/*script data*/

L'edat d'or del kitsch a Birmània


Últimament me n'adono que durant la meva segona època universitària vaig aprendre més coses de les que pensava en un principi, on un professor emblemàtic em va transmetre dos axiomes que pràcticament segueixo com a filosofia vital. El primer d'ells, transmès de forma explícita, és que estic capacitat per prendre decisions, i el segon, implícit, és que com més paraules en anglès posi en el meu discurs, més guai quedarà. O millor dit, més cool quedarà. I és que no ens enganyem. No és el mateix ser un solterón autònom que li agrada fer caminades a ser un single freelance que fa trekkings. No és el mateix.

Igualment, no és el mateix qualificar una obra d'art com a kitsch a qualificar-la de terriblement hortera. No és el mateix. Visca els eufemismes en forma de manlleus (kitsch és un terme alemany, no anglès).


Birmània, on les pagodes daurades regnen el país, està plagada d'art kitsch. Jo pensava que els jainistes hindis eren un referent dins l'art kitsch, Sonagiri n'és un testimoni, però he constatat que Birmània és el bressol d'aquesta divertida pels profans, extravagant pels caçadors de tendències i horrenda pels puristes, expressió d'art. Estatues de budes guarnides amb colors llampants i cridaners que semblen talment pintades amb el criteri d'un daltònic sever o llumetes de Nadal intermitents envoltant l'àurea de buda en són un parell d'exemples. Ara groc, ara taronja, ara groc, ara verd. Moníssimes les llumetes!


Trobo el paradigma ideal prop de Moulmein. Un faraònic i rutilant buda reclinat, rieu-vos-en de l'esfinx, s'amaga entre la selva amb la monstruosa mida de 160 metres de llargada, o el què és el mateix: un camp i mig de futbol. M'és impossible fer-ne una foto i enquadrar-lo sencer a la pantalla. L'obra d'art, que no ve a ser res més que un senyor en decúbit lateral (això ho vaig aprendre en la meva primera etapa universitària), encara està en construcció però amb les dimensions ben definides, i no és l'única a Birmània, doncs dos altres budes s'autoproclamen els budes reclinats més grans del món, i més kitschs del món per extensió.

Foto panoràmica de Buda reclinat de 160 metres.
Abaix a l'esquerra, persones que hi entren.

Obrers cosint les faldilles del buda

Però això no és tot. Si el exterior te pareció kitsch, espérate a ver las entrañas. El buda en qüestió està farcit de multitut d'habitacions amb escenes que em recorden el terrorífic Museu de Cera de Barcelona, però que possiblement farien les delícies de qualsevol nen somiador a DisneyWorld. Les figures de la segona planta, ja pintades i acabades, farien patxoca en qualsevol Tren de la Bruixa de la fira del teu poble, i aquí és on el kitsch s'eleva a la seva màxima expressió i es mostra en la seva plenitut i auge. És curiós, perquè després d'aquesta planta les següents estan inacabades, les figures no estan pintades i la pols, l'abandó per falta de fons i les escletxes de llum la converteixen en un escenari fabulós per rodar una pel·lícula fantàstica del Tim Burton. Com que a Birmània encara no han arribat les bandes de plàstic blanc-i-vermelles amb aquell proverbi tan esgarriacries - NO PASAR -, l'interior del buda és totalment accessible: podem passejar-nos pel crani i trobar-nos-hi una figura d'un elefant o fer-ho per l'espatlla i trobar-nos personatges trets del Senyor dels Anells. És una llàstima, perquè quan hi hagi fons per passar-hi una capa de pintura perdrà tot l'encant i l'emoció, però llavors serà kitsch de debò.

L'interior del buda: sobren les paraules

2 aportacions:

Anònim ha dit...

Veus com et va servir algo estudiar a sa fub...

Una abraçada!

Hauli

M. Roser ha dit...

Curiós aquest Buda gegant, gairebé deus sortir-ne una mica marejat. Espero que no prenguis mal amb tot aquest daltabaix que hi ha per aquests baralts...I sí, del que has estudiat, sempre en queda alguna cosa.
Fins aviat,
M. Roser

Publica un comentari a l'entrada