/*script data*/

Jo sóc més d'Iran


Típic ocàs a Istambul

Avui em llevo altre cop, després de força temps, en la impersonalitat i fredor d'un hostal. Un hostal cool d'Istambool, un dels centenars de negocis enfocats a backpackers o motxilers, establiments en els quals, passats els memorables dies de circumstàncies, cada cop m'hi identifico menys. Són les set del matí i és de calaix que tothom encara ronca: des de les despampanants i quasi inaccessibles americanes que aprofiten l'estiu per descobrir Europa sense fer l'esforç d'aprendre una paraula que no surti al Collins Pocket - tampoc és que en el seu idioma tinguin un rang de vocabulari shakesperià - fins aquelles misterioses i a voltes entranyables criatures d'ultratomba sobre els quals hom es pregunta qui, com i per què de la seva presència.

Entro al cuarto de bany. M'afeito o no m'afeito? M'afeito el bigoti i em deixo la barba? Em pentino? Surto del quarto de bany. Què em poso? Bé, tinc poc a triar, certament, doncs per aquest viatge de quaranta dies només carrego tres-quatre quilos: robes interiors, una muda de recanvi, raspall de dents i aire. Ah, i la càmera i el portàtil i un parell de llibres, és clar. Veurem si ho supero i si sóc capaç de verificar que fora de Catalunya també venen medicaments o un llarg etcètera d'estris que no cal carretejar per sistema si no resulten d'imperiosa necessitat. Total, i tornant al tema: què em poso? Fóra convenient ensenyar cuixa? Em poso els pantalons llargs fins el turmell? La camisa, màniga llarga o màniga curta...? Intento pensar quan temps fa que no analitzo tan exhaustivament la meva imatge i aparença abans de sortir al carrer, i és que el motiu pel qual he matinat (un més que entranyable castellanisme, com el mític fer hincapeu) és per barallar-me per un visat quasi de col·lecionista en un entorn on qualsevol detall és important.

Al final, camisa màniga curta, pantalons llargs i xancles. I afeitat, tot i que en algun lloc vaig llegir que al pais on vull anar tot home ben afeitat se'l considera anti-sistema. Surto al carrer, sé que el consulat està aprop. Passejo, més que camino, Sultanahmet amunt, Beyoglu avall. És d'hora i l'Istambul conservador té presa la ciutat; la mateixa que més tard es transvestirà a ritme vertiginós per convertir-se possiblement en l'epicentre mundial de l'hedonisme musulmà. Istambul mola. Arribo a un trencall buscant l'avinguda d'Ankara. Encara incapaç de trobar el nom del carrer on estic, alço la vista i la veig allà, al cènit d'un edifici rollo colonial que tan vesteix un Consulat o Embaixada. Bandera tricolor: verda, blanca i vermella i no és Itàlia. Consulat iraní.

Hi entro. La gent vesteix normal, sóc un paranoic, sempre pensant en el pitjor. Fa més de dos mesos que vaig enviar la documentació, i tinc un mal pressentiment. He llegit a internet que els diplomàtics iranians solen perdre els papers, literalment, i temo que el meu visat no pugui ser processat. Erro, per fortuna erro. Un tal Mussavi, gran funcionari i millor persona, em mostra l'autorització pel meu visat. Tot i tenir una cua que espanta, es pren el luxe de fer broma, de recomanar-me itineraris i d'encoratjar-me a fer justícia sobre la imatge que l'eix del bé i el seu imperi mediàtic ha decidit vendre sobre aquest país. Completo els habituals formularis re-afirmant que mai he format part d'organitzacions terroristes o he estat portador de malalties de transmissió sexual. Tampoc sé manipular armament químic ni nuclear. Li torno els papers al bo d'en Mussavi, que es salta per la torera el període d'espera de tres dies i em promet que el visat estarà a punt aquesta mateixa tarda, entschallah. Intento recordar quan va ser l'últim cop que un funcionari extranger em va tractar així i simplement em perdo intentant recordar.

A la tarda, a les tres, puntual com un clau, recullo el visat. Per fi, pensava que aquest moment no arribaria mai. Tot això va començar ara ja fa més de dos anys, m'atreviria a dir tres, doncs el primer destí en el qual es va fixar Circumstàncies Nòmades va ser Iran. Aquell convuls estiu de 2009, on la tupinada d'Ahmadinejad va provocar que la Revolució Verda posés el pais potes enlaire i conseqüentment es paralitzés l'expedició de visats, va fer que aquell projecte no es pogués fer realitat. Ara, és hora de treure's una pedra de la sabata que ja fa massa que m'estava neguitejant. Uns somien en els resorts de Punta Cana i Pukhet, d'altres en Índia i la seva espiritualitat. Jo, cada cop ho tinc més clar: sóc més d'Iran.

És hora de donar la cara!


Al matí, a les 12, a la Fundació Aplicació de Callús
A la tarda, a les 6, al Casal de Joves de Súria

Karakoram 2010, la llegenda

Ha arribat l'hora de saldar un deute que tenia amb el bloc, que no és altre que explicar d'una manera o altre la fabulosa aventura que vam gaudir durant els mesos de juliol i agost a la insuperable serralada del Karakoram. Com que, i valgui el tòpic, les paraules es queden curtes per expressar la majestuositat del lloc, aquí va un vídeo de vuit minuts (que de ben segur que se us faran curtíssims i valen MOLT i MOLT la pena) que il·lustra com va desenvolupar-se un periple alpí de pel·lícula.

Relata l'estada de 12 dies al Parc Nacional del Karakoram, on vam realitzar una ruta des d'Askoli a Hushe atravessant el llegendari Gondogoro La en plena mitja nit i vam regalar-nos amb vistes privilegiades de gegants com el K2, el Masherbrum o el Gasherbrum. De la mateixa manera, vol ser també un reconeixement a l'encomiable tasca de l'equip que va fer possible que aquesta aventura arribés a bon port. A tots els Hassans, els Bashirs, els Imrams i a tota una sèrie de personatges entranyables que van ser la nostra família durant aquells dotze dies aïllats totalment de la civilització.





* els comentaris estan en anglès perquè
els amics pakis els puguin entendre.
** BSO: "Clubbed to Death, de Rob Dougan, Kurayamino Variation.

Disbauxa i disciplina

Una molt bona amiga ahir em recordava que estava faltant al pseudocompromís de penjar una foto diària al bloc. Moltes vegades penso, sincerament, que si el món funciona és gràcies a gent com ella ;). Si, és cert, estic faltant a aquella promesa, però si no recordo malament tot estava supeditat a les a vegades farragoses dinàmiques nadalenques i als excessos que porten implícits.

Torno a la càrrega amb aquest interessant vídeo que vaig enregistrar un dia qualsevol dels darrers mesos de viatge mentre exercia la docència en una escola de primària xina. Crec que parla per si sol de les magnituds en les què es mou el gegant vermell i mostra aspectes interessants com ara el mite de l'ordre i la disciplina xinesa, la massificació i la constant caiguda en contradiccions ideològiques quan una escola pública d'un país comunista amenitza l'hora del pati amb una cançó coreana amb la tornada en anglès... si aixequés el cap Chairman Mao...



M'agafo quatre dies de vacances i si m'animo us parlo d'Istambul la setmana que ve!

El pont de Howrah

Howrah Bridge, Calcuta, Índia

Interessant estructura metàl·lica emblema d'una Calcuta que intenta treure's l'etiqueta de ciutat prècaria i mísera per antonomàsia. Combina els característics taxis grocs Ambassador amb sense sostres que converteixen qualsevol indret en llit improvisat, aliens a la frenètic ritme urbà indi.

Nena uighur

Hotian, XinJiang, Xina

Tal com anuncio en l'últim post, aquí comença la sèrie de fotos que penjaré durant aquests dies per compensar l'excessiva mandra que em va suposar durant el viatge penjar fotos.

Es tracta d'una nena musulmana a la província de Xin Jiang, a la Xina occidental, en plena Ruta de la Seda Sud. Està feta al mercat de Hotian, sense cap mena de dubte el més bulliciós i interessant que he visitat en els darrers quinze mesos.
Nena musulmana, nena uighur, amb tot el què comporta a una Xina que per això és totalment comunista: tots som iguals, tot som hans, o sigui que toca exterminar minories, diguint-se tibetanes o uighurs.

Demà més!