Poso els peus a terra ferma, a Tianjin, ben entrada la nit. Comparteixo l'habitual taxi sense llicència amb dos companys de viatge, i em submergeixo en la caòtica i anàrquica realitat vial asiàtica. M'encanta, rememoro, vibro. Entre patiment i admiració davant la destresa de l'orgullosa i xinoxerraire taxista, i sense deixar-me de preguntar com s'ho fa per evitar una col·lisió a cada trencall, al cap de mitja hora arribem a Tianjin Centre. Un tren bala que s'enfila fins els 350 km/h. ens espera a l'estació de trens. Recorre els 150 km. que ens separen de Beijing en escassa mitja hora per uns escassos sis euros, i em vénen dues coses a la ment: la primera, com sempre, que les comparacions són odioses; i la segona, que amb aquell tren hauria tingut temps per solcar cinc cops la catenària entre la cosmopòlita Barcelona i la capital de la pròspera Catalunya Central en la molt eterna i infumable hora i quart de dura el trajecte.
Com més avança el viatge, més me n'adono de com de reveladors són els mitjans de transport públic a qualsevol lloc a l'hora de fer-se una idea de la realitat que ens depararà, sigui per la infraestructura o pels usuaris. Xina m'ha rebut amb un contrast dràstic, passant en pocs minuts de la precarietat vial a l'eventual magnificència ferroviària. Aquí, els transports públics, a més de ser indicatius de contrast i diferències, ens recorden també diàriament en forma d'aglomeracions insofribles que un de cada cinc habitants del món viu a la República Popular de la xina, i l'estrés que això significa.
Viuen i treballen a la nova Xina, la Xina que ha despertat d'una llarga latència per erigir-se en un nou referent mundial. La Xina que va reinterpretar el comunisme de la mà de Mao i que ara afronta amb peus de fang una pil·la d'assumptes presents i futurs per controlar un desenvolupament desbocat, sense oblidar el repte que suposa créixer sense perdre la identitat. I és que amb tres setmanes escasses al país, aquesta última qüestió la presumeixo molt i molt complicada. La febre occidental és present arreu, i la globalització sedueix i encisa al poble xinès, conseqüència d'anys de prohibició i censura. Davant aquest quadro, un govern també desbocat reacciona, per exemple, construint una gran muralla cibernètica que bloqueja un 10% dels continguts de la xarxa. Certament, la construcció de muralles se'ls hi dóna molt i molt bé a aquesta gent.
La presència occidental
D'indicis que mostrin l'addicció a tot lo occidental, o més concretament al món anglosaxó, n'està ple a cada cantonada. Ningú s'atrevirà a discutir-me que és molt més especial conéixer una dolça i innocent xinesa de nom Huan-Sha-Sha, que segons ella significa bonica i gentil; a conéixer una tal Sindy de faccions orientals. M'explico: són la mateixa persona, però l'obsessió anglosaxona és tal que la immensa majoria dels estudiants xinesos s'estan autorebatejant i s'identifiquen orgullosament amb noms anglesos, concretament escollits d'una llista que la teacher un bon dia els va escriure a la pissarra. Em sembla un crim contra l'encant oriental, i així doncs exigeixo en cada trobada (sempre per la via pacífica i fent ús del diàleg) el nom xinès seguit del curiós significat. Il·lustren també l'exagerat occidentalisme altres aspectes xocants com la figura del treballador florero, que no és més que un individu occidental que, sense poder articular el so d'un sol dels cinquanta-sis mil caràcters de l'idioma xinès, obté un lloc de treball sense funció definida pel suposat prestigi que aporta a la companyia la presència d'una cara occidental, preferiblement de cabells rossos i ulls clars.
Precisament l'idioma xinès, amb la metàfora per bandera, és una gemma que cada cop atrau més als col·leccionistes d'idiomes, sigui per engalanar currículums o simplement pel plaer que suposa afrontar aquest espectacular repte personal. Tot i la contínua simplificació del mateix, que està assolint el seu cènit amb l'aparició de les tecnologies de la informació (us imagineu un teclat amb cinquanta-sis mil tecles?), s'estima que per llegir un diari cal no només conéixer uns sis mil caràcters, si no que cal també endevinar quin significat amaga la metàfora resultant, un cop, evidentment, haguem sigut capaços de desxifrar-ne els símbols i salvar les subtils però fonamentals diferències d'entonació.
Turísticament parlant, passo cinc dies a Beijing, ciutat que regala des dels habituals tresors tradicionals, com la sobresaturada Gran Muralla o el binomi Ciutat Prohibida-Tianammen, fins a autèntiques obres d'art arquitèctoniques modernes, com l'Òpera o el sensacional Estadi Olímpic, el Niu de l'Ocell, de visita obligada als incondicionals esportistes. Sóc completament conscient del canvi que deu haver fet tot plegat d'un parell d'anys ençà, després de la revolució olímpica. El consistori ha intentat rentar la cara a la ciutat, i s'intenta reeducar (amb més o menys èxit) els xinesos de peu en costums tan arrelades i ancestrals com la generació i expulsió compulsiva de gargalls, o el comportament irrespectuós en les cues. Altre cop entra la mà d'occident, que per sort, tot i la insistència de Ronald McDonald, encara no ha pogut consumar l'aniquilació de restaurants i antros de dubtoses qualitats higièniques on podem fer-nos un bon tip de bon menjar genuïnament xinès. Potser és gos, i què? Diuen que si són petitets i negres, encara són més sabrosos.
Xangai, per la seva banda, és un altre món. Poc queda de l'única referència que tenia d'aquesta supermetròpoli Xina, que no era altre que el què dibuixava el políticament controvertit Hergé a Tintín i el Lotus Blau. Ara per ara, no crec que m'equivoqués de gaire si digués que ha assolit les dimensions i l'espectacularitat urbanística de les principals metròpolis nord-americanes; i no crec que m'equivoqui gens si dic que a curt termini les superarà. Novament les dades parlen per si soles, doncs una quarta part de totes les grues del món es troben a Xangai: el formigó arrassa en una ciutat perennement inacabada. Aquí, l'especulació s'eleva a la màxima potència i el desenfre del comunisme a la xangaiesa sembla que no té límit, i fins i tot està aixecant suspicàcies en el si del govern a Beijing. Xangai és ultramoderna, segons la connotació actual de la paraula moderna. Gratacels sense fi, bonics, lletjos, de colors, de formes, foradats, antenes infinites, torres bessones... i shopping centers. El shopping ha esdevingut un dels esports nacionals, i a Xangai ofereix dues alternatives: el centre comercial tradicional i el mercat de productes falsos; doncs no cal oblidar que la Xina és el bressol de la falsificació a l'engròs. Passejar per un mercat de productes falsos és molt divertit, sobretot per tafanejar entre falsificacions terriblement grolleres, i per fer uns somriures burletes davant la típica parella Metrosexual&Esplèndida que rebusca entre una pila de roba interior la còpia menys barroera possible d'uns calçotets Dolce&Gabbana. Segur que són per regalar.
No cal ni dir que una passejadeta per les principals artèries xangaianes, majestuosament il·luminades, m'ha fet recordar que estem a Nadal, així com la música del fantasma del Rei del Pop suplicant allò de Heal the World, o la veu d'un malaurat exbeatle cantant la nadala més internacional de la història. La finalitat d'aquest circ xinès contradictori no té misteris: estovar els instints materialistes dels xinesos més maoïstes, sentir-se més part del món democràctico-civilitzat i entabanar tanta gent com sigui possible perquè passi per una caixa on per sort, encara, el Merry Christmas és gratis. A Xina, i que algú m'ho expliqui, el comunisme consumista està de moda.
Dins d'aquest univers de llum i color, però, no cal rascar gaire per descobrir l'altre realitat xinesa. El creixement descontrolat i frenètic fa que les diferències s'accentuin, que la pobresa es palpi en pràcticament qualsevol carrer, parades de metro o extrarradi. A més, entre molts d'altres càncers, aspectes com la recent condemna a mort per narcotràfic d'un ciutadà britànic amb transtorns mentals ens recorden que la Gran Xina és el pais del món que envia més gent al corredor de la mort, i que per aquest i molts d'altres assumptes, molt han de madurar encara les coses en aquesta colossal nació perquè un dia esdevingui el líder que mig món espera.
Orgullós de poder dir que he passat un Halloween a Moscou i un Christmas a Xangai, abandono amb molt de gust el rebombori de les dues grans urbes xineses per experiències més bucòliques, encara que amb poca fe, admeto. Igual que durant la Revolució Cultural que va impulsar un Mao ja desbocadíssim aleshores, passaré uns dies en zones relativament rurals tal i com el gran dictador forçava als cadres benestants xinesos, desterrant-los de les ciutats al camp perquè coneguéssin les penúries dels camperols i portéssin a terme treballs rurals, tot embrutant-se les mans, per així entendre el sentit de l'autèntic comunisme. Inicialment es programaven estades curtes, encara que normalment el seu retorn a la civilització es veia sempre aplaçat sine die. Em passarà el mateix a mi?
Com més avança el viatge, més me n'adono de com de reveladors són els mitjans de transport públic a qualsevol lloc a l'hora de fer-se una idea de la realitat que ens depararà, sigui per la infraestructura o pels usuaris. Xina m'ha rebut amb un contrast dràstic, passant en pocs minuts de la precarietat vial a l'eventual magnificència ferroviària. Aquí, els transports públics, a més de ser indicatius de contrast i diferències, ens recorden també diàriament en forma d'aglomeracions insofribles que un de cada cinc habitants del món viu a la República Popular de la xina, i l'estrés que això significa.
Viuen i treballen a la nova Xina, la Xina que ha despertat d'una llarga latència per erigir-se en un nou referent mundial. La Xina que va reinterpretar el comunisme de la mà de Mao i que ara afronta amb peus de fang una pil·la d'assumptes presents i futurs per controlar un desenvolupament desbocat, sense oblidar el repte que suposa créixer sense perdre la identitat. I és que amb tres setmanes escasses al país, aquesta última qüestió la presumeixo molt i molt complicada. La febre occidental és present arreu, i la globalització sedueix i encisa al poble xinès, conseqüència d'anys de prohibició i censura. Davant aquest quadro, un govern també desbocat reacciona, per exemple, construint una gran muralla cibernètica que bloqueja un 10% dels continguts de la xarxa. Certament, la construcció de muralles se'ls hi dóna molt i molt bé a aquesta gent.
La presència occidental
D'indicis que mostrin l'addicció a tot lo occidental, o més concretament al món anglosaxó, n'està ple a cada cantonada. Ningú s'atrevirà a discutir-me que és molt més especial conéixer una dolça i innocent xinesa de nom Huan-Sha-Sha, que segons ella significa bonica i gentil; a conéixer una tal Sindy de faccions orientals. M'explico: són la mateixa persona, però l'obsessió anglosaxona és tal que la immensa majoria dels estudiants xinesos s'estan autorebatejant i s'identifiquen orgullosament amb noms anglesos, concretament escollits d'una llista que la teacher un bon dia els va escriure a la pissarra. Em sembla un crim contra l'encant oriental, i així doncs exigeixo en cada trobada (sempre per la via pacífica i fent ús del diàleg) el nom xinès seguit del curiós significat. Il·lustren també l'exagerat occidentalisme altres aspectes xocants com la figura del treballador florero, que no és més que un individu occidental que, sense poder articular el so d'un sol dels cinquanta-sis mil caràcters de l'idioma xinès, obté un lloc de treball sense funció definida pel suposat prestigi que aporta a la companyia la presència d'una cara occidental, preferiblement de cabells rossos i ulls clars.
Precisament l'idioma xinès, amb la metàfora per bandera, és una gemma que cada cop atrau més als col·leccionistes d'idiomes, sigui per engalanar currículums o simplement pel plaer que suposa afrontar aquest espectacular repte personal. Tot i la contínua simplificació del mateix, que està assolint el seu cènit amb l'aparició de les tecnologies de la informació (us imagineu un teclat amb cinquanta-sis mil tecles?), s'estima que per llegir un diari cal no només conéixer uns sis mil caràcters, si no que cal també endevinar quin significat amaga la metàfora resultant, un cop, evidentment, haguem sigut capaços de desxifrar-ne els símbols i salvar les subtils però fonamentals diferències d'entonació.
Turísticament parlant, passo cinc dies a Beijing, ciutat que regala des dels habituals tresors tradicionals, com la sobresaturada Gran Muralla o el binomi Ciutat Prohibida-Tianammen, fins a autèntiques obres d'art arquitèctoniques modernes, com l'Òpera o el sensacional Estadi Olímpic, el Niu de l'Ocell, de visita obligada als incondicionals esportistes. Sóc completament conscient del canvi que deu haver fet tot plegat d'un parell d'anys ençà, després de la revolució olímpica. El consistori ha intentat rentar la cara a la ciutat, i s'intenta reeducar (amb més o menys èxit) els xinesos de peu en costums tan arrelades i ancestrals com la generació i expulsió compulsiva de gargalls, o el comportament irrespectuós en les cues. Altre cop entra la mà d'occident, que per sort, tot i la insistència de Ronald McDonald, encara no ha pogut consumar l'aniquilació de restaurants i antros de dubtoses qualitats higièniques on podem fer-nos un bon tip de bon menjar genuïnament xinès. Potser és gos, i què? Diuen que si són petitets i negres, encara són més sabrosos.
Xangai, per la seva banda, és un altre món. Poc queda de l'única referència que tenia d'aquesta supermetròpoli Xina, que no era altre que el què dibuixava el políticament controvertit Hergé a Tintín i el Lotus Blau. Ara per ara, no crec que m'equivoqués de gaire si digués que ha assolit les dimensions i l'espectacularitat urbanística de les principals metròpolis nord-americanes; i no crec que m'equivoqui gens si dic que a curt termini les superarà. Novament les dades parlen per si soles, doncs una quarta part de totes les grues del món es troben a Xangai: el formigó arrassa en una ciutat perennement inacabada. Aquí, l'especulació s'eleva a la màxima potència i el desenfre del comunisme a la xangaiesa sembla que no té límit, i fins i tot està aixecant suspicàcies en el si del govern a Beijing. Xangai és ultramoderna, segons la connotació actual de la paraula moderna. Gratacels sense fi, bonics, lletjos, de colors, de formes, foradats, antenes infinites, torres bessones... i shopping centers. El shopping ha esdevingut un dels esports nacionals, i a Xangai ofereix dues alternatives: el centre comercial tradicional i el mercat de productes falsos; doncs no cal oblidar que la Xina és el bressol de la falsificació a l'engròs. Passejar per un mercat de productes falsos és molt divertit, sobretot per tafanejar entre falsificacions terriblement grolleres, i per fer uns somriures burletes davant la típica parella Metrosexual&Esplèndida que rebusca entre una pila de roba interior la còpia menys barroera possible d'uns calçotets Dolce&Gabbana. Segur que són per regalar.
No cal ni dir que una passejadeta per les principals artèries xangaianes, majestuosament il·luminades, m'ha fet recordar que estem a Nadal, així com la música del fantasma del Rei del Pop suplicant allò de Heal the World, o la veu d'un malaurat exbeatle cantant la nadala més internacional de la història. La finalitat d'aquest circ xinès contradictori no té misteris: estovar els instints materialistes dels xinesos més maoïstes, sentir-se més part del món democràctico-civilitzat i entabanar tanta gent com sigui possible perquè passi per una caixa on per sort, encara, el Merry Christmas és gratis. A Xina, i que algú m'ho expliqui, el comunisme consumista està de moda.
Dins d'aquest univers de llum i color, però, no cal rascar gaire per descobrir l'altre realitat xinesa. El creixement descontrolat i frenètic fa que les diferències s'accentuin, que la pobresa es palpi en pràcticament qualsevol carrer, parades de metro o extrarradi. A més, entre molts d'altres càncers, aspectes com la recent condemna a mort per narcotràfic d'un ciutadà britànic amb transtorns mentals ens recorden que la Gran Xina és el pais del món que envia més gent al corredor de la mort, i que per aquest i molts d'altres assumptes, molt han de madurar encara les coses en aquesta colossal nació perquè un dia esdevingui el líder que mig món espera.
Orgullós de poder dir que he passat un Halloween a Moscou i un Christmas a Xangai, abandono amb molt de gust el rebombori de les dues grans urbes xineses per experiències més bucòliques, encara que amb poca fe, admeto. Igual que durant la Revolució Cultural que va impulsar un Mao ja desbocadíssim aleshores, passaré uns dies en zones relativament rurals tal i com el gran dictador forçava als cadres benestants xinesos, desterrant-los de les ciutats al camp perquè coneguéssin les penúries dels camperols i portéssin a terme treballs rurals, tot embrutant-se les mans, per així entendre el sentit de l'autèntic comunisme. Inicialment es programaven estades curtes, encara que normalment el seu retorn a la civilització es veia sempre aplaçat sine die. Em passarà el mateix a mi?
5 aportacions:
Molt bé tio,m'apassionen els teus escrits continua així corresponsal en terres llunyanes, seguim esperant les teves aventures i vivències!!apa tio cuidat molt crackkk!!!
Bon any des de la càries de la dent de l'Oest!!!
Bon viatge!!
GH
Bentrobat de nou a les autopistes d'internet, que per a tu deuen ser com senderols... Realment la Xina és un món molt complex i difícil d'entendre pels occidentals. Vas acumulant un munt d'experiències que no oblidaràs mai.
I ara cap a on?
Que aquest any nou et regali moltes més aventures.
M. Roser
Bon any nou Lluís, et tenia perduda la pista però he dedicat aquest matí a llegir els últims escrits de Korea i de Xina que tenia endarrerits. Aquí tmbé som una mica xinesos, segur que d'aquí poc tindrem tants restaurants xinesos Gran Muralla com a Xangai. Molta sort per la Xina més rural. Feliç aventura.
Cuida't molt Lluís.
Monell
Hola Lluis, m'agradat molt que la metáfora per Catalunya fos una cáries a la dent de l'Oest. No et falta imaginació. Milos
Publica un comentari a l'entrada