un terme alemany, no anglès).

Birmània, on les pagodes daurades regnen el país, està plagada d'art kitsch. Jo pensava que els jainistes hindis eren un referent dins l'art kitsch, Sonagiri n'és un testimoni, però he constatat que Birmània és el bressol d'aquesta divertida pels profans, extravagant pels caçadors de tendències i horrenda pels puristes, expressió d'art. Estatues de budes guarnides amb colors llampants i cridaners que semblen talment pintades amb el criteri d'un daltònic sever o llumetes de Nadal intermitents envoltant l'àurea de buda en són un parell d'exemples. Ara groc, ara taronja, ara groc, ara verd. Moníssimes les llumetes!

Trobo el paradigma ideal prop de Moulmein. Un faraònic i rutilant buda reclinat, rieu-vos-en de l'esfinx, s'amaga entre la selva amb la monstruosa mida de 160 metres de llargada, o el què és el mateix: un camp i mig de futbol. M'és impossible fer-ne una foto i enquadrar-lo sencer a la pantalla. L'obra d'art, que no ve a ser res més que un senyor en decúbit lateral (això ho vaig aprendre en la meva primera etapa universitària), encara està en construcció però amb les dimensions ben definides, i no és l'única a Birmània, doncs dos altres budes s'autoproclamen els budes reclinats més grans del món, i més kitschs del món per extensió.

Foto panoràmica de Buda reclinat de 160 metres.
Abaix a l'esquerra, persones que hi entren.

Obrers cosint les faldilles del buda

Però això no és tot. Si el exterior te pareció kitsch, espérate a ver las entrañas. El buda en qüestió està farcit de multitut d'habitacions amb escenes que em recorden el terrorífic Museu de Cera de Barcelona, però que possiblement farien les delícies de qualsevol nen somiador a DisneyWorld. Les figures de la segona planta, ja pintades i acabades, farien patxoca en qualsevol Tren de la Bruixa de la fira del teu poble, i aquí és on el kitsch s'eleva a la seva màxima expressió i es mostra en la seva plenitut i auge. És curiós, perquè després d'aquesta planta les següents estan inacabades, les figures no estan pintades i la pols, l'abandó per falta de fons i les escletxes de llum la converteixen en un escenari fabulós per rodar una pel·lícula fantàstica del Tim Burton. Com que a Birmània encara no han arribat les bandes de plàstic blanc-i-vermelles amb aquell proverbi tan esgarriacries - NO PASAR -, l'interior del buda és totalment accessible: podem passejar-nos pel crani i trobar-nos-hi una figura d'un elefant o fer-ho per l'espatlla i trobar-nos personatges trets del Senyor dels Anells. És una llàstima, perquè quan hi hagi fons per passar-hi una capa de pintura perdrà tot l'encant i l'emoció, però llavors serà kitsch de debò.

L'interior del buda: sobren les paraules

El llac d'Inle

2010-05-17T15:48:00.002+02:00

Després del Festival de l'Aigua, Birmània pateix una operació tornada massiva de les seves classes benestants que fan via cap els seus llocs d'origen, després de disfrutar d'uns dies de vacances. Les escasses places de transports públics s'omplen ràpidament de gom a gom i és fàcil quedar-se encallat, sense bitllet, durant varis dies, en un indret determinat, i què millor que fer-ho a l'esplèndid llac d'Inle.

A l'est del país, Inle és un autèntic oasi de tranquilitat degut a la seva immensitat, i encara que rebi forces visites de turistes locals mai es té la sensació d'aglomeració o saturació. El clima, benevolíssim, contrasta amb els inferns de Yangoon i Mandalay, i convida a repassar-se en bicicleta llac i voltants, poblats per múltiples vil·les que combinen una vida híbrida en aigua i terra ferma. Moltes d'elles tenen els habitacles elevats varis metres d'altura i substitueixen els carrers per canals, les seves motos per canoes i el paviment per aigües superficials. Només cal combinar bicicleta i canoa i perdre's tants dies com es vulgui per aquesta col·lecció de petites Venècies rurals.

Entre tribus més o menys desenvolupades i més o menys aïllades, fa acte de presència un mite tribal com són les dones girafa. Si, aquelles dones que han tingut la dissort de créixer en una societat que cada any que passa els hi col·loca un anell daurat al coll, de manera que quan assoleixen l'edat adulta tenen tota la musculatura cervical atrofiada i les clavícules deformades i, conseqüentment, la retirada dels anells els suposaria una desnucada descomunal i per tant la mort instantània. Sembla ser que aquest costum ancestral es duu a terme per fer les dones poc atractives a tribus veïnes i que no abandonin, així doncs, la comunitat. Tinc ocasió de veure-les, però com era d'esperar un té la sensació d'estar en un zoo, i l'espectacle és tan lamentable i denigrant que abandono capcot aquest atemptat a la humanitat sense esma ni per fotografiar-les.

La setmana que passo al llac d'Inle em ve de perles per recuperar energies després de la duresa de l'estació seca birmana, així com per teclejar quatre Birmanietats. Inle té moltíssim potencial turístic, i de moment conserva l'equilibri perfecte entre progrés i genuïnitat. De ben segur que el dia que el turisme esclati a Birmània, serà un dels destins més sol·licitats.

Aigua, mentides i bombes de rutina

2010-05-14T05:07:00.005+02:00

Festival de l'Aigua a Kyaukme

Després d'uns dies encallat a Mandalay, aconsegueixo sortir-ne i m'apropo a Thazi, un quiet poble (això penso) cami al llac d'Inle. Baixo de l'autobús, i en lloc de moto o bicicleta, el mitjà de transport per arribar al centre de Thazi és un atrotinat carro de cavalls. Sense temps a ubicar-me, em buiden una galleda d'aigua sencera a sobre per recordar-me que avui és l'últim dia del Festival de l'Aigua.

La família que regenta l'hostal és encantadora, i mentre m'assorteixen de tovalloles i m'eixugo, presencio una violentíssima batalla campal al carrer principal de Thazi, d'aquelles que només havia vist a la tele, entre joves del poble que s'estomaquen amb taulons de fusta i fan volar pedres d'un diàmetre considerable entre una cortina de fum negre. Disturbis entre bandes locals. Després del tan humà morbo inicial, i al veure que no tenen intenció de parar, giro cua esgarrifat cap a l'interior de l'hostal mentre, innocent de mi, li demano a la mestressa per la presència de la policia. Com vols que vinguin? ells també van borratxos! em diu. I Es resigna: Cada any passa igual, deixa'ls. Tothom s'emborratxa salvatgement pel Festival de l'Aigua perquè són els únics dies que tenen lliures durant l'any i llavors, passen aquestes coses... el govern els paga un dòlar al dia per treballar fent carreteres durant deu hores, 360 dies a l'any, a 40 graus, estan desquiciats, què vols que facin...? després venen els militars a demanar-los si estan contents amb la feina, amb kalaznikov's sota el braç, els hi donen dos dòlars si diuen que tot va bé i vinga... per cert saps que ahir hi va haver un atemptat a Yangoon?

No ho sabia. En plenes cel·lebracions del Festival de l'Aigua, hi va haver tres detonacions al centre de Yangoon amb un balanç oficial de nou morts i seixanta ferits. Això és el balanç oficial, em diu - no te'l creguis mai, va ser una massacre*. Jo no em puc estar de demanar-li de qui creu que és l'autoria. Somriu i, convençuda, assenteix amb el cap: han sigut ells. Posteriorment, un altre ciutadà em confirma l'autoria del govern. Això funciona així des de que jo tinc memòria, no toleren les aglomeracions i pensen que aprofitem qualsevol ocasió per conspirar.

Evidentment res d'això ha arribat a Europa, almenys als mitjans de comunicació de masses. Al cap de dues setmanes, quan torno a Yangoon, llegiré al Myanmar Times, diari en anglès i un altre panfleto del Règim, que les vies d'investigació oficials apunten l'autoria dels fets a una col·lecció d'acrònims que no són ni més ni menys que, per una banda, tots els grups insurgents de les inestables regions tribals del país, i per una altra, tots els grups polítics que intenten fer oposició, encapçalats per l'NLD**, partit que sobreviu amb la seva carismàtica líder i Nobel de la Pau en arrest domicilari, Aung San Suu Kyi, The Lady.

Te o cafè? Em passo tot el matí xerrant amb la mestressa. Bé, millor dit, només parla ella. El seu germà va marxar del país després del convuls 1988, un any clau en la història contemporània de Birmània, i viu als EUA. Ha vingut quatre cops en vint anys, però quan ve és divertídissim (literalment). Una comitiva d'espies li va al darrere, això és un poble i ens coneixem tots... queden retratadíssims. Ell no és feliç als EUA, però té una feina, diners... i electricitat cada dia! Nosaltres, cada nit hem de robar l'electricitat del carrer pel funcionament de l'hostal, i ens veiem obligats a subornar la policia perquè no ens denunciin, però no tenim elecció... vols que t'expliqui el què li van fer els militars a un noi que tenia una cerveseria a...

Un altre dia, i un altre testimoni del patiment i de la profunda indignació amb la dictadura birmana. I són sempre dones, amb una serenitat envejable i entre ironies i somriures, les que donen el pas endavant per descarregar tot el seu enuig contra el règim, a gent com jo, perfectes desconeguts que ni tan sols ho demanen.

* Llegiu l'últim birmanietat, "Visca Birmània", per conéixer
una estimació extraoficial i fidedigne dels morts totals en l'atemptat de Yangoon.
** A data de 5 de maig la nova llei electoral ha forçat la dissolució de l'NLD
ja que veta la presència en llistes de ciutadans que hagin
estat a la presó (la majoria dels seus membres, Suu Kyi inclosa).

El festival de l'aigua

2010-05-12T12:57:00.005+02:00

Sense pietat, a per el conductor del pick-up

El festival dels festivals a Birmània és el Thingyan o la commemoració de l'any nou birmà, el catorze d'abril, popularment conegut com el festival de l'aigua. Abril és el mes més calorós, i durant tres dies en teoria i gairebé una setmana a la pràctica, el país sencer es para i els carrers s'omplen de petits i no tan petits amb una única missió: deixar a tots i cadascun dels transeünts xops d'aigua.

No cal ni dir que ningú se'n salva. Vianants, motoristes, taxistes, extrangers... tothom rep amb una mescla de resignació i alegria la seva dosi d'aigua, sense immunitat que valgui ni cap mena de dret a queixar-se o enfadar-se. Ni els passatgers dels trens, on els vidres a les finestres brillen per la seva absència, se'n salven.

Per cert, el balanceig del tren és la cosa més normal del món.

Deu hores així.

En els pobles, el festival encara guarda certa innocència, mentre que a ciutats com Mandalay és una festa salvatge. Com a quasi totes les festes populars del món, m'atreviria a dir, l'alcohol ràpidament es converteix en el protagonista i els carrers s'omplen de ciclomotors sobrecarregats amb fins a quatre passatgers que canten i criden amb eufòria cada cop que els ruixen d'aigua, sense que hi faltin les habituals i hiperimprudents acrobàcies moteres. Els que no tenen moto, lloguen obsoletes furgonetes descapotables on s'hi aglomeren fins a una vintena de nois sota una espectacular intoxicació etíl·lica tot fent xerinol·la, carregats amb bidons i galledes d'aigua sense donar treva a la guerra aquàtica. Els nens, suposo que per manca de pressupost (no per qüestions de seguretat), disfruten de la festa i de la seva dosi d'aigua apilant-se en carros tirats per cavalls, sobrecarregant-los de mala manera tot desitjant ser mullats. Fantàstic, a no ser pel balanç d'una tarda qualsevol en un punt qualsevol de Mandalay: en poques hores veig dos accidents de moto en directe i l'esfereïdora escena de com se li esfondren els genolls a un cavall incapaç d'aguantar el sobrepes d'un número indeterminat de criatures amuntegades en un carro. Que dolents que són els excessos.

Deliri nerozzurro al Football Cinema

2010-05-10T19:10:00.006+02:00

A la pissarra ho diu ben clar: a partir de la 01:15h,

Inter-Barça en directe al Football Cinema de Nyaungshe

Si hi ha algun esdeveniment a Birmània que aixeca passions i genera autèntica devoció és, amb el permís del budisme, el futbol. La sobèrbia campanya de marquèting de la Premier League anglesa a Àsia ha alienat completament els birmans, que engolleixen més futbol que l'home del bar del Riera de Tordell. De fet, compto fins a més de deu diaris de futbol als quioscs, l'única premsa seria en un país sense llibertat d'expressió. Són motiu també de veneració les competicions europees, àmpliament seguides malgrat que es disputin a hores intempestives. Això fa que sorgeixi un greu contratemps, doncs a Birmània rarament hi ha subministrament elèctric nocturn, i per satisfer les necessitats futbolístiques dels birmans neix la figura del Football Cinema, un emplaçament dotat amb dos luxes com són una televisió roent i una antena suficientment potent; mentre que un generador hi posa la corrent. La devoció al Déu gol és tal que el Football Cinema ha esdevingut un element tan imprescindible en qualsevol localitat del país com el monestir budista, la pagoda daurada o els mercats carregats d'ambient.

Després d'algunes indagacions, localitzo junt amb un finlandès, un belga i una irlandesa el Football Cinema de Nyaungshe. Portem des de les vuit de la tarda fent l'escalfament, i a partir de la una, en la fosca nit, amb el poble totalment mort, mentre els bars i llars d'Occident comencen a vibrar amb la melodia de la Champions League, un home guarnit amb els característics longhis tiba d'una corda per arrancar el preciat generador de corrent. En aquest moment, tots els Football Cinema del Birmània, espais amplis, vetusts, amb estores i sense cadires s'omplen de gom a gom i es vesteixen amb les seves millors gal·les per veure aquest magne esdeveniment. Una dona, l'única presència femenina entre fins a noranta birmans, em cobra 300 kyats d'entrada (vint cèntims, preu d'extranger) per seure a terra tot gaudint d'una vetllada que presumeixo memorable de l'esport rei.

Aquella nit, el dia de l'anada de l'Inter-Barça, és respirava l'ambient de les grans ocasions, de nit màgica, al football cinema de Nyaungshe. Jo, amb tot allò de que el Barça patrocina Unicef, que juga maco i desprén aquells valors universals que sembla que són referents, confiava en que l'afició, que omplia fins la bandera la instal·lació, portaria en volandes al Barça cap a un resultat esperançador. Però no va ser així, perquè l'afició birmana es va posar la pell dels tifosi, doncs no perdona la condició de botxí dels blaugrana sentenciant el glorificat United en la passada edició. Amb el xiulet inicial, el Football Cinema es va tenyir de neroazurro amb l'excepció de quatre monjos budistes culés. Ni les seves pregàries van ser suficients per obtenir un resultat positiu, i anoto un altre motiu per no creure ni en Buda ni en Déu.

Me les prometia molt felices després del gol de Pedrito...

Però va marcar primer Pedrito i salto, talment com si tingués molles al cul, del seient. Mentre cel·lebro el gol me n'adono que estic sol, més que mai, davant aquell regimen. Ni els budes reaccionen, suposo que meditaven silenciosament. El contingent europeu, per fer la guitza, decideix fer costat als transalpins. No cal ni dir que, a mida que avança el partit, em canvia l'expressió de la cara progressivament i el tercer gol de Milito porta el deliri col·lectiu a l'ambient. Acabo sent motiu de mofa, sense hostilitats, a mida que l'Inter aixeca el marcador, i només em queda confiar en les pregàries, els mantres i tota la parafernàlia budista per la tornada, que tornaran a ser insuficients.

Donava informació incorrecta als turistes

2010-05-09T18:14:00.002+02:00

Kyaukme és el típic poble on s'arriba per passar uns dies de tranquilitat total però l'amabilitat, hospitalitat i interés de la gent ho impedeix per complet. Al segon dia d'estada, sopant, em convencen per anar a treure el cap a Hsipaw, a una escassa hora de distància, i passar-hi el matí, encara que no dubto en posar la condició de descansar, per un dia, de pagodes, temples i monestirs budistes.

Em llevo a les sis del matí, ja massa tard pels birmans, i a les set ja passegem per Hsipaw. El seu mercat, la seva plaça, la seva inel·ludible pagoda, la seva gent i un clima benèvol fan ben agradable la passejada. Camina que caminaràs arribem a una antiga i misteriosa finca colonial, aparentment abandonada, amb un jardí immens conquerit per tot tipus de vegetació, escenari que em recorda les incursions furtives preadolescents a casalots abandonats. La voregem i finalment trobem una escletxa per on entrar i investigar-la. A mida que ens endinsem al jardí, observem que una de les dues mansions victorianes que la conformen està habitada i una dona en la seixantena, de fesomia xinesa, ens dóna una calurosa benvinguda. No saps quan greu em sap, però no us puc ensenyar el palau. La finca està tancada, no ho heu vist? - em diu dolçament en un anglès perfecte, mentre mig m'avergonyeixo. Li dic que sóc espanyol, de Barcelona i reacciona ràpidament... ah, Catalonia!

Fa quinze anys, però, li era tot un plaer, ensenyar el palau. Havíem tingut molts visitants, aquí, però el 1995 van condemnar el meu marit a tretze anys de presó. Les presons a Birmània són horribles... Sense temps a fer cap pregunta, la dona continua. Ja feia temps que li buscaven les pessigolles per motius polítics, però com que no van trobar res el van arrestar, segons ells, per donar informació incorrecta als turistes. Per sort, només va complir nou anys perquè hi va haver l'amnistia, però ara li tornen a anar al darrere i tenim molta por. El meu marit no gosa ni sortir de casa i hem hagut de tancar el palau a visites... però torneu d'aquí dos o tres anys, si us plau, torneu. Buda diu que no hi ha res permanent, que tot canvia. Això no pot durar per sempre. A finals d'any hauríem de tenir eleccions però dear Luis, tampoc me'n refio...

El sinceríssim testimoni em deixa astorat, em disculpo i després que la dona creui un parell de frases en birmà, en un to un pèl més dur, amb la meva acompanyant, abandonem la casa. De tornada a Kyaukme agafo per primer cop el tren i em trobo un viatger israelita, que em pregunta si vinc de visitar a Mr. Book. No sé qui és. Segons la bíblia, Mr. Book era una institució pels viatgers que feien cap a Hsipaw, un autòcton venerat com una font inesgotable d'informació i bons consells pels visitants a Birmània. Doncs bé, el company jueu ve de visitar-lo i em comenta que Mr. Book s'ha convertit en una cosa semblant a una planta, que ha adoptat el costum sicilià de no sé res, no he vist res i no he sentit res. Des de fa un temps ni mira a la cara a qui li demana els seus savis consells, contradient el seu mític tarannà. En altres paraules, està intimidat i amenaçat per l'exèrcit per sortir a les pàgines de la bíblia Lonely Planet.

No puc deixar de pensar com pot ser que en un poblet minúscul del nord-est birmà, a més de mil quilòmetres de la capital, la repressió pugui arribar a aquests límits. I segur que això només és la punta de l'iceberg.

Money, money

2010-05-08T16:56:00.003+02:00

Amb uns fardos: el bitllet més gran equival a 0,60 cèntims d'Euro

El primer dia d'estada a Yangoon, Birmania Connection em porta a Bogyoke Market, perquè canvïi els dòlars. L'aïllament internacional de Birmània fa que no estigui inclosa en la xarxa mundial de bancs i caixes, i no hi ha visa, ni mastercard, ni american express ni xec de viatge que valgui. El dòlar en metàl·lic és el rei de l'economia. S'ha de portar a sobre tots els diners que tinguem previst gastar-nos en la nostra estada, trincu-trincu. Cal, però, comprar també moneda local que és la d'ús habitual en la majoria de situacions quotidianes. Per fer-nos una idea de quan hauríem de rebre per cada dòlar, Xe.com és el portal d'internet per antonomàsia per comprovar equivalències oficials de divises. Si mirem a quan està el canvi del Kyat birmà, ens adonarem que per cada dòlar hauríem d'obtenir 650 kyats.

Entrem al mercat, girem dues cantonades i quan el carreró lateral es fa cada cop més estret, en una botigueta de tèxtils amb una immensa lona ratllada que atura un sol de justícia, una jove adolescent, empastifada de thanakha, treu la calculadora i ens disposem a negociar el canvi. Aquest bitllet comença per CB, no m'agrada - diu refusant-me uno de los grandes. Quan ha acabat d'examinar la resta dels meus bitllets, em proposa un canvi de 995 kyats per dòlar. Miro a Birmania Connection, que assenteix, i incrèdul, sense entendre res, procedeixo al canvi. 650 contra 995 al meu favor, quina ganga! M'està donant bitllets falsos?

Això que sembla tan clandestí i obscur és la normalitat a Birmània. Les taxes oficials de canvi diuen una cosa i la realitat és ben diferent; de forma que s'arriba a rebre fins a un 50% per sobre de la quantitat oficial al comprar divisa local. El què d'entrada sembla una ganga no deixa de ser el mirall del funcionament de l'economia d'un país. Un exemple pràctic: Els extrangers hem de pagar obligatòriament els trens, de titularitat estatal, en dòlars. Si un bitllet val 5 dòlars, oficialment el govern s'embutxaca uns 3300 kyats, encara que subterràniament se n'està embutxacant 5000. Està claríssim que aquesta diferència no declarada oficialment, que arriba a ser de més del 30%, va destinada en qualsevol negoci brut, com per exemple l'adquisició de recursos nuclears via Corea del Nord o la dotació d'infraestructures a una de les principals fonts d'ingressos del govern birmà: el tràfic de la molt apreciada heroïna birmana.

Si algú que llegeix el bloc viatja a Birmània, ha de tenir un parell de coses clares, claríssimes. Un bitllet de X dòlars arrugat, tenyit o doblat és inútil. Literalment. Hi ha una obsessió malaltissa pels dòlars nous, cruixents i sortits del forn. Si els hem guardat amb un plec al mig difícilment ens els acceptaran, o si els portem amagats en un cinturó de viatge, hem suat i s'han destenyit una mica, costarà col·locar-los. Contrasta això amb els bitllets locals on la premissa sembla ser absolutament la contrària. A més, i heus aquí la importància d'arribar llegit, estudiat i plannificat als destins on es viatja, Birmània no accepta bitllets de cent dòlars el número de sèrie dels quals (una notació en la què mai heu parat atenció en un bitllet) comenci amb CB, per motius, segons ells, de seguretat - sembla que són molt fàcils del falsificar. Ja podem tenir cincuenta de los grandes, que si estan seriats per CB seran tan útils com el paper de vàter. Té guasa, perquè quan torni a Bangkok, i independentment de números de sèrie o antiguetat de bitllet, com arreu del món, els acceptaran. Sort que tot aquest galimaties només és dóna a Birmània (fins ara).

Trucades i preguntes

2010-05-08T16:23:00.003+02:00

A Birmània quasi no hi ha mòbils. Això és el seu substitut,

amb possibilitat d'efectuar i rebre trucades en ple carrer.

Un híbrid de cabines i mòbils.

El setè dia a Birmània arribo a Pyu-i-Lin i rebo una nova trucada, la cinquena en una setmana. Extrany, o si més no difícil, ja que fa set mesos que sobrevisc sense mòbil. Trucades als hostals on estic. El motiu és que a tot arreu on m'he hospedat ho he fet després de recomanacions, i un cop instal·lat i reposat tard o d'hora alguna veu m'ha anunciat que Mr. Sala, there is a phone call for you. Aquestes trucades només són fruït d'un interès noble i sentit de responsabilitat davant del visitant per part del cicerone que m'ha acollit en cada destí, encara que és normal que la primera sensació sigui pensar què volen, aquesta gent, que em desvetllen en plena migdiada.

Els interrogatoris col·loquials també són un clàssic, encara que millor no deixar-se portar per la naïficitat. De la infinitat de gent que m'ha parat pel carrer per demanar-me qualsevol banalitat sobre la meva procedència o les meves afinitats futbolístiques, m'ha sobtat especialment aquells que d'entrada i entrant a la jugular m'han demanat si era escriptor. Tan naturalment com sincerament es contesta que no i desapareixen tal com han arribat.

En un restaurant de xapatis a Kyaukme una parella de birmans musulmans singles, en la quarentena, amb arrels a l'índia Uttar Pradesh, m'entren amb la mateixa qüestió, però els trobo tan divertits i autèntics que no puc refusar la invitació de parlar amb ells sobre la meva extranya i inexplicable curiositat sobre l'Islam, de xiïtes i sunnites, de descendents de Mohammed i d'Alí. Mentre els hi descric com em va fascinar la Jama Masjid d'Old Delhi, em comencen a avasallar, amb deliri, a preguntes, l'una més intrigant i absurda que l'altre: No hauràs tingut mai la sort d'estar a l'Iraq? i a l'Iran? i a l'Afganistan? Coneixes el Bin Laden?? Home, tan com conéixe'l...vosaltres el coneixeu? Em quedo amb les ganes de demanar-los si són yihaidistes.

El Pioneer Food Center

2010-05-06T15:58:00.004+02:00

Deixo Yangoon al cap de tres dies. A mida que l'he anat assaborint, la capital de Birmània m'ha semblat una ciutat d'una altre època, de postguerra, de mobiliari urbà quasi colonial, de mobiliari interior víctima de la caspa, o amb altres paraules: tot exageradament vell i gastat, com els sofás, els mobles i els miralls dels rebedors de casa d'alguns dels teus entranyables i canosos familiars. Atrotinat, però funcional. Decadent, però vintage. Decrèpit, però amb encant. Sembla com si la paraula renovar-se no existeixi en els diccionaris de Yangoon, o si més no estigui prohibit utilitzar-la o simplement sigui inassumible. Aquests dies també em serveixen per aclimatar-me a l'infern birmà, i a afrontar amb la millor naturalitat el regalim continu de suor que em corre per la pell i la hiperactivitat del meu dit índex reajustant-me les lents.

Futvolei al cor de Yangoon, l'afició feia por...

Batejo l'estació d'autobusos de Yangoon com el Regne del Caos. Gentada i desconcert. Faig una radiografia ràpìda mentre busco el Mandalay May però és difícil: em veig ràpidament envoltat de venedors ambulants (un clàssic, però multiplicat per deu), els tubs dels motors de combustió dels autobusos se'n riuen de l'eficiència mediambiental abocant quantitats pantagruèliques de gasos tòxics a l'ambient, les pantalles dels televisors han esgotat les línies de volum i per tant el soroll és insoportable; i per posar-hi una mica de misteri, els vaivens continus de llum per les contínues fallades dels generadors que aporten electricitat a aquest espai públic converteixen l'estació en l'escenari ideal per perpetrar qualsevol activitat indecent. En un moment d'il·luminació, trobo finalment el Mandalay May i triguem una hora per sortir del recinte de l'estació. El desconcert i la descoordinació és total en una situació en què vint autobusos han de sortir d'un pàrking de dimensions reduidíssimes amb poc marge de maniobra. Per afegir-hi dificultat, decidexen fer-ho tots alhora.

Al cap de tres hores, ja de nit, l'autobús para perquè poguem sopar a un indret anomenat Pioneer Food Center. En una àrea de servei sorprenentment moderna, m'impacten els cartells grocs de lletres negres, lluminosos, moderns, anunciant aquest establiment. Son les 22:30h i estem a 36 graus, segons el flamant indicador electrònic. Amb gana, hi entro, i em quedo de pedra quan veig el personal treballant: una vintena de nens no majors de deu anys fregant terres, taules, servint comandes, recollint plats, corrent amunt i avall estressats, suant sota la nit birmana que flirteja amb els quaranta graus. No es tracta, precisament, d'un parell de nens que ajuden al negoci dels pares. Un adult somrient ho supervisa tot amb un feix de bitllets a les mans mentre parla amb la cuinera. A les taules, la clientela menja amb tota naturalitat, ignorant per complet els nens, i se'n va. I flipo, perquè és el primer cop que els meus ulls veuen un exemple tan descarat i de tal envergadura d'explotació infantil.

Infàmia al Pioneer Food Center

El xoc no és només pel què acabo de presenciar, sinó perquè estem a escassos setanta quilòmetres de New Capital, una moderna ciutat-monstre construïda recentment pels generals birmans per centralitzar la gestió gubernamental, instal·lació en la què els recursos que s'hi han destinat han contribuït encara més a enfonsar l'economia nacional. Per surreal que sembli, el motiu de desplaçament de la capital administrativa a aquestes latituts respòn simplement als consells dels savis astròlegs nacionals. Així doncs, la proximitat geogràfica a l'òrgan suprem de govern birmà implica l'obvietat que la Junta Militar coneix de les condemnables praxis laborals birmanes i ni tan sols intenta ocultar-les. No vull ni imaginar-me què deu passar darrere les cortines.

Faldilles i Maquillatge

2010-05-05T11:55:00.003+02:00

Dones enfeinades thanakades partint
un fruit sec cuyo nombre no puedo acordarme

Birmània és el país on, fins ara, he tingut més la sensació de trobar-me en una zona de transició. Geogràficament parlant, forma part del sud-est asiàtic, però el seu enclavament clau l'ha convertit en una amalgama de cultures i ètnies, un melting pot que dirien els anglesos, el punt on conflueix l'Índia, la Xina i el sud-est asiàtic. Dedueixo que, degut a l'antiga condició birmana de límit oriental de l'imperi britànic (algú m'ho confirma?), la influència de l'Índia britànica fou tal que va aportar un influx migratori major al dels respectius veïns de manera que, actualment, estar a Birmània significa ja tastar i començar a assaborir el regust hindú mesclat amb els incomparables somriures orientals asiàtics. Els continus moviments migratoris en aquesta zona han establert fins a vuit grups ètnics que constitueixen la ara anomenada Unió de Myanmar (el 1988 la Junta militar va canviar el nom del país, sense aprovació unànime internacional) i, tot i les evidents diferències culturals, la immensa majoria comparteix i regala a aquest país-frontissa asiàtic costums i hàbits tan ancestrals, identitaris i quotidians com el thanakha i l'ús dels longyis, omnipresents a tot carrer i poble que aterrem.

El thanakha és un maquillatge fet amb la fusta de thanakha (certament) que utilitzen exclusivament dones i criatures, diàriament, amb funcions de protecció solar i com a tractament cutani. És de coloraines i àmpliament utilitzat, de fet la gent que no va pintada és una petita minoria. La forma d'aplicació és tan variada com la seva coloració, i trobem des de noies amb dues circumferències perfectes de maquillatge a cada galta fins a nens amb tota la cara empastifadíssima d'aquesta teràpia natural. Àvies, dones, noies, nenes, nens, nadons, camperoles, cuineres, oficinistes, telefonistes, venedores, riques, pobres, maques, lletges, senzilles, sofisticades... el thanakha no entén de diferències. Combinat amb les acoloridíssimes faldilles estampades fa que la dona birmana, certament, faci patxoca.

Passarel·la Yangoon Longyis Week'10 i
Taxista i passatger amb longyis a Mandalay

Els homes birmans, poc amics de metrosexualismes, es fan els longuis de teràpies i vesteixen longhis. El què d'entrada sembla, a ulls d'un forani, una peça de roba del més freak i inusual no és altra cosa que un emblema nacional, i de la mateix manera que amb el maquillatge, l'excepció és no fer-ne ús. Es tracta d'unes faldilles immenses de colors foscos que s'anusen a l'alçada del melic però que requereixen, a diferència del model escocès, l'ús de roba interior. Acompanyats de qualsevol camisa o samarreta al tronc, els longhis donen una genuïnitat brutal a la vestimenta nacional alhora que li enclasten una pantoflada enorme a les tendències fashion que arriben del sud-est asiàtic i de Xina.

Birmània Connection

2010-05-04T11:06:00.007+02:00

Birmània Connection és genia i figura. Desimbolta com poques, li poso uns quaranta anys, i parla pels descosits mentre, des del taxi estant i camí de Yangoon centre, es gira contínuament per servir-me una tassa de café rere l'altre i fa que se'm disparin els nivells de cafeïna. He trobat un taxista que parla anglès, per si li vols demanar res. La veritat és que la son m'ha marxat de cop, entre cafés, xerrameca i l'espatarrant espectacle de les incomptables pagodes daurades que coronen la ciutat i que són símbols del budisme a Birmània.

Shwedagon Pagoda, la pagoda de les pagodes daurades birmanes és visible desde pràcticament qualsevol punt de Yangoon.

Des del taxi la ciutat em sembla prou decent i endreçada, molt distant de la imatge que la meva ment havia dibuixat. Birmània Connection té una anècdota per cada carrer per on passem i quan sobtadament canvia al francès entusiasmada perquè el taxista no l'entengui - C'est l'avenue de l'Université. Elle habite ici - rebo la primera clucada d'ull d'aquesta majoria absolutíssima que està en contra del règim. No m'ha calgut obrir la boca ni passar més de vint minuts al país per captar indicis de la lluita silenciosa i subterrània que Birmània lliura contra la dictadura, indicis que acabaran convertint-se en una costum quasi diària durant les quatre setmanes que hi passaré.

No calla. Al mail em vas dir que havies de vetllar pel teu pressupost diari - em diu. Jo sóc rica, tinc la sort de parlar idiomes i quan tinc feina de guia guanyo prous calérs. Mentre siguis a Yangoon, vine a menjar cada dia a casa meva, a dormir hauràs d'anar a la guesthouse que si et quedessis a casa em posarien a la presó, i no em ve massa de gust. Ah, i a tu et repatriarien. Has d'anar molt en compte amb el què facis a Birmània, de fet crec que ets massa jove per viatjar sol... deus tenir divuit o dinou anys, no? You're a teenager! Si cobrés un euro per cada any que em treuen quan intenten endevinar la meva edat, tindria diners per viatjar tota la vida.

Com que aquestes invitacions per educació no es refusen, vaig a dinar a casa seva ben content. Entre una calor ja abrasadora, xop de suor, i després d'enfilar un carrer irregular i malmès d'un barri decadent i salvatge del centre de Yangoon, arribem a un edifici de façana blanca despintada, on tota finestra i porta està enreixada amb barrots oxidats, rollo Carabanchel, colonitzat per la vegetació més anàrquica i amb la brutícia asiàtica omnipresent. Després de pujar dubitativament, entre més reixes, unes escales estretes de formigó, ens obre lentament la porta d'un auster però digne tercer pis la germana de Birmània Connection, rebatejada com a Se-Alé, nom que prenen les noies quan es preparen com a novícies budistes. Hi ha alguna cosa que no funciona en les entranyes de les circombolucions cerebrals d'aquesta noia, vestida amb una túnica rosa pàl·lida, de mirada perduda, dentadura malmesa i gastada, cara inexpressiva i totalment rapada com manen els cànons budistes. Contrasta de forma xocant amb la bellesa, encant, vitalitat i energia de la seva germana. Més endavant escoltaré l'esgarrifosa explicació d'aquesta abismal difèrencia i comportament.

Façanes de Yangoon

Posa la mà a l'interruptor. Mira, avui estem de sort - diu irònicament Birmània Connection - tenim electricitat. Això és una vergonya. No vull parlar del meu país perquè m'avergonyeixo, però... som el país amb més recursos energètics del sud-est asiàtic, i només tenim electricitat tres dies per setmana. A Yangoon, la capital! Can you believe it? Això fa quinze anys no passava! Estem pitjor, molt pitjor. Té tota la raó. Els generals birmanis, actualment, es dediquen a vendre energia a la Xina i a Tailàndia, i a signar contractes amb els monsieurs de la francesa Total (tot i el teòric bloqueig internacional) per construir milers de quilòmetres de tuberies que reparteixin gas birmà arreu del món, mentre no és capaç de subministrar energia suficient al país que governa. Ja ho veus, tenim un govern de pena. Com sempre, salta d'un tema a l'altre i a vegades em sento com si estigués fent un zàpping a la birmana. Ah, sobretot, has d'anar a la Shwedagon Pagoda durant la posta de sol perquè bla bla bla... Passen les hores, i després d'una dil·latada i interessant introducció al país de les pagodes daurades, em despedeixo de Birmania Connection i Se-Alé, que em prometen que resaran diàriament per mi durant els meus vint-i-vuit dies restants de viatge.

Tornar a volar

2010-05-03T12:45:00.003+02:00

Potser fins fa deu anys, l'ús del transport aeri era símbol d'un glamour i d'una diferenciació que identificava a certs estrats socials, sent aleshores un color prou vistós d'una bandera que a les classes burgeses tant agrada anomenar exclusivitat. Per sort, l'arribada de les companyies de baix cost ha democratitzat l'ús d'aquest insubstituible mitjà de transport i ara és accessible a tothom, inclús a un passatge birmà ple de noies quasi analfabetes sospitosament desempleades.

Si el preu del bitllet és la cara de la revolució aèria, la creu segueix sent la desesperació per arribar als aeroports i les esperes eternes lligades a les vicissituts aeronàutiques, les deambulacions errants entre mostradors i terminals i l'infalible i insoportable duet llum-monotó (no perdona) dels filtres de seguretat. Resultat: A Bangkok, com a Girona, Reus o L'Alguaire, cal sacrificar una nit de son per agafar un vol matinal d'hora i mitja.

Molt gentilment, les hostesses d'Air Asia m'acomoden a la butaca. Mentre penso, preocupat, com afrontaré un trajecte sense poder abaixar les finestretes i respirar la pols, sense esforços sobrehumans per resistir a l'instint de buidat la bufeta, sense sotracs però amb turbulències i sense cap passatger extra que se m'abraoni a la poltrona, ens enlairem de Bangkok amb el repte de completar la informació requerida a les targetes d'immigració. Omplo amb les dades pertinents la meva butlleta i quan em disposo a iniciar una dolça becaina, la noia del costat m'estira del braç. Què hi poso, aquí? interpreto que em demana. Adéu becaina. De passaport birmani, no sap completar les targetes i no és capaç ni d'identificar on ha d'escriure el nom. Em passo el vol sencer ensenyant a completar les targetes d'immigració a un grup de noies de Mandalay que, diuen, venen de treballar de Bangkok. Això és la professió. A què us dediqueu? Hauríem de posar desempleades, no? Dubtes i silencis. I studying English Mandalay - diu una repensant-s'ho i vacil·lant. A Bangkok m'he comprat un portàtil - m'ensenya la factura. Ho he d'escriure a la casella goods to declare? Trobo bastant extranyes les circumstàncies d'aquestes noies però no tinc temps d'entendre res ni fer més preguntes perquè quan me n'adono estem aterrant a Yangoon.

Faig cua a immigració havent comès l'innocent error de portar a la bossa de mà el totxo biogràfic de The Lady. Estic convençut que si s'hi esmeren una mica me'l requisaran, però l'inoperant control policial ignora els extrangers, i mentre m'estampen l'acceptat al visat birmaní veig que, just a la sortida de passatgers, una elegant silueta verda oliva, esvelta, de pell fosca, cabells negres com la nit i ulleres de sol ja m'espera amb un supertermo de cafè a les mans: Birmània connection.

No es país para bloggers

2010-04-03T18:23:00.007+02:00

Després de 188 dies i 21.034 kms., aquest diumenge agafo el primer vol. M'encantaria poder continuar les meves circumstàncies viatgeres tocant de peus a terra, assaborint les situacions irrepetibles que es generen a bord del transport públic i vibrant d'aquells desplaçaments, èpics, de trenta-i-tantes hores per camins selvàtics plens de sotracs, sense asfaltar, en un autobús destartalat sense vidres, sobresaturat de somrients personatges d'ulls el·líptics. Mal que em pesi no podrà ser, perquè l'indret on viatjo en escasses hores va tancar, ja fa temps, tots i cadascun dels seus confins terrestres (salvant alguna excepció anecdòtica) a més de restringir de forma considerable les zones d´accés i lliure desplaçament dins llurs fronteres.

Des de fa un parell de mesos, he anat coincidint aleatòriament amb un entusiasta tipus de personatge que a un cert punt de les converses, compartint sengles cerveses a la llum de la lluna a la riba del Mekong, parlava meravelles i amb un consens inimaginable d'un lloc màgic, especial, on sembla que el temps no hi passi, on la gent t'acull amb devoció tot i patir un present convuls, i afronta, tanmateix, el futur amb il·lusió. No tenien paraules, simplement els hi brillaven els ulls: estaven parlant de Birmània.

Birmània pateix una severíssima dictadura militar des de fa més de quaranta anys. Tot i això, el 1988, s'hi van cel·lebrar unes eleccions democràtiques de conseqüències fatals. La guanyadora, Aung San Suu Kyi, the Lady, va arrassar en els comicis enduent-se més del 85% dels sufragis, i la resposta de la junta militar fou condemnar-la, amb alguna intermitència i fins a dia d'avui, a arrest domiciliari indefinit. No cal fer gaire recerca per adonar-se que The Lady és una autèntica institució a Birmània: és una llegenda viva que sobreviu lluitant per la llibertat i els drets dels habitants del seu país, aïllada en la seva casa de l'Avinguda de la Universitat 54, havent-se negat a la llibertat a canvi de l'exili. Mentrestant, la junta militar governa, tortura, executa i oprimeix a qualsevol contestatari tot finançada, entre d'altres, per la indústria del turisme.

Això obre una controvèrsia a l'hora de decidir si és convenient anar-hi o no. Fins i tot la bíblia, Lonely Planet, dedica un exhaustiu capítol en la seva edició birmana al respecte. Birmània.si, perquè crec que als països hermètics, oprimits i sense llibertat d'expressió no els hi fa cap mal rebre certes influències externes, no només per poder construir una opinió un mica més lliure sobre la seva pròpia realitat, sinó per qüestions de salut mental, ja que el debat i la diversitat d'opinió és a tot arreu imprescindible. Birmània.si, perquè una política de despeses responsable i conscient pot desviar pràcticament tot l'influx econòmic del turisme a qui realment el necessita, en la mesura del possible.

Birmània.no, perquè The Lady demana obertament el boicot turístic al seu país. Tot i el consens internacional per l'aïllament i aplicació de les controvertides sancions econòmiques sobre aquesta dictadura, la baixada de pantalons de les multinacionals del turisme enfront la junta militar ha propiciat que aquesta promocioni Birmània com a destí turístic, amb relatiu èxit, i el turista de dretes l'esculli com a destí convertint el turisme d'alt estàndard en una font de subvenció de la tirania birmana. Això a viatges El Corte Inglés segur que no t'ho diuen. Els diners del turisme de dretes financien la brutalitat i la repressió de la junta militar en el país del món on, segons burmacampaign.org, els conceptes violació dels drets humans i turisme van més agafats de la mà.

Decideixo Birmania.si, pel què hauré de ser especialment curós amb les meves despeses (de moment ja he pagat un visat i unes taxes aeroportuàries, inevitables) i hauré de comptar a tres cada cop que pagui, evitant a tota costa l'intermediació d'ensos públics: és obvi que els diners no es destinen a fer escoles ni carreteres. Prohibit agafar trens i reduïr al màxim la presència en atraccions turístiques.

A més, Birmania no es país para bloggers. CPJ, el Comité per la Protecció dels Periodistes, elabora una llista amb els deu països on podem pagar més car versar les opinions pròpies a Internet en format blog, i Birmània l'encapçala. Qui diu un bloc, diu un diari, diu una ràdio, diu llibertat d'expressió. És el país del món on s'ha d'observar més, escoltar, aprendre i callar, almenys en fòrums públics i com a forani. Tothom m'ha comentat que en cercles privats, els birmans es deleixen per parlar i desfogar-se del malson que atravessa un país que afrontarà eleccions després de vint anys el proper octubre, de les quals tothom ja n'assumeix una senyora tupinada. M'encantaria poder explicar el què visc al mateix moment. M'encantaria relatar com de grossa serà la cel·lebració de l'arribada de l'any nou budista a Rangún el catorze d'abril. N'estic segur, tindré moltes ganes d'escriure sobre el país que adora The Lady, però la lògica, el sentit comú i les noves tecnologies no em deixen més remei que obrir el tercer parèntesi mensual de Circumstàncies Nòmades. I faltaria més, m'encantaria fer una visita al 54 de l'Avinguda de la Universitat i jugar-me-la tot fent-m'hi una foto a la façana, però això es tracta de conéixer, créixer, aprendre (faltaria més!), descobrir... i no de voler ser un heroi dels viatges. Amb un comportament respectuós i responsable, es pot anar a tot qualsevol lloc, sense problemes i gaudir-ne.

A Hongsha, Laos, una de les persones que els hi ha brillat els ulls quan m'ha parlat de Birmània em dóna dos e-mails de birmanis de Rangún, per si hi vull contactar. Ahir envio el primer mail, i al cap de quinze minuts m'arriba la resposta: A quina hora et vinc a buscar a l'aeroport? Te o cafè? No veig el moment d'arribar-hi. Primer Rangún, i tal com cantava l'elefanteta Nelly, després camí de Mandalay.

L'onada vermella també a Bangkok

Bangkok, la porta d'entrada al sud-est asiàtic, bé val quatre o cinc dies. Últimament, quan arribo a les ciutats, m'envaeix una sensació extranya i en marxaria en aquell mateix instant. Bo i això, i si les circumstàncies m'obliguen a quedar-m'hi, els hi acabo trobant sempre, per una cosa o altra, un color especial, en aquest cas el vermell. Temples fantàstics, canals encantadors i un regust exòtic encara palpable fan de centre i sobretot suburbis de Bangkok un destí eslèndid per aturar-s'hi i viure'l.

Un dels motius pels quals les ciutats grans, al principi, em generen urticària, és perquè sovint i d'entrada tothom es veu abocat a la zona turística especial. La carretera de Khao San és l'epicentre turístic de Bangkok i un circ de proporcions esperpèntiques, alguna cosa propera a Lloret de Mar. Durant el dia el mercuri dels termòmetres escala sense treva entre anglosaxons sense samarreta, nenes borratxes amb l'esquena cremada, pseudohippies, cocktails 2x1 i Happy hours, falsificadors de targetes, pispes, turistes de la mà de bangkokianes explosives, ladyboys, veus dolces anunciant foot massage i paradetes ambulants de tot tipus. De com evoluciona tot plegat ben entrada la nit, ja ni en parlo. Bangkok i Tailàndia viu per el turisme i tot plegat té un punt de Disneylàndia.

Només dos carrers més avall, però, la cèntrica carretera de Ratchadamnoen fa gal·la d'un ambient radicalment diferent. Sota el lema de Truth Today, les camises vermelles, l'onada vermella tailandesa, ha prés l'artèria principal de Bangkok per protestar contra la monarquia i exigir la dissolució del Parlament per un govern democràtic i transparent. La veritat és que fa goig passejar, al vespre, per una avinguda de Ratchadamnoen on rius de gent amb samarretes vermelles han conquerit la ciutat de forma pacífica i festiva, sense una gota de violència tot aguantant estoicament nits i nits de sermons, discursos i proclames polítiques. A Tailàndia, el país dels somriures, no és gens extrany veure en concentracions com aquestes escenes com sessions de massatge improvitzat o bromes entre policia i manifestants, en ple rovell de l'ou d'una colonització de Bangkok que fins ara, és pacífica.

Em sembla increíble com poden conviure dos móns tan radicalment oposats a tants pocs metres de distància, ignorant-se. A Khao San, els farang lluiten per poder esquivar la gentada sense vessar una gota de cervesa, mentre que a Ratchadamnoen les camises vermelles lluiten per la sobrevalorada democràcia. No es mesclen, estan separats per només tres-cents metres i tanmateix la sensació és que es troben a milers de quilòmetres de distància (mode Lluis Llach on).

D'indicis que facin intuïr el final de l'ocupació dels carrers, però, n'hi ha. Les meves parabòliques capten una conversa telefònica d'un empresari espanyol del turisme a Bangkok indignat amb les conseqüències del moviment revolucionari. Avui llegia al Bangkok Post que des de que les camises vermelles van prendre els carrers, la presència de turistes a Tailàndia ha caigut en un 30%, i a l'Associació de d'Hotelers de Tailàndia li ronda amb la mosca darrere l'orella. Avui mateix, l'onada de camises de vermelles ha gaudit d'una megacel·lebració festiva, una nova mostra de força i popularitat que s'ha vist resposta per un nou grup autodenominat les camises roses, de caire monàrquic, hereu de les camises grogues i representant del sector del turisme. Veurem quin és el desenllaç d'una altre esdeviment que mostra com de convulsa és la situació política en la majoria de països del sud-est asiàtic.

Des d'una terrassa tranquila, tot i que és totalment impossible aïllar-se de turistes i manifestants, visualitzo una casa de pagès aprop del poble que m'ha vist créixer. Avui és dissabte de Pasqua i allà són dos quarts de cinc de la tarda. Tan orgullós com melancòlic, amb una samarreta vermella de lletres negres, i mentre puc sentir perfectament una onada còmplice i terrorista entonant que no ha sigut fàcil arribar, però més difícil serà marxar, acabo d'escriure l'últim post mentre espero que se'm faci l'hora d'enlairar-me cap a la fantàstica Birmània. Fa una xafogor terrible, estic xop, suant a tothora, i fins i tot moreno... i la meva epidermis que ho tolera. Però m'oblido de tot: no sabeu quan pagaria, avui, per aprendre i dominar la fabulosa tècnica del canvi de lloc instantani.

Molt Bona Pasqua a tothom, ens llegim a Kuala Lumpur!

Per saber-ne més...

burmacampaign.org

CPJ. Els deu pitjors països per ser Blogger (anglès)

Tingueren la culpa, els americans

2010-03-24T06:15:00.006+01:00

Durant una passejada per la misteriosa Plana de les Gerres, a Phongsavan, un ciutadà local del tot xerraire fuma sense parar mentre especula sobre l'incertesa de la creació d'aquestes fabuloses gerres que decoren aquest paisatge des de temps immemorials. És un indret tranquil, on el sol hi crema fort, pelat de vegetació, on hom diria que hi regna la pau i farcit de milers i milers d'immenses pedres màgicament convertides en gerres per poblacions ancestrals. Des de fa només quaranta anys, però, aquestes peculiars restes arqueològiques conviuen amb una col·lecció de cràters incomptables i milions d'artefactes latents i obscurs que amaguen una tragèdia de dimensions inimaginables. Mentre seguim passejant i li dic al company que no fumi tant, que no és bo, em respòn tan jovial com frívolament que no pateixi, que en aquella zona la gent mor abans, no té temps de patir càncers.

N'és una de les causes la petita bola de la fotografia, semienterrada entre gerres en la fèrtil plana de la província de Xien Khuang. Posseeix un poder devastador terrorífic, llegat dels Estats Units d'Amèrica a Laos, durant la Guerra Secreta que va lliurar durant el període 1964-73 en aquest pais asiàtic. Les seves conseqüències explosives condicionen el dia dia de la població de les rodalies de Phongsavan i s'han convertit en una autèntica rèmora que s'estén pràcticament per tota la franja est del país més bombardejat en la història de la humanitat. Dades? Els americans va deixar caure un total de 2.093.100 tones de bombes en 580.944 missions, amb un cost de dos milions de dòlars diaris (de la dècada dels seixanta) durant nou anys.

Posem-nos en antecedents. En plena guerra del Vietnam, Els Estats Units i Vietnam signen la Convenció de Ginebra que atorga a Laos l'estatus de país neutre dins el conflicte armat. Els Estats Units, davant el temor de que el Moviment Comunista de Laos, el Pathet Lao, s'alinei amb Vietnam, es passa el Tractat per l'entrecuix i inicia una guerra preventiva secreta a l'ensems que il·legal mentre el món sencer gira la vista cap les inqüestionables gestes llunàtiques d'Armstrong. Els seus avions bombardegen de forma secreta i indiscriminada Laos durant nou anys a raó d'una bomba cada vuit minuts o el què és el mateix, deixa caure mitja tona d'explosius per habitant de l'època (molt fort) i confirma aquella tradició bèl·lica americana d'intentar apagar espelmes a cops de pedra. A més, els Estats Units fan un rentat de cervell a la població Hmong de Laos contra el dimoni comunista prometent-els-hi la independència en cas de victòria, de forma que té un exèrcit de laosians Hmong manipulat lluitant per la causa americana al què bombardeja simultàniament. D'això se'n diu estratègia.

Els EUA van deixar caure 500 kg. d'explosius per habitant de l'època, o el que és el mateix: dos projectils com els de la foto per barba.

Les conseqüencies immediates són devastadores, sense cap mena de dubte, però ningú pensa en què suposarà tot plegat a llarg termini. De les bombes que van deixar caure, només van detonar-se'n un 70%, el què suposa que un 30% del material explosiu (600.000 tones) va quedar latent en camps d'arròs, jungles o simplement a terra. The Ravens eren els criminals americans que portaven a terme aquesta infàmia, pilots voluntaris (oju) que es jugaven la vida (les missions fracassaven en un 50%) pel simple plaer de volar i matar a discreció, sense restriccions. N'intento llegir un llibre al respecte, però l'heroicitat amb la qual en parla fa basarda i amb deu pàgines en tinc prou. Igualment, n'espero la corresponent pel·lícula de Hollywood tergiversant-ho tot com habitualment.

La gravetat es magnifica encara més degut a la naturalesa de gran part de l'armament llançat pels americans, les conegudes bombes clúster. Una bomba clúster és un projectil que s'esberla en ple descens i allibera fins a 570 petites bombes o bombies de les dimensions d'una pilota de tennis. Aquestes bombies són totalment incapaces de destruir grans objectius militars i la seva funció és clarament sembrar el pànic, la mort i la destrucció entre la població civil. Molt maco. De fet, més de cent països ja han signat un Tractat per l'auto destrucció i la no-utilització d'aquest tipus d'armament enfocat a aniquilar exclusivament civils innocents, desprotegits i desarmats, que ha estat usat a Irak, Sudan o Bòsnia entre d'altres. No s'alineen en aquest massiu compromís internacional països com els democràtics Estats Units, la desbocada Xina, el victimista estat d'Israel, l'Índia de l'espiritualitat o la Rússia putiniana... el negoci de la guerra?

La presència d'aquestes bombes clúster o de racimo és tan alta a Laos que ha arribat a condicionar la vida i l'economia local de forma exagerada. La població adulta està entre l'espasa i la paret, ja que treballar al camp és el seu únic mitjà de subsistència; un camp que està sembrat de bombies transformades en mines antipersona. La presència de bombies arreu suposa un perill constant a l'hora de treballar el camp, ja que un cop d'aixada en un punt inadequat pot suposar la detonació d'un cos explosiu de conseqüències mortals, o en el millor dels casos una amputació barroera que condicionarà per sempre la ja de per si malmesa estructura econòmica familiar. Davant aquest panorama, la por ha fet que molts dels habitants locals hagin hagut d'abandonar l'activitat agrícola i hagin trobat com alternativa de subsistència la cerca, recol·lecció i revenda de bombies amb l'obvi risc de detonació que suposa la manipulació sense coneixements d'aquests artefactes amb la seva càrrega explosiva encara intacte. No cal oblidar tampoc l'impacte dels explosius en els nens de la zona, que tot i rebre contínuament educació al respecte no deixen de ser criatures innocents davant d'aquesta letal amenaça. Set-centes víctimes anuals en són testimoni.

El MAG (Mines Advisory Group) britànic està portant a terme una tasca encomiable per la detecció, desactivació i educació de la població davant aquests cossos explosius, i segons el seu ritme de treball estima poder tenir la zona netejada de bombies en un període de... cent anys. Mentrestant, ni rastre dels que, com diu la cèl·lebre habanera, tingueren la culpa: els americans. Ah, i tot sota la mirada de Barack Obama fumant-se el Nobel, que no la pipa, de la Pau.

Per saber-ne més...

MAG (Mines Advisory Group)

T'enamoraràs de Laos

2010-03-17T12:40:00.005+01:00

Una habitual i activa participant del bloc, la M. Roser, endevinava sense que tingués temps d'explicitar-ho, en el seu darrer comentari, la meva percepció sobre Laos com a un indret particularment especial. El món està ple de llocs especials, meravellosos, inoblidables, i cadascú els disfruta a la seva manera i n'extreu una experiència pròpia depenent de les circumstàncies que l'envolten. Quan es porta una temporada viatjant, i certs aspectes del viatge es converteixen en certa rutina, és absolutament recomfortant trobar oasis com Laos, on cada situació, cada moment, cada circumstància és totalment diferent a l'anterior, i cada dia anem a dormir amb un grapat d'imatges peculiars gravades a la retina i amb unes neurones treient fum davant d'una colla d'estímuls realment únics i edificants. I repeteixo, quan es fa un viatge de llarg termini trobar indrets així, tan fonamentalment singulars, no és precisament fàcil. Aquests llocs, francament, són per enamorar-se'n.

Després de la meva travessa pel Nam Ou, un important afluent del Mekong, decideixo, tot i la nefasta situació en què es troba el segon, baixar fins a Pak Beng per mirar finalment a la cara al Mekong i sentir-ne l'essència en estat salvatge. Tots els serveis regulars de navegació pel riu s'han cancel·lat degut als baixíssims nivells d'aigua del cinquè riu asiàtic, i els centres d'intercanvi modal (o pobles on conflueixen camins i rius) romanen completament deserts i amb poca vida. Sóc a Udomxai, i quatre hores en tuk-tuk em separen de Pak Beng i del riu, però decideixo partir el viatge en dues o tres jornades per fer-lo més amè i perdre'm en el primer poblat aleatori que em sembli.

Prendre aquestes decisions és com tirar una moneda a l'aire. A vegades surt creu, i el lloc on s'acaba petant és un poble de mala mort, amb les habituals i pírriques quatre hores d'electricitat diària (de 18h a 22h), on costa trobar una mica d'ambient del tipus que sigui, i parlo d'un lloc per menjar i un lloc per dormir. D'altres cops, però, quan surt cara, s'acaba en indrets aparentment sense cap atractiu però on els falang ens convertim en institucions i s'hi passen dies inoblidables per gaudir d'experiències genuïnament locals. Només és qüestió de fer confiança a la gent i deixar-se portar per trobar-se de cop i volta immers en cel·lebracions locals o ritus budistes o animistes. Així doncs, i quan intueixo que sóc a mig trajecte, li faig al conductor del tuk-tuk el gest universal de dormir, assenteix amb el cap i entenc que en aquell poblat hi tindré refugi nocturn, pel què no dubto ni un instant en quedar-m'hi. En aquest cas, es tracta d'un grapat de cases alineades a la vora de la carretera anomenat Muang Beng.

Em cobren una barbaritat per dormir en l'única guesthouse d'aquest poblat off the beaten track. Són les dues de la tarda i en surto un pèl molest mentre cerco algun punt on poder nodrir-me d'una sopa de noodles. Sense temps a trobar-lo, dos individus m'intercepten i em porten a una nova festa asiàtica de karaoke, lao lao, beerlao i destrucció. Els laosians són uns bebedors terribles i fiesteros compulsius, mai ho hauria dit, i tenen aquella actitud insana de forçar-te a beure fins a límits desmesurats. No sense dificultats, i gràcies a l'aparició d'un jove novici budista de disset anys que parla un anglès soberbi, descobreixo que el motiu de festa és alguna cosa semblant a la cel·lebració del nuviatge de dos joves locals. Mentre intento establir una educada conversa amb el petit buda, els locals ens assalten amb cerveses a dojo que hem de beure a Sant Hilari i l'arribada d'uns bafles gastats i reventadíssims desferma el deliri col·lectiu. Tot està a punt per gaudir d'una altra genial vetllada que s'allargarà fins altes hores del vespre, concretament dos quarts de nou. Tothom hi participa, petits i grans, i fins i tot hi té un lloc una autèntica institució com l'entranyable àvia fumeta.

Alcoholisme compulsiu i l'entranyable àvia fumeta (i fumada)

El dia següent em llevo mentre encara sonen timbals de guerra al meu cap. Mentre mandrejo i penso en un gelocatil, truquen a la porta. És el petit buda, que s'ofereix a ensenyar-me el poblat on viu, cinc quilòmetres carretera amunt. El Gjong és khmu, i no és de la província d'Udomxai. La seva família sobreviu en un poblat a Phongsali fent modestes escombres de branques que vénen als mercats locals a cinquanta cèntims la unitat. Té la família a cent-cinquanta quilòmetres, el què traduït en laosià són gairebé dos dies de travessa combinant tuk-tuks, canoes i caminades vàries. Com que l'economia familiar no dóna per universitats (300 dòlars anuals), l'ha abandonat temporalment per esdevenir un monjo budista, una pràctica habitual en el jovent a Laos. Durant mig any viu aïllat de la família, al temple, i la seva casual aparició a la festa d'ahir a la nit també li va passar factura ja que no està massa acostumat a beure, diguem-ne. Ràpidament me n'adono que és algú especial, viu i intel·ligent, inquiet pel món que l'envolta, i n'és prova un anglès soberbi que jo hagués somiat parlar amb disset anys i una biblioteca al temple amb títols com "Towards a Sustainable Development in Laos" (Cap a un desenvolupament sostenible a Laos). Un crack en potència.

Passo un dia fantàstic. Em porta a l'institut provincial, on em sento un pèl incòmode ja que la presència d'un falang pels passadissos desvia completament l'atenció dels alumnes adolescents. Tot i això, em conviden a entrar a les classes hiperpoblades amb la bogeria de fins a vuitanta alumnes i flipo quan els veig calculant en absència de calculadores el sinus d'un angle de 44 graus a mà, cosa que no he fet en la meva vida, o al·lucino amb un professor intentant ensenyar allò que els físics denominen com a moment de forces, un concepte que mai m'ha quedat massa clar, tot i que sóc de ciències. Em sorprèn l'edat de l'equip docent, ja que diria que cap dels professors supera la trentena. Li demano l'edat al professor d'anglès, jove i imberbe, que rebossa de joia ja que la meva presència li dóna l'oportunitat d'exhibir-se. Quan amb decisió i convenciment em respòn que té seventy-eight years, ja no vull ni imaginar-se en quin cúmul de despropòsits pot convertir-se una classe on aquell jove docent intenti arribar a complexitats de tal magnitut com intentar transmetre la diferència entre el present simple i el present continuous.

Atiborro al buda de menjar, que bé que li convé, i passem la tarda passejant per poblats i mercats i fem la compra, i m'enfronto a uns... fogons? no, a una foguera després de força temps sense passar per una cuina. Sopem, i davant la impossibilitat de fer-me un espai en les precàries instal·lacions monacals, m'instalo al mateix temple on una manta em fa de matalàs i m'adormo als peus d'una immensa estatua de buda que, tot i que d'entrada em sembla força tètrica, estic segur que està vetllant pel meu bon karma. Dos apunts sobre la meva experiència budista: el primer, que després de tres dies amb el novici, en cap moment m'ha fet proselitisme religiós, el què és d'admirar, i el segon, que en un poblat on regna la precarietat, el temple és l'únic edifici fet de formigó i l'altar està ple de bitllets: com en totes les religions, sembla que els budistes també han de pagar peatge per accedir al paradís.

El dia següent un rebombori escandalós em lleva a les sis del matí. Atònit, trec el cap pel finestró del temple i veig una munió de gent treballant amb entusiasme, adequant la carretera, netejant els marges amb pics i pales, mentre d'altres fan una cadena humana tot traginant pedrots i roques amunt i avall. Són les dues hores de treball quotidià on un membre de cada família del poblat aporta el seu gra de sorra per la millora i desenvolupament comunitari. Amb els primers rajos de sol, fa goig l'ambient de germanor amb què treballa gent de totes les edats i sexes, entre esforços i rialles, en un exemple esplèndid de col·laboració, socialització i esperit comunitari del qual tant n'hauríem d'aprendre.

El drama del Mekong

El mateix dia, i després de les convenients despedides, m'enduc el petit buda a Pak Beng perquè pugui també gaudir d'un Mekong que mai ha tingut l'oportunitat de veure. Sense ganes de fer-me pesat, la imatge és desoladora, i a grosso modo diria que les seves aigües estan uns set o vuit metres sota el seu cabal habitual. La versió oficial culpa la sequera, mentre que la local i extraoficial apunta clarament a la política energètica xinesa en el què és un altre efecte colateral dels miracles made in China. Aquestes fotos, tan esborronadores com eloqüents, en són testimoni:

Aspecte del riu Mekong a un km. de Pak Beng.

Restes de búfal. Això no ho arreglen dues plujes.

Pak Beng. Tot el què és sorra i pedra hauria d'estar cobert d'aigua.

Des de Pak Beng, em decideixo a fer una d'aquelles caminades maques Mekong avall. El nivell baixíssim de les seves aigües em permet seguir la riba amb tranquilitat, tenint la contradictòria sensació permanentment d'estar caminant per un desert. Em proposo anar vint-i-cinc quilòmetres avall, i a trenc d'alba començo a caminar. Al cap de dues hores, i quan ja estem finalment sols jo, la jungla i el Mekong, i tots els ingredients estan a la taula per poder gaudir d'aquest trio, noto una sospitosa debilitat inusual, i aturo una petita barqueta perquè m'apropi fins a Tha Shuang, l'únic nucli habitat en el tram de cent quilòmetres de riu que té sortida per terra. Sàvia decisió, ja que l'arribada a Tha Shuan després de dues hores solcant el Mekong es tradueix en una sèrie de deposicions líquides i violentes perbocades sinònims d'una seriosa fragilitat gastrointestinal passatgera. Tot i això, la navegada ha valgut moltíssim la pena: el riu és salvatge i els continus remolins i corrents d'aigües ascendents imposen un respecte colpidor, mentre que la lleugera boira, la tranquilitat absoluta i la melodia de la selva només es veuen trencats pel soroll d'una petita hèlice que propulsa lentament la canoa entre troncs i restes de vegetació. Passo una nit terrible en una barraca de Tha Shuan, en mig del no res, i el dia següent no em veig en cor de seguir riu avall. Després de dures negociacions aconsegueixo que una moto em porti, durant dues hores polsoses, a Hongsha, un poblat de minoria thai famós pels seus elefants on revento pressupost i gasto vuit euros per dormir en un allotjament com cal.

El dia següent, pletòric d'energies novament després d'aquest petit tràngol, faig escala a Sainyabuli per encarar el tram final i tancar el cercle de tornada a Luang Prabang. A Laos, és un autèntic luxe circular per carreteres asfaltades, i la sequera fa que s'aixequi un polsim brutal que unit a la manca de vidres dels tuk-tuk converteix un viatge de dues hores en una aventura èpica per pulmons i fosses nassals. En aquests mitjans de transport, hi viatgen tot tipus de personatges locals, fins i tot nadons de pocs mesos que respiren la mateix pols que tothom però amb uns efectes perjudicials multiplicadors. Em quedo de pedra quan, en una de les parades per respirar, una jove mare descobreix un nadó de pocs dies amb una hidrocefàlia descomunal (el crani inflat). Em sobta, principalment, perquè és el segon cas que veig en menys d'un dia en un radi de pocs quilòmetres d'una patologia que té gravíssimes conseqüències pel desenvolupament adequat del nadó, a més de ser provocada, a vegades, per causes ambientals. Em quedo pensant què deu amagar la província de Sainyabuli que castigui d'aquesta manera tan severa els neonats.

Pujo a l'últim autobús polsós que finalment em tornarà a la civilització pròpiament dita, a Luang Prabang. Afectat encara pels afers gastrointestinals, la inhalació excessiva de pols i la precarietat vial laosiana, m'adormo lleugerament fins que l'home que s'asseu al meu costat em tiba de la màniga tot sobtat. Confós, miro al meu voltant i només veig que somriures de pam a pam. Estan eufòrics, xal·lant. Les cares de la gent rebosen una tremenda emoció. Fins i tot un grup de joves als seients de davant esclata a cantar i a picar de mans. Seran membres de la penya laosiana de l'Olympique de Lyon? Giro la vista, miro per la finestra i ho entenc tot. Veig les carreteres mig negades, els marges completament empantanegats i una verdor insòlita. L'autobús sencer vibra: per fi la pluja ha tornat a Laos.

Per saber-ne més...

La lletra petita dels miracles made in China

Lo nam és vida

2010-03-10T10:57:00.006+01:00

Des de que la humanitat va començar a desenvolupar el llenguatge, ho va fer reaccionant als estímuls que l'envoltaven i això ha provocat que tot idioma sigui una radiografia de les particularitats d'una comunitat. Si algun objecte, realitat o situació ha marcat una comunitat des de la seva creació, el llenguatge ho delatarà. En lao, la paraula Nam és grandiosament polisèmica: un riu, una cascada, pluja, una gota... Nam és aigua, Nam és un sentiment, Nam és vida. A Laos, Nam ha condicionat sempre la quotidianitat d'una població que s'aglomera a les ribes dels nombrosos rius que irriguen aquest país engabiat, sense confins marins, i la vida transcorre de la mà dels recursos fluvials, sigui per satisfer necessitats vitals essencials o amb finalitats d'agricultura o transport.

Lo nam dels nams és el Mekong. A Laos, el seu pes específic i simbòlic és tal que dibuixa la silueta del país en la seva frontera sud-oest amb Tailàndia i abraça cadascuna de les ciutats importants que el formen. Una sèrie d'afluents d'importància cabdal drenen les seves aigües en aquest riu místic, i l'absència de sobrepoblació o d'indústria abans de la seva trobada permeten que les aigües dels afluents conservin encara una qualitat i transparència envejables per uns rius asiàtics.

Així doncs, de neta prou que ho està, l'aigua, però últimament en baixa poca: la pitjor sequera en cinquanta anys al nord de Laos dura ja cinc mesos i el nivell del riu està sota mínims. A més, la situació és una mica turbulenta degut a la nova política energètica xina, que està embassant cada riu que troba per nodrir la seva fam d'energia i condiciona així les vides de gairebé sis milions de laosians. Els embassaments xinesos de nova construcció fan que el Mekong baixi exageradament sec, i no se'l pot remuntar tal com esperava de bell antuvi, així que em perdo pels fenomenals rius secundaris que no estan exempts de l'amenaça de convertir-se també en artèries d'embassaments pioners a Laos, per aprofitar-ne la seva força, generar energia i vendre-la a Tailàndia per minvar la pobresa del país. El dilema és el de sempre, la creació d'embassaments a Laos suposarà una alenada d'aire fresc a l'economia estatal però al mateix temps disminuirà el cabal dels rius i per tant es destruirà l'ancestral modus vivendi d'un país sencer que depén completament dels rius tal i com els ofereix la Mare Natura. I mentre qui prén les decisions, conscient dels desajustaments vitals que suposarien tals empreses faraòniques, valora pros i contres i s'ho pensa i repensa, les multinacionals de la construcció d'embassaments ja es freguen les mans imaginant els sucosos contractes que poden signar amb el govern de Laos per la construcció i explotació de les infraestructures necessàries per la hipotètica nova gestió d'aquest recurs bàsic.

Circumstàncies minoritàries

Des de Luang Prabang, una barca amb deu passatgers, servei regular, modesta, remonta primer el tram navegable del Mekong i llavors el Nam Ou en un trajecte esplèndid de vuit hores, per deixar-me primer a Nong Khiaw i tres dies després a Muang Ngoi. Envoltats de jungla, atapeïts de turons i muntanyes i amb un riu encara pur i cristal·lí s'amaguen una gran quantitat de poblats i minories ètniques on el somriure de la gent encara no ha estat pervertit per les urpes del turisme de masses. Comparat amb els seus veïns, Laos està desenvolupant una política turística exemplar on la paraula sostenible és l'autèntica protagonista.

Muang Ngoi és sublim. El poblat en si no és especial, però gaudeix d'una situació excepcional davant el Nam Ou, entre una boirina crònica que deixa pas a la imaginació i a la suggestió cada cop que decidim endinsar-nos a la selva. Darrere les seves muntanyes, en plena jungla, s'hi troben un grapat de poblats de minories khmu i mhong que flirtejen sense èxit amb el progrés i han aprés a mantenir la identitat, ser sostenibles i no dependre del caramel del turisme, a diferència d'altres grups minoritaris xinesos o vietnamites, que més que minories ètnico-culturals semblen comparses de Carnestoltes.

De les experiències d'altres companys viatgers, començo a caminar amb un mapa rudimentari, de mi puño y letra, que consta de vuit teòrics llogarrets i un seguit de línies interconnectant-los. El primer transeünt amb qui em creuo, un caçador local amb una escopeta raríssima de canó de gairebé dos metres, em gesticula i entenc que desaprova totalment la forma en la què el meu mapa plasma la realitat. Amb mapa o sense mapa, però, continuo endavant.

Al cap de poca estona una immensa esplanada plena d'arrossars (deforestació?) em presenta el poblat de Banna, de minoria Khmu mesclada amb Lao. L'escena, dins l'austeritat generalitzada, és sensacional: un guirigall constant de quitxalla fa corredisses amunt i avall mentre duen a terme uns comportaments zoolúdics interessantíssims. Dos nens investiguen amb petites canyes de bambú el tracte rectal d'un gos que fa cara de no entendre res, mentre quatre nens envalentonen a dos galls perquè s'acarnissin en una lluita despietada sense retorn. La resta, potser no tan valents, són prou hàbils com per capturar una espècie de mosca gegant, lligar-li un fil al voltant del cos i sotmetre-la a duríssims treballs forçats contra-gravetat per després sentenciar-la tot menjant-se-la. L'escena és preciosa, els nens disfruten com mai mostrant-me el seu domini sobre el regne animal i jo només creuo els dits perquè mai, absolutament mai, els amics de la protectora d'animals posin els peus a Banna i trenquin aquesta idíl·lica bombolla de felicitat. Sort que la televisió encara no ha tingut temps de pervertir-los.

Em desvio una mica del poble i, al costat d'un corriol, trobo una colla de nens i nenes de sis o set anys fent xip-xap a l'aigua. Sols, absolutament sols, naden, juguen, riuen, s'esquitxen, es molesten, criden... i fins i tot es tiren de cap i proven de fer tombarelles! Una altre escena memorable, i no em queda més que tornar a creuar els dits perquè no apareixi la figura del pare psicòtic exigint la presència d'un socorrista esgarriacries.

Camina que caminaràs arribo a Hoveisen. No en tinc ni idea de quina minoria deuen ser, però em queda clar que no són endogàmics perquè són molt heterogenis. Un altre cop els nens, que sempre apareixen en riuades, se m'emporten a un camp d'arròs multifuncional convertit per l'ocasió en un camp de futbol i tots descalços gaudim d'una agradable tarda jugant a l'esport rei, que si per alguna cosa és un fenomen de masses és perquè la seva pràctica és del tot democràtica, no fa discriminacions d'alçada, pes o sexe i només necessita de quatre pedres com a porteries i alguna cosa que rodi per gaudir-ne. Creuo els dits, una vegada més, perquè no els hi hagi transmès cap dels terribles valors que es poden arribar a adquirir en un camp de futbol regional a la Catalunya central.

No cal ni dir que en aquests moments tan particulars he tingut la temptació de reventar tots els límits de la capacitat de la targeta de memòria de la meva càmera, i és que què seria d'un viatge al tercer món sense fotos de nens. La fotografia compulsiva de la precarietat i misèria infantil és un fenomen que mai m'ha deixat indiferent. Per què no fem fotos ni cas als nens a casa nostra i als del primer món en general, i en canvi, quan els veiem en condicions de vida lamentables ens fascinen? De vegades, ho trobo tot plegat repugnant, sobretot davant certes actituts fotògrafes on el tracte envers el nen és terriblement materialista, tot per la foto, però és que resulta que els cànons fotogràfics diuen que una foto d'un nen que sobreviu en condicions precàries és de les imatges més cools amb les què es pot seduir l'audiència. No hauries fet mai una foto d'un nen a Europa, però al tercer món es porta. No m'agrada, i per això sempre defujo aquesta actitut fotogràfica tan agressiva i per desgràcia tan habitual tot i acabar, tard o d'hora i com tothom, sucumbint a la innegable fotogènia de la innocència dels somriures d'uns nens encantadors vestits amb parracs bruts i nassos mocosos... i es que és impossible dir que no a aquella carona dient allò tan maco de... Hello, photo?

A Hoveisen mateix, després d'algunes indagacions, trobo un lloc on em deixen passar la nit i em fan menjar. Maten dos pollastres i mentre reomplen el got de lao-lao (el licor boníssim de Laos) acabem disfrutant d'un bon sopar, amb una segregació sexual absoluta, que consta de deliciosos plats com ara sang (del pollastre, espero) ja quasi coagulada de la qual en tasto una cullerada sopera: una mica desagradable, sobretot quan noto els grumolls de sang gola avall, però tot sigui per fer una immersió cultural completa. Ells la consumeixen amb devoció i al plat, al final, no en queda ni un coàgul.

El dia següent completo el gir visitant dos poblats més, ja un altre cop al riu, on m'ho passo pipa traient la pols al meu repertori de mortals i tirabuixons en un escenari de somni, tot i que la meva esquena rogenca dóna fe que he perdut facultats. Al·lucino amb la plasticitat dels elèctrics saltadors laosians mentre les noies preadolescents khong dibuixen sobre la sorra declaracions d'amor als seus herois acròbates. Per acabar d'arrodonir-ho, mig atònit, em trobo amb una nova, desconeguda i raríssima minoria: una parella de viatgers americans tan perduts com jo que critica amb vehemència i amargament la política bèl·lica nord-americana, i em recorden una vegada i una altra que si Laos és el país més bombardejat de la història de la humanitat és, per variar, per culpa seva. Llàstima que aquesta minoria no tingués nens, si no també els hi hagués fet una foto.

Després d'aquests dies de circumstàncies minoritàries, enfilo Nam Ou amunt fins arribar a Muang Khua. Hi arribo rendit després de set hores més de barca, que és amb diferència el mitjà de transport més segur i còmode a Laos. Muang Khua és trista i un punt de trànsit comercial en expansió degut a la recent obertura d'un pas fronterer proper amb Vietnam. Estic cansat, la nit es presenta tranquila, però és sempre en aquestes situacions quan sorgeixen les ocasions úniques i, junt amb tres companys viatgers, som convidats (o millor dit, ens autoconvidem) a un dantesc casori a l'hotel més rutilant de Muang Khua. Dos catalans, un canadenc i un polonès conformem el punt exòtic d'un casament lao on, com normalment, tothom va amb una copa de més però on està totalment prohibit tocar-se. El jovent de Laos balla amb els colzes totalment flexionats, ensenyant els palmells i fent tímids moviments circulars de canell amb la precaució de mantenir sempre una distància de seguretat amb qualsevol individu. Fins i tot en algun punt tinc la impressió que si accidentalment entrés en contacte amb algú la música es pararia de cop, tothom s'apartaria, m'assenyalarien... i riurien. Llums enlluernadores, música trendy made in Laos amb el karaoke omnipresent, somriures per tot arreu... el contingent internacional, tant aviat no entén res com ho entén tot, balla, riu, beu lao-lao, parla català i anglès, felicita els nuvis i a les 23:30h, toc de queda, fi de festa i cadascú a casa seva.

Finalment, Luang Prabang

2010-02-28T10:06:00.013+01:00

El desplaçament entre Hanoi i Luang Prabang passa directament i amb lletres d'or a la meva antologia de nits funestes a bord d'un transport públic. Em diuen que són vint hores i em mentalitzo per afrontar-les, però qualsevol treball mental és insuficient en segons quines circumstàncies. L'autobús ràpidament s'omple a vessar de vietnamites i laosians, i arriba un punt en què el meu espai vital es redueix a mig seient i ben rebregat. A més, el jove que s'asseu al meu costat tus i estornuda de manera insana, símptomes prou sospitosos perquè el més hipocondríac pugui relacionar-los amb la incubació d'una malària. Menció especial per l'encomiable tasca dels meus esfínters davant l'escassetat de parades en un dia sencer a bord.

Al cap de deu hores, les eternes formalitats aduaneres en plena selva fan perdre un parell o tres més d'hores i mentre espero el meu torn a la guixeta em ve a la ment la imatge d'un senyor en la cinquantena, segurament amb barret i ulleres fosques, imagino que totalment afeitat, amb un maletí ple a reventar de bitllets blavosos de deu mil pessetes que a mitjan dels anys noranta deuria seguir el mateix procés que ara a mi em toca: un dels fugitius més il·lustres de la història de la democràcia espanyola, un geni de la corrupció, un mag del cohecho, un tal Luis Roldán. Sembla que l'anteriorment Director de la gran Guàrdia Civil va decidir ventilar-se tot el què havia manllevat de les arques públiques en un país tan genial com Laos, sàvia elecció, encara que un diari com El Mundo, especialista en teories de la conspiració, ho negui. Definitivament, la memòria és selectiva, i de vegades al·lucino quan me n'adono de quin tipus són els records de la meva infància.

Al cap de vint-i-quatre hores arribo a destinació, i quina és la meva sorpresa quan me n'adono que sóc Vientiane, la capital, en lloc de Luang Prabang. Els amics vietnamites han tornat a escriure un altre capítol sobre les seves exquisites maneres en el tracte i respecte al visitant, i m'han vengut un bitllet a Luang Prabang i posteriorment m'han col·locat en un autobús que s'atura a Vientiane. Comprenc que he donat una volta terrible, que he pagat el doble per un trajecte la meitat de llarg, que em separen encara deu hores més de Luang Prabang i ningú m'hi portarà i per tant decideixo passar el dia a Vientiane. No us diré que no visiteu Vietnam, principalment perquè no sóc ningú per dir a la gent el què ha de fer, però si decidiu treure-hi el cap ja sabeu el què us hi espera (però el licor estava boníssim, tot sigui dit).

Vientiane és una ciutat molt rara, artificial. Acostumat a metròpolis a tot arreu, xoca trobar una capital asiàtica tan tranquila, de nomes tres-cents mil habitants, amb un centre minúscul i tan i tan occidental: segons com tinc la sensació d'estar a la capital de la Catalunya Central. A Vientiane, el Mekong no és especialment interessant i la ciutat, de dia, és un cau d'extrangers jubilats que han colonitzat el centre, i de nit, una selva de meretrius, pel què decideixo desaparéixer el dia següent camí a l'anhelada Luang Prabang.

Luang Prabang és una península que aprofita la confluència del Mekong i el Nam Kha per situar-se en una posició privilegiada al nord de Laos. L'excepcionalitat de l'indret no ha passat per alt a tota classe de viatgers, i suposa un punt fantàstic per la relaxació amb les comoditats justes que ofereix la infraestructura turística, i l'encant del lloc fa que no vulgui ni imaginar-me com serà d'aquí deu anys. Ara per ara, però, és un punt de partida esplèndid per explorar el nord més salvatge del país més pobre del sudest asiàtic.

Utilitzo el fabulós mercat nocturn per aprovisionar-me de la roba adequada, que no són precisament els anoraks i botes que carretejo des de la meva etapa transiberiana. En un arranc irracional de shopping surto amb un carregament de roba lleugera i convenientment disfressat pels dies de calor, jungla, palmeres i banys refrescants al riu que m'esperen. Perquè us en feu una idea, del mercat nocturn tothom en surt fet un carnestoltes i hi compra aquella roba que difícilment lluirà quan torni a les ciutats d'on prové i absolutament mai es posarà quan visiti el poble que l'ha vist créixer.

Després de les compres pertinents, teòricament tothom a casa, perquè a Laos hi ha toc de queda nocturn a partir de dos quarts de dotze de la nit, i tot i que a Vientiane i Luang Prabang hi ha més permissivitat i no cal patir, amb certes restriccions incomprensibles millor no jugar-hi. Per això presumeixen els laosians de ser el país més segur del sud-est asiàtic.

Demà mateix, si el ritme de la PDR de Laos (República Democràtica de les Persones en català o Please Don't Rush en anglès) no ho impedeix, navegada Mekong amunt i cita, durant uns deu dies, amb jungles, tribus, mines antipersona, malàries, dengues i sangoneres. Apassionant! No calia sinó això.

Per saber-ne més...

Circumstàncies Nòmades: El licor estava boníssim

Elmundoconspira.es

Good bye, Vietnam

2010-02-23T08:21:00.007+01:00

Quan ara fa cinc anys preparava el meu primer viatge a Àsia, va caure a les meves mans una foto en la què dos homenets amb barrets cònics de base ampla reposaven en un moll tot guaitant un immens mar d'aigües turqueses del qual sobresortien incomptables pics colonitzats per la vegetació més salvatge. Solcaven les aigües d'aquest mar nombroses barquetes de pesca i tot estava cobert d'una fina boira que li donava un punt encara més misteriós. La imatge em va captivar, i no vaig trigar gaire a descobrir-ne el seu nom: la badia de Halong.

La badia de Halong és el tresor de Vietnam. No està exempta del terrible assetjament turístic vietnamita, però un cop s'és a bord d'una de les barques, francament, hom s'oblida de tot. En aquest cas, unes imatges valen més que mil paraules:

Un cop satisfet l'objectiu turístic de la meva curta estada a Vietnam, trec el cap a Hanoi. Rius i rius de motocicletes marquen el ritme d'aquesta ciutat que no falla en cap dels senyals identitaris de la metròpoli asiàtica: brutícia, soroll, contaminació, aglomeracions i màgia. Té un color especial, que és el vermell: el nacionalisme es fa més que patent, i la ciutat està engalanada amb estandards comunistes arreu, banderes roges i grogues amb falços, martells i estrelles. Segueixen resistint (o això sembla).

Aquesta tarda, però, tinc un autobús que em portarà a les portes de Laos. Deu dies al nord de Vietnam m'han servit per resituar-me a l'òrbita del turisme convencional i patir-ne les conseqüències. Qui hagi viatjat una mica sabrà que l'assetjament i l'aixecada de camisa al turista són esports nacionals pràcticament a tot arreu, inclús a Catalunya, on he treballat gairebé dos anys en el sector de serveis i turisme i sé perfectament com les gastem; però el que m'he trobat a Vietnam m'ha semblat escandalosament descarat i esperpèntic. Si, estic decebut. Espero poder tornar-hi més endavant, però, per constatar que potser només ha sigut qüestió de mala sort.