/*script data*/

Realitats moscovites



Marxo amb presses de Kiev. Agafo un tren nocturn Kiev-Moscou. Entro al compartiment, tímidament, i hi trobo un home estirat i esquelètic amb una cabellera roja interminable que li arriba fins les natges. És rus, però va viure a França i mitjançant el meu francès macarrònic descobreixo que és un oncòleg siberià desencantat que actualment practica el xamanisme. És un home tranquil, de poques paraules i carreteja amb ell dos instruments de corda tribals que durant la nit tindré l'ocasió de tocar. Durant un breu impàs de silenci, fullejo el passaport i miro el visat rus, i intento imaginar què se n'haurà fet d'una colla de noies desimboltes, rosses i russes, conegudes un estiu de fa (ja) sis anys tot treballant a Estats Units, compartint neoesclavisme en un parc d'atraccions icona del capital. Eren les Sasha, Ludmilla, Oksana... filles d'una generació derrotada que va acabar lliurant la seva descendència al capitalisme després d'haver fregat el cel amb la causa comunista. M'arranca de la nostàlgia, sobtadament, l'entrada al kupé, a trompicons, entre rialles i empentes, d'una parella. Només veure'm, se'm dirigeixen en anglès (sense dubte una excepció a Rússia) i se'm presenten. Són periodistes, professió d'alt risc a Rússia, i vénen de passar el cap de setmana a Kiev. Com que a la Plaça de la Independència de Kiev m'hi vaig trobar una dantesca manifestació de nacionalisme ucranià pro-Yuvtxenko, els hi demano si were you in Kiev for working...? al què responen a l'uníson... No... FOR DRINKING!! Escatimaré els detalls de com va acabar la nit.

Moscou és una ciutat plena d'icones modernes i senyals pretèrites. És espectacular i pròspera, al contrari del país que governa. Després de la desintegració del comunisme, Rússia es va convertir en una oligarquia que només ha apostat per Moscou i ha oblidat la resta del pais, convertint la ciutat enla més cara del món amb el permís de les japoneses Tòkyo i Osaka. De fet, només la meitat dels seus habitants són natius de la ciutat, mentre que l'altre són rics i nou rics arribats en busca del somni moscovita. Evidentment, els preus de l'habitatge són prohibitius i per això m'acull una parella en un pis minúscul dels suburbis durant dos dies. Per arribar-hi, gaudeixo embadalit de l'espectacle del metro, res a veure amb el concepte tradicional de transport públic. Hi ha una col·lecció d'estacions que semblen tretes de museus i palaus, i és una bona diversió perdre-hi el temps amunt i avall entre riuades i riuades de fins a sis milions d'usuaris diaris que eviten els pantagruèlics i quotidians embussos de trànsit.

Una visita al Kremlin, i sobretot a la Plaça Roja, el cor de Moscou, és una experiència obligatòria i grandíssima. La Plaça, llambordada, és un rectangle que té en els seus costats llargs part de Kremlin i el GUM, un centre comercial; i als costats curts el Museu D'Història i la Catedral de Sant Basili. La Catedral de Sant Basili (sospir). Quan la veig, al·lucino amb les cúpules voluptuoses i exuberants i intento esbrinar quina substància prohibida consumia habitualment el seu arquitecte, allà el segle XVI, quan va concebre tal meravella encàrrec d'Ivan el Terrible. Els viatgers de 'època victoriana ja l'anomenaven la Catedral de les Pinyes, i per mi sempre ha sigut i serà la Catedral dels Cucurutxos. Només sortir del metro, a l'estació Охотный ряд, i si enfilem el suau pendent que porta a la Plaça, es dibuixa al fons, com una imatge irreal, la silueta de la Catedral. Nombroses cúpules de tot tipus de colors i textures l'envolten i la coronen, i la seva originalitat i coloració trenca amb qualsevol esteorotip de temple religiós, sempre construits amb l'afany d'intimidar, espantar i afligir els seus feligresos. En lloc de despertar aquests tristos sentiments, els colors llampants i les formes abstractes conviden més aviat a pecar, diria, i no m'extranyaria, ja que tal com apuntava Rasputin, cal pecar, perquè com més pequem, més disfruta JesuCrist perdonant els nostres pecats.

Entre una cosa i l'altra, compro el primer bitllet pel transiberià. Ho faig directament a guixeta, ja que comprats via agència engrossen el seu preu en un 50%, aproximadament. De l'experiència en l'adquisició de bitllets a Rússia i Ucraïna n'aprenc una cosa: el poble eslau té moltes, moltíssimes virtuts, però definitivament l'atenció al públic no és el seu fort. Dubto que ningú, ningú al món, pugui atendre el client amb tal desidia i desgana com ho fan elles, perquè majoritàriament són dones. També he après que la cua d'una estació de tren russa no és un lloc per practicar el nostre rus, encara que hi arribem tot il·lusionats i cofois amb el nostre llibret de frases russes. Mai faran cap esforç per entendre'ns. Ah, i ni se us ocorreixi mencionar la maleïda frase "Do you speak English?": els hi produeix una urticària especial, us converteix en transparents i salten directament la vista cap al següent client. Solució: tros de paper, amb data, hora, destí (en treballada cal·ligrafia cirílica), i si a sobre sabem el número de tren, doncs la funcionària es convertirà en la treballadora més eficient sobre la capa de la Terra. No espereu, per suposat, un somriure a l'acabar la gestió: trencaria la màgia del moment.

Bitllet en mà, demà nit destí Krasnoyarsk. Després d'un mes de viatge, deixo l'Europa de l'Est, i em sento increíblement afortunat d'haver-la conegut així com de ser habitant de l'Europa Occidental. Sota la certa mitificació i fascinació pel comunisme, m'he trobat un grapat de gent que renega en molts casos del seu passat, es lamenta del seu present i és absolutament pessimista sobre el seu futur, desde Rússia a Sèrbia passant per Moldàvia i Ucraïna. Tothom, dissortadament, anhela Occident i el seu consumisme, i el mite comunista se m'esfondra quan me n'adono que no és més que una altra utopia, com l'anarquisme, com la democràcia. L'últim individu que m'ha acollit, em deixa una frase pel record: a l'Est, hi conviuen tres tipus de persones: pobres, lladres i llepaculs. I've to make my fucking way out of this country.

En el pròxim post, fotos i Transiberià a discreció.

11 aportacions:

Gemma ha dit...

Sr.Algué!!!!! Però quines cròniques lluis!!! Estas fet un artista de les paraules... un poeta de cap a peus!!! Congratulations!!! :))) I per cert les fotos precioses... mooooolt boniques! quines instantànies!! I quina embeja... :-P

Et segueixo de molt aprop lluis!! Segueix així rei... i quan tornis de cap a cronista .. de veritat que puc imaginar-me com a fan lectora d'una columna signada amb LL.Algué!!

Segueix disfrutant de cada moment... i sobretot escriu escriu i escriu i segueix escribint!!! Quin talent!!

Una abraçadaaaaaa desde BCN!!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola LLuís, passes tan ràpid pels llocs que potser no tindràs temps d'assimilar-ho tot!!!
El transiberià, un tren mític. A mi, aquests trens de llegenda sobre vies, sempre m'han produït una gran fascinació. Suposo que aquest no té res a vaure amb l'orient exprès...deuen ser com el dia i la nit, tot i que els passatgers del tren rus segurement són molt més coloristes i entranyables.
No et perdis per Moscú...
M. Roser

Jordi ha dit...

Hola lluís, enhorabona per la crònica, fa temps que no llegia tant entusiasmat. Aquí hi ha talent.
Sort per Rússia crack!

Monell

Montse Reguant ha dit...

Hola Lluis, que tal??
Estic seguint el teu blog i em sembla molt interessant realment fas unes cròniques molt xules escrius molt bé.
Aprofito per felicitar-te i desitjar-te molta sort en tot el teu camí.
Una abraçada
Montse R. (la mare del Jordi)

Anònim ha dit...

Ai Moscú!
Les seves impressionants estacions de metro, construïdes pels jerarques soviètics per a fer arribar el gust de l’art al poble… La plaça Roja, espectacular, amb els seus “cucurutxus” ( a nosaltres ens els van batejar com a “cebolletas”)… L’amabilitat del poble rus i la seva exquisidesa en l’atenció al públic… La seva aversió a tot el que soni a anglès… Potser el més trist de tot, com molt bé dius, és que la “nostra democràcia” també s’ha acabat convertint en una utopia…!
Disfruta del transsiberià i nos mostrai mushas fotos, eh?
GH
PD: M’ha encantat la frase de Rasputín! Me la faig meva (segur que tu ja ho has fet!!! jejeje…

Anònim ha dit...

Titi!!! fascinant el viatget!!!! segueix assaborint l'encant de cada instant!!! i no et congelis pel fred siberià!!! abrigat sota un d'aquests gorros ben apelfadet!!!
Smuaksss*

montse a ha dit...

molt bona la descripció de la plaça Roja el rasputín també

Milos ha dit...

De pobres lladres i llepaculs, també en tenim a l'Europa Occidental, no es patrimoni de l'Europa de l'est.
Segueix gaudin.
Milos

Anònim ha dit...

Hola Petit reito ! (com dius tu !)
Ostres realiment em fas unes dentetes !!! Que xulo aquest somni que tenies en ment fa tan de temps ! Noi, Has triunfat i guanyat:- Bona escritura (sensibilitat i bon ull critic i com sempre amb intel.ligencia ! ) -Bona fotografia (pell de gallina ) -I com no saber trobar gent interesant!!!

Anims, força i moooooltsss petons i ja saps que aqui tot segueix el seu ritme ! No tinguis gens de presa !!!! Olgui

lluis ha dit...

@ tots,

Gracies!

He passat quatre dies en un poble a 600 km. de la linia del transsiberia, incomunicat, sense llum, aigua corrent... aventurot... feia fred, per cert.

Torno a la civilitzacio cami d'Irkustk aquesta tarda... Anem parlant!!

GLÒRIACUADRENCHIGLESIAS ha dit...

Hola wuapo! durant akest dissabte has sortit a moltes converses, i sembla mentida xo sempre en sentit positiu!!!! <<8 reunió altatxu, reunio gemma & glòria, tina & caste... ))) una abraçada i anims per continuar la teva aventura!!!!!!!

Publica un comentari a l'entrada