Hi havia una vegada Transnístria

Després de Brasov, encaro Moldàvia, país petit entre Ucraïna i Romania. La seva capital, Chisinau, és una d'aquelles ciutats oblidades, perdudes, pobres, fosques. No per això deixa de ser interessant, i a més, palpar aquesta realitat serveix per intentar entendre per què, segons National Geographic, Moldàvia és el país on la gent és més infeliç al món.

Sense aconseguir resoldre aquesta misteriosa qüestió, visito la controvertida Transnístria, o millor dit, la República Moldava Pridnestroviana. Sóc conscient que és un destí d'allò més freak, ja que per més que busqueu al mapa, no la trobareu; doncs és un d'aquells pseudopaïsos que fins i tot ara, encara dubto que existeixi.

I és que Transnístria s'està convertint en un forat negre d'Europa. Segons la legalitat internacional, forma part de Moldàvia. Amb una població d'ètnies russa, ucraïnesa i moldava, atravessa una guerra civil el 1992, declara la seva pròpia independència respecte Moldàvia i des d'ençà està governada amb mà de ferro per un tal Smirnov, que ha establert un govern pro-rus amb noves regles de joc gràcies a l'incondicional suport d'un tal Vladimir Vladimiròvitx Putin. En una porció de terreny sense cap mena de frontera amb Rússia, la influència del l'home més poderós de l'Àsia occidental es fa patent simplement passejant pels carrers de Tiraspol, la seva capital. Imatges de propaganda i col·leguisme Putin-Smirnov i Medvedev-Smirnov es succeeixen una rere l'altre en un racó de món on el comunisme encara és viu.

Transnístria només és reconeguda internacionalment com a país per altres indrets com Ossètia del Sud i Akhàzia (pseudopaïsos, també). A més, ha acunyat una moneda pròpia tant legal, útil i bescanviable en qualsevol banc del món com un bitllet de Monopoli, i expedeix passaports nacionals als seus 537.000 habitants tant vàl·lids en les fronteres internacionals com un carnet de Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Certament, si qualsevol fa una mica recerca per Internet en busca d'experiències a Transnítria, pot intimidar-se un pèl ja que és ple d'històries terrorífiques i dramàtiques sobre el tracte al viatger en aquest pseudopaís. Es parla de l'obligació de pagar soborns astronòmics als militars per accedir-hi o sortir-ne il·lès, o de la inconveniència de fer-hi fotos. Savis viatgers m'asseguren que no és així, i per tant hi passo un dia, en el qual constato que, per variar, certs missatgers hi posen més pa que formatge. És cert que un país que té l'exèrcit constantment al carrer i dóna la benvinguda als visitants amb dos tancs a la frontera no és del més plausible, però amb un comportament respectuós i responsable no s'ha de témer absolutament per res.

Tiraspol és una ciutat trista i avorrida que conserva certa iconografia comunista, però fins i tot en un pseudoestat tant hermètic el capitalisme hi està trobant el seu lloc. L'empresa nacional Sheriff (curiós nom) monopolitza pràcticament tota l'activitat econòmica, i es rumoreja que és centre mundial del tràfic il·legal d'armament, del negoci de la guerra: motiu de sobres perquè el poc respectable Putin hi tingui tant d'interés en cedir-hi els seus efectius militars i montar-hi uns controls fronterers curulls de soldats amb Kalashnikov's. Sembla que l'única sortida possible sigui l'annexió a Rússia.

La relació amb els seus habitants és difícil. Se senten intimidats pels visitants i responen amb desconfiança davant qualsevol tipus de contacte. De fet, si volem passar una nit a Tiraspol, cal fer un registre extra a la formalitat de la frontera i es comenta que els tiraspolencs tenen vetat acollir gent a casa sense permís.

La veritat és que el conte de Transnístria és desolador, ja que la minoria russa que governa la zona ha imposat llengua i censura durament les manifestacions moldaves. Me'n vaig de Transnístria amb la sensació de que el poble transnistrià, tot i ser armadament independent de Moldàvia, comparteix infelicitat amb el seu pais veí.