Disbauxa i disciplina

Una molt bona amiga ahir em recordava que estava faltant al pseudocompromís de penjar una foto diària al bloc. Moltes vegades penso, sincerament, que si el món funciona és gràcies a gent com ella ;). Si, és cert, estic faltant a aquella promesa, però si no recordo malament tot estava supeditat a les a vegades farragoses dinàmiques nadalenques i als excessos que porten implícits.

Torno a la càrrega amb aquest interessant vídeo que vaig enregistrar un dia qualsevol dels darrers mesos de viatge mentre exercia la docència en una escola de primària xina. Crec que parla per si sol de les magnituds en les què es mou el gegant vermell i mostra aspectes interessants com ara el mite de l'ordre i la disciplina xinesa, la massificació i la constant caiguda en contradiccions ideològiques quan una escola pública d'un país comunista amenitza l'hora del pati amb una cançó coreana amb la tornada en anglès... si aixequés el cap Chairman Mao...

M'agafo quatre dies de vacances i si m'animo us parlo d'Istambul la setmana que ve!

Nena uighur

Hotian, XinJiang, Xina

Tal com anuncio en l'últim post, aquí comença la sèrie de fotos que penjaré durant aquests dies per compensar l'excessiva mandra que em va suposar durant el viatge penjar fotos.

Es tracta d'una nena musulmana a la província de Xin Jiang, a la Xina occidental, en plena Ruta de la Seda Sud. Està feta al mercat de Hotian, sense cap mena de dubte el més bulliciós i interessant que he visitat en els darrers quinze mesos. Nena musulmana, nena uighur, amb tot el què comporta a una Xina que per això és totalment comunista: tots som iguals, tot som hans, o sigui que toca exterminar minories, diguint-se tibetanes o uighurs.

Demà més!

Ara si, el penúltim

No havia escrit en la meva vida. Mai he sigut un fanàtic de la literatura pròpiament dita. Mai he llegit el Petit Príncep. Ni El Zoo d'en Pitus. Jo llegia Tintins i ZipiZapes, i - perquè veigueu que intel·lectual sóc - vibrava llegint la premsa esportiva. Detestava els llibres que em feien llegir a l'EGB: per algun motiu els trobava exageradament cursis. Encara no m'explico com havia guanyat un parell de concursos de poesia. A secundària, tres quarts del mateix. Era un desastre redactant, sobretot si havia d'escriure sobre temàtiques que trobava empalagosament tradicionalistes. Descriu aquest paisatge, escriu una història utilitzant aquestes paraules. Motivació nul·la. No vaig ser capaç de llegir un llibre per iniciativa pròpia fins que vaig acabar l'insti. Fracàs total. Què hi voleu fer, el noi era de ciències (dissociació que cada cop trobo més estúpida).

Serveixi tot aquest parrafón per mostrar el pobríssim background literari que tenia i confessi ara que he disfrutat com un nen escrivint en aquest bloc. No ho sé. Me n'he adonat que potser per escriure no cal portar bufanda, gorra o fumar amb pipa. Només cal tocar la tecla indicada i trobar un tema amb el qual es vibri, de la mateixa manera que espero que hagin vibrat les 13.033 visites d'aquest bloc i les persones que gràcies a les seves 209 aportacions han contribuït 209 vegades a dibuixar un somriure a la meva cara cada cop que els rebia. Gràcies a aquests i als què han decidit interessar-se per tot plegat via mail, de forma més íntima. El bloc ha sigut el meu joc preferit durant aquests 447 dies. Wikileaks, en el seu cable sobre Circumstàncies Nòmades, apunta que de cara al 2011 el bloc podria canviar continguts, nom i estructura. Renovar-se o morir. Seguirem pendents de notícies i preparats per si Direcció requereix tornar a agafar l'estil·logràfica.

De fet jo no n'he fet mai servir, d'estil·logràfica, al contrari que els nens de les escoles de la Xina. Sense voler parlar massa de matèries en les que sóc profà, he d'admetre que m'ho he passat pipa els darrers mesos treballant en una escola xina, fent gal·la, tot sigui dit, d'un indubtable intrusisme. L'escola xina, aquell món on només el 4% dels nens fan els deures, aquell món on es contracten pallassos preferiblement de pell ni negra ni groga, sino blanca, perquè parlin anglès i entretinguin els alumnes. Aquell món on els professors extrangers signen autògrafs. Aquell món on es pretén ensenyar anglès oral a seixanta nens en sessions de quaranta minuts i on està prohibit fomentar qualsevol esperit crític. Aquell món on pels foranis només hi ha una consigna: si et demanen d'on ets, digues que véns d'Amèrica. Aquell món on, sota els clitxés de l'ordre i la disciplina, la transparència i l'honestedat pesa tant com l'essència del comunisme; és a dir gens. Corrupció a mansalva, tot treballant en escoles públiques amb visat de turista. Dos mesos bocabadat contínuament en una escola - segons les últimes estimacions - de sis-mil alumnes, on els nens durant l'hora del pati dibuixen coreografies quasi olímpiques i on el bastó (de l'escombra) de tant en tant no hi sobra, sigui per tasques higièniques o per formalitats punitives. Això si, sempre amb un somriure a la boca. Literalment impagable: dono per fet que no em pagaran desembre, és un clàssic.

Tot això i més ha succeït a Mian Yang, condado de Sichuan en el qual només fa un parell d'anys 30.000 persones van veure segades les seves vides com a conseqüència d'un terrorífic terratrèmol de 7,9 graus en la mítica escala Richter. A les parets de l'escola, entre quadres de models nacionals com ara Deng Xiaoping o Yao Ming, s'hi intercal·len fotos de personatges anònims darrere les quals s'hi amaguen les tràgiques històries de supervivents i màrtirs d'aquesta recent tragèdia nacional, convertits en referents d'aquest país pseudocomunista. Ara bé, enlloc hi ha rastre de devastació*, i la regeneració gairebé espontània després de tal daltabaix és un exemple més de la bogeria evolutiva que està experimentant la Xina, de la rapidesa amb la qual està cremant etapes. Una estudiant d'arquitectura de vint anys m'explicava - vols que t'expliqui la meva història? - que va passar els primers cinc anys de la seva infància desterrada i oblidada en una granja de la repudiada Xina rural i profunda perquè els seus pares no acceptaven la seva condició femenina. Un cop procreat el tan anhelat com il·legal segon descendent, finalment un mascle, van decidir recuperar-la; estem parlant de la primera meitat de la dècada dels noranta. Quinze anys després és l'orgullosa líder - no sabeu com els agrada utilitza aquesta paraula - d'una promoció de tres-cents arquitectes i se li dibuixa un futur que no hauria augurat ni el més optimista. En només quinze anys, de l'abandó d'una infància trencada sense joguines en la marginació de la vida rural xinesa a la diabòlica competència per la caça i captura de l'èxit. Això és la Xina d'avui en dia.

Aquestes experiències i tantíssimes altres circumstàncies han sigut un colofó esplèndid després de 447 dies de circumstàncies i d'intermitents cròniques, anècdotes, denúncies i poca-soltades vàries. D'aquí a escassos dies aterro al Prat, amb dates assenyalades a la vista. Amb forces ganes, perquè negar-ho, d'atabalar a qualsevol que ho demani amb les circumstàncies que han envoltat la meva persona i amenaçant amb més de tretze mil fotos disponibles. Amb ganes d'acabar amb mites i tòpics i llegendes. Amb ganes de recordar ja amb nostàlgia el fred de Rússia. Amb ganes de posar en un pedestal Laos i Birmània. Amb ganes de lamentar-me del saqueig turístic que pateix bona part del sud-est asiàtic. Amb ganes de seguir venerant l'Hindustan. Amb cert complexe de Kassandra a la vista quan toqui parla de les meravelles de Pakistan, de l'Islam i companyia. Intentant explicar què carai hi passa a la Xina.

Aprofitant la tornada, i ja que per Nadal les promocions es porten, us convido a clausurar circumstàncies nòmades 1.0 tot consumint, tal com és tradició durant aquests dies, dosis extres i exagerades de bloc. Tot encadenant l'edició especial nadalenca amb l'edició especial cuesta de enero penjaré, si els excessos pre, trans i post nadalencs ho permeten, una foto diària il·lustrant qualsevol singularitat que m'hagi passat desaparcebuda fins intentar completar-ne una cinquantena.

Molt bon solstici d'hivern a tothom, i que les bones circumstàncies us acompanyin.

* A Mian Yang city no va enfonsar-se cap edifici.

L'ocàs del nomadisme

Fa una eternitat que no actualitzo el bloc, i és que el tercer episodi xinès ha aconseguit acabar amb la meva paciència a l'hora de poder penjar uns posts decents i dignes dels meus benvolguts i apreciats lectors, crítics i seguidors. No és l'única excusa, ja que després de 369 dies on the road els efluvis de la província de Sichuan han portat circumstàncies nòmades a patir una metamorfosi sense precedents per acabar transvestint-les en unes circumstàncies sedentàries de durada indeterminada.

Pel camí, hi ha hagut circumstàncies a cabassos. Hi ha hagut circumstàncies que relaten la meva arribada a Chengdu, al cor de la Xina. Circumstàncies que parlen dels maltractats i entranyables uighurs, causa per la qual l'occident més espiritualo-cool-progressista també faria bandera i cavall de batalla per mermar el poder xinès si en lloc de ser musulmans fossin budistes. Hi ha circumstàncies que expliquen el fracàs i la decepció total que suposa creuar el desert de Taklamakan quan un cerca l'essència de la Ruta de la Seda i acaba desconcertant-se al topar contínuament amb metròpolis pròpies del desert de Nevada. Hi ha circumstàncies, també, que relaten la vergonya i el nerviosisme que es pot arribar a passar quan s'entra a la Xina pel superlatiu pas de Khunjerab. I hi ha, per acabar, circumstàncies que fan que per ara desitgi mantenir un parell de posts com a inèdits per injustificada paranoia i prudència i per engrandir una mica més - si mai ha existit - la llegenda de Circumstàncies Nòmades. Si, aquesta parada i fonda porta de la mà l'obertura d'un parèntesi en el neonomadisme amb targeta de crèdit que he estat practicant durant el darrer any que es transformarà en sedentarisme amb ingressos mensuals.

No cal passar gaire dies a la Xina per adonar-se que a dia d'avui és la terra de les oportunitats. Els extrangers que hi arribem gairebé ensopeguem amb elles sense buscar-les, i podria establir-se un paral·lelisme amb tots aquells immigrants que ara fa un segle deixaven una Europa assolada per la pobresa - llegeixi's ara precarietat - per llençar-se de boca al somni americà. Si, és cert, són dos moviments migratoris amb causes prou diferents, doncs per sort avui en dia no cal que passem la desesperació i el dramatisme que en el seu dia visqueren els aventurers que feien cap a Ellis Island anhelant un futur millor; ans el contrari: els extrangers a la Xina som més que benvinguts i m'atreviria a dir que fins i tot som idolatrats.

Llegeixo la premsa online quasi cada dia. A part de la candidatura de Carmen de Mairena com a consellera en cap, les notícies no són precisament encoratjadores. Llegeixo articles sobre jovent políglota col·leccionista de carreres queixant-se amargament de la cojuntura actual. M'identifico. Observo xifres d'atur esborronadores i poques esperances de millora a curt termini. A sobre, mitja ciutat de Barcelona s'agenolla davant la visita del Sume Pontífex: si vingués a la Xina riuríem, sense dubte pillaria.

Davant del desencís provocat per aquest quadro, decideixo postular per una feina a la Xina. Penso en les credencials que puc presentar per trobar una feina i configuro la meva carta de presentació: distribuidor de gallines a les Vilaredes, aprenent de mecànic a Súria, socorrista d'aigües dolces al Bages, professor de repàs a l'habitació de casa meva, auxiliar tèxtil en empresa arruïnada de Navarcles, entrenador de futbol base a Manresa, provador de jacuzzis a Balsareny, mosso de magatzem sense contracte al polígon de Santa Anna. Reposador d'estoc en parc d'atraccions a Nova Jersey, fisioterapeuta d'avis dements a Puig-Reig, venedor-estafador de hot dogs a Saint James', escombriaire de pàrking a Londres, comptador de lliures esterlines a City of Westminster. Fisioterapeuta al servei de la Cosa Nostra a la Sicília profunda, monitor de frenopàtic penitenciari a Gènova (heu vist Alguien voló sobre el nido del cuco?), cambrer a l'Estartit, manipulador d'enquestes d'internet a Barcelona, becari en gabinets de direcció d'aeroports al Prat de Llobregat, polèmic llogater de cotxes en multinacional nord-americana al Prat també, professor de català per professionals extrangers a Gran Via, becari pioner en l'estudi del marc leglislatiu sobre l'enviament de coets turístics a l'espai al carrer Tarragona.

Donada la meva experiència professional, prou extensa i polièdrica, destrio el gra de la palla i em presento a una entrevista per treballar de professor d'anglès a una escola de primària-institut a la província de Sichuan.

Ens interesses. Ens agrada el teu accent. Demà comences.

Ara toca enfrontar-me a diari amb aules de seixanta alumnes en una escola de cinc mil alumnes en la dictadura més gegantina que la humanitat ha donat. Miro enrere, i veig que tinc vida laboral i numero de seguretat social en cinc països, i si no m'erro aquesta és la vint-i-unena ocupació remunerada que porto a terme. Suposo que ara enteneu que quan em vesteixo de nòmada i se'm demana a què em dedico, m'inventi sempre la meva professió. M'encanta dir que sóc escriptor, excepte, òbviament, si sóc a Birmània o a la Xina. Obro una nova etapa i espero trobar una manera o altre per explicar-vos-la, ara des de la Xina, amb cinquanta-mil projectes en ment. No tinc elecció. Toca seguir somiant.


http://www.youtube.com/watch?v=HYzgFtVntNI

(impossible penjar el vídeo...)

PD: Tot i que la meva cultura musical frega la mediocritat, m'ha agradat despedir el bloc tal com l'havia concebut amb aquesta sensacional cançó de Sopa de Cabra. Un consell: no cal prendre's la lletra literalment... ho dic pel minut 2:32 ;)

Fins aviat!

Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo

Kunming, la capital de la província de Yunnan, em rep amb un sol de justícia i amb un cel blavíssim apedaçat de núvols fabulosos. Tinc la sensació que per fi, durant un parell de dies, una temperatura agradable m'acompanyarà per aquesta terra plagada de mites i llegendes.

Passo un parell de dies a la mateixa capital en l'hostel més animat on mai m'he hospedat, i és que la propera arribada de l'any del tigre xinès (14-f) suposa un període vacacional a tot el país que es tradueix en el fenomen migratori humà més important del món: la població fuig de les ciutats i s'aplega a la Xina interior per cel·lebrar la vinguda del nou any i retrobar-se amb la família i amics. Contradictòriament, la cerca massiva de tranquilitat deriva en transports públics col·lapsats, bogeria per obtenir bitllets si no es reserva amb fins a mesos d'antel·lació i allotjaments a reventar, amb el què el concepte de pau desapareix i, creieu-me, això fa de l'any nou xinès l'època menys indicada per moure's per la Xina.

Yunnan està plagada d'atractius turístics, i després de fer la peregrinació habitual a una sobreexplotada Lijiang i a la sobrevalorada Tiger Leaping Gorge (literalment, la gorja del Salt del Tigre), m'apropo fins a Shangri-la, o Zhongdian. Oh, Shangri-la. Poc s'esperava James Hilton, quan el 1933 publicava el seu fenomenal Lost Horizon (Horitzons perduts) i descrivia una terra remota i mística, perduda a algun lloc de l'Himalaia on el temps no passava i els seus habitants assolien la felicitat completa sempre i quan no l'abandonessin, que Shangri-la assoliria una repercussió tan colossal que despertaria un anhel global per poder localitzar-la al mapa. L'esperpent i el desig de trobar-la fou tal que Zhongdian s'autoproclamà Shangri-la i això la va convertir en centre de peregrins cercadors del mite, en els que m'incloc després d'endrapar apassionadament les 300 pàgines del llibre en escassos tres dies. En aquest cas, la realitat no té res a veure amb la ficció, i si heu estat a Hollywood, o heu aguantat estoicament l'estafa del canvi de guàrdia londinenc, entendreu perfectament què és Shangri-la (o Zhongdian), i perquè té un lloc d'honor en la meva particular llista dels productes de màrketing més grans creats per la humanitat.

Nogensmenys, les circumstàncies de Shangri-la em portaran a descobrir una terra, com dirien els ja cansinos anglosaxons, off the beaten track total. Un fotògraf de les prestigioses Rough Guides em convida a descobrir el mite de les muntanyes Meili, i després de deu hores de tortuoses carreteres entre gorges desafiants, la visió dels 6780 metres del Kawa Karpo em descobreix el meu autèntic Shangri-la. Sin quererlo ni beberlo, em trobo flirtejant amb el Tibet.

El Kawa Karpo és una de les muntanyes sagrades del budisme tibetà. Imponent, delimita la frontera entre la Xina i la Regió Autònoma del Tibet. Envoltat de llegendes, mites i banderes budistes, disfruto de quatre dies de camins i caminades fins arribar enfilar-me a 4250 metres i tenir el cim a només 2500 metres d'un pic que, per difícil que pugui semblar, és un dels pocs indrets verges del planeta Terra, ja que mai cap expedició l'ha estat capaç de coronar. El Kawa Karpo és fruïta prohibida, i mai ha deixat de defensar-se de qualsevol element que l'hagi intentat profanar. N'és testimònia una de les tragèdies més terribles de la història de l'alpinisme, que al 1991 es va cobrar la vida dels disset alpinistes japonesos que el van intentar abraçar. Va ser una allau. Tot comença amb un tro de gel inquietant que amplifiquen les parets de la vall. Acte seguit, un calfred recorre des del primer pèl del cap fins l'últim dit dels peus, i desemboca convertint-se en un espectacle sublim i terrorífic, com aquest que tinc la fortuna de presenciar i filmar (Mare de Déu...):

Durant l'estada, m'hospedo durant tres dies en una modesta cabana refugi a 3150 metres, al poblat tibetà de Yubong. Regentat per una encantadora tibetana, amb una maduresa impròpia d'una noia de dinou anys i de rialla permanent, ens serveix de base per explorar els voltants i disfrutar d'una vetllada rere altre de conversa de signes i del no-massa-sabrós te de mantega de iak. Tot sigui per complir amb el ritual. Als matins, a trenc d'alba, toca bocabadar-nos, quan els Déus ho permeten, del màgic reflexe del sol sobre aquests pics impossibles i escarpats.

Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo, és un moment per intentar lligar caps i sentir-se immensament afortunat. Per què vas començar, per què segueixes, per què seguiràs. Pots intentar entendre-ho tot plegat; el perquè d'aquest impuls nòmada i quant durarà. Et pots preguntar com serien aquests moments amb un somriure còmplice al costat, i al mateix temps adonar-te'n de com de valuosa és la llibertat. I el mite de l'espiritualitat. Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo, un comprèn que si hi hagués un lloc per l'espiritualitat, no es trobaria ni a les cúpules daurades del Vaticà, ni als patis de les mesquites de la Meca, ni als totxos dels murs lamentables de Jerusalem, ni als rius putrefactes de Benarés. Si hi ha un lloc reservat per l'espiritualitat, s'ha de trobar allà, més enllà d'aquelles roques, envoltat d'aquells reflexes sobrenaturals, on gairebé tot es conjura per regalar aquests moments tan especials.

Quan és hora de marxar, la serralada de les muntanyes Meili és un iman. Remiro embadalit, i no em canso mai de parar un moment més, girar un altre cop el cap, fascinar-me, i reintentar assimilar aquella imatge, però mai se'n té prou. Després d'hores de caminar, exhaust, pujo al jeep, i travesso el pont que delimita lo terrenal d'allò sobrenatural. Estic atravessant el Mekong, que en el seu curs superior no és més que un fil d'aigua turquesa que esquiva hàbilment els obstacles que se li posen per davant. Segur que no té res a veure amb el gegant amb el què em llevaré i m'adormiré cada dia d'ara en endavant, amb l'artèria que dóna vida, forma i sentit a la Indoxina i que m'acompanyarà diàriament des de Laos a Cambodja durant les properes setmanes. Això promet.

Torno a Kunming després de la meva gira per Yunnan. Després d'un parell de dies de repòs (si, repòs, i que ningú s'enfadi), agafo l'autobús cap a Hekou, a l'extrem sud de la Xina. Al cap de vuit hores de viatge, hi arribo. És una ciutat fronterera, com moltes altres, amb pocs alicients, que tant podria haver caigut d'una banda com de l'altre. Baixo de l'autobús. Jo, encara amb botes i jaqueta; ells, pantalons curts i xancletes. Veig nens corrent despreocupats pel carrer. Evito els dos hotels de banderes i m'endinso a un carreró ple de vida, neons i escàndol. Trobo una habitació de les que em captiven. Façana decadent. Escales fosques, irregulars i estretes. Parets brutes, despintades, i rajoles desencaixades. Instal·lació elèctrica precària amb interruptors inútils. Ventiladors de sostre espatllats, mobles coixos. La porta no tanca. Finestres obertes de bat a bat, cortines groguenques recollides amb cable elèctric. Mirades extranyes als passadissos, veïns inquietants. Lavabos poc salubres. Nens cridant, bullici al carrer. Soroll de motos i clàxons. Ok? - em demana la mestressa. Hao-tsé, tot perfecte. M'encanta. Fa xafogor. M'assec al llit. Preparo la mosquitera? Benvingut al sud-est asiàtic.

Miscel·lània

Precisament avui, Circumstàncies Nòmades ha tingut el seu petit moment de glòria de la mà de l'equip de Jordi Basté durant el transcurs d'El Món a RAC1, en la mateixa emissora líder d'audiència a Catalunya. La informació no és del tot acurada però tot plegat és motiu d'honda satisfacción. El responsable ha estat un tal Jordi, al qui nomeno des d'ara mateix i fulminantment Cap del Departament de Comunicació de Circumstàncies Nòmades. Aquí en tenim el tall:

La lletra petita dels miracles made in China

Quan s'entra a Xina des de Hong Kong, es fa via Shenzhen, en el que és el pas fronterer més transitat del món. Shenzhen, que als anys vuitanta era una agradable ciutat de pescadors de trescents mil habitants, s'ha convertit vint anys després en un monstre de més de vuit milions d'habitants i és el paradigma perfecte de la revolució xinesa. La condició d'estatus especial atorgada pel govern de la República Comunista Xinesa ha permés el salvatge desenvolupament d'una ciutat on un dia de golf en els seus camps urbans equival al sou mensual d'un treballador a la mateixa província de Guangdong, on tenen seu 400.000 empreses (si, 400.000) i companyies amb la bestiesa de 270.000 treballadors.

És a Shenzhen, a l'inici del meu segon mes a Xina, on per primer cop paro atenció a l'origen de l'equipatge que porto carretejant, sempre per terra, des de Súria, Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa. Porto un rellotge del magatzem de tots els esportistes, made in China. Totes les etiquetes del portàtil (carregador, bateria) delaten el made in China. L'emapetrès, d'una marca que patrocinava un històric del pallacanestro italià, made in China. Recordo també que vaig comprar una navalla en una botiga d'aquelles on tot és made in China. Fins i tot, la samarreta del meu sentiment caramellaire, davant l'absència d'etiquetes identificatives, estic segur que és made in China, ja que el tèxtil gairebé arreu és també made in China. Segur que vosaltres esteu en contacte amb alguna peça, ara mateix, made in China.

Si Xina és el què és, és perquè ha esdevingut la fàbrica del món. La dependència a aquest país és tal que un embús entre Dongguang i Hong Kong (90 kms.) condiciona la distribució del 70% de la tecnologia mundial. Molt bèstia. Els economistes, a qui rarament entenc, s'omplen la boca amb el creixement de dobles dígits de l'economia xinesa o la seva meteòrica escalada (tercer) en el rànquing de productors interiors bruts. Ara bé, aquest miracle econòmic, a més de tenir una explicació, té una repercussió no massa desitjable que paga el poble xinès, del qual tots en som responsables.

Darrere aquelles samarretes tan maques que vénen els alumnes per anar de viatge de fi de carrera, molts cops s'hi amaga un treballador de Chongqing que cada any que passa perd un dit en un accident laboral. Darrere aquella ganga de portàtil, molt possiblement s'hi amagui un treballador de Guangdong sense vida, que treballa 80 hores setmanals per un sou irrisori. Darrere aquell Ipod tant cool i trendy, possiblement s'hi amaguin noies de quinze anys, immigrants de Sichuan, que abandonen la seva família per treballar de sol a sol en una fosca trampa en cas d'incendi i veuen com es perd la seva adolescència en un dormitori insalubre. No només els amants del low cost recorrem a la Xina: darrere aquella joia tan ben tallada, brillant i vistosa, no seria d'extranyar que s'hi amagués un cap de família xinesa enfonsant-se per una malaltia respiratòria fatal com la silicosi, evitable amb el simple ús d'una màscara.

I és que al segle XXI, tots els miracles tenen explicació. La superpoblació ha convertit Xina en un immens viver de treballadors i empreses, i la fortíssima competència entre elles ha provocat que es reventin els preus de producció en la indústria manufacturera. En alguns indrets de la Xina, el cost per treballador es situa per sota del cost d'un treballador a Nigèria, amb la diferència que comporta una xarxa de comunicacions esplèndida, i l'adjacent i imprescindible clúster d'empreses. Evidentment, els preus baixos que aconsegueix Xina no són gratuïts, i s'assoleixen mitjançant, entre d'altres, la sobreexplotació i esclavisme obrer a vegades o l'absència absoluta de mesures de prevenció de riscos laborals: precarietat a l'enèssima potència.

Per satisfer les necessitats energètiques d'aquesta màquina de produir, es necessita una font pròpia i fiable, que no és altre que el carbó. Apart de les paupèrrimes condicions de la seva extracció, el seu consum porta de la mà la rèmora de la contaminació: Xina té el dubtós honor de comptar amb setze de les vint ciutats més contaminades del món segons el Banc Mundial, i cada dia que passem a Xangai equival a fumar-se un paquet de pitis sencer. A més, en la població infantil es disparen indicadors com la concentració de plom en sang, que impliquen severs obstacles en el desenvolupament físic i mental.

La situació no és precisament bona ni sostenible, però vivim en un món en el què el mercat no entèn de llàgrimes. El mercat occidental (nosaltres) exigeix preus baixos. Les companyies i distribuidores, per ser competitives, externalitzen la producció al millor postor, en aquest cas Xina. Degut a la barbaritat d'empreses especialitzades en components a la Xina, les distribuidores internacionals es permeten el luxe de subastar la producció de components i assignar-la a qui ofereix un cost més baix. Com s'ofereix un cost més baix? Primer, precarietat laboral a discreció, segon, incompliment de qualsevol estàndard mediambiental per ser competitius en el mercat, tercer, ús de substitutius més econòmics però de dubtosa qualitat.

Quan aquesta precarietat i mala praxis surt a la llum, suposa un seriós dany per la imatge de la multinacional implicada. Tots hem sentit històries d'explotació infantil a Àsia d'una casa de sabatilles esportives que vesteix un equip de Barcelona que patrocina Unicef, o recentment la retirada d'unes joguines d'un fabricant de nines esveltes de cabellera llarga del mercat per la suposada toxicitat de... les seves cuixes? no ho sé. Les empreses occidentals, però, han trobat la manera d'evitar aquests gravíssims contratemps ètico-morals obligant als seus proveïdors xinesos a passar auditories de qualitat, enfocades a les condicions laborals. Això suposa que l'empresa xina ha de seguir suportant la terrible pressió per mantenir preus de producció baixos per seguir sent competitiva, sobreviure i no perdre comandes, a més d'aplicar uns nous estàndards ètics per ordre dels clients internacionals.

Evidentment, la introducció de les mesures de responsabilitat social requerides per les grans multinacionals (desde Nike a Adidas passant per Wal-Mart, Disney o Apple, per exemple) fa que les empreses xineses no puguin mantenir els baixíssims costos per on sobreviuen, i no tenen altra solució que mentir. Amaguen informació a les auditories, manipulen els registres horaris, subornen auditors i fins i tot tenen fàbriques de luxe per mostrar (on van els auditors) i antros obscurs i secrets on realment es produeix. No cal ser gaire espavilat per constatar que tot això és de bon coneixement per les multinacionals, ja que és obvi que per un proveïdor xinès que es mou en marges tan estrets satisfer els requisits extra ètico-laborals exigits per les multinacionals i mantenir costos baixos alhora és impossible; és com demanar-li a un tigre que amagui les seves línies, com diu el proverbi xinès. Però una bona mentida suposa una auditoria superada, i per tant les multinacionals en el punt de mira per qüestions ètiques ja poden rentar-se'n les mans, doncs en cas de problemes i escàndols internacionals provinents de les condicions de treball a Àsia sempre es podran remitir a què l'externalització de la producció s'audita periòdicament però les empreses proveïdores a vegades menteixen i manipulen la seva realitat, i des de tants quilòmetres de distància això és pràcticament impossible de controlar. Ells no ho sabien, no hi poden fer res i el treballador és qui ho paga.

Per acabar d'enredar aquesta situació, la realitat cultural xinesa complica encara més aquest fosc entramat laboral. Encara que sembli mentida, no només els americans tenen somnis, sinó que també existeix el somni xinès rural, que consisteix en treballar tant com es pugui a les fàbriques de la costa est durant deu o quinze anys per poder establir un propi negoci a la terra mare més endavant. Molts cops són els mateixos treballadors qui exigeixen aquesta sobrecàrrega laboral o jugar-se el físic per més ingressos; àdhuc molts treballadors pensen que la prevenció de riscos laborals no va amb ells, sinó que és un luxe del primer món. A més, els xinesos són un poble amb uniformitat de pensament, a vegades mancat de criticisme (en dos mesos no he trobat ningú que qüestioni el sistema, que és una dictadura) i necessita de líders i referents, des dels que oferien les pretèrites dinasties fins a Mao. Aspectes com els tan populars Comités de Treballadors a Catalunya es troben encara en fase embrionària a la Xina, en una població en què, no oblidem, mai cap dels seus habitants ha passat per una urna electoral. El dia que el poble xinès es planti i exigeixi seriosament millors condicions laborals, el model de progrés xinès s'exhaurirà.

El model xinès, així doncs, implica tota aquesta colla d'actors i un govern central, Beijing, que intenta controlar totes aquestes males pràctiques per la seva credibilitat internacional, malgrat que és sabedor que com més colli a les empreses locals, menys atractives seran pel client/inversor extranger que podria desviar la mirada cap a Vietnam o Bangladesh. Sembla que la recerca i la innovació és l'única manera que té Xina de sortir d'aquest complex parany, parany que es complica, ja que les matèries primeres ja no són tan econòmiques com fa deu anys, ni els costos de transport, ni l'energia, ni mica en mica les reivindicacions obreres. La Xina, negociantment parlant, podria estar deixant de ser especial.

Així que ja ho veuen, si la situació no canvia a la Xina, mentre continuem comprant motxilles a tres euros al magatzem dels grans esportistes o exigim portàtils d'última generació a quatre-cents euros al pecé ciutat, contribuirem a mantenir viu el somni xinès a expenses d'alguna cosa propera a la seva autodestrucció. Un altre dilema global per la col·lecció.

Per saber-ne més...
Frolic, Michael. Mao's People.
Harney, Alexandra. The China Price.
Tots dos censurats a la Xina.

Introducció a la Xina profunda

Passo un parell de setmanes en la zona interior de la Xina. Trobo riuades de turistes a tot arreu, encara que l'ambient és radicalment diferent al dels hostals internacionals de les grans metròpolis. Actualment, els establiments hostelers de baix cost a Beijing i Xangai s'han convertit en un oasi per la comunitat expatriada degut al duríssim procés d'aclimatació que suposa el xoc cultural xinès, i no és extrany que els chill out's dels hostals es converteixin en una concorregudíssima torre de Babel per una banda i en un animat mercat persa de feines i feinetes per l'altra. Teaching, principalment: si algú vol treballar de professor d'anglès a la Xina, de feina no n'hi faltarà, encara que maltracti i torturi la llengua de Shakespeare cada cop que decideixi jugar-se-la amb un tercer condicional. La realitat als hostels en zones interiors de la Xina, tanmateix, és una altra. L'absència de viatgers internacionals (expectuant Xi'an o Yangshuo, per exemple) els hi dóna un toc especial i genuïnament xinès, que fa que ràpidament es desenvolupi la síndrome del turista mediàtic, un clàssic en els països asiàtics, que no és altre que convertir-se en el centre total d'atenció i per tant haver d'atendre incomptables atencions, preguntes, i posar estoicament en repetides fotos.

Agafo el tren cap a Huang Shan, les místiques muntanyes grogues xineses. Al comboi, com habitualment succeeix quan s'abandonen les metròpolis desenvolupades, expectació i rebombori davant la presència d'un foraster. Em sento observadíssim, cada moviment que faig és analitzat amb lupa pels curiós passatge i cada mirada que creuo és resposta amb un agradable somriure. Quan ja quasi arribo a destinació, a l'hora de compartir mails i telèfons, es desferma el deliri col·lectiu al vagó quan es descobreix la meva prodigiosa i diabòlica habilitat amb la mà esquerra. Definitivament sóc una criatura totalment exòtica.

Faig la visita de rigor a Huang Shan sota una agradable cortina de neu. Incomptables escales castigaquàdriceps, insistents venedors de fum, tarifes d'accés desorbitades i xinesos per tot arreu són els ingredients imprescindibles del parc natural xinès, que revisc una setmana després en la majestuosíssima àrea de Zhangjiaje, possiblement l'espai natural més especial que he visitat en aquests tres mesos. Es tracta d'una zona amb clima quasi tropical presidida per unes tres mil agulles de pedra escarpadíssimes de només uns trenta metres de diàmetre per tres-cents d'alçada, dinamitzat per les acrobàcies d'una sobrepoblació de monos salvatges. Atònit, flipant, gaudeixo de l'espectacle amb només dues capes de roba després de tres mesos de viatge.

Però com sempre, i tal com resa el fragment que va obrir aquest bloc ara fa més de cent dies, el què fa grans aquests llocs és la gent. Absolutament a tot arreu, l'acollida és fantàstica i en cap moment es té la sensació de sentir-se sol. En cada hostal on caic aleatòriament cada nit gèlida, esperen personatges més o menys estrafolaris amb els peus amagats en els kao huo jia, unes curioses taules escalfapeus (intueixo que són la primera causa d'incendis domèstics a Hunan) emprades en absència de calefaccions o estufes, on sempre hi tindrem un espai reservat per reactivar el rec sanguini dels nostres dits faltats de sensibilitat. També ens hi esperaran àpats més o menys elaborats i l'ingovernable comportament xinès a taula, perfectament capaç de conduir directament a la bogeria i a la desesperació a qualsevol comensal obsessionat pels aspectes protocolaris més formals (no és el meu cas). I què dir de la salsa: tot ve amenitzat tant pels comentaris absurds com per opinions interessantíssimes i discutibles, sermons polítics, aportacions banals, diàlegs sense sentit, escàndols, guirigalls... són ocasions fantàstiques per anar una mica més enllà i arribar on mai arribarà un turista de dretes*.

Entre converses, i més d'una vegada, algun xinès es lamenta de la dificultat de trobar noies intrèpides a la Xina. Dos nois xinesos es queixen amargament del seu solterisme atribuïnt-lo a la impossiblitat de trobar noies amb inquietuts aventureres, ja que segons ells, elles viuen en cos i ànima pel shopping. Potser és així, o potser no. O potser el què no saben, els dol admetre o no volen veure és que el problema, precisament, és un altre. La perversa cultura de la priorització pels fills barons ha derivat en un excés d'abortaments de nenes, i això fa que la piràmide demogràfica perdi la seva simetria fisiològica. Conseqüències: s'estima que a uns trenta milions d'homes xinesos els serà impossible trobar parella en els pròxims anys (en el benentès que considerem com a parella una relació heterosexual normativitzada, òbviament).

Fills de cadre que alaben Deng Xiaoping, desempleats que afirmen a pies juntillas que al seu país hi ha llibertat, càrrecs mitjans en multinacionals que juren que la massacre d'Urumqi va ser causada per delinqüents comuns. Agents de viatge que m'ajudaran a obtenir permisos pel Tibet, sempre i quan no sigui periodista. Agents de l'ordre que em confonen amb el James Blunt (d'això se'n diu tenir un pa rodó de mig tallat a l'ull), o estudiants que al veure la clàssica foto a Google del poble que m'ha vist créixer hi troben un semblant amb Lhasa (això ja és directament tenir una panificadora a l'ull)... Els xinesos i xineses de peu són imprevisibles, eclèctics, còmics, interessants, divertits, contradictoris, i per què no dir-ho, a vegades, un pèl desesperants. Però aquí és on hi ha la màgia.

Després d'aquesta petita immersió a la fantàstica República Popular de la Xina, Hong Kong és l'illa de llibertat que em permet publicar quatre circumstàncies novament. No havent-ne tingut prou, reentro al sud-oest xinès per seguir descobrint-ne les vicissituts i gaudir de la seva gent. D'aquí un mes... Good Morning, Vietnam?

*Turista de dretes: Individu que no entén un viatge sense la mediació de

multinacionals del turisme i de comportament poc sostenible.

En la seva facció més radical porta polseres.

Un passeig per l'est de Xina

Després d'infructuoses negociacions amb googlemaps, no arribem a un acord i elimino el gadget del mapa per poc agraït, avorrit d'actualitzar i vulgar. A partir d'ara il·lustrarem la ruta tirant de photoshop que és més elegant i divertit. I do it my way.

Resumint: en un mes, començo a Beijing i acabo per força a Hong Kong.

Beijing, tradicional i turística.

Qingdao, tan testimonial com prescindible. Ciutat cervesera per excel·lència, però.

Xangai, imprescindible per entendre la Xina d'avui.

Huang Shan (Anhui), mística a les muntanyes grogues xines.

Zhangjiaje i Fenguhang (Hunan), simplement esplèndides.

Hong Kong, el forat per on va rebentar la Xina.

Hong Kong, una illa de llibertat en l'oceà xinès. Tan bon punt hi hagi resolt uns assumptes burocràtics en el seu Consulat General de Vietnam, reentraré a la República Popular de la Xina per estar-hi un mes més i tafanejar a Yunnan i Guanxi. Fins ara.

Xina: Contrast, contradicció i occident

Poso els peus a terra ferma, a Tianjin, ben entrada la nit. Comparteixo l'habitual taxi sense llicència amb dos companys de viatge, i em submergeixo en la caòtica i anàrquica realitat vial asiàtica. M'encanta, rememoro, vibro. Entre patiment i admiració davant la destresa de l'orgullosa i xinoxerraire taxista, i sense deixar-me de preguntar com s'ho fa per evitar una col·lisió a cada trencall, al cap de mitja hora arribem a Tianjin Centre. Un tren bala que s'enfila fins els 350 km/h. ens espera a l'estació de trens. Recorre els 150 km. que ens separen de Beijing en escassa mitja hora per uns escassos sis euros, i em vénen dues coses a la ment: la primera, com sempre, que les comparacions són odioses; i la segona, que amb aquell tren hauria tingut temps per solcar cinc cops la catenària entre la cosmopòlita Barcelona i la capital de la pròspera Catalunya Central en la molt eterna i infumable hora i quart de dura el trajecte.

Com més avança el viatge, més me n'adono de com de reveladors són els mitjans de transport públic a qualsevol lloc a l'hora de fer-se una idea de la realitat que ens depararà, sigui per la infraestructura o pels usuaris. Xina m'ha rebut amb un contrast dràstic, passant en pocs minuts de la precarietat vial a l'eventual magnificència ferroviària. Aquí, els transports públics, a més de ser indicatius de contrast i diferències, ens recorden també diàriament en forma d'aglomeracions insofribles que un de cada cinc habitants del món viu a la República Popular de la xina, i l'estrés que això significa.

Viuen i treballen a la nova Xina, la Xina que ha despertat d'una llarga latència per erigir-se en un nou referent mundial. La Xina que va reinterpretar el comunisme de la mà de Mao i que ara afronta amb peus de fang una pil·la d'assumptes presents i futurs per controlar un desenvolupament desbocat, sense oblidar el repte que suposa créixer sense perdre la identitat. I és que amb tres setmanes escasses al país, aquesta última qüestió la presumeixo molt i molt complicada. La febre occidental és present arreu, i la globalització sedueix i encisa al poble xinès, conseqüència d'anys de prohibició i censura. Davant aquest quadro, un govern també desbocat reacciona, per exemple, construint una gran muralla cibernètica que bloqueja un 10% dels continguts de la xarxa. Certament, la construcció de muralles se'ls hi dóna molt i molt bé a aquesta gent.



La presència occidental

D'indicis que mostrin l'addicció a tot lo occidental, o més concretament al món anglosaxó, n'està ple a cada cantonada. Ningú s'atrevirà a discutir-me que és molt més especial conéixer una dolça i innocent xinesa de nom Huan-Sha-Sha, que segons ella significa bonica i gentil; a conéixer una tal Sindy de faccions orientals. M'explico: són la mateixa persona, però l'obsessió anglosaxona és tal que la immensa majoria dels estudiants xinesos s'estan autorebatejant i s'identifiquen orgullosament amb noms anglesos, concretament escollits d'una llista que la teacher un bon dia els va escriure a la pissarra. Em sembla un crim contra l'encant oriental, i així doncs exigeixo en cada trobada (sempre per la via pacífica i fent ús del diàleg) el nom xinès seguit del curiós significat. Il·lustren també l'exagerat occidentalisme altres aspectes xocants com la figura del treballador florero, que no és més que un individu occidental que, sense poder articular el so d'un sol dels cinquanta-sis mil caràcters de l'idioma xinès, obté un lloc de treball sense funció definida pel suposat prestigi que aporta a la companyia la presència d'una cara occidental, preferiblement de cabells rossos i ulls clars.

Precisament l'idioma xinès, amb la metàfora per bandera, és una gemma que cada cop atrau més als col·leccionistes d'idiomes, sigui per engalanar currículums o simplement pel plaer que suposa afrontar aquest espectacular repte personal. Tot i la contínua simplificació del mateix, que està assolint el seu cènit amb l'aparició de les tecnologies de la informació (us imagineu un teclat amb cinquanta-sis mil tecles?), s'estima que per llegir un diari cal no només conéixer uns sis mil caràcters, si no que cal també endevinar quin significat amaga la metàfora resultant, un cop, evidentment, haguem sigut capaços de desxifrar-ne els símbols i salvar les subtils però fonamentals diferències d'entonació.



Turísticament parlant, passo cinc dies a Beijing, ciutat que regala des dels habituals tresors tradicionals, com la sobresaturada Gran Muralla o el binomi Ciutat Prohibida-Tianammen, fins a autèntiques obres d'art arquitèctoniques modernes, com l'Òpera o el sensacional Estadi Olímpic, el Niu de l'Ocell, de visita obligada als incondicionals esportistes. Sóc completament conscient del canvi que deu haver fet tot plegat d'un parell d'anys ençà, després de la revolució olímpica. El consistori ha intentat rentar la cara a la ciutat, i s'intenta reeducar (amb més o menys èxit) els xinesos de peu en costums tan arrelades i ancestrals com la generació i expulsió compulsiva de gargalls, o el comportament irrespectuós en les cues. Altre cop entra la mà d'occident, que per sort, tot i la insistència de Ronald McDonald, encara no ha pogut consumar l'aniquilació de restaurants i antros de dubtoses qualitats higièniques on podem fer-nos un bon tip de bon menjar genuïnament xinès. Potser és gos, i què? Diuen que si són petitets i negres, encara són més sabrosos.

Xangai, per la seva banda, és un altre món. Poc queda de l'única referència que tenia d'aquesta supermetròpoli Xina, que no era altre que el què dibuixava el políticament controvertit Hergé a Tintín i el Lotus Blau. Ara per ara, no crec que m'equivoqués de gaire si digués que ha assolit les dimensions i l'espectacularitat urbanística de les principals metròpolis nord-americanes; i no crec que m'equivoqui gens si dic que a curt termini les superarà. Novament les dades parlen per si soles, doncs una quarta part de totes les grues del món es troben a Xangai: el formigó arrassa en una ciutat perennement inacabada. Aquí, l'especulació s'eleva a la màxima potència i el desenfre del comunisme a la xangaiesa sembla que no té límit, i fins i tot està aixecant suspicàcies en el si del govern a Beijing. Xangai és ultramoderna, segons la connotació actual de la paraula moderna. Gratacels sense fi, bonics, lletjos, de colors, de formes, foradats, antenes infinites, torres bessones... i shopping centers. El shopping ha esdevingut un dels esports nacionals, i a Xangai ofereix dues alternatives: el centre comercial tradicional i el mercat de productes falsos; doncs no cal oblidar que la Xina és el bressol de la falsificació a l'engròs. Passejar per un mercat de productes falsos és molt divertit, sobretot per tafanejar entre falsificacions terriblement grolleres, i per fer uns somriures burletes davant la típica parella Metrosexual&Esplèndida que rebusca entre una pila de roba interior la còpia menys barroera possible d'uns calçotets Dolce&Gabbana. Segur que són per regalar.

No cal ni dir que una passejadeta per les principals artèries xangaianes, majestuosament il·luminades, m'ha fet recordar que estem a Nadal, així com la música del fantasma del Rei del Pop suplicant allò de Heal the World, o la veu d'un malaurat exbeatle cantant la nadala més internacional de la història. La finalitat d'aquest circ xinès contradictori no té misteris: estovar els instints materialistes dels xinesos més maoïstes, sentir-se més part del món democràctico-civilitzat i entabanar tanta gent com sigui possible perquè passi per una caixa on per sort, encara, el Merry Christmas és gratis. A Xina, i que algú m'ho expliqui, el comunisme consumista està de moda.

Dins d'aquest univers de llum i color, però, no cal rascar gaire per descobrir l'altre realitat xinesa. El creixement descontrolat i frenètic fa que les diferències s'accentuin, que la pobresa es palpi en pràcticament qualsevol carrer, parades de metro o extrarradi. A més, entre molts d'altres càncers, aspectes com la recent condemna a mort per narcotràfic d'un ciutadà britànic amb transtorns mentals ens recorden que la Gran Xina és el pais del món que envia més gent al corredor de la mort, i que per aquest i molts d'altres assumptes, molt han de madurar encara les coses en aquesta colossal nació perquè un dia esdevingui el líder que mig món espera.

Orgullós de poder dir que he passat un Halloween a Moscou i un Christmas a Xangai, abandono amb molt de gust el rebombori de les dues grans urbes xineses per experiències més bucòliques, encara que amb poca fe, admeto. Igual que durant la Revolució Cultural que va impulsar un Mao ja desbocadíssim aleshores, passaré uns dies en zones relativament rurals tal i com el gran dictador forçava als cadres benestants xinesos, desterrant-los de les ciutats al camp perquè coneguéssin les penúries dels camperols i portéssin a terme treballs rurals, tot embrutant-se les mans, per així entendre el sentit de l'autèntic comunisme. Inicialment es programaven estades curtes, encara que normalment el seu retorn a la civilització es veia sempre aplaçat sine die. Em passarà el mateix a mi?

El parèntesi xinès?

Després de vint dies a Korea, demà agafo el ferry cap a Tianjin. Això vol dir moltes coses. Vol dir que enyoraré moltíssim la sauna, on m'he higienitzat i he pernoctat incomptables nits, i l'hospitalitat koreana. Vol dir que difícilment tornaré a estar en un país on l'innocent cos de policia recull rodamóns que vaguen per les seves carreteres i els convida a dinar a casa seva, o en ciutats on em guardin la motxila durant dies a comissaria sense preocupar-se de si hi porto Titadine, Amonal o quantitats ingents de substàncies estupefaents. També vol dir que rarament tornaré a estar en establiments hostelers on els treballadors comparteixin sabrosos àpats i incomptables ampolles de soju amb els hostes sense demanar un sol wan a canvi. Korea és així.

Korea és una terra que, sense la sofisticació i l'extravagància japonesa (les comparacions són odioses), està desenvolupant una identitat pròpia intentant enterrar per sempre el cert complexe d'inferioritat d'un país històricament sotmès al jou imperialista primer de Japó, i després de Rússia, Xina o els EUA. El país està revolucionat tecnològicament i avança amb passos ferms i ritme frenètic com a bon Tigre Asiàtic que és. L'assignatura pendent, com sempre, és la perenne qüestió de l'anhelada reunificació nacional, un procés complex que sense dubte, tard o d'hora, obtindrà llum verda si s'escolta la voluntat ciutadana.

Agafar un ferry cap a Tianjin també vol dir entrar a la Xina. Poc es pot dir que no se sàpiga, des de fora, d'aquest gegant que creix i creix sense límit conegut. Exòtic, apassionant, creador d'un nou ordre mundial... i capaç del millor i el pitjor: pot organitzar uns Jocs Olímpics fantàstics i donar una imatge sensacional mentre destrueix ecològicament i culturalment l'altiplà del Tibet, o pot erigir-se com un nou referent mundial mentre acaba despietadament amb qualsevol corrent d'idees i pensament contestatari que difereixi del sistema.

M'arriben ecos que m'anticipen que la plataforma blogspot i per extensió Circumstàncies Nòmades ha sucumbit al filtre de la censura xinesa, pel què es presumeix complicat que pugui seguir actualitzant el bloc amb la freqüència amb que ho he fet fins ara. Que la febre censora arribi a un bloc tan inofensiu i amb cinquanta escasses visites diàries no és més que un símptoma evident de la terrible i sistemàtica política de veto que aplica aquest gegant, on ja intueixo que tot s'hi val en nom del business i del progrés. S'afegeix a aquesta llista d'incompatibilitats virtuals amb la República Popular de la Xina plataformes tant subversives i conspiratòries com facebook o intermitentment wikipèdia.

Com que afortunadament internet és ingovernable, hi ha certs mètodes per burlar la censura, i tant aviat com senti la necessitat de torna a agafar l'estil·logràfica (ric) intentaré desxifrar-los. Sincerament, escriure un bloc i tenir feedbacks dels lectors és una experiència altament gratificant que aporta moltes satisfaccions, però també admeto que un parèntesi m'anirà bé per reprendre'l més endavant amb més ganes i energies renovades.

D'aquí un mes, el meu visat diu que he d'abandonar momentàniament Xina, i no tinc cap dubte que des de Hong Kong Circumstàncies Nòmades tornarà amb un torrent de circumstàncies i complements circumstancials per relatar. Així doncs, i si no ens tornem a llegir fins l'any que ve,

molt bones circumstàncies a tothom!!!