/*script data*/

La lletra petita dels miracles made in China



Quan s'entra a Xina des de Hong Kong, es fa via Shenzhen, en el que és el pas fronterer més transitat del món. Shenzhen, que als anys vuitanta era una agradable ciutat de pescadors de trescents mil habitants, s'ha convertit vint anys després en un monstre de més de vuit milions d'habitants i és el paradigma perfecte de la revolució xinesa. La condició d'estatus especial atorgada pel govern de la República Comunista Xinesa ha permés el salvatge desenvolupament d'una ciutat on un dia de golf en els seus camps urbans equival al sou mensual d'un treballador a la mateixa província de Guangdong, on tenen seu 400.000 empreses (si, 400.000) i companyies amb la bestiesa de 270.000 treballadors.

És a Shenzhen, a l'inici del meu segon mes a Xina, on per primer cop paro atenció a l'origen de l'equipatge que porto carretejant, sempre per terra, des de Súria, Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa. Porto un rellotge del magatzem de tots els esportistes, made in China. Totes les etiquetes del portàtil (carregador, bateria) delaten el made in China. L'emapetrès, d'una marca que patrocinava un històric del pallacanestro italià, made in China. Recordo també que vaig comprar una navalla en una botiga d'aquelles on tot és made in China. Fins i tot, la samarreta del meu sentiment caramellaire, davant l'absència d'etiquetes identificatives, estic segur que és made in China, ja que el tèxtil gairebé arreu és també made in China. Segur que vosaltres esteu en contacte amb alguna peça, ara mateix, made in China.

Si Xina és el què és, és perquè ha esdevingut la fàbrica del món. La dependència a aquest país és tal que un embús entre Dongguang i Hong Kong (90 kms.) condiciona la distribució del 70% de la tecnologia mundial. Molt bèstia. Els economistes, a qui rarament entenc, s'omplen la boca amb el creixement de dobles dígits de l'economia xinesa o la seva meteòrica escalada (tercer) en el rànquing de productors interiors bruts. Ara bé, aquest miracle econòmic, a més de tenir una explicació, té una repercussió no massa desitjable que paga el poble xinès, del qual tots en som responsables.

Darrere aquelles samarretes tan maques que vénen els alumnes per anar de viatge de fi de carrera, molts cops s'hi amaga un treballador de Chongqing que cada any que passa perd un dit en un accident laboral. Darrere aquella ganga de portàtil, molt possiblement s'hi amagui un treballador de Guangdong sense vida, que treballa 80 hores setmanals per un sou irrisori. Darrere aquell Ipod tant cool i trendy, possiblement s'hi amaguin noies de quinze anys, immigrants de Sichuan, que abandonen la seva família per treballar de sol a sol en una fosca trampa en cas d'incendi i veuen com es perd la seva adolescència en un dormitori insalubre. No només els amants del low cost recorrem a la Xina: darrere aquella joia tan ben tallada, brillant i vistosa, no seria d'extranyar que s'hi amagués un cap de família xinesa enfonsant-se per una malaltia respiratòria fatal com la silicosi, evitable amb el simple ús d'una màscara.

I és que al segle XXI, tots els miracles tenen explicació. La superpoblació ha convertit Xina en un immens viver de treballadors i empreses, i la fortíssima competència entre elles ha provocat que es reventin els preus de producció en la indústria manufacturera. En alguns indrets de la Xina, el cost per treballador es situa per sota del cost d'un treballador a Nigèria, amb la diferència que comporta una xarxa de comunicacions esplèndida, i l'adjacent i imprescindible clúster d'empreses. Evidentment, els preus baixos que aconsegueix Xina no són gratuïts, i s'assoleixen mitjançant, entre d'altres, la sobreexplotació i esclavisme obrer a vegades o l'absència absoluta de mesures de prevenció de riscos laborals: precarietat a l'enèssima potència.

Per satisfer les necessitats energètiques d'aquesta màquina de produir, es necessita una font pròpia i fiable, que no és altre que el carbó. Apart de les paupèrrimes condicions de la seva extracció, el seu consum porta de la mà la rèmora de la contaminació: Xina té el dubtós honor de comptar amb setze de les vint ciutats més contaminades del món segons el Banc Mundial, i cada dia que passem a Xangai equival a fumar-se un paquet de pitis sencer. A més, en la població infantil es disparen indicadors com la concentració de plom en sang, que impliquen severs obstacles en el desenvolupament físic i mental.

La situació no és precisament bona ni sostenible, però vivim en un món en el què el mercat no entèn de llàgrimes. El mercat occidental (nosaltres) exigeix preus baixos. Les companyies i distribuidores, per ser competitives, externalitzen la producció al millor postor, en aquest cas Xina. Degut a la barbaritat d'empreses especialitzades en components a la Xina, les distribuidores internacionals es permeten el luxe de subastar la producció de components i assignar-la a qui ofereix un cost més baix. Com s'ofereix un cost més baix? Primer, precarietat laboral a discreció, segon, incompliment de qualsevol estàndard mediambiental per ser competitius en el mercat, tercer, ús de substitutius més econòmics però de dubtosa qualitat.

Quan aquesta precarietat i mala praxis surt a la llum, suposa un seriós dany per la imatge de la multinacional implicada. Tots hem sentit històries d'explotació infantil a Àsia d'una casa de sabatilles esportives que vesteix un equip de Barcelona que patrocina Unicef, o recentment la retirada d'unes joguines d'un fabricant de nines esveltes de cabellera llarga del mercat per la suposada toxicitat de... les seves cuixes? no ho sé. Les empreses occidentals, però, han trobat la manera d'evitar aquests gravíssims contratemps ètico-morals obligant als seus proveïdors xinesos a passar auditories de qualitat, enfocades a les condicions laborals. Això suposa que l'empresa xina ha de seguir suportant la terrible pressió per mantenir preus de producció baixos per seguir sent competitiva, sobreviure i no perdre comandes, a més d'aplicar uns nous estàndards ètics per ordre dels clients internacionals.

Evidentment, la introducció de les mesures de responsabilitat social requerides per les grans multinacionals (desde Nike a Adidas passant per Wal-Mart, Disney o Apple, per exemple) fa que les empreses xineses no puguin mantenir els baixíssims costos per on sobreviuen, i no tenen altra solució que mentir. Amaguen informació a les auditories, manipulen els registres horaris, subornen auditors i fins i tot tenen fàbriques de luxe per mostrar (on van els auditors) i antros obscurs i secrets on realment es produeix. No cal ser gaire espavilat per constatar que tot això és de bon coneixement per les multinacionals, ja que és obvi que per un proveïdor xinès que es mou en marges tan estrets satisfer els requisits extra ètico-laborals exigits per les multinacionals i mantenir costos baixos alhora és impossible; és com demanar-li a un tigre que amagui les seves línies, com diu el proverbi xinès. Però una bona mentida suposa una auditoria superada, i per tant les multinacionals en el punt de mira per qüestions ètiques ja poden rentar-se'n les mans, doncs en cas de problemes i escàndols internacionals provinents de les condicions de treball a Àsia sempre es podran remitir a què l'externalització de la producció s'audita periòdicament però les empreses proveïdores a vegades menteixen i manipulen la seva realitat, i des de tants quilòmetres de distància això és pràcticament impossible de controlar. Ells no ho sabien, no hi poden fer res i el treballador és qui ho paga.

Per acabar d'enredar aquesta situació, la realitat cultural xinesa complica encara més aquest fosc entramat laboral. Encara que sembli mentida, no només els americans tenen somnis, sinó que també existeix el somni xinès rural, que consisteix en treballar tant com es pugui a les fàbriques de la costa est durant deu o quinze anys per poder establir un propi negoci a la terra mare més endavant. Molts cops són els mateixos treballadors qui exigeixen aquesta sobrecàrrega laboral o jugar-se el físic per més ingressos; àdhuc molts treballadors pensen que la prevenció de riscos laborals no va amb ells, sinó que és un luxe del primer món. A més, els xinesos són un poble amb uniformitat de pensament, a vegades mancat de criticisme (en dos mesos no he trobat ningú que qüestioni el sistema, que és una dictadura) i necessita de líders i referents, des dels que oferien les pretèrites dinasties fins a Mao. Aspectes com els tan populars Comités de Treballadors a Catalunya es troben encara en fase embrionària a la Xina, en una població en què, no oblidem, mai cap dels seus habitants ha passat per una urna electoral. El dia que el poble xinès es planti i exigeixi seriosament millors condicions laborals, el model de progrés xinès s'exhaurirà.

El model xinès, així doncs, implica tota aquesta colla d'actors i un govern central, Beijing, que intenta controlar totes aquestes males pràctiques per la seva credibilitat internacional, malgrat que és sabedor que com més colli a les empreses locals, menys atractives seran pel client/inversor extranger que podria desviar la mirada cap a Vietnam o Bangladesh. Sembla que la recerca i la innovació és l'única manera que té Xina de sortir d'aquest complex parany, parany que es complica, ja que les matèries primeres ja no són tan econòmiques com fa deu anys, ni els costos de transport, ni l'energia, ni mica en mica les reivindicacions obreres. La Xina, negociantment parlant, podria estar deixant de ser especial.

Així que ja ho veuen, si la situació no canvia a la Xina, mentre continuem comprant motxilles a tres euros al magatzem dels grans esportistes o exigim portàtils d'última generació a quatre-cents euros al pecé ciutat, contribuirem a mantenir viu el somni xinès a expenses d'alguna cosa propera a la seva autodestrucció. Un altre dilema global per la col·lecció.



Per saber-ne més...
Frolic, Michael. Mao's People.
Harney, Alexandra. The China Price.
Tots dos censurats a la Xina.

5 aportacions:

Anònim ha dit...

Molt bé nanu!! Quina consciència social, tu! Has llegit No logo?
Petons,
GH

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ostres LLuís , això es tot un estudi de la realitat xinesa. I jo em pregunto, com t'ho fas per obtenir tanta informació, en anglès? però suposo que a la xina rural (profunda) no deuen pas ni saber que existeix aquest idioma...a més amb tanta censura no et deu pas haver sigut fàcil.
No si jo ja et veig fent de corresponsal i dient: des de la Xina, LLuís Algué.
Una abraçada i ben retrobat.
M. Roser

lluis ha dit...

@GH

No l'he llegit. La realitat de tot plegat és que tu i jo seguirem comprant productes econòmics made in china, està clar. No farem ara el paper del hippie hipòcrita. A vegades penso que si els teus ideals pesen més que els teus instints, fes-te monjo i tancat en un convent si no vols parar boig. Apa salut i gràcies!

@ Roser

D'alguna manera la Xina rural profunda ja no existeix, si que hi ha poblets amb minories però a tot arreu et trobes ciutats de milions i milions d'habitants. La gent jove universitària parla un anglès prou digne (bé digne... com a Catalunya), i per la censura, sempre ens quedarà Hong Kong. Gràcies igualment!

Fernando ha dit...

Senyor Lluiset -salutació formal però informal,jaja-. Per fí m'he posat al dia de les teves aventures.
He de dir que em quedo submergit en un sentiment d'enveja. Enveja de no veure el que tu veus, d'intuir que això que expliques és només la punta de l'iceberg.
Amb quin bon gust t'hagués acompanyat sent altres les circumstàncies -no nòmades en el meu cas-. Però la realitat és que, en tot cas és molt satisfactori gaudir de les teves descripcions, que denoten inquietud i interés en observar la realitat sense aplicar filtres interessats, més enllà dels circuits establerts. És més, haig d'afegir que trobo la teva prosa deseixida però a la vegada amb un punt artístic. Pot ser hauries de plantejar-te dedicar-te més seriosament a escriure.
Hi ha una cosa que he trobat curiosa. I és el comentari que fas sobre la opinió dels chinesos sobre el seu règim. Jo vaig viure l'experiència a Cuba, i estic quasi segur de que a la Xina deu passar alguna cosa similar. És a dir, país comunista, amb un nivell de repressió important que potser el turista no percep clarament, però de la que els oriünds són molt conscients. Elements governamentals filtrats entre la població la missió dels quals és comprovar l'assimilació social de les idees oficials, reprimint aquells individus que es poden convertir en una "mala influència pels seus conciutadans". El resultat de tot això, és que normalment aquelles persones que no pateixen d'un estretament de la capacitat del cortex cerebral, tenen una opinió A i una altra de B. La opinió A és la que sentiràs quan ells no tenen la certesa de la teva relació amb el totpoderós estat. Només sentiràs la B quan has assolit un cert grau de confiança, i ells tenen la certesa de que ningú del comité de disciplina ideològica vidrà a picar a la seva porta. Es podria donar aquest cas també aquí?

En qualsevol cas, espero i me'n alegro de que gaudeixis del teu viatge, i que la sort segueixi de la teva part.

Fer

lluis ha dit...

@Fer,

Gràcies per comentar i benvingut al bloc.

És veritat que cal un cert grau de confiança perquè es "despullin", però d'alguna manera he tingut la impressió que moltes preguntes ni se les fan.

Davant els llibres censurats i internet, per exemple, sortien comentaris massa naïfs, innocents. Penso que són insegurs i necessitats de referents. Algun cop em van dir que la censura els protegia. Crec, personalment, que en certos contextos que anaven més enllà d'una conversa de bar, la disconformitat podria haver sortit. Ells escolten i admiren l'occidental, i després callen. Els costa molt opinar. El motiu podria ser la censura, però sigui dit que tampoc he palpat enlloc la cultura de la por.

Gràcies de nou!

Publica un comentari a l'entrada