El parèntesi xinès?

Després de vint dies a Korea, demà agafo el ferry cap a Tianjin. Això vol dir moltes coses. Vol dir que enyoraré moltíssim la sauna, on m'he higienitzat i he pernoctat incomptables nits, i l'hospitalitat koreana. Vol dir que difícilment tornaré a estar en un país on l'innocent cos de policia recull rodamóns que vaguen per les seves carreteres i els convida a dinar a casa seva, o en ciutats on em guardin la motxila durant dies a comissaria sense preocupar-se de si hi porto Titadine, Amonal o quantitats ingents de substàncies estupefaents. També vol dir que rarament tornaré a estar en establiments hostelers on els treballadors comparteixin sabrosos àpats i incomptables ampolles de soju amb els hostes sense demanar un sol wan a canvi. Korea és així.

Korea és una terra que, sense la sofisticació i l'extravagància japonesa (les comparacions són odioses), està desenvolupant una identitat pròpia intentant enterrar per sempre el cert complexe d'inferioritat d'un país històricament sotmès al jou imperialista primer de Japó, i després de Rússia, Xina o els EUA. El país està revolucionat tecnològicament i avança amb passos ferms i ritme frenètic com a bon Tigre Asiàtic que és. L'assignatura pendent, com sempre, és la perenne qüestió de l'anhelada reunificació nacional, un procés complex que sense dubte, tard o d'hora, obtindrà llum verda si s'escolta la voluntat ciutadana.

Agafar un ferry cap a Tianjin també vol dir entrar a la Xina. Poc es pot dir que no se sàpiga, des de fora, d'aquest gegant que creix i creix sense límit conegut. Exòtic, apassionant, creador d'un nou ordre mundial... i capaç del millor i el pitjor: pot organitzar uns Jocs Olímpics fantàstics i donar una imatge sensacional mentre destrueix ecològicament i culturalment l'altiplà del Tibet, o pot erigir-se com un nou referent mundial mentre acaba despietadament amb qualsevol corrent d'idees i pensament contestatari que difereixi del sistema.

M'arriben ecos que m'anticipen que la plataforma blogspot i per extensió Circumstàncies Nòmades ha sucumbit al filtre de la censura xinesa, pel què es presumeix complicat que pugui seguir actualitzant el bloc amb la freqüència amb que ho he fet fins ara. Que la febre censora arribi a un bloc tan inofensiu i amb cinquanta escasses visites diàries no és més que un símptoma evident de la terrible i sistemàtica política de veto que aplica aquest gegant, on ja intueixo que tot s'hi val en nom del business i del progrés. S'afegeix a aquesta llista d'incompatibilitats virtuals amb la República Popular de la Xina plataformes tant subversives i conspiratòries com facebook o intermitentment wikipèdia.

Com que afortunadament internet és ingovernable, hi ha certs mètodes per burlar la censura, i tant aviat com senti la necessitat de torna a agafar l'estil·logràfica (ric) intentaré desxifrar-los. Sincerament, escriure un bloc i tenir feedbacks dels lectors és una experiència altament gratificant que aporta moltes satisfaccions, però també admeto que un parèntesi m'anirà bé per reprendre'l més endavant amb més ganes i energies renovades.

D'aquí un mes, el meu visat diu que he d'abandonar momentàniament Xina, i no tinc cap dubte que des de Hong Kong Circumstàncies Nòmades tornarà amb un torrent de circumstàncies i complements circumstancials per relatar. Així doncs, i si no ens tornem a llegir fins l'any que ve,

molt bones circumstàncies a tothom!!!