/*script data*/

Livin' Petrapávlovka



A les 14:00h, encartronadíssim després de 60 hores a bord, poso peus a terra ferma a Krasnoyarsk. Mentre recorro el passadís de sortida del tren, esclata una enllaunada simfonia militar per uns altaveus obsolets per donar la benvinguda a un contingent de soldats adolescents, guarnits amb elegants gavardines plenes de condecoracions, amb qui he compartit vagó de tercera classe durant el trajecte. La multitud s'aplega davant la porta del vagó per rebre els herois locals, mentre jo, ignorant encara de quin conflicte arriben, si vencedors o vençuts, baixo del compartiment mig d'amagatotis amb una magnífica tassa, embolcallada en el meu
shapka, presa furtivament a última hora com a esplèndid souvenir del tren de trens, el Transsiberià. Com diria Gagarin, és un petit furt pel transiberià però un gran furt per un nostàlgic viatjat. Justificació sobrada. Orgullós d'aquesta petita malifeta banal, pujo i baixo escales, sempre al ritme d'una anacrònica marxa militar, fins que s'estén davant meu la negada i nevada plaça de l'estació de Krasnoyarsk: Benvingut a Sibèria.



Combino martxrutskes i trobo, amb incrèdula facilitat i satisfacció enorme, el piset de la meva hoste, i admeto que la primera impressió de Krasnoyarsk no és bona. La ciutat és molt més industrial del què pensava i les xemeneies fumen sense parar. Entre presentacions de rigor, i mentre penso en l'anhelat i immòbil descans, em comenta que se'n va, al cap de dues hores, a Petrapávlovka, un recòndit poble siberià de cinc-cents habitants a 600 km. M'hi convida, però són vuit hores de tren nocturn, i dues més d'autobus. Encara sense esma, rendit, desconcertat,i intentant prendre una decisió, ressonen en el meu cap aquelles sàvies paraules tan repetides, el tòpic dels tòpics dels viatges, la frase de les frases de les despedides, el dogma dels dogmes: aprofita cada moment! (ric), i sense pensar-hi més, encadeno gairebé consecutivament més de 70 hores de desplaçament i ens plantem a Petrapavloska.


Geogràficament, Petrapávlovka no és més que un altre poble perdut en la infinita taigà siberiana. Però és que Petrapávlovka no és un poble qualsevol. És un indret on fa uns anys va començar a aplegar-s'hi una sèrie de personatges russos, artistes, bohemis i believers farts de la societat que els envoltava. Neorurals, diguem-ne, que s'han aïllat del món en possiblement el lloc més recòndit on he estat mai. Juntament amb la meva hoste, ens hospedem a casa de l'artista local, un personatge excèntric que tot sol mereixeria un post. De cinquanta anys, abandona Moscou ara en fa quinze i s'instal·la a Petrapávlovka. Construeix la seva pròpia casa, "gal·leria d'art", sauna i taller... sense utilitzar ni un volt d'electricitat obtinguda de forma convencional, ni un centilitre d'aigua corrent. Alimenta una petita làmpara de leds amb la pobra energia solar que recapta diàriament i comparteixo amb ell uns àpats brutalment espartans. Carbasses crues, pastanagues crues, i patates bullides, moltes patates bullides, són l'aliment d'un carismàtic personatge, que combina tot tipus de brevatges i herbotes màgiques, segons ell relaxants, però que a mi em tenen en vela nit rere nit. Això em permet descobrir sensacions com manxar aigua del pou, sota una nevada de justícia, a plena mitja nit, o córrer amb la bufeta a reventar a les quatre del matí, envoltat pel quasi aterrador silenci siberià, fins la modesta letrina (a -25C ?) fent quasi una cursa de patinatge sobre gel sota les estrelles infinites. M'ensenya la seva obra, i al·lucino: física i artísticament és el Dalí siberià. Escultor, pintor, músic... em demostra que té talent per donar i per vendre i que no és un tarambana. Té un fidel sirvent, rus de cap a peus, amb nom d'actor espanyol a Hollywood. Fart dels horrors de Txetxènia, aquest ex-francotirador de l'exèrcit rus parla de la guerra amb una frivolitat esgarrifosa i és la seva mà dreta i un personatge digne de gestionar el Motel Bates. De somriure maníac, silencis enigmàtics, esquena corbada i postura replegada, les seves pobres però hàbilment utilitzades nocions d'anglès permeten que, després del terror inicial, acabem mantenint una interessant i curiosa relació. Per rematar la meva diversió al poble, la meva hoste, que en principi venia al poble per arranjar uns negocis, resulta que realment ho fa per intentar posar ordre (sense èxit) a la seva agitada i laberíntica vida sentimental, i en alguns moments em sento espectador d'excepció d'una pel·lícula almodovariana a la siberiana.


"If you walk 5 minutes out of the town there is nothing... only GOD..."


I és que Petrapávlovka també té un secret. La immensa majoria dels seus habitants, formen part de la comunitat, seguexen el gurú. Jo, que sempre he sigut poc amic de dogmes i religions, ho tradueixo, d'entrada, com a secta. El gurú en qüestió és un místic, ermità, que viu perdut a la muntanya i mostra el camí a la comunitat. La comunitat té una obsessió gairebé malaltissa per la vida atecnòcrata, al poble no s'hi beu ni s'hi fuma i fins i tot s'hi comercialitzen un tipus de pocions rogenques i llefiscoses que - diuen - només fan efecte sota els dominis del gurú. Després del prejudici inicial, el meu mentor a Petrapávlovka em passeja pel poble, em mostra la infinitat d'espais comuns, m'explica els puntals de la comunitat, la filosofia, l'essència. La col·laboració, la participació... i certament la meva visió canvia i m'estovo una mica. De nit, em porten a una liturghe, amb total llibertat de grabació, de nombrosos paral·lelismes amb l'eucaristia cristiana: càntics, la Pau del Senyor amb braços alçats a mode de sardana, menjada col·lectiva de pa... tot amenitzat per un personatge fet un Carnestoltes al que anomenen sacerdot. A tall d'anècdota, distingeixo entre els devots que professen més espiritualitat un fidel idèntic a l'Albert Pla, i me l'he de remirar tot astorat més de tres i quatre cops per assegurar-me de que no es tracta del cantautor català. Un cop acabat, desafinat concert de pianos i guitarres i sauna a la llum de la lluna.


No cal ni dir que a Petrapavlovska hi fa fred. El dia que tinc previst marxar, s'ha cancel·lat sorprenentment el servei d'autobús perquè la pista sembla estar congelada, tot i que brilla un sol de justícia sobre els carrers colgats de neu, i el termòmetre només marca -5C. Desconfio. No vull ni pensar què hi passa a l'hivern.
Piensa mal y acertarás, diuen. Aprofitant l'avinentesa, l'artista em convida a conéixer un amic seu belga del poble; de fet és l'últim extranger que hi va posar els peus ara fa deu anys, i en ell descobreixo una persona excepcional, d'aquells pels quals val la pena perdre tants autobusos com sigui possible per trobar-s'hi: piensa mal y a veces te equivocarás. Va aterrar al poble, sol, a la meva edat, i deu anys després hi ha construit una vida i una casa fruït del seu esforç, senzilla però fantàstica: em filosofa de la vida, de trobar el seu lloc, de ciutats i pobles, de present i passat, de Bèlgica i Sibèria, de societat materialistes i ambicions malatisses, de gurús i ateismes. Em parla meravelles del lloc, de la convivència, en un discurs que em sona totalment noble, crític, respectuós, transparent i gens manipulador en un anglès exquisit. D'amabilitat extrema, com tothom, m'ofereix àpats més terrenals i gustosos després de tres dies a base de vegetals crus. Aquest cop, malauradament, puc donar alguna cosa a canvi, cosa difícil quan s'és nòmada i no es té res. Pateix les terribles seqüeles d'una severa encefalitis, i treient la pols a la meva oxidadíssima fisioteràpia intento paliar dolor i aportar el possible perquè recuperi la funcionalitat a unes extremitats superiors castigadíssimes.


Casualment, també ha d'anar a
Kuragyno, a 150 km., on tinc la parada de tren, a fer gestions. Ha de registrar el seu fill nou nascut, i mou cel i terra per poder fer-ho l'endemà i poder així acompanyar-me. De nit, em despedeixo efusivament d'artista, fidel sirvent i hoste i em garanteixen aixopluc i feina a Sibèria si mai hi vull acabar petant. El dia següent, ens llevem a les cinc del matí, sota la nit siberiana, i amb -17C, l'amic belga m'acompanya, amb senyora i un nadó de només dos mesos als braços, a Kuragyno. Mentre surto de casa, en la freda foscor, la criatura trenca a plorar, i em recórre una sensació d'angoixa que em congela encara més: el moment em sembla increíble però en ells és habitual. La cruesa de Sibèria.


Ja abandonant el poble, em pregunto on he estat, si he estat convivint en una secta, si tot era mentida, si realment tot era tan maco, si aquella gent era tan feliç i si allò era el paradís naïf... i arribo a la conclusió que si és tot fals, són uns soberbis actors, i que les conviccions que han portat a aquests individus a desenvolupar una vida senzillíssima en un indret tant extrem han de ser prou fortes i sanes per ser autèntiques.



No sense dificultats, després d'autobusos,
martxrutskes i un nou tren, retorno a la civilització, un dia després, a Krasnoyarsk. El riu emana vapor d'una forma diabòlica, preludi de la congelació fluvial. Intentant obtenir el bitllet cap a Irkutsk, fent ús de l'anterior hipereficient metodologia del paperet, rebo una de les esbroncades més memorables que recordo en molt de temps per part de la funcionària. Sense tenir ni idea del què vol transmetre, aguanto estoicament i quan acaba li faig la meva petició en el to de veu adequat, clar i català (res d'anglès, sobretot!): no em penso moure fins que no em doni el bitllet; sóc conscient que li estic proporcionant la informació justa i necessària via paperet. Desesperada, histèrica, al borde de un ataque de nervios, me l'expedeix, i em despedeix amb un somriure burleta. Cerco en la meva imaginació, en va, un motiu pel seu enuig, i pujo al tren. Serà que faig mala lletra i la dona no ho pot permitir..? Hauré de buscar-me uns quaderns de cal·ligrafia cirílica, penso, per evitar repetir aquestes violentes situacions.


M'apropo al vagó i la provodnitsa em valida el tiquet. Torno a posar els peus al Transiberià, després de quatre dies, i sincerament: m'hi sento com a casa. Famílies senceres compartint àpats,
babutxques explicant contes als seus néts, grups d'adolescents en uniforme cosint insígnies a les gavardines, l'aixeta del samovar treient fum, algun que altre borratxo tambalejant-se per passadís... és el dia a dia en aquest cavall d'acer, una llar on cada vagó és un pis i cada compartiment una habitació compartida. Aquest cop, només 18 hores. Irkustk i el seu sensacional llac de Baikal ja m'esperen.

7 aportacions:

Anònim ha dit...

Awesome!!!! I visca la WEB 2.0!!!!!!!

Gemma S.

Anònim ha dit...

ostres lluis, deu ni do, quina historia, tot curios aix´´o dels personatges siberians!

Que continuis coneixent tots aquests personatges que t'enriqueixen mes tot aquest viatge!

Bona nit i tapat.
Tina

Anònim ha dit...

Bon dia bonic!!!!

Quina historia apasionant!!! i quina sort poder viure entre personatges i terres tan llunyanes!!! ostres titi!!!! pero.. no tens molt fred?? ja t'has equipat ben bé pels tans de mil sota zero???

Bisous i una forta abraçada!!

Gemma*

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Caram, això són unes autèntiques cròniques siberianes...se't dóna bé la descripció. Només de veure la foto ja m'han agafat calfreds. Ja portes un barret d'aquells típics? Ho dic perquè no se't refredin les idees!!!
I com és sol dir: endavant les atxes.
M. Roser

Anònim ha dit...

uaaaaaaaaaaauuU!!! Que bona la història!!! Encara acabaràs tornant a les mans de El Crist!?¿!
És cert que els russos prefereixen el català a l'anglès?!
Vet aquí el secret, no?
Petons i segueix així!
GH

Anònim ha dit...

Ala!!! que bona crónica!!!! de verdad dan ganas de andar por esos lares... me muero por ver fotelis!!! cuídate...y está bueno eso: desconfía que te equivocarás!!! je
saludones
CATY

Montse ha dit...

El ritme d'una marxa militar a Siberia ????i molt de fred al-lucinant la descripcció que fas de Petrapàvlovka sobre els seus habitants i el gurú fins la propera

Publica un comentari a l'entrada