No havia escrit en la meva vida. Mai he sigut un fanàtic de la literatura pròpiament dita. Mai he llegit el Petit Príncep. Ni El Zoo d'en Pitus. Jo llegia Tintins i ZipiZapes, i - perquè veigueu que intel·lectual sóc - vibrava llegint la premsa esportiva. Detestava els llibres que em feien llegir a l'EGB: per algun motiu els trobava exageradament cursis. Encara no m'explico com havia guanyat un parell de concursos de poesia. A secundària, tres quarts del mateix. Era un desastre redactant, sobretot si havia d'escriure sobre temàtiques que trobava empalagosament tradicionalistes. Descriu aquest paisatge, escriu una història utilitzant aquestes paraules. Motivació nul·la. No vaig ser capaç de llegir un llibre per iniciativa pròpia fins que vaig acabar l'insti. Fracàs total. Què hi voleu fer, el noi era de ciències (dissociació que cada cop trobo més estúpida).
Serveixi tot aquest parrafón per mostrar el pobríssim background literari que tenia i confessi ara que he disfrutat com un nen escrivint en aquest bloc. No ho sé. Me n'he adonat que potser per escriure no cal portar bufanda, gorra o fumar amb pipa. Només cal tocar la tecla indicada i trobar un tema amb el qual es vibri, de la mateixa manera que espero que hagin vibrat les 13.033 visites d'aquest bloc i les persones que gràcies a les seves 209 aportacions han contribuït 209 vegades a dibuixar un somriure a la meva cara cada cop que els rebia. Gràcies a aquests i als què han decidit interessar-se per tot plegat via mail, de forma més íntima. El bloc ha sigut el meu joc preferit durant aquests 447 dies. Wikileaks, en el seu cable sobre Circumstàncies Nòmades, apunta que de cara al 2011 el bloc podria canviar continguts, nom i estructura. Renovar-se o morir. Seguirem pendents de notícies i preparats per si Direcció requereix tornar a agafar l'estil·logràfica.
De fet jo no n'he fet mai servir, d'estil·logràfica, al contrari que els nens de les escoles de la Xina. Sense voler parlar massa de matèries en les que sóc profà, he d'admetre que m'ho he passat pipa els darrers mesos treballant en una escola xina, fent gal·la, tot sigui dit, d'un indubtable intrusisme. L'escola xina, aquell món on només el 4% dels nens fan els deures, aquell món on es contracten pallassos preferiblement de pell ni negra ni groga, sino blanca, perquè parlin anglès i entretinguin els alumnes. Aquell món on els professors extrangers signen autògrafs. Aquell món on es pretén ensenyar anglès oral a seixanta nens en sessions de quaranta minuts i on està prohibit fomentar qualsevol esperit crític. Aquell món on pels foranis només hi ha una consigna: si et demanen d'on ets, digues que véns d'Amèrica. Aquell món on, sota els clitxés de l'ordre i la disciplina, la transparència i l'honestedat pesa tant com l'essència del comunisme; és a dir gens. Corrupció a mansalva, tot treballant en escoles públiques amb visat de turista. Dos mesos bocabadat contínuament en una escola - segons les últimes estimacions - de sis-mil alumnes, on els nens durant l'hora del pati dibuixen coreografies quasi olímpiques i on el bastó (de l'escombra) de tant en tant no hi sobra, sigui per tasques higièniques o per formalitats punitives. Això si, sempre amb un somriure a la boca. Literalment impagable: dono per fet que no em pagaran desembre, és un clàssic.
Tot això i més ha succeït a Mian Yang, condado de Sichuan en el qual només fa un parell d'anys 30.000 persones van veure segades les seves vides com a conseqüència d'un terrorífic terratrèmol de 7,9 graus en la mítica escala Richter. A les parets de l'escola, entre quadres de models nacionals com ara Deng Xiaoping o Yao Ming, s'hi intercal·len fotos de personatges anònims darrere les quals s'hi amaguen les tràgiques històries de supervivents i màrtirs d'aquesta recent tragèdia nacional, convertits en referents d'aquest país pseudocomunista. Ara bé, enlloc hi ha rastre de devastació*, i la regeneració gairebé espontània després de tal daltabaix és un exemple més de la bogeria evolutiva que està experimentant la Xina, de la rapidesa amb la qual està cremant etapes. Una estudiant d'arquitectura de vint anys m'explicava - vols que t'expliqui la meva història? - que va passar els primers cinc anys de la seva infància desterrada i oblidada en una granja de la repudiada Xina rural i profunda perquè els seus pares no acceptaven la seva condició femenina. Un cop procreat el tan anhelat com il·legal segon descendent, finalment un mascle, van decidir recuperar-la; estem parlant de la primera meitat de la dècada dels noranta. Quinze anys després és l'orgullosa líder - no sabeu com els agrada utilitza aquesta paraula - d'una promoció de tres-cents arquitectes i se li dibuixa un futur que no hauria augurat ni el més optimista. En només quinze anys, de l'abandó d'una infància trencada sense joguines en la marginació de la vida rural xinesa a la diabòlica competència per la caça i captura de l'èxit. Això és la Xina d'avui en dia.
Aquestes experiències i tantíssimes altres circumstàncies han sigut un colofó esplèndid després de 447 dies de circumstàncies i d'intermitents cròniques, anècdotes, denúncies i poca-soltades vàries. D'aquí a escassos dies aterro al Prat, amb dates assenyalades a la vista. Amb forces ganes, perquè negar-ho, d'atabalar a qualsevol que ho demani amb les circumstàncies que han envoltat la meva persona i amenaçant amb més de tretze mil fotos disponibles. Amb ganes d'acabar amb mites i tòpics i llegendes. Amb ganes de recordar ja amb nostàlgia el fred de Rússia. Amb ganes de posar en un pedestal Laos i Birmània. Amb ganes de lamentar-me del saqueig turístic que pateix bona part del sud-est asiàtic. Amb ganes de seguir venerant l'Hindustan. Amb cert complexe de Kassandra a la vista quan toqui parla de les meravelles de Pakistan, de l'Islam i companyia. Intentant explicar què carai hi passa a la Xina.
Aprofitant la tornada, i ja que per Nadal les promocions es porten, us convido a clausurar circumstàncies nòmades 1.0 tot consumint, tal com és tradició durant aquests dies, dosis extres i exagerades de bloc. Tot encadenant l'edició especial nadalenca amb l'edició especial cuesta de enero penjaré, si els excessos pre, trans i post nadalencs ho permeten, una foto diària il·lustrant qualsevol singularitat que m'hagi passat desaparcebuda fins intentar completar-ne una cinquantena.
Molt bon solstici d'hivern a tothom, i que les bones circumstàncies us acompanyin.
* A Mian Yang city no va enfonsar-se cap edifici.
Serveixi tot aquest parrafón per mostrar el pobríssim background literari que tenia i confessi ara que he disfrutat com un nen escrivint en aquest bloc. No ho sé. Me n'he adonat que potser per escriure no cal portar bufanda, gorra o fumar amb pipa. Només cal tocar la tecla indicada i trobar un tema amb el qual es vibri, de la mateixa manera que espero que hagin vibrat les 13.033 visites d'aquest bloc i les persones que gràcies a les seves 209 aportacions han contribuït 209 vegades a dibuixar un somriure a la meva cara cada cop que els rebia. Gràcies a aquests i als què han decidit interessar-se per tot plegat via mail, de forma més íntima. El bloc ha sigut el meu joc preferit durant aquests 447 dies. Wikileaks, en el seu cable sobre Circumstàncies Nòmades, apunta que de cara al 2011 el bloc podria canviar continguts, nom i estructura. Renovar-se o morir. Seguirem pendents de notícies i preparats per si Direcció requereix tornar a agafar l'estil·logràfica.
De fet jo no n'he fet mai servir, d'estil·logràfica, al contrari que els nens de les escoles de la Xina. Sense voler parlar massa de matèries en les que sóc profà, he d'admetre que m'ho he passat pipa els darrers mesos treballant en una escola xina, fent gal·la, tot sigui dit, d'un indubtable intrusisme. L'escola xina, aquell món on només el 4% dels nens fan els deures, aquell món on es contracten pallassos preferiblement de pell ni negra ni groga, sino blanca, perquè parlin anglès i entretinguin els alumnes. Aquell món on els professors extrangers signen autògrafs. Aquell món on es pretén ensenyar anglès oral a seixanta nens en sessions de quaranta minuts i on està prohibit fomentar qualsevol esperit crític. Aquell món on pels foranis només hi ha una consigna: si et demanen d'on ets, digues que véns d'Amèrica. Aquell món on, sota els clitxés de l'ordre i la disciplina, la transparència i l'honestedat pesa tant com l'essència del comunisme; és a dir gens. Corrupció a mansalva, tot treballant en escoles públiques amb visat de turista. Dos mesos bocabadat contínuament en una escola - segons les últimes estimacions - de sis-mil alumnes, on els nens durant l'hora del pati dibuixen coreografies quasi olímpiques i on el bastó (de l'escombra) de tant en tant no hi sobra, sigui per tasques higièniques o per formalitats punitives. Això si, sempre amb un somriure a la boca. Literalment impagable: dono per fet que no em pagaran desembre, és un clàssic.
Tot això i més ha succeït a Mian Yang, condado de Sichuan en el qual només fa un parell d'anys 30.000 persones van veure segades les seves vides com a conseqüència d'un terrorífic terratrèmol de 7,9 graus en la mítica escala Richter. A les parets de l'escola, entre quadres de models nacionals com ara Deng Xiaoping o Yao Ming, s'hi intercal·len fotos de personatges anònims darrere les quals s'hi amaguen les tràgiques històries de supervivents i màrtirs d'aquesta recent tragèdia nacional, convertits en referents d'aquest país pseudocomunista. Ara bé, enlloc hi ha rastre de devastació*, i la regeneració gairebé espontània després de tal daltabaix és un exemple més de la bogeria evolutiva que està experimentant la Xina, de la rapidesa amb la qual està cremant etapes. Una estudiant d'arquitectura de vint anys m'explicava - vols que t'expliqui la meva història? - que va passar els primers cinc anys de la seva infància desterrada i oblidada en una granja de la repudiada Xina rural i profunda perquè els seus pares no acceptaven la seva condició femenina. Un cop procreat el tan anhelat com il·legal segon descendent, finalment un mascle, van decidir recuperar-la; estem parlant de la primera meitat de la dècada dels noranta. Quinze anys després és l'orgullosa líder - no sabeu com els agrada utilitza aquesta paraula - d'una promoció de tres-cents arquitectes i se li dibuixa un futur que no hauria augurat ni el més optimista. En només quinze anys, de l'abandó d'una infància trencada sense joguines en la marginació de la vida rural xinesa a la diabòlica competència per la caça i captura de l'èxit. Això és la Xina d'avui en dia.
Aquestes experiències i tantíssimes altres circumstàncies han sigut un colofó esplèndid després de 447 dies de circumstàncies i d'intermitents cròniques, anècdotes, denúncies i poca-soltades vàries. D'aquí a escassos dies aterro al Prat, amb dates assenyalades a la vista. Amb forces ganes, perquè negar-ho, d'atabalar a qualsevol que ho demani amb les circumstàncies que han envoltat la meva persona i amenaçant amb més de tretze mil fotos disponibles. Amb ganes d'acabar amb mites i tòpics i llegendes. Amb ganes de recordar ja amb nostàlgia el fred de Rússia. Amb ganes de posar en un pedestal Laos i Birmània. Amb ganes de lamentar-me del saqueig turístic que pateix bona part del sud-est asiàtic. Amb ganes de seguir venerant l'Hindustan. Amb cert complexe de Kassandra a la vista quan toqui parla de les meravelles de Pakistan, de l'Islam i companyia. Intentant explicar què carai hi passa a la Xina.
Aprofitant la tornada, i ja que per Nadal les promocions es porten, us convido a clausurar circumstàncies nòmades 1.0 tot consumint, tal com és tradició durant aquests dies, dosis extres i exagerades de bloc. Tot encadenant l'edició especial nadalenca amb l'edició especial cuesta de enero penjaré, si els excessos pre, trans i post nadalencs ho permeten, una foto diària il·lustrant qualsevol singularitat que m'hagi passat desaparcebuda fins intentar completar-ne una cinquantena.
Molt bon solstici d'hivern a tothom, i que les bones circumstàncies us acompanyin.
* A Mian Yang city no va enfonsar-se cap edifici.
4 aportacions:
Benvingut a casa! esperem el 2.0 doncs...
Hauli
T'esperem a Súria!!
Una abraçada ben förta**
Lorena
És curiós el teu canvi d'actitut enfront la lectura, però jo conec molts/es poetes/es, que són de "ciències".Segurament és per compensar...Bé, malgrat tot (i ho dic per la teva felicitació un bon tros laica), fas una cosa ben tradicional: tornes a casa per Nadal!!!...Ara tindràs temps de fer vida social i de fer comparacions de tota mena. I jo com que sóc de l'antiga escola, et desitjo unes Bones Festes de Nadal i Any Nou, amb els qui estimes i t'estimen.
Una abraçada,
M. Roser
Et trobarem a faltar pel mon!!
Bon solstici!
Nil
Publica un comentari a l'entrada