/*script data*/

Cronologia d'una evacuació

No parlaré directament dels convulsos dies que està atravessant Pakistan, de ben segur que ja en teniu prou amb les notícies. Com veieu, no em compto en les 1600 víctimes que fins ara han patit les ires d'Al·là, però si que les circumstàncies han fet que fos un dels setze milions d'afectats per la catàstrofe més gran de la història d'aquest fabulós país que tant té a oferir i que, desgraciadament, sembla que els mitjans de comunicació s'entestin a fer-ne ressò només durant les seves pitjors tragèdies.

Aquesta és una cronologia, minut amunt minut avall, del procés d'evacuació que vam patir juntament amb un bon i fidel seguidor del bloc, enfocat amb tot el sentit de l'humor possible i intentant transmetre als que volgueu llegir-lo alguna cosa més que morts i devastació a Pakistan, així com pinzellades de la idiossincràsia de la seva gent.


Dilluns, 2 d'agost de 2010

Leila Peak, només la punta de l'iceberg del què ofereix el Karakoram

17:02. Dipòsits buits.
Després de vibrar incansablement durant dotze dies a l'isolat Parc Natural del Karakoram, i camí de tornada a Skardu, ens topem amb l'impossibilitat de fer benzina en un precari, oxidat, solitari i estratègic surtidor a quatre hores de destí. Hi ha hagut desprendiments a la KKH (la mal dita autopista del Karakoram, doncs d'autopista no en té res), ens diuen, no tenim subministrament. No ens espantem, això és el pa de cada dia en aquestes latituds, pensem. Gaudim de les últimes postals d'un entorn que val tots els esforços, sacrificis i incomoditats del món, Baltistan, mentre ens creuem amb el que és, possiblement, el més llegendari dels porters (xerpes) de la història de l'alpinisme: el grandíssim Little Karim*.

18:34. Primer de tot, menjar.
Arribem a Skardu afamats. A l'hostal ens comenten quelcom referent a unes riuades i ens diuen que la KKH està tallada. No en fem massa cabal, segur que hi ha alguna alternativa factible o bé les coses es solucionaran en breu. Ignorem totalment que el país està sumit en el caos i està afrontant la pitjor catàstrofe natural de la seva història.

18:49. De com ens adonem de la magnitut de la tragèdia.
Anem a sopar al Dewan-e-Khas, o Cagarrines Center. El menjar és deliciós, però confirmant allò de que l'ésser humà és l'única criatura que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, hi repetim presència dues setmanes després d'assenyalar-lo com a sospitós número U de certes alteracions gastrointestinals. Reconfirmo l'hipòtesi una setmana després, quan mica en mica vaig veient la llum al final d'un túnel que s'anomena giardasi i que m'ha deshidratat despietadament fent guanyar en el meu cos un exagerat protagonisme a les meves prominències òssees a l'ensems que m'ha convertit en un assidu de la tassa del vàter. És a la televisió del Cagarrines Center on comencem a adonar-nos de la magnitut de la tragèdia.

19:17. Tenim un problema.
Tornem a l'hostal disposats a nodrir-nos d'informació. El personal de l'hostal és de poca ajuda i internet i la tele ens serveixen per adonar-nos que el país està en situació d'emergència. Les estimacions apunten en quinze dies el temps de reparació de la KKH, la carretera que uneix Islamabad i Skardu. El Víctor té el vol de tornada a Catalunya des d'Islamabad en vuit dies, pel qual no ens queda més remei que volar a la capital de Pakistan en el volàtil i hipermeteorològicament susceptible servei que Pakistan Airlines (PIA) ofereix des de la capital de Baltistan. Ens hem de posar mans a l'obra el més aviat possible, de ben segur que no som els únics que hem d'abandonar la regió el més aviat.


Avis a Skardu

Dimarts, 3 d'agost de 2010

09:01. En avió no sortirem d'aquí.
Com que l'analfabetisme tecnològic regna al Pakistan, l'adquisició de bitllets d'avió via Internet és impossible i cal fer-ho a les guixetes de PIA d'Skardu. A l'oficina, nova dosi de cues a l'estil hindustaní (els mateixos patrons que a Bangladesh i a l'Índia). Sigui per comprar bitllets de tren, autobús o avió, els integrants de la cua no escatimen en els habituals signes d'identitat hindustaní en el seu comportament: fastigosos fregaments analo-genitals, invasió constant de bombolles vitals i escandalosos i descarats avançaments laterals. Un cop superada l'agonia de la cua, un dubitatiu venedor de bitllets ens indica que no hi ha bitllets fins la Mare de Déu d'agost. Mare de Déu. Massa tard.

09:15. Reconfirmem via Internet.
Poc satisfets amb la resposta obtinguda, donem una ullada a internet i agències de viatge cas que excepcionalment es podés accedir a qualsevol última oportunitat de volar. És en va i reconfirmem que estem totalment encallats i aïllats en un dels entorns muntanyosos més meravellosos de l'univers.

09:32. Sentir a parlar d'un senyor molt especial.
Tornem a l'hostal, capcots després del fracàs i valorant per primer cop com a real la possibilitat de que el Victor podés perdre el vol que té en una setmana. Transmetem la nostra preocupació al personal de recepció i se'ns especula amb la figura d'un senyor que pot ajudar-nos i treure'ns d'Skardu per aire en un o dos dies. Després d'un parell de trucades arrangem una trobada al hall de l'hostal a les 18:00h entre una justificadíssima incredibilitat, ja que un avió no és un autobús, i si està ple, està ple a Catalunya, a Wisconsin i a Baltistan: sobrecarregar-lo és una irresponsabilitat descomunal.

09:58. Esgotant alternatives.
Escèptics perduts davant la possibilitat de fer tractes amb el senyor-que-ofereix-seients-d'avió-d'estraperlo-a-Pakistan, contemplem la possibilitat d'arribar-nos a Gilgit per terra, a set hores d'Skardu. Gilgit és el centre de comunicacions del nord del Pakistan, i creiem que ens oferirà moltes més alternatives a l'hora de trobar una combinació idònia per tornar. Ens apropem a l'oficina de la NATCO, la companyia estatal d'autobusos. Davant la nostra petició d'informació sobre el servei que ofereixen, la resposta del personal és curiosa, si més no: avui hi ha servei però demà el cancel·lem. Una de les poques carreteres que segueixen intactes al país, la que connecta Skardu amb Gilgit, no oferirà transport públic per un d'aquells no-motius que tant li agrada regalar al Pakistan. Hem de prendre una decisió ràpida, i decidim no marxar avui i esperar a descartar completament la gens factible alternativa aèria, encara que això podria suposar no poder abandonar Skardu ni en autobús degut a la surrealista cancel·lació del servei des de demà.

Alguna cosa com: "El vel és la nostra cultura, mostra'n respecte"

14:19. Bri d'esperança.
Sorgeix un bri d'esperança quan trobem bitllets d'autobús en serveis privats per l'endemà que - vés quina cosa - no cancel·len els seus serveis quan el país més ho necessita. Especula que especularàs i fent una ullada al mapa veiem que Gilgit ofereix tres alternatives a Islamabad. La primera, la KKH, està tancada. La segona, via Chitral, creua la NWFP, que és la regió-bressol de talibans i que també es troba abnegada. La tercera és intentar trobar un vol des de Gilgit. Potser sembla increíble, però la ignorància dels paquistanesos sobre aquests afers és completa i no ens queda més que fantasejar davant l'absència d'informació fefaent. Ningú sap absolutament res. Potser podem passar per aquí, potser això està obert, potser aquí no hi va ploure tant... Incertesa total.

16:08. Una via oberta?
Contactem Gilgit via telèfon i se'ns obre una quarta via, creuar el pas de Babusar a més de quatre mil metres. Aquest pas només està obert durant l'estiu, i és difícil de creure que davant el caos general del país aquest complicat pas sigui, a hores d'ara, funcional. Fet i fet, però, és una via de sortida (l'única certament factible), i la duríssima opció terrestre Skardu-Gilgit-Babusar-Islamabad, d'una durada que oscil·laria cosa entre dos i tres dies, guanya enters. No és una garantia, ja que s'esperen noves pluges que podrien esgarriar-ho tot. Les meves deposicions ja són quasi líquides, però l'esperança de que el pla pot sortir bé ens encega i ho cel·lebrem inconscientment amb un tercer sopar al Cagarrines Center, poques hores abans que la meva giardasi es comenci a manifestar.

18:45. El senyor mafiós entra en escena.
Ens presentem tres quarts d'hora tard a la cita amb el senyor-que-ofereix-seients-d'avió-d'estraperlo-a-Pakistan degut al profund esceptisme que ens genera l'opció. Un home amb americana, un rara avis a Pakistan, prou desorientat, neguitós i impacient ens espera al restaurant de l'hostal mig recriminant-nos que fa estona que ens espera. El primer cas de puntualitat amb el qual ens trobem a Pakistan, a càrrec d'un ràpidament batejat senyor mafiós.

18:53. Oferta surrealista.
El senyor mafiós ens ofereix un vol l'endemà per 4000 rúpies acompanyat de maybe's i entschallah's. Es compromet a trucar-nos a les 07:30 el dia després per reconfirmar-la. Negociem i discutim la jugada amb el senyor mafiós, que ens reitera que l'única manera d'arribar a Islamabad és volant, que no fem cas d'altres campanades, que tot és mentida. Demà hi haurà un avió al matí, entschallah. Establim un preu orientatiu a 4000 rúpies el bitllet, una autèntica ganga si tenim en ment que PIA ven els seus bitllets a 9000 rúpies cadascun. Després de d'apuntar-se en un paper el nostre nom i número de passaport, ens torna el mateix indicant-nos que en cas de problemes a l'aeroport el mostrem. No és el què els entesos dirien, precisament, e-ticketing. Esperarem una trucada seva a dos quarts de vuit del matí per confirmar-ho tot plegat i fer via cap a l'aeroport d'Skardu, tot i que òbviament no ens ho acabem de creure.

20:03. Com més cosins, més endins.
Coincidim amb el guia que ens ha portat durant dotze dies pel Parc Nacional del Karakoram. D'entrada ens mig desaconsella confiar en el senyor mafiós, doncs després de vint-i-cinc anys treballant en el sector diu que no el coneix de res. Al cap de pocs segons, però, recapacita sorprenentment i se'n recorda que precisament es tracta d'un cosí seu. No és el primer cop que li surt un cosí de sota les pedres, i experiències passades fan que comencem a tenir la sensació que a Pakistán tothom és cosí de tothom.


Dimecres, 4 d'agost de 2010

06:45. Quien madruga, Dios le ayuda.
Encara recuperant-nos d'un terrible episodi nocturn que pateix el nostre company d'habitació, que veu com ha d'afrontar la tragèdia que suposa la devastació massiva de memòries digitals per causa aliena (mode càustic on), el senyor mafiós truca la nostra porta i ens desperta 45 minuts abans del previst.

07:25. No por mucho madrugar, amanece más temprano.
Tot fent el cafetó al hall tanquem un acord econòmic amb el senyor mafiós, que per la seva desgràcia no té l'elenc d'americanes de Xavier Sala Martín ni els seus coneixements d'economia. Això pensem, doncs reventem la tarifa i paguem només 2000 rupies per cap, cinc cops menys del preu oficial que PIA ofereix. Ara encara queda el més difícil, però, que és que tota aquesta pantomima porti a algun resultat satisfactori.

07:40. Nous personatges i incoherències.
El taxi, que no és una fletxa precisament, ens apropa a l'aeroport d'Skardu, senyor mafiós inclòs i un personatge barbut que sembla que per efectes de business haurem de figurar que és el nostre guia. No parla un borrall d'anglès tot i que el senyor mafiós ens ha dit d'ell que la seva ocupació és ensenyar la llengua de Shakespeare. Romandrà mut pel què queda de capítol.

07:45. El tricicle entra en escena.
El senyor mafiós ens porta a l'únic mostrador de l'aeroport, roent i brut, sense cap treballador que l'atengui. Les portes cap a la pista d'enlairament estan obertes, sense que cap barrera ni control que n'impedeixi el lliure accés, el què és una irresponsabilitat flagrant per la seguretat aeroportuària que a occident suposaria com a mínim la clausura de la instal·lació - penseu que un gosset podria creuar-la i causar una terrible catàstrofe aeronàutica. De sobte, mentre per defecte professional reflexiono sobre la gravíssima situació, un operari apareix de sota el mostrador, rollo recepcionista Tres Estrelles, i ens demana sense fer cap comprovació identitària que omplim un formulari amb les nostres dades personals en el què és el check-in més còmic que mai he presenciat. D'ara en endavant, estoica espera asseguts al terra.

08:30. Arriben tres armaris.
Després de gairebé un hora arriba el segon contingent extranger a l'aeroport. Tres txecs, tres bèsties, tres esquenes, tres mites que porten a l'esquena una col·lecció de vuit mils apostoflant i que també confien en aquesta via de sortida.

09:24. No marxis mai sense comprovar la porta del darrere.
Passa l'estona sense novetats, i el senyor mafiós ens insta a apropar-nos a una porta del darrere on comprovem que estavem esperant al lloc incorrecte. El panorama és dantesc i desesperant: una munió d'homes paquistanís en l'anarquia absoluta s'abraona a les tanques d'entrada a la pista, aquestes controlades per l'exèrcit. Vociferen, supliquen i sospiren per traspassar el misteriós filtre que ha organitzat l'exèrcit, filtre del qual no tenim ni idea sobre els requisits necessaris per creuar-lo. Uns ensenyen paperassa, altres no, mentre el contingent de soldats s'ho mira, AK-47 sota el braç, amb cara de circumstàncies. Hi ha gent per omplir dos avions. Els soldats diuen que l'avió que tothom espera amb candaletes està arribant desde Gilgit.

09:56. Això no porta enlloc.
El senyor mafiós filtra les nostres dades al control de seguretat, i fa viatges d'anada i vinguda somrients, a voltes, indicant-nos que tot està controlat, entschallah. Seguim sense creure'ns que podrem embarcar, si mai arriba l'hipotètic avió, i tot plegat ens sembla una bogeria. Ens ho prenem amb sentit de l'humor i pensem que sempre ens quedarà l'alternativa de Gilgit, entschallah.

10:12. Mujeres y niños, primero.
Com al Titànic, poc a poc passen el filtre dones i nens. Per fi trobem una avantatge en ser dona a Pakistan.

10:43. La bogeria d'un matí d'estiu.
Segueixen les empentes, el desconcert general i les súpliques per accedir a pista i pujar al camió militar que porta a un hipotètic avió que ningú sap ni si és a pista o si hi serà, si ha aterrat o aterrarà. Ens hi juguem un pèsol que pocs dels presents necessiten imperiosament anar a Islamabad, però estalviar-se quaranta incertes hores d'autobús (en el millor dels casos) a un preu irrisori bé val montar un espectacle. Ens ho mirem des de la barrera, fent més burla que confiança de la situació i de les habilitats negociadores del senyor mafiós. Certs pakistanís il·lustres creuen el filtre militar a compta-gotes.

10:58. Deliri.
Un avió de PIA sobrevola l'aeroport d'Skardu i amb ell es desferma la bogeria. Finalment ja és aquí l'aeronau de l'esperança?

11:03. Foreigners will leave 100%
Un home vestit amb el tradicional saweer najdaz pakistaní surt de la pista i apunta en un paper els noms dels extrangers que desitgen ser evaquats. Dos catalans, tres xecs i dos xinesos, el segon d'ells un autèntic poca-vergonya. Davant l'inoperància del senyor mafiós a l'hora d'extreure informació, m'atanso al subjecte pakistaní que sembla remenar les cireres per arrancar-li un prometedor Foreigners will leave 100%, entschallah**. Per primer cop en tot el matí, tenim un motiu per ser optimistes.

11:20. La gestió de la impaciència.
Creix la tensió i l'estira i arronsa entre policia, exèrcit i tothom que vol passar. L'exèrcit no aconsegueix fer-se respectar i prendre el comandament de la situació tal com Al·là mana. No veig a la gent especialment desesperada, simplement és una variant de l'habitual comportament hindustaní a les cues, incapaç de gestionar l'impaciència. Són així, és cultural (i ric).

11:50. Vols que l'avió s'estavelli?
Ara ve quan el maten. A mida que la bogeria dels locals, potenciada per l'incertesa de la situació, segueix in crescendo, una veu militar ferma crida foreigners!. Finalment ha arribat la nostra hora. Entre vaivens i empentes i pakistanís suats intentem fer-nos un camí entre la multitud en una sensació només comparable a una Diada Castellera a Islamabad amb els Margeners de Peshawar, els Xiquets de Rawalpindi i la Jove de Karachi. Ajudats per les tres esquenes de les bèsties txeques, imponents, que esberlen sense complicacions l'agitada mar de pakistanís i obren un camí entre la multitud com qui obre les aigües d'un oceà, arribem fins el filtre militar, fins la tanca que separa el cel de la terra. Sense adonar-me'n, i més pendent de no perdre res pel camí, el xinès poca-vergonya s'escola davant meu, creua el filtre i quan em disposo a fer el mateix una veu m'indica fatídicament que només hi ha espai per un passatger més. Som dos, i això significa que el Victor s'hauria de quedar a terra. Suplico que ens deixin passar als dos, però l'argument del militar és més que irrebatible: Do you want to crash the plane?***

11:51. Mai perdis l'esperança.
Pres per la impotència monto un espectacle, exercici que mai se m'ha donat massa bé. La ràbia m'envaeix, no només per l'esperpent inútil que hem hagut de suportar durant tot el matí i per l'incompliment de la garantia de les 11:03h, sinó per l'actitud del xinès poca-vergonya, que havent arribat hores després de nosaltres s'ha escolat sense escrúpols davant meu frustrant completament les nostres esperances i deixant, per la seva banda, completament abandonat al seu company. Mentre bramo pels descosits donant l'oportunitat com a perduda, enrecordant-me en veu alta dels cops que m'han dit que sóc el seu hoste i que marxaríem entschallah, de cop i volta sento una altre ordre militar que recapacita: ara resulta que hi ha lloc per dues persones més. El Victor travessa la tanca de seguretat, i jo faig el mateix entre una pressió popular que m'arriba a reventar part de la motxilla. Mig m'entrebanco, mig m'aixeco, mig em torno a entrebancar, em cauen les ulleres entre empentes i rodolons i quan creuo la línia imaginària que separa zona militar de zona civil esclata un crit eufòric i unànime: ho hem aconseguit!

11:54. Del senyor mafiós i del xinès poca-vergonya.
Mentre ens afanyem cap al jeep que ens aproparà a l'avió, ja a pista, veiem una mà difosa entre la multitud que ens fa adéu, no dubtem que pertany al senyor mafiós. Pugem depressa al jeep de l'exèrcit, que recorre veloçment les rodadures de pista amb txecs, catalans i el xinès poca-vergonya a bord. On és el teu amic, li demano cínicament. Es quedarà a terra, respòn impassible. No faré el comentari demagògic que hom faria si en lloc de xinès hagués sigut americà, per exemple, encara que me'n moro de ganes.

11:57. Els pèls de punta.
El jeep té les finestres cobertes i no ens dóna visió de pista. S'atura, i un soroll indescriptible ens retrona a les orelles. S'aixeca una ventada espectacular i la primera visió de les hèlices girant de l'Hercules C130 de l'exèrcit ens posa els pèls de punta, és de pel·lícula i en som protagonistes. Un oficial que controla més que superficialment els passaports ens dóna vist-i-plau cap a l'aeronau, on ens dirigim amb la corredissa de rigor, amb el tronc lleugerament flexionat i mà al cap per parar el vent en una estampa més que hollywoodiana. Seiem excitats en els últims seients que queden, entre paracaigudes, cables, manetes, cordes i tubs fumant. Serà, possiblement, l'únic cop de la meva vida que pujo a un avió sense que ningú tafanegi què coi porto a la motxil·la. Se'ns acut que si hi ha un terrorista entre els evacuats, ha perdut l'oportunitat de la seva vida per farcir la seva maleta de Goma Dos, immolar-se i reunir-se al paradís amb quaranta verges, que és el què se'ls garanteix als kamikazes jihaidistes si fan la feina ben feta.

12:00. Volar.
Deixem Skardu i ens disposem a travessar el Karakoram en un avió militar. Increíble, inoblidable, memorable, i per sobre de tot, indescriptible.



13:10. Aterrar.
Aterrem a l'Aeroport militar d'Islamabad. Un militar ens convida a agafar un avió per apropar-nos a Karachi, a més de mil-cinc cents quilòmetres, si ens ve de gust, però creiem que per avui ja n'hem tingut prou. Totalment surrealista. A més a més, la meva giardasi ja ha perdut la timidesa inicial i comença a manifestar-se sense escrúpols: necessito urgentment un vàter.

Sans i estalvis a Islamabad

****

Epíleg

Vam ser els únics passatgers del vol que vam pagar una rúpia per accedir-hi. L'avió va resultar ser un servei d'evacuació per extrangers i locals, cosa que no vam saber fins que hi vam posar els peus, per tant és de calaix que accedir-hi era tan gratuït com complicat. Tot i això, vam pagar injustament 2000 rúpies (20 euros) cadascun al senyor mafiós en concepte d'honoraris, que resulta que finalment si que va demostrar tenir una visió de negocis que poc té a envejar al senyor Sala Martín, americana apart. Nogensmenys, la seva gestió va ser tan correcta com imprescindible, perquè sense ell ens hagués sigut impossible conéixer la disponibilitat d'aquell vol. L'endemà vam rebre'n un mail disculpant-se en primer lloc per l'esperpent de l'aeroport i plorant-nos seguidament perquè una hipotètica agència de viatges li havia cobrat 9000 rúpies per cada bitllet (mentida!), tot lamentant-se de què havia perdut diners amb nosaltres. Què es pensa, que a casa nostra lliguem els gossos amb llonganisses? Ah, m'he recuperat completament de la giardasi, me n'oblidava.

** Els extrangers sortiran, si Al·là vol.
*** Vols que s'estavelli l'avió?

4 aportacions:

Jordi ha dit...

Espero que us acabi d'anar bé la sortida, gran aventura i brillant crónica. Molt bona l'estratègia final del senyor mafiós, vaja rapinyaire!! Molta sort a tots dos!!

Anònim ha dit...

Lluiset!

Ens hem quedat molt impactats. Sembla una peli de James Bond, sort que ha estat amb final "feliç".

Vivendo Discimus (algo així com vivim aprenem)

From Scotland, una abraçada ben grossa

Jordi i Joana

Oriol i Alba ha dit...

Hola Lluís. Acabo de llegir la teva crònica amb un interès amb el que feia temps que no llegia res (també pel fet d'estar una mica desconnectada). En faràs un llibre, no, de les teves vivències? Afortunadament tot ha anat be. Quina adrenalina, no? Son d'aquelles circumstancies per les que val la pena viure (i morir?, a vegades també m'ho pregunto... -bucòlicament, no de manera racional, està clar-
) Alba

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Lluís,fa dies que no puc treballar amb l'ordinador, doncs tinc la casa "potes enlaire"i quan intento contactar amb el teu blog , no em deixa i no sé perquè, doncs jo faig el mateix de sempre. Ara estic compartint el terra amb l'ordinador, mentre llegeixo fil per randa el teu article i escric el comentari(bé, una cosa després de l'altra.
Suposo que amb totes les trifulques que has hagut de passar en aquesta llarga aventura, això deu haver estat la cirereta amarga d'un pastís de sensacions i vivèncias de tots colors...
Una abraçada i cuida't...
M. Roser

Publica un comentari a l'entrada