Introducció a la Xina profunda

Passo un parell de setmanes en la zona interior de la Xina. Trobo riuades de turistes a tot arreu, encara que l'ambient és radicalment diferent al dels hostals internacionals de les grans metròpolis. Actualment, els establiments hostelers de baix cost a Beijing i Xangai s'han convertit en un oasi per la comunitat expatriada degut al duríssim procés d'aclimatació que suposa el xoc cultural xinès, i no és extrany que els chill out's dels hostals es converteixin en una concorregudíssima torre de Babel per una banda i en un animat mercat persa de feines i feinetes per l'altra. Teaching, principalment: si algú vol treballar de professor d'anglès a la Xina, de feina no n'hi faltarà, encara que maltracti i torturi la llengua de Shakespeare cada cop que decideixi jugar-se-la amb un tercer condicional. La realitat als hostels en zones interiors de la Xina, tanmateix, és una altra. L'absència de viatgers internacionals (expectuant Xi'an o Yangshuo, per exemple) els hi dóna un toc especial i genuïnament xinès, que fa que ràpidament es desenvolupi la síndrome del turista mediàtic, un clàssic en els països asiàtics, que no és altre que convertir-se en el centre total d'atenció i per tant haver d'atendre incomptables atencions, preguntes, i posar estoicament en repetides fotos.

Agafo el tren cap a Huang Shan, les místiques muntanyes grogues xineses. Al comboi, com habitualment succeeix quan s'abandonen les metròpolis desenvolupades, expectació i rebombori davant la presència d'un foraster. Em sento observadíssim, cada moviment que faig és analitzat amb lupa pels curiós passatge i cada mirada que creuo és resposta amb un agradable somriure. Quan ja quasi arribo a destinació, a l'hora de compartir mails i telèfons, es desferma el deliri col·lectiu al vagó quan es descobreix la meva prodigiosa i diabòlica habilitat amb la mà esquerra. Definitivament sóc una criatura totalment exòtica.

Faig la visita de rigor a Huang Shan sota una agradable cortina de neu. Incomptables escales castigaquàdriceps, insistents venedors de fum, tarifes d'accés desorbitades i xinesos per tot arreu són els ingredients imprescindibles del parc natural xinès, que revisc una setmana després en la majestuosíssima àrea de Zhangjiaje, possiblement l'espai natural més especial que he visitat en aquests tres mesos. Es tracta d'una zona amb clima quasi tropical presidida per unes tres mil agulles de pedra escarpadíssimes de només uns trenta metres de diàmetre per tres-cents d'alçada, dinamitzat per les acrobàcies d'una sobrepoblació de monos salvatges. Atònit, flipant, gaudeixo de l'espectacle amb només dues capes de roba després de tres mesos de viatge.

Però com sempre, i tal com resa el fragment que va obrir aquest bloc ara fa més de cent dies, el què fa grans aquests llocs és la gent. Absolutament a tot arreu, l'acollida és fantàstica i en cap moment es té la sensació de sentir-se sol. En cada hostal on caic aleatòriament cada nit gèlida, esperen personatges més o menys estrafolaris amb els peus amagats en els kao huo jia, unes curioses taules escalfapeus (intueixo que són la primera causa d'incendis domèstics a Hunan) emprades en absència de calefaccions o estufes, on sempre hi tindrem un espai reservat per reactivar el rec sanguini dels nostres dits faltats de sensibilitat. També ens hi esperaran àpats més o menys elaborats i l'ingovernable comportament xinès a taula, perfectament capaç de conduir directament a la bogeria i a la desesperació a qualsevol comensal obsessionat pels aspectes protocolaris més formals (no és el meu cas). I què dir de la salsa: tot ve amenitzat tant pels comentaris absurds com per opinions interessantíssimes i discutibles, sermons polítics, aportacions banals, diàlegs sense sentit, escàndols, guirigalls... són ocasions fantàstiques per anar una mica més enllà i arribar on mai arribarà un turista de dretes*.

Entre converses, i més d'una vegada, algun xinès es lamenta de la dificultat de trobar noies intrèpides a la Xina. Dos nois xinesos es queixen amargament del seu solterisme atribuïnt-lo a la impossiblitat de trobar noies amb inquietuts aventureres, ja que segons ells, elles viuen en cos i ànima pel shopping. Potser és així, o potser no. O potser el què no saben, els dol admetre o no volen veure és que el problema, precisament, és un altre. La perversa cultura de la priorització pels fills barons ha derivat en un excés d'abortaments de nenes, i això fa que la piràmide demogràfica perdi la seva simetria fisiològica. Conseqüències: s'estima que a uns trenta milions d'homes xinesos els serà impossible trobar parella en els pròxims anys (en el benentès que considerem com a parella una relació heterosexual normativitzada, òbviament).

Fills de cadre que alaben Deng Xiaoping, desempleats que afirmen a pies juntillas que al seu país hi ha llibertat, càrrecs mitjans en multinacionals que juren que la massacre d'Urumqi va ser causada per delinqüents comuns. Agents de viatge que m'ajudaran a obtenir permisos pel Tibet, sempre i quan no sigui periodista. Agents de l'ordre que em confonen amb el James Blunt (d'això se'n diu tenir un pa rodó de mig tallat a l'ull), o estudiants que al veure la clàssica foto a Google del poble que m'ha vist créixer hi troben un semblant amb Lhasa (això ja és directament tenir una panificadora a l'ull)... Els xinesos i xineses de peu són imprevisibles, eclèctics, còmics, interessants, divertits, contradictoris, i per què no dir-ho, a vegades, un pèl desesperants. Però aquí és on hi ha la màgia.

Després d'aquesta petita immersió a la fantàstica República Popular de la Xina, Hong Kong és l'illa de llibertat que em permet publicar quatre circumstàncies novament. No havent-ne tingut prou, reentro al sud-oest xinès per seguir descobrint-ne les vicissituts i gaudir de la seva gent. D'aquí un mes... Good Morning, Vietnam?

*Turista de dretes: Individu que no entén un viatge sense la mediació de

multinacionals del turisme i de comportament poc sostenible.

En la seva facció més radical porta polseres.