La dicotomia italiana

Dimecres em desperto després d'un cop sobtat a la porta del camerino. Mezza hora per Milano, diu la signorina. Sense temps a treure'm les lleganyes, el company de la llitera de sota m'ensenya Il Corriere della Sera i em comenta que Il Barça ha vinto. Inequívocament, ja sóc a Itàlia.

Faig una mica de memòria i me n'adono que ja em calen dues mans per comptar els cops que he estat a la capital lombarda. Milano, comparat amb altres ciutats transalpines, no té ni caos, ni desordre, ni encant. Fins i tot, aquí, algun cotxe s'ha aturat al veurem palplantat en un pas de zebra. M'he atansat fins als Navigli, i m'han sorprès gratament. Es tracta d'una zona de canals on estan aflorant tot tipus de petits comerços al voltant, en el què voldria ser el Camden milanès, encara que amb la particular idiossincràssia italiana.

Tard, de nit, arribo a Trieste. Gràcies a la xarxa couchsurfing.com, m'acullen en un àtic destartalat de Piazza Goldini una neozelandesa i tres italians. L'hospitalitat és màxima i agraeixo reposar com cal després d'una jornada de divuit hores de tren. L'endemà em llevo i, mig compartint cafè mig tractant un esguinç de tormell d'un dels inquilins, em comenta més vergonyosa que reivindicativament allò de que Io non ci voglio stare piú in Italia.

Aquest discurs és un clàssic que comparteix la immensa majoria de jovent italià que conec. La joventut italiana està amargada al seu país, farta i desil·lusionada d'una societat en plena decadència. Des de fa un segle, o més d'un segle, la societat italiana conviu amb la Cosa Nostra siciliana, amb la Camorra napolitana, amb l'N'dranghetta calabresa. Des de fa cinquanta anys cultiva la corrupció i la incompetència, malversa fons públics i la seva classe política protagonitza els espectacles més fraudulents a la vegada que impunes d'una democràcia que es jacta de ser la setena economia mundial. Només amb aquest panorama és possible que un país engendri primer, i catapulti al poder després, una criatura com Silvio Berlusconi. Magnat de la comunicació i corrupte per definició, el primer ministre italià encarna i posseeix tot el que apassiona i desitja l'italià mig: dones, diners i un equip de futbol. Tot i la seva recent política xenòfoba i masclista, les seves contínues relliscades i els seus certosos escàndols, el premier italià de moment viu ben aferrat a la trona, degut al desencant de l'electorat i a les inexistents envestides d'una paupèrrima oposició d'una esquerra multipartita que s'esbocina.

La major part de la societat viu abduida pel què diu el Grup Mediaset (televisió privada) i la RAI (pública). Com que ambdues pertanyen al mateix patró, la diversitat en la creació d'opinió és nul·la. A més, Il Cavaliere domina també tot tipus de mitjans de comunicació escrits (tots menys el diari Reppublica?), i això converteix Itàlia en el paradigma de poble manipulat i la seva democràcia en una gran mentida. Certament preocupant.

El problema és que non c'è stata mai una revoluzione - diu. Una revolució que difícilment es donarà si tothom que vol complir els seus somnis ansia abandonar el país. On m'han acollit hi ha qui vol ser professor de teatre, qui voldria ser traductora, qui simplement vol una feina digne... qualsevol ofici a qualsevol lloc, ma lontano d'Italia.

Ara bé: pel que fa a façana, Itàlia m'encanta.

È affascinante. Fins i tot cauria gustosament en la fal·làcia d'opinar que és el país més maco del món. Té tot el que una agència de viatges convencional podria vendre a la seva fidel i acomodada clientela. Bressol del Renaixement, Itàlia rebossa història i cultura pels quatre cantons. Geogràficament parlant, no escatima en pics escarpats, llacs, platges i illes idíl·liques. A més, compta amb un reguitzell de ciutats de tots colors i mides que competeixen en desordre, caos i encant. Senza dubbio, Nàpols n'és la perla.
È anche puro divertimento. Si aquest esplèndid escenari el reguem amb una cultura gastronòmica excepcional, la musicalitat d'una llengua deliciosa i la teatral tarannà transalpí, obtenim un escenari ideal per gaudir de les vacances somiades.

Només cal decidir cap on volem mirar, i quina Itàlia ens toca veure o viure. Dues cares d'una mateixa moneda, dos universos paral·lels: la dicotomia italiana...