Els dies que acabo de passar als Balcans m'han servit per constatar que si, que existeix la vida, i intel·ligent, després de la desmembració d'una nació. Que la gent riu, que la gent plora, que la gent s'estima, que la gent s'odia, que s'emborratxen i fins i tot (oju!) miren Los hombres de Paco. Quedi així un testimoni escrit d'aquest sorprenent i paranormal fenomen.
Abans d'entrar en contacte amb aquesta realitat desmembrada, surto de Trieste, travesso el que queda del teló d'acer i retorno als Balcans. Entre impaciència i nervis fruit d'experiències passades (vegeu "Balcans 2005: el procés de Rupa"), em registren a la frontera eslovena i em donen vist-i-plau i tamponació, en una llengua inintel·ligible, per accedir a Croàcia.
Croàcia està, en tots els aspectes, a mig camí entre Eslovènia i Sèrbia. Si bé encara té moneda pròpia, l'adopció de l'Euro es presumeix propera i l'occidentalització és considerable. Hi passo el cap de setmana, concretament a Zagreb, i gaudeixo de l'impressionant bullici dels carrers dissabte i diumenge al matí, on trobar una taula buida per fer un café es converteix en una entelèquia. Igualment, més tard, bars zagrebians a preus catalans segueixen plens i un té l'impressió, posteriorment confirmada, que aquesta bona gent estira més el braç que la màniga.
Croàcia pràcticament ha passat pàgina d'un dels episodis més tormentosos de la seva història. La gent que no recorda l'època comunista ja pensa en Europa, i els joves comencen a patir aspectes com la precarietat estudiantil (léase Bolonia), mentre que la gent més gran rememora aquella cantarella nostàlgica de que con Tito se vivía mejor.
Passats tres dies arribo a la demonitzada Sèrbia, concretament a Belgrado. Belgrado és l'ovella negra dels Balcans, i llueix edificis decrèpits, façanes ennegrides i un cert regust underground. Baixant de l'estació del tren i encarant la cèntrica avinguda Nemanjina em dóna la benvinguda el que queda de dos edificis bessons (l'antic Ministeri de Defensa) literalment reventats pel bombardejos de l'OTAN de 1999 (gràcies Jordi). No entenc perquè no els derriben, són un autèntic perill per la seguretat ciutadana. M'arriben a dir que és molt car enderrocar-los, però dedueixo que els mantenen drets per motius estratègicosentimentals. El poble serbi porta molts anys en en el punt de mira internacional, és molt orgullós i no vol ni sentir a parlar de la pèrdua de Kosovo, i faig cara de resignació quan el jove que regenta el hostel m'explica ben cofoi que el nostre govern progressista i d'esquerres pensa com ell en aquest aspecte. Assenteixo, no tinc ganes d'entrar en conflicte. No caldria sinó això.
La ciutat gasta un ritme frenètic i impulsiu que sedueix a qualsevol que no busqui tranquilitat.
De dia, fa gal·la d'una infinitat d'espais oberts lúdicoesportius, sempre plens de goma a gom de triplistes enratxats i tennistes panxuts. De nit, els clubs més exclusius de Belgrado, a la riba del Danubi, s'omplen de dones recautxutades i cotxes d'alta cil·lindrada, en una ciutat dominada per clans mafiosos que han sabut aprofitar les cendres de la guerra per construir el seu propi imperi paral·lel. La nit a Belgrado és sagrada i mítica, que no mística, i fins i tot qui no es senti tan glamourós o exclusiu hi trobarà el seu lloc.
Belgrado ha triomfat. M'hauria agradat quedar-m'hi més temps, veure més Sèrbia, descobrir la Vojvodina, però el temps mana, el vint-i-cinc he de ser a Moscou i encara sóc a mig camí. Al matí, em llevo: m'he adormit. Tinc mal de cap. Corro Nemanjina avall. El cirílic em fa una mala passada. El xofer m'atura: Bus for Srebrenica. M'he equivocat de bus. Però penso... per què no...?
Croàcia està, en tots els aspectes, a mig camí entre Eslovènia i Sèrbia. Si bé encara té moneda pròpia, l'adopció de l'Euro es presumeix propera i l'occidentalització és considerable. Hi passo el cap de setmana, concretament a Zagreb, i gaudeixo de l'impressionant bullici dels carrers dissabte i diumenge al matí, on trobar una taula buida per fer un café es converteix en una entelèquia. Igualment, més tard, bars zagrebians a preus catalans segueixen plens i un té l'impressió, posteriorment confirmada, que aquesta bona gent estira més el braç que la màniga.
Croàcia pràcticament ha passat pàgina d'un dels episodis més tormentosos de la seva història. La gent que no recorda l'època comunista ja pensa en Europa, i els joves comencen a patir aspectes com la precarietat estudiantil (léase Bolonia), mentre que la gent més gran rememora aquella cantarella nostàlgica de que con Tito se vivía mejor.
Passats tres dies arribo a la demonitzada Sèrbia, concretament a Belgrado. Belgrado és l'ovella negra dels Balcans, i llueix edificis decrèpits, façanes ennegrides i un cert regust underground. Baixant de l'estació del tren i encarant la cèntrica avinguda Nemanjina em dóna la benvinguda el que queda de dos edificis bessons (l'antic Ministeri de Defensa) literalment reventats pel bombardejos de l'OTAN de 1999 (gràcies Jordi). No entenc perquè no els derriben, són un autèntic perill per la seguretat ciutadana. M'arriben a dir que és molt car enderrocar-los, però dedueixo que els mantenen drets per motius estratègicosentimentals. El poble serbi porta molts anys en en el punt de mira internacional, és molt orgullós i no vol ni sentir a parlar de la pèrdua de Kosovo, i faig cara de resignació quan el jove que regenta el hostel m'explica ben cofoi que el nostre govern progressista i d'esquerres pensa com ell en aquest aspecte. Assenteixo, no tinc ganes d'entrar en conflicte. No caldria sinó això.
La ciutat gasta un ritme frenètic i impulsiu que sedueix a qualsevol que no busqui tranquilitat.
De dia, fa gal·la d'una infinitat d'espais oberts lúdicoesportius, sempre plens de goma a gom de triplistes enratxats i tennistes panxuts. De nit, els clubs més exclusius de Belgrado, a la riba del Danubi, s'omplen de dones recautxutades i cotxes d'alta cil·lindrada, en una ciutat dominada per clans mafiosos que han sabut aprofitar les cendres de la guerra per construir el seu propi imperi paral·lel. La nit a Belgrado és sagrada i mítica, que no mística, i fins i tot qui no es senti tan glamourós o exclusiu hi trobarà el seu lloc.
Belgrado ha triomfat. M'hauria agradat quedar-m'hi més temps, veure més Sèrbia, descobrir la Vojvodina, però el temps mana, el vint-i-cinc he de ser a Moscou i encara sóc a mig camí. Al matí, em llevo: m'he adormit. Tinc mal de cap. Corro Nemanjina avall. El cirílic em fa una mala passada. El xofer m'atura: Bus for Srebrenica. M'he equivocat de bus. Però penso... per què no...?
4 aportacions:
Genial...! Millor no entaular una discussió sobre el que pensa el Zapatero sobre Kosovo (en aquest tema no hi ha aliances de civilitzacions que valguin)!!!
Has passat per Srebrenica????!!!
Lluis seguim amb molt interes el teu viatge
desitjem que tot sigui positiu el tiete i la tieta
Lluis, tinc ganes de viatjar a Servia i Croacia despres de llegir el teu escrit. Segueix disfrutan del viatge. Mua mua... La mare
Hola Lluís,llegint els teus relats, penso en la quantitat d'experiències que estàs vivint aprofítales bé, perquè suposo que has planificat un temps concret.
Una abraçada,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada