/*script data*/

Bon Ramadà des del Karakoram!

Torno a Islamabad després de la rocambolesca aventura evacuatòria per afrontar novament el viacrucis que suposa l'obtenció del visat pel següent destí, i després de quatre visites a l'enclavament diplomàtic d'Islamabad finalment em surto amb la meva. Afrontar la desidia de funcionaris amargats, els habituals requisits draconians de la burocràcia i sobretot la pèrdua de temps encallat normalment en metròpolis avorrides i sense atractiu diguint-se Rangún, Delhi o Islamabad és ja tot un ritual inevitable a prendre's amb la màxima filosofia. Aquest cop la seqüència és la següent: Ambaixada de la Xina, Ambaixada d'Espanya, Ambaixada de la Xina, Fotocopiadora, Ambaixada de la Xina, impresora, Ambaixada de la Xina: crec que he assolit els coneixements suficients per oferir paquets turístics per descobrir l'apassionant enclavament diplomàtic d'Islamabad, encara que sempre recomanaria als meus clients que - per si de cas - canviessin de vorera quan passessin per davant de l'ambaixada dels Estats Units, tal com he fet cada cop que l'he creuat. Mai se sap què en pot esclatar, d'allà dins.

Com que la situació al sud del país és alarmant, passaré els dies que em resten de visat novament al nord de Pakistan, a l'apassionant Karakoram. Si baixar a Islamabad ja va ser més que complicat, tornar cap a Gilgit es presumeix una entelèquia. El personal de l'ambaixada espanyola, amabilíssim i totalment entusiasmat amb la presència d'un espanyol de veritat* a les seves dependències, m'indica que és impossible tornar a Gilgit per terra, ni lo sueñes, i m'insten a agafar un vol. Ja fa temps, però, que conec sobradament la política ultra-preventiva dels estaments oficials, i a més estic a Pakistan, la terra dels maybe's i entschallah's, on la paraula impossible té tantes interpretacions com persones l'articulin.

La mítica autopista del KKH (KKH)

Ponts adjacents a la mítica autopista del Karakoram (KKH)

Si que és cert que la KKH està tallada en múltiples punts, però també és cert que és una carreterota de 1200 kms. on, entre les muntanyes més joves i escarpades del planeta, hi ha infinitat de pobles i ciutats que porten una vida sobrevivint a una orografia complicadíssima i afrontant contínuament esllavissades dantesques, enfonsaments de carreteres quilomètrics i desaparicions sobtades de ponts i passarel·les a causa de riuades. També és cert que aquest any la situació és excepcionalment nefasta, però segueixo pensant que l'opció terrestre és viable, encara més quan m'enfronto telefònicament amb un treballador de Pakistan Airlines incapaç de facilitar-me novament una alternativa aèria creïble. Oh... from Islamabad to Gilgit... entschallah next week... from Peshawar to Chitral... maybe, entschallah... Intento entendre'ls, són així, és cultural, aquesta ruta aèria és molt susceptible meterològicament i no seria la primera vegada que un avió s'estampa contra la majestuosa paret del Nanga Parbat per falta de visibilitat. De totes formes, no tinc gens de ganes de perdre més el temps a la moderna Islamabad, i només em falta trobar un viatger austríac per envalentonar-nos mútuament i intentar arribar a Gilgit per terra. Potser trigarem dos, tres, quatre o cinc dies, qui sap, però el què està clar és que Pakistan i aventura són carn i ungla, per això hi som, i si no t'agrada, haver anat a gosssar a Punta Cana.


Tot atravessant a peu la mítica autopista del Karakoram (KKH)

Recorrem els 573 kms. d'Islamabad a Gilgit en només tres dies, atravessant el pas de Babusar. Hem trobat dues súperesllavissades que creuem a peu perquè a l'altre costat esperin jeeps àvids de treure suc de la precarietat de la carretera, així és com funciona la cosa. És tan fàcil com estar disposat a caminar un parell de quilòmetres per caminets adjacents a una carretera destruïda, creuar les dantesques discontinuitats viàries que es precipiten terroríficament Indus avall sense córrer cap mena de risc i canviar seguidament de vehicle. Sense més, i contradient alarmismes i l'habitual conservadorisme oficial, arribem a una Gilgit en ple Ramadà amb menys dificultats de les previstes. Ja conec lleugerament la ciutat, fa tres setmanes ja hi havíem fet nit abans d'encarar Skardu. Ens disposem a agafar un taxi i quina és la nostra sorpresa quan ens demanen una preu cinc cops major del què vam pagar vint-i-tants dies enrere. Els preus s'han disparat, quasi no ens queda petroli, my friend. Sembla que d'entrada és cert, ja que si bé les persones poden desplaçar-se amb relativa facilitat per la KKH, pels enormes camions dipòsit és missió impossible.

Gilgit

Gilgit no té res, a part de Madina Guest House, sense dubte el millor establiment motxil·ler de Pakistan fins ara. Certa higiene, preus regalats i un personal plenament tolerant amb certes costums que tenim els visitants occidentals, com ara vestir amb pantalons curts o menjar quan el nostre estómac així ho dicti durant el Ramadà (actituds totalment desaconsellables de portes enfora), fan del jardí interior de l'hostal un petit oasi de llibertats en el prou conservador nord pakistaní.

Hi arribem fatigats i afamats després de tres dies de caminades, de canvi de vehicles i de nutrir-nos precàriament i d'amagatotis durant el dia, tancats en lavabos o en els indrets més insospitats on no ser visibles. Durant el Ramadà, si es vol menjar durant el dia, cal fer-ho furtivament, puix que si un fidel musulmà ens veu podria sentir-se terriblement ofès, doncs ell fa un senyor sacrifici de cara la galeria tot dejunant mentre el sol brilla per solidaritzar-se, durant un mes, amb els germans musulmans menys afortunats que passen gana. Durant el Ramadà, ni aigua. Amb la caiguda del sol, a partir de les set de la tarda, Al·là (benaurat sigui!) aixeca les restriccions alimentàries i els musulmans s'atiborren compulsivament fins a altes hores de la matinada, fins que torni a sortir el sol. Els cànons del respecte cultural dicten que és convenient, també per foranis, jugar a aquest joc, i us asseguro que la situació d'estar en un autobús amb un una motxil·la plena de menjar i no poder disfrutar-ne quan es té gana genera una ansietat tremenda. És qüestió de trobar un espai on ser invisible i experimentar la curiosa sensació de sentir-se quasi un delinqüent mentre s'endrapa clandestinament una peça de fruita, unes galetes o es fa un glop d'aigua sota els 35 graus de les dotze del migdia, tasca més difícil del què sembla quan els transports només fan parades a mesquites de carretera i absolutament tots els establiments hostelers tenen les portes tancades. A ciutat, però, i després d'indagar una mica, és possible trobar darrere unes cortinotes brutíssimes establiments clandestins on musulmans pecadors cometen sacrilegi durant el dia, procurant, això si, fregar-se bé els morros abans de sortir per dissimular l'acte de profanació que estan cometent al violar les ensenyances i dogmes que el profeta Mohammed els va transmetre via Alcorà.


Diu que a Gilgit no hi ha ous

Sorprenem al personal de l'hostal amb la nostra aparició amb nocturnitat, ja que els pocs viatgers que hi queden frisen per sortir-ne i arribar-se a Islamabad en els encara actius vols de l'exèrcit. No és tasca fàcil, hi ha algú que fa més d'una setmana que cada matí s'esbaralla per poder accedir-hi, sense ni haver considerat la via terrestre que, amb algun que altre inconvenient, anunciem entre incredulitat de l'audiència que és perfectament factible. Potser heu travessat a peu, però en cotxe és impossible, reitera l'amo de l'hostal, hi ha una esllavissada que tardaran un mes en reparar. Al cap de només dos dies de continus treballs per part de maquinària xinesa creuaré comodament tal obstacle insalvable en una destartalada furgoneta per acostar-me al Nanga Parbat desde l'espatarrant Fairy Meadows. Començo a aprendre que aquesta bona gent són uns autèntics usuaris compulsius dels termes entscallah i impossible.

Majestuós Nanga Parbat des de Fairy Meadow

A fora d'hores, certament, però afamat, l'austríac demana si li podrien preparar un honey pancake. Oh sir, I'm sorry, no hi ha ous. Excuse me? A la nostra petició segueix el relat de l'arribada de l'apocalipsi. Les carreteres estan totes tancades, no hi ha subministrament de gasolina i per tant els camions distribuidors no poden seguir les habituals rutes. Bé, de fet si que hi ha gasolina, però les gasolineres l'estan racionant sabedores de què la situació trigarà a normalitzar-se i ho aprofiten venent el combustible al triple del seu preu habitual aprofitant l'elevada demanda: és l'essència del capitalisme. Però d'on us arriben els ous, li demano. De Manshera, em contesta. Manshera, I-Allah, que ens ompli de misericòrdia...! està a més de dos-cents quilòmetres!! Com pot ser que la capital del nord de Pakistan depengui d'uns recursos ovins a més dos-cents quilòmetres en un trajecte que dura més de vint hores...? Però com pot ser que a ningú se li hagi ocorregut obrir una granja de gallines més aprop...? Resposta sense dubtar un segon, sagnant, per part del propietari de l'hostal que, si sortís de la boca d'un extranger, seria titllada com a mínim de xenòfoba i generalista: perquè els pakistanís som tots una colla de ganduls, així va el país. Acompanya el discurs amb una rajada soberana al Govern i només falta que ens ensenyi el llibre de comptabilitat del negoci per demostrar-nos que el seu hostal és una màquina de perdre diners tot i ser, com he comentat anteriorment, un dels més fantàstics del país.

De fet té raó, més raó que un sant, al dir que la situació al país és alarmant. No hi ha manera que els mandatoris del país encertin una decisió deprés del ja llunyà 11-S, que està fent estralls de veritat. El doble joc d'exèrcit i govern pakistaní ha portat al país a perdre completament la batalla contra el terrorisme (nacional) amb tot el què comporta. Oficialment, Pakistan va de la mà dels Estats Units en la lluita contra el terrorisme internacional, bàsicament des del moment que es va deixar ensarronar per la doctrina post-11/S marcada pel duet terrorífic Powell-Rumsfeld. Per altra banda, el seu exèrcit subvenciona de forma descarada i dóna refugi i total llibertat de moviments als talibans a les zones frontereres afganes. Aquesta actitut bipolar, portada a terme principalment davant la incapacitat per superar els traumes nacionals derivats de la partició amb Índia fa més de seixanta anys, ha desembocat en un descontrol total en la política de defensa nacional, i d'això se n'ha ressentit de forma considerabilíssima la indústria del turisme que, explotada de forma responsable, tant podria ajudar al desenvolupament econòmic del país. L'aspecte dels hostals a joies com Karimabad o Minavit és depressiu, s'estan convertint en establiment fantasmes. La gent té por de visitar el Pakistan, i és que de fet de bombas, haberlas haylas cada dia, ens comentava jovialment un entranyable funcionari de l'ambaixada espanyola. Ara, a més, les riuades. Quina contradicció, un dels estats més confessionals del planeta sotmés a les ires del seu creador. Pakistan està immers en un caos terrible i Al·là (glorificat sigui) ho permet. A Gilgit, a sobre, no hi ha ous. Una tragèdia.

* Sembla que només utilitzen els serveis
de l'ambaixada pakistanís naturalitzats espanyols

2 aportacions:

Anònim ha dit...

Molt bona crònica! Sort

Hauli

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Mare meva, una aventura rera l'altre. I aquests ous que venen de tant lluny, segur que deuen arribar amb pollet inclòs...
I compte, que no t'enxampin fent un mos...
M. Roser

Publica un comentari a l'entrada