/*script data*/

Galtanegra 2.0 i altres contes


Al final no vaig anar a Srebrenica. Arribo a Vrsac, ciutat sèrbia fronterera.

Espero per Timisoara. L'autobus arriba impuntual, i ja torno a percebre el deix llatí que suposa estar prop dels Càrpats. En una estació a les afores de Vrsac, morta i sense enrenou, fa acte d'aparició, vint minuts tard, un vetust vehicle que em portarà a Romania. Hi pujo, i tant bon apunt allargo el cap escales amunt, una munió de dones ben entrades en la setena dècada, amb una xerrameca incessable, desvien la mirada cap a mi: més que el xofer, elles són qui governen el vehicle. Em conviden a baixar, per posar la motxila al portaequipatge. Una dona obesa, riallera, vestida amb parracs i amb mocador fosc al cap, m'hi acompanya. Gira la maneta del compartiment exterior i introdueixo la motxila. En acabat, i donat que la maneta no tanca, la dona s'eixarranca i etziba amb contundència una cossa a la tapa del compartiment d'equipatges. Segueix sense tancar-se, però ella em mira, i amb un nou somriure, m'intenta transmetre tranquilitat mentre em fixo en les incomptables peces d'or d'una dentadura que fa joc amb el teclat d'un piano. Poso cara de circumstàncies: crec que no s'ha guanyat la meva confiança, però li otorgo el benefici del dubte i pujo al bus.

La presència del xofer és purament anecdòtica: Ellas están en el mando. Garlen sense parar, es contradiuen, es corregeixen, gesticulen, exageren: són grotesques i insaciables. Les cortines, velles, brutes i esfilagarsades, aïllen l'autobús de forma quasi hermètica de l'exterior. Estan passades i només traspassa una dèbil llum tènue que tenyeix el microclima en una pel·lícula color sèpia. Dels prestatges superiors en vessen tot tipus de sacs, cordes, carrets de compra i enigmàtics paquets embolicats amb paper de diari. Em miren encuriosides i riuen quan una m'identifica: Spaniolă! Spaniolă! Tenen tot un detall i em recomanen una butaca especial: és la que està menys bruta, gastada i apedaçadada. En retiren tots els bultos que l'ocupava, i mentre m'assec, tinc un record per un autobús destartalat on pujava fa anys un jove imberbe: Galtanegra total.

L'enèrgica xerrameca és la banda sonora fins l'arribada a la frontera romanesa. En aquest punt, i davant l'entrada de l'autoritat, l'enrenou no cessa, sinó que es converteix en un sospitós i descarat xiuxiueig, i a mida que els agents avancen, no puc contenir el riure. La policia fronterera busca bàsicament tabac de contraband, i inspecciona més o menys exahustivament cadascuna de les rudimentàries senalles de les dones. En comença a treure tot tipus d'objectes, cadascun més insospitat que l'anterior: des de quantitats industrials d'estampetes de sants ortodoxos fins als utensilis més heterodoxos: martells, claus i fins i tot quelcom que - perdoneu la meva ignorància - identificaria com una bugia d'enèssima mà. Un cop passat el tràmit aduaner, torna a esclatar l'alegria i el bullici al vehicle, i comencen a córrer amunt i avall bitllets d'euro a l'ensems amb el tràfic de merxandatge del Crist. Servidor, que és molt donat a veure màfies a tot arreu, ja especula sobre la seva identitat: El càrtel de les pensionistes contrabandistes de Timisoara.

Timisoara és la ciutat universitària des d'on va néixer la revolució que va acabar amb la dictadura de Ceaucescu, ara farà vint anys. El país, per desgràcia, no ha experimentat grans canvis socials i econòmics en aquest període, i ni la inclusió a la Unió Europea genera gaires esperances a una població resignada a ser un dels veïns europeus pobres. Paradoxalment, i en una d'aquelles lliçons que s'aprenen viatjant, la comunitat romanesa és, fins ara, la societat més hospitàlaria i amable amb que he coincidit.

M'acullen a Hunedoara, una antiga localitat industrial prou comunista que té com a tresor un antic castell emmurallat. És el primer dia, des de que vaig sortir, que fa un dia tristot i una boirina baixa tapa el cel. Fa, així doncs, un dia preciós per visitar un castell que evoca les sanguinolentes històries d'un compte al·lèrgic als alls i als crucifixos el nom del qual no recordo ara mateix. Era Nosferatu?

Al deixar Hunedoara, arribo a l'estació de tren on busco connexió amb Sibiu, el meu pròxim destí. En un viatge així, les estacions de tren són un indret màgic, on es disfruta de la sensació de sentir-se perdut, del xivarri en llengües desconegudes, de la ingènua observació de la gent. S'hi fan tantes deduccions errònies com cartells hi hagi per llegir, tantes interpretacions falses com missatges es puguin escoltar, tantes preguntes sense resposta com personatges hi hagi per demanar, tot esperant, en un moment o altre, una coincidència astral que permeti lligar caps.

Un cop tinc el bitllet, m'assec, i mentre espero em dono al plaer de contemplar. Em veu un nen, i de forma instintiva, se m'apropa descarat i m'allarga la mà, pidolant, mentre la seva mare, de darrere estant, esclafa a riure. Sense incentivar el seu comportament, vetar-lo o renyar-lo, li fa un crit des de lluny i el nen marxa. És el controvertit i estigmatitzat poble romaní: els gitanos. No deixen absolutament a ningú indiferent, i menys, a Romania, des d'on van arribar de L'Índia. Els mateixos tòpics, les mateixes idees, els mateixos judicis, les mateixes preguntes, els mateixos comportaments que a casa nostra. Els mateixos defensors, els mateixos detractors, el mateix odi, la mateixa intol·lerància, la mateixa comprensió. El poble gitano. És complicat.

Des de Hunedoara arribo a Sibiu. Sibiu era una bonica i tranquila ciutat al centre de Romania, fins que va ser nombrada capital europea de la cultura de 2007. Això va permetre que el formigó fes acte de presència mitjançant la construcció de diversos complexos hotelers, encara que fora de la ciutat medieval. La ciutat històrica, tot s'ha de dir, conserva el seu encant. A Sibiu coincideixo amb tres viatgers ben peculiars, amb els quals comparteixo històries i aventures, i mentre m'expliquen les seves autèntiques gestes rodamóns fan que el meu conte es converteixi en anècdota.

Tot acariciant els Càrpats, a uns cinquanta quilomètres de Brasov, em creuo, incrèdul, amb cotxes colgats de neu. Estem a mig octubre, no ho entenc. Arribo a Brasov amb una nevada de justícia, que hi caurà els tres dies que hi seré. Cau la neu, i al mateix temps cau el govern romanès després de només deu mesos en el poder. Jo quasi caic, també, pels carrers de Brasov: em mossega un ca. Afortunadament res greu: segur que només tenia ganes de jugar. Les ciutats romaneses n'estan plenes, en estat salvatge, i fins el moment de la mossegada creia que hi convivien pacíficament, doncs han adquirit certs codis de conducta com creuar el carrer respectant semàfors i passos zebra, àdhuc. En aquest aspecte, s'ha de felicitar el gos romanès. Punt i apart.

19:00h. Segueix nevant i agafo l'autobús camí Moldàvia, Chisinau (es llegeix Kishinau, i en moldau Kixinef). Deu horetes, dos fronteres, això promet. Per cert... a algu li sona Transnistria?

4 aportacions:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Lluís, em poso al teu lloc i estic cansadíssima, uf...he trobat molt divertida la descripció de les dones de l'autobús, m'imagino l'escena, una autèntica postal autòctona. I, la resposta encertada té premi?
Jo diria que és una part de Moldavia, que em sembla que tenen algun problema semblant al nostre...
Una abraçada,
M. Roser

Mª Dolors Sala Baraldes ha dit...

Lluis, caram amb les dones del Galtanegra. M'imagino com si fos una pellícula. A vegades veus mafies. No tot es com Sicila je je......
Seguim amb interes els teus relats.
Contínua amb bon humor.
Mª Dolors

lluis ha dit...

@ Ma Roser,
Demà veuré què s'amaga a Transnitria... No descartis premi!

@ Dolors, mama,
Malauradament a vegades per veure màfies no cal ni sortir del teu poble, oi? Anem pel pedregar...

Alex Garcia ha dit...

Tiu en aquets moments em dones una enveja que no tu pots imaginar, tu desfruitant de les meravelles del nostre planeta, i jo mestres tant fent cosses tant de profit com fer àlgebra, jejejejeje. Quant tornis que encara suposo que queda molt ja m’explicaràs amb un sopar que tal tot i espero veure moltes fotos. No m’enrotllo més espero que disfrutis molt i ja t’aniré escrivint ok?
Una abraçada Alex.

Publica un comentari a l'entrada