Típic ocàs a Istambul
Avui em llevo altre cop, després de força temps, en la impersonalitat i fredor d'un hostal. Un hostal cool d'Istambool, un dels centenars de negocis enfocats a backpackers o motxilers, establiments en els quals, passats els memorables dies de circumstàncies, cada cop m'hi identifico menys. Són les set del matí i és de calaix que tothom encara ronca: des de les despampanants i quasi inaccessibles americanes que aprofiten l'estiu per descobrir Europa sense fer l'esforç d'aprendre una paraula que no surti al Collins Pocket - tampoc és que en el seu idioma tinguin un rang de vocabulari shakesperià - fins aquelles misterioses i a voltes entranyables criatures d'ultratomba sobre els quals hom es pregunta qui, com i per què de la seva presència.
Entro al cuarto de bany. M'afeito o no m'afeito? M'afeito el bigoti i em deixo la barba? Em pentino? Surto del quarto de bany. Què em poso? Bé, tinc poc a triar, certament, doncs per aquest viatge de quaranta dies només carrego tres-quatre quilos: robes interiors, una muda de recanvi, raspall de dents i aire. Ah, i la càmera i el portàtil i un parell de llibres, és clar. Veurem si ho supero i si sóc capaç de verificar que fora de Catalunya també venen medicaments o un llarg etcètera d'estris que no cal carretejar per sistema si no resulten d'imperiosa necessitat. Total, i tornant al tema: què em poso? Fóra convenient ensenyar cuixa? Em poso els pantalons llargs fins el turmell? La camisa, màniga llarga o màniga curta...? Intento pensar quan temps fa que no analitzo tan exhaustivament la meva imatge i aparença abans de sortir al carrer, i és que el motiu pel qual he matinat (un més que entranyable castellanisme, com el mític fer hincapeu) és per barallar-me per un visat quasi de col·lecionista en un entorn on qualsevol detall és important.
Al final, camisa màniga curta, pantalons llargs i xancles. I afeitat, tot i que en algun lloc vaig llegir que al pais on vull anar tot home ben afeitat se'l considera anti-sistema. Surto al carrer, sé que el consulat està aprop. Passejo, més que camino, Sultanahmet amunt, Beyoglu avall. És d'hora i l'Istambul conservador té presa la ciutat; la mateixa que més tard es transvestirà a ritme vertiginós per convertir-se possiblement en l'epicentre mundial de l'hedonisme musulmà. Istambul mola. Arribo a un trencall buscant l'avinguda d'Ankara. Encara incapaç de trobar el nom del carrer on estic, alço la vista i la veig allà, al cènit d'un edifici rollo colonial que tan vesteix un Consulat o Embaixada. Bandera tricolor: verda, blanca i vermella i no és Itàlia. Consulat iraní.
Hi entro. La gent vesteix normal, sóc un paranoic, sempre pensant en el pitjor. Fa més de dos mesos que vaig enviar la documentació, i tinc un mal pressentiment. He llegit a internet que els diplomàtics iranians solen perdre els papers, literalment, i temo que el meu visat no pugui ser processat. Erro, per fortuna erro. Un tal Mussavi, gran funcionari i millor persona, em mostra l'autorització pel meu visat. Tot i tenir una cua que espanta, es pren el luxe de fer broma, de recomanar-me itineraris i d'encoratjar-me a fer justícia sobre la imatge que l'eix del bé i el seu imperi mediàtic ha decidit vendre sobre aquest país. Completo els habituals formularis re-afirmant que mai he format part d'organitzacions terroristes o he estat portador de malalties de transmissió sexual. Tampoc sé manipular armament químic ni nuclear. Li torno els papers al bo d'en Mussavi, que es salta per la torera el període d'espera de tres dies i em promet que el visat estarà a punt aquesta mateixa tarda, entschallah. Intento recordar quan va ser l'últim cop que un funcionari extranger em va tractar així i simplement em perdo intentant recordar.
A la tarda, a les tres, puntual com un clau, recullo el visat. Per fi, pensava que aquest moment no arribaria mai. Tot això va començar ara ja fa més de dos anys, m'atreviria a dir tres, doncs el primer destí en el qual es va fixar Circumstàncies Nòmades va ser Iran. Aquell convuls estiu de 2009, on la tupinada d'Ahmadinejad va provocar que la Revolució Verda posés el pais potes enlaire i conseqüentment es paralitzés l'expedició de visats, va fer que aquell projecte no es pogués fer realitat. Ara, és hora de treure's una pedra de la sabata que ja fa massa que m'estava neguitejant. Uns somien en els resorts de Punta Cana i Pukhet, d'altres en Índia i la seva espiritualitat. Jo, cada cop ho tinc més clar: sóc més d'Iran.
Entro al cuarto de bany. M'afeito o no m'afeito? M'afeito el bigoti i em deixo la barba? Em pentino? Surto del quarto de bany. Què em poso? Bé, tinc poc a triar, certament, doncs per aquest viatge de quaranta dies només carrego tres-quatre quilos: robes interiors, una muda de recanvi, raspall de dents i aire. Ah, i la càmera i el portàtil i un parell de llibres, és clar. Veurem si ho supero i si sóc capaç de verificar que fora de Catalunya també venen medicaments o un llarg etcètera d'estris que no cal carretejar per sistema si no resulten d'imperiosa necessitat. Total, i tornant al tema: què em poso? Fóra convenient ensenyar cuixa? Em poso els pantalons llargs fins el turmell? La camisa, màniga llarga o màniga curta...? Intento pensar quan temps fa que no analitzo tan exhaustivament la meva imatge i aparença abans de sortir al carrer, i és que el motiu pel qual he matinat (un més que entranyable castellanisme, com el mític fer hincapeu) és per barallar-me per un visat quasi de col·lecionista en un entorn on qualsevol detall és important.
Al final, camisa màniga curta, pantalons llargs i xancles. I afeitat, tot i que en algun lloc vaig llegir que al pais on vull anar tot home ben afeitat se'l considera anti-sistema. Surto al carrer, sé que el consulat està aprop. Passejo, més que camino, Sultanahmet amunt, Beyoglu avall. És d'hora i l'Istambul conservador té presa la ciutat; la mateixa que més tard es transvestirà a ritme vertiginós per convertir-se possiblement en l'epicentre mundial de l'hedonisme musulmà. Istambul mola. Arribo a un trencall buscant l'avinguda d'Ankara. Encara incapaç de trobar el nom del carrer on estic, alço la vista i la veig allà, al cènit d'un edifici rollo colonial que tan vesteix un Consulat o Embaixada. Bandera tricolor: verda, blanca i vermella i no és Itàlia. Consulat iraní.
Hi entro. La gent vesteix normal, sóc un paranoic, sempre pensant en el pitjor. Fa més de dos mesos que vaig enviar la documentació, i tinc un mal pressentiment. He llegit a internet que els diplomàtics iranians solen perdre els papers, literalment, i temo que el meu visat no pugui ser processat. Erro, per fortuna erro. Un tal Mussavi, gran funcionari i millor persona, em mostra l'autorització pel meu visat. Tot i tenir una cua que espanta, es pren el luxe de fer broma, de recomanar-me itineraris i d'encoratjar-me a fer justícia sobre la imatge que l'eix del bé i el seu imperi mediàtic ha decidit vendre sobre aquest país. Completo els habituals formularis re-afirmant que mai he format part d'organitzacions terroristes o he estat portador de malalties de transmissió sexual. Tampoc sé manipular armament químic ni nuclear. Li torno els papers al bo d'en Mussavi, que es salta per la torera el període d'espera de tres dies i em promet que el visat estarà a punt aquesta mateixa tarda, entschallah. Intento recordar quan va ser l'últim cop que un funcionari extranger em va tractar així i simplement em perdo intentant recordar.
A la tarda, a les tres, puntual com un clau, recullo el visat. Per fi, pensava que aquest moment no arribaria mai. Tot això va començar ara ja fa més de dos anys, m'atreviria a dir tres, doncs el primer destí en el qual es va fixar Circumstàncies Nòmades va ser Iran. Aquell convuls estiu de 2009, on la tupinada d'Ahmadinejad va provocar que la Revolució Verda posés el pais potes enlaire i conseqüentment es paralitzés l'expedició de visats, va fer que aquell projecte no es pogués fer realitat. Ara, és hora de treure's una pedra de la sabata que ja fa massa que m'estava neguitejant. Uns somien en els resorts de Punta Cana i Pukhet, d'altres en Índia i la seva espiritualitat. Jo, cada cop ho tinc més clar: sóc més d'Iran.
