Baikal o el llac dels llacs

A primera hora del matí arribo a Irkutsk. El termòmetre eletrònic de l'estació marca una temperatura de -24C, i ràpidament me n'adono del seriós contratemps que suposa, precisament avui, deixar-me un guant al tren. Travesso el pont de l'Angara, un altre dels enèssims gegants rius siberians d'aigües fumant, i arribo no sense dificultats a l'hostal. Passejo per Irkustk, en altres èpoques anomenada la París de Sibèria, i comprenc que això deuria ser fa molts i molts anys: té la seva plaça, el seu riu, les seves esglèsies, la seva Lenina ulica, la seva Karla Marxa Ulica... però no és més que una altre de les monòtones urbes siberianes. Realment, el motiu pel qual sóc aquí no és altre que descobrir el magnífic i espectacular llac de Baikal; i és que si el Transiberià és el tren dels trens, Baikal és el llac dels llacs.


La dades parlen per si soles de la magnitut de Baikal. En forma de plàtan, i d'aproximadament 600 Km. de llarg i 80 d'ample, és el llac més profund del món. Hi aboquen les seves aigües la bestiesa de 244 rius i conté més aigua que els cinc molt més mediàtics Grans Llacs Americans plegats. S'estima que el 20% dels recursos hídrics dolços a la Terra estan a Baikal, i si pensem una mica en la gran quantitat de rius llargs i cabalosos i llacs que hi ha al món ens adonarem de la immensitat d'aquest súperdipòsit d'aigües gèlides. De fet, d'aquí a alguns milions d'anys, segons la Teoria de la Deriva dels Continents, Baikal serà prou poderós per esberlar el continent asiàtic i convertir-se en el cinquè oceà.


Davant les dimensions d'aquest colós, les possibilitats d'exploració són múltiples. Em desplaço a l'illa d'Olkhon, un enclavament separat aproximadament un quilòmetre del seu terç mig occidental. Arribar-hi, com arreu de la Rússia extrema, és una petita odissea. Les carreteres es converteixen en pistes forestals nevades pocs quilòmetres després de sortir d'Irkutsk i la marxtrxuska triga sis hores en recórrer 200 escassos quilòmetres. En ple hivern, tot això canvia, i la comunicació amb l'illa i a tot el llac contradictòriament es facilita, ja que Baikal es congela i s'obre la circulació sobre el llac gràcies als dos metres de gruix de la seva capa de gel.


L'illa medeix uns 60 Km. de llarg per 20 d'ample, i només conté un nucli habitat. La seva naturalesa remota i dificultat d'accés l'ha mantingut fins ara verge de formigó i especulació: un indret així a qualsevol altre lloc del món hauria estat prostituït de resorts, pizzeries, xalets de fusta, ports esportius i fins i tot algun camp de golf, no en dubto. La manca absoluta de carreteres permet perdre's en qualsevol indret, i una visita al nord de l'illa, amb els seus vents huracanats i escarpadíssims penyasegats permet sentir-se gairebé a la fi del món. A més, el modest i tranquilíssim hostal que m'acull no m'ofereix precisament encenalls d'ibèric per sopar, però a preus irrisoris puc gaudir de peix fresc del llac acabat de pescar. Què més es pot demanar?

Quatre dies a l'illa, i retorn a Irkutsk. A l'hostal, rebombori, preocupació i indignació entre la comunitat viatgera. Mongòlia ha sucumbit a la psicosi de la grip porcinai està apunt de tancar fronteres. De moment, no es deixa sortir els ciutadans extrangers d'Ulan Bator a no ser que sigui per abandonar el país i a la ciutat s'ha establert un quasi toc de queda nocturn. Ni excursions al Gobi, ni nit sota els estels als remots altiplans mongolians: res de res. Per sort, ara per ara, Mongòlia no forma part del meu itinerari.


El meu pròxim destí, però, Ulan Ude, és la connexió russa amb Mongòlia. Entro al tren i mig compartiment em rep amb la característica màscara preventiva. Atònit, demano com puc a que ve tanta angoixa, i dues joves estudiants de medicina em destaquen l'elevada incidència i perillositat d'una malaltia, que elles anomenen influenza, a Ulan Ude, capital de la República de Buryat. Responc amb un estornut. Em sorprenc, i molt, perquè pensava que la paranoia viroporcina era pròpia i exclusiva de països occidentals. Sembla així que algú ha decidit que, per tapar crisis globals, malalties i bogeria global. És la tan efectiva com extesa cultura de la por.


Parada a Ulan Ude, per fer-me una foto amb el sinistre i faraònic bust de Lenin, de rècord mundial, i dos dies més de tren per arribar a la punta de Rússia, Vladivostok. El dia 21, i això és nou, canvi de plans: faig esperar Xina, i ferry cap a Corea del Sud!