Realitats moscovites

Marxo amb presses de Kiev. Agafo un tren nocturn Kiev-Moscou. Entro al compartiment, tímidament, i hi trobo un home estirat i esquelètic amb una cabellera roja interminable que li arriba fins les natges. És rus, però va viure a França i mitjançant el meu francès macarrònic descobreixo que és un oncòleg siberià desencantat que actualment practica el xamanisme. És un home tranquil, de poques paraules i carreteja amb ell dos instruments de corda tribals que durant la nit tindré l'ocasió de tocar. Durant un breu impàs de silenci, fullejo el passaport i miro el visat rus, i intento imaginar què se n'haurà fet d'una colla de noies desimboltes, rosses i russes, conegudes un estiu de fa (ja) sis anys tot treballant a Estats Units, compartint neoesclavisme en un parc d'atraccions icona del capital. Eren les Sasha, Ludmilla, Oksana... filles d'una generació derrotada que va acabar lliurant la seva descendència al capitalisme després d'haver fregat el cel amb la causa comunista. M'arranca de la nostàlgia, sobtadament, l'entrada al kupé, a trompicons, entre rialles i empentes, d'una parella. Només veure'm, se'm dirigeixen en anglès (sense dubte una excepció a Rússia) i se'm presenten. Són periodistes, professió d'alt risc a Rússia, i vénen de passar el cap de setmana a Kiev. Com que a la Plaça de la Independència de Kiev m'hi vaig trobar una dantesca manifestació de nacionalisme ucranià pro-Yuvtxenko, els hi demano si were you in Kiev for working...? al què responen a l'uníson... No... FOR DRINKING!! Escatimaré els detalls de com va acabar la nit.

Moscou és una ciutat plena d'icones modernes i senyals pretèrites. És espectacular i pròspera, al contrari del país que governa. Després de la desintegració del comunisme, Rússia es va convertir en una oligarquia que només ha apostat per Moscou i ha oblidat la resta del pais, convertint la ciutat enla més cara del món amb el permís de les japoneses Tòkyo i Osaka. De fet, només la meitat dels seus habitants són natius de la ciutat, mentre que l'altre són rics i nou rics arribats en busca del somni moscovita. Evidentment, els preus de l'habitatge són prohibitius i per això m'acull una parella en un pis minúscul dels suburbis durant dos dies. Per arribar-hi, gaudeixo embadalit de l'espectacle del metro, res a veure amb el concepte tradicional de transport públic. Hi ha una col·lecció d'estacions que semblen tretes de museus i palaus, i és una bona diversió perdre-hi el temps amunt i avall entre riuades i riuades de fins a sis milions d'usuaris diaris que eviten els pantagruèlics i quotidians embussos de trànsit.

Una visita al Kremlin, i sobretot a la Plaça Roja, el cor de Moscou, és una experiència obligatòria i grandíssima. La Plaça, llambordada, és un rectangle que té en els seus costats llargs part de Kremlin i el GUM, un centre comercial; i als costats curts el Museu D'Història i la Catedral de Sant Basili. La Catedral de Sant Basili (sospir). Quan la veig, al·lucino amb les cúpules voluptuoses i exuberants i intento esbrinar quina substància prohibida consumia habitualment el seu arquitecte, allà el segle XVI, quan va concebre tal meravella encàrrec d'Ivan el Terrible. Els viatgers de 'època victoriana ja l'anomenaven la Catedral de les Pinyes, i per mi sempre ha sigut i serà la Catedral dels Cucurutxos. Només sortir del metro, a l'estació Охотный ряд, i si enfilem el suau pendent que porta a la Plaça, es dibuixa al fons, com una imatge irreal, la silueta de la Catedral. Nombroses cúpules de tot tipus de colors i textures l'envolten i la coronen, i la seva originalitat i coloració trenca amb qualsevol esteorotip de temple religiós, sempre construits amb l'afany d'intimidar, espantar i afligir els seus feligresos. En lloc de despertar aquests tristos sentiments, els colors llampants i les formes abstractes conviden més aviat a pecar, diria, i no m'extranyaria, ja que tal com apuntava Rasputin, cal pecar, perquè com més pequem, més disfruta JesuCrist perdonant els nostres pecats.

Entre una cosa i l'altra, compro el primer bitllet pel transiberià. Ho faig directament a guixeta, ja que comprats via agència engrossen el seu preu en un 50%, aproximadament. De l'experiència en l'adquisició de bitllets a Rússia i Ucraïna n'aprenc una cosa: el poble eslau té moltes, moltíssimes virtuts, però definitivament l'atenció al públic no és el seu fort. Dubto que ningú, ningú al món, pugui atendre el client amb tal desidia i desgana com ho fan elles, perquè majoritàriament són dones. També he après que la cua d'una estació de tren russa no és un lloc per practicar el nostre rus, encara que hi arribem tot il·lusionats i cofois amb el nostre llibret de frases russes. Mai faran cap esforç per entendre'ns. Ah, i ni se us ocorreixi mencionar la maleïda frase "Do you speak English?": els hi produeix una urticària especial, us converteix en transparents i salten directament la vista cap al següent client. Solució: tros de paper, amb data, hora, destí (en treballada cal·ligrafia cirílica), i si a sobre sabem el número de tren, doncs la funcionària es convertirà en la treballadora més eficient sobre la capa de la Terra. No espereu, per suposat, un somriure a l'acabar la gestió: trencaria la màgia del moment.

Bitllet en mà, demà nit destí Krasnoyarsk. Després d'un mes de viatge, deixo l'Europa de l'Est, i em sento increíblement afortunat d'haver-la conegut així com de ser habitant de l'Europa Occidental. Sota la certa mitificació i fascinació pel comunisme, m'he trobat un grapat de gent que renega en molts casos del seu passat, es lamenta del seu present i és absolutament pessimista sobre el seu futur, desde Rússia a Sèrbia passant per Moldàvia i Ucraïna. Tothom, dissortadament, anhela Occident i el seu consumisme, i el mite comunista se m'esfondra quan me n'adono que no és més que una altra utopia, com l'anarquisme, com la democràcia. L'últim individu que m'ha acollit, em deixa una frase pel record: a l'Est, hi conviuen tres tipus de persones: pobres, lladres i llepaculs. I've to make my fucking way out of this country.

En el pròxim post, fotos i Transiberià a discreció.