Cinc cèntims sobre el Transiberià

Si mai heu somiat a travessar la inacabable Sibèria, a cavalcar sobre un cavall d'acer els indrets més inhòspits i gèlids del món; si mai heu somiat en dies i dies de misteriosos paisatges blancs, en compartir hores i hores de converses sense sentit amb absoluts desconeguts, o si simplement heu somiat Moscou, Baikal o Vladivostok, heu somiat en el Transiberià. Serveixi aquest post per conéixe'l una mica més, per desmentir mites i enaltir la seva llegenda.


A veure... què és això del Transiberià exactament?

El Transiberià, estrictament, no és un tren, si no que és una ruta que travessa Rússia, des de la seva capital, Moscou, fins al Pacífic a Vladivostok. Té una llargada de 9289 kms. i es pot recórrer en un mínim de 8 dies (definitivament gens recomanable) amb un preu aproximat, si no fem parades intermitges i sense intermediaris, de 250 Euros. Durant aquest trajecte, contempla dues bifuracions: una a l'altura d'Ulan Ude (5642 kms.), anomenada Transmongolià; i l'altre a l'altura de Chita (6199 kms.), anomenada Transmanxurià. Ambdues conclouen a Beijing, via Ulan Bator (Mongòlia) i via Harbin (Xina) respectivament. Òbviament, no cal que recorrem aquests trajectes de cap a peus sense posar els peus a terra. Potser alguns ho considerarien una gesta realment èpica, però jo diria fins i tot que no és sa. Es poden fer tantes parades com es desitgi, ja que circulant aquestes línies hi ha també infinitat de trens regionals que segueixen la línia transiberiana i ens asseguren, en ciutats importants, fins a deu connexions diàries a les principals destinacions siberianes.


Però això del Transiberià d'on va sortir?

Una mica de culturilla. Sibèria, històricament, fou una terra oblidada per Rússia. Durant el segle XIX va ser terra d'acollida per tot tipus de delinqüents, criminals i dissidents polítics desterrats pels tsars moscovites (Dostoievsky, per exemple). El seu clima extrem, la seva localització inhòspita i la presència dels indesitjables exiliats de Moscou la van convertir en una zona de perillós accés i de dificílissima supervivència pels escassísims valents que gosaven endinsar-s'hi . No va ser fins a finals del s. XIX quan Moscou, percevent l'amenaça xinesa sobre el seu únic port d'aigües relativament càlides, Vladivostok, va decidir emprendre aquesta obra faraònica duta a terme gràcies, entre d'altres, a l'explotació de la població russa desterrada. La presentació en societat del Transiberià va ser durant l'Exposició Universal de Paris, el 1900, i va causar gran sensació, suposant un impacte i èxit total. Ben aviat, nombrosos viatgers, majorìtàriament britànics, van patir-ne una inauguració a correcuita d'un servei precari i d'escassíssima comoditat que aleshores cobria la distància en setze dies a un preu de 114 Rubles (3 euros).


I avui, com funciona això del Transiberià?

Si algú s'espera, actualment, travessar Sibèria en un tren vetust, amb bufanda i guants, en compartiments de fusta i elegants locomotores de vapor, s'emportarà una trista decepció. Els trens, avui en dia, són còmodes i moderns, amb potents locomotores i compartiments satisfactòriament climatitzats on hom es passeja en pantalons curts i xancletes. Principalment, hi ha tres classes: SV, Kupé i Platskarny. La primera, consta d'un compartiment de dos llits, amb serveis com TV, música o DVD i és òbviament la més cara. La Kupé és el tradicional compartiment amb dues lliteres que tothom imagina quan pensa en el Transiberià, i és el que es mostra en la patètica radiografia que pretén fer la recent pel·lícula Transiberian amb Eduardo Noriega. Per acabar, Platskarny és la classe eminentment proletària, amb compartiments de dues lliteres sense portes més una altra llitera al passadís. És sorollosa, un pèl salvatge però molt acollidora. Sorprenentment, la supercool i alternativa bíblia viatgera Lonely Planet, descriu Platskarny com un lloc que "al cap d'un dia d'ocupar-la el desordre és tal que es té la sensació d'estar en un camp de refugiats". Flagrant fal·làcia, i m'indigno. No cal que us digui en quina he viatjat.


Com és això... el tren?

En quant a l'estructura, cada vagó conté uns elements característics que es repeteixen en tots els trens que cavalquen la ruta transiberiana. La provodnitsa, és la treballadora que vetlla pel correcte funcionament i servei al seu vagó; i normalment sota l'aparença d'una temible sargenta s'hi amaga una persona amable i eficient que estarà permanentment a la nostra disposició, i tindrà la molèstia de despertar, per exemple, a cadascun dels viatgers del vagó mitja hora abans del seu destí, a qualsevol hora del dia. A més, també es preocupa pel manteniment del Samovar, un dispensador d'aigua calenta per preparar te o els omnipresents noodles (fideus deshidratats), menjar d'emergència quasi oficial al tren.

A part de la gran quantitat de vagons, separats per classes, trobem el vagó restaurant. El vagó restaurant, en alguns trens, és una autèntic temple a la caspa; i certament no m'extranyaria que algun d'ells utilitzés encara el mobiliari que lluia el vagó restaurant en l'anteriorment mencionada Exposició Universal de 1900. Principalment, consta de cortines esfilagarsades i mobiliari extret de les golfes de les babutxques, sota l'atenta mirada d'una sèrie de senyores i senyoretes russes, fumadores compulsives, amb ulleres semiopaques i cabells recollits en pentinats comunistes; tot supervisat per un cambrer vestit de majordom culpable. Formen part del servei de cuina, que resta ociós durant la majori part del trajecte. Tot plegat cutre i caspós, però no se li pot negar un terrible encant.


I per què no treballen... és que la gent no menja durant nou dies?

Afirmo rotundament que els millors moments al Transiberià es gaudeixen durant els àpats. Cada família o grup de passatgers carreguen quantitats industrials de menjar en les seves senalles, i si algun golafre és capaç d'endrapar tota la reserva nacional, durant les parades, a la plataforma, una munió de venedores ofereixen als passatgers tot tipus d'aliments i plats calents i sabrosos, acabats de cuinar. És tant fàcil com comprar-ne més i tornar a posar-ho tot sobre la taula, i és que el moment de l'àpat es converteix en un acte de germanor on el compartiment sencer ofereix tot el que té per compartir... és tan hippy!(ric). Dicten els cànons transiberians que és de mala educació rebutjar el festí, i per tant és un bon moment per tastar les delicatessens de la babutxka de torn mentre intentem tornar a entendre si la dona que viatja davant nostre és una cantant d'òpera que ve de Moscou, o si és la seva filla qui és la cantant i viu a Moscou, o si un cop va estar a Moscou per escoltar una cantant d'opera. Al final, i sorprenentment, sempre es fa valer allò de que el 95% de la comunicació és no verbal i acabem convençuts d'haver compartit viatge amb una gran soprano russa.


Mmm... sona bé... així doncs, hi ha molt de glamour en això del Transiberià?

A diferència de l'Orient Express, el Transiberià és un tren eminentment proletari, doncs és l'artèria clau per la irrigació de Sibèria, terra riquíssima en recursos naturals i conseqüentment plena de factories, mines (i de sal, àdhuc!), i indústries necessitades de mà d'obra. Platskarny, o tercera classe, va gairebé sempre plena i el seu passatger tipus és:

a) Pack fill/a, mare i/o babutxka. La Santíssima Trinitat es desplaça a visitar el patriarca que treballa en una fàbrica en una ciutat perduda a tres dies de tren del lloc de residència del nucli familiar.

b) Parelles joves. Es desplacen per qüestions laborals o educatives setmanalment amunt o avall. Igual que a Catalunya patim una hora i mitja de rodalies per visitar setmanalment el poble que ens va veure néixer i créixer, ells pateixen vuit hores de tren nocturn bisetmanalment.

c) Membres adolescents de l'exèrcit. En el trajecte Ulan Ude-Vladivostok, ocupaven fins un vagó sencer. Són nens innocents que encara no saben on s'han posat, i admeto que fa impressió passejar-se per un comboi amb cinquanta individus vestits amb uniforme de camuflatge. Sibèria va ser, durant la guerra freda, un enorme viver secret on s'experimentava amb tot tipus d'armament químic, bacteriològic i nuclear i està plagat de bases militars encara actives.

d) Homes sols. Normalment molt i molt cordials, sempre tenen una ampolla de vodka preparada al fons de les seves maletes. Rarament s'emborratxen a l'estil occidental, i beuen durant els àpats (encara que la presència d'un extranger sempre convida a fer un lingotazo extra fora d'hores).

No m'ha agradat: Algunes escenes de cert assetjament (excepcionalment) per part d'algun jove borratxo a noies russes soles. Davant aquesta situació, s'avisa la provodnitsa, que treu el fuet i s'encarrega de posar els punts sobre les ís al borratxo de torn.


Si el Transiberià travessa Rússia... hi deu haver una mica de descontrol horari, no?

M'agrada que em facis aquesta pregunta (ric dos cops). Doncs si, i és una altre de les grans diversions del tren. Durant els nou dies de trajecte, travessa fins a set franges horàries. Això implica que els ritmes circadians d'un passatger que puja a Moscou difereixin bastants dels d'un que puja a Irkutsk. De fet, és pràcticament impossible saber quina hora és exactament, i les nocions temporals s'esvaneixen completament. No se sap si és hora de menjar, si és hora de dormir... es funciona per impulsos. Les autoritats ferroviàries solventen el problema horari establint, pels horaris dels trens, l'hora de Moscou com l'oficial. Això vol dir, que de bon matí a Irkutsk, podem estar pujant al Rossiya (nom del tren que creua Rússia de punta a punta) que surt a les tres del matí. Això és centralisme, i la resta són romanços.


No t'atabales una mica, després de seixanta hores al tren?

El Transiberià és tot una experiència (tòpic al canto). Es té temps per llegir, per parlar. Es té temps per rebre severíssims correctius jugant a escacs, davant un nen de dotze anys, i sentir-se com un castizo que ve d'Alcorcón. Es té temps per pensar, per dormir, per somiar, per aprendre a llegir cirílic. Es té temps per beure, per menjar. Es té temps per imaginar, per planificar. Es té temps per escoltar. Es té temps per jugar a ser periodista, es té temps per jugar a ser escriptor. És curiós, però al Transiberià el temps passa volant.



Alguna pregunta més?