Memòries d'un mono metrosexual a Korea

L'última nit russa, a Vladivostok, no perdona i passa factura, i això fa que agafi el ferry cap a Korea en unes condicions un tant precàries. Neguitós, sabedor que no he satisfet els draconians requisits que s'exigeixen a un turista a Rússia, herència encara de l'hermetisme soviètic, encaro el control d'immigració amb mil i una històries al cap sobre els enèssims episodis de corrupció que protagonitza la policia fronterera russa. I és que amb la seguretat aduanera russa, millor no jugar-hi: un estudi del servei de notícies ITAR-TASS apunta que un 60% dels agents que la conformen són de personalitat tan inestable que no se'ls hi hauria de permetre l'ús i manipulació d'armes. Al loro.

Com si es tractés d'un càsting per entrar a un reality de moda, surto indemne i exitós de l'irracional, impulsiu i superficial judici de l'agent aduaner i mentre avanço per una brutíssima alfombra de vellut sento que només ha faltat que em diguès allò de que puedes cruzar la pasarela e irte a Korea. Somrient, pujo al vaixell koreà DongChunFerry, on una iconografia gratíssimament naïf, després de l'experiència russa, i uns dolços missatges de seguretat als altaveus de bord m'acompanyen durant el dia de travessa per l'agitat mar de Japó. A l'arribada a Sokcho, i sense temps de posar els peus en terra ferma, una funcionària emmascarada m'apropa una pistola al coll, que resultarà ser un termòmetre, i la meva temperatura corporal, ni massa freda ni massa calenta, m'allunya del sector en quarentena i em dóna el vist-i-plau per accedir a la República de Korea.

La República de Korea del Sud, amb dimensions similars a les de Portugal, conté tanta població com Espanya i l'iguala com a dotzena economia mundial. Tot i aquest desenvolupament, encara és una autèntica benedicció pels viatgers lowcost i independents: en primer lloc, pels preus relativament baixos si subsistim a l'estil koreà, i en segon lloc per la total absència de turistes extrangers. No es pot dir el mateix dels turistes koreans, que fan país amb envejable devoció. Korea està ple de notables Parcs Naturals, i és pràcticament impossible recórre'ls amb total tranquilitat, ja que la comunitat excursionista koreana gaudeix d'una salut excepcional i la trobarem, omnipresent, en forma d'amables i riallers caminadors i caminadores, fins i tot sota les pedres.

Subsistir a l'estil koreà és una autèntica delícia, començant pels àpats i acabant pel transport, tot passant per la sauna, una autèntica institució. Si entrem a qualsevol establiment a menjar, i assenyalem allò que volem, que aparentment no és més que una sopa vegetal, ens trobarem amb una immensa safata amb la nostra deliciosa sopa i mitja dotzena de platets amb tot tipus d'algues, vegetals i salses vermelles poc aptes pels amants de la cuina de sabor suau. Quan ens cobren menys de tres euros, ens pensem que s'han equivocat. Pel que fa al transport públic, Korea n'és el paradís. Representat per un equip de sobèrbies i divertidíssimes professionals pel què fa a l'atenció al públic (a Rússia, que n'aprenguin), ofereix connexions a tot arreu i a totes hores, amb freqüències senzillament abrumadores i vehicles espaiosos, fantàsticament comfortables, que fan oblidar el suplici que massa sovint suposa l'ús dels mateixos en la major part d'indrets del món. Ah, i quan ens cobren, ens pensem que s'han tornat a equivocar.

La sauna mereix menció apart. Com comentava abans, és una autèntica institució, un fenomen social, un ritual, un punt de trobada i socialització total. Famílies senceres hi passen hores i hores, sota un clima d'absoluta pau i tranquilitat. La zona de banys consta de nombrosos spas de totes temperatures, surtidors a tota pressió i dutxes fumant on els hiperactius koreans descarreguen la tensió de la seva activitat diària, submergint-se primer en els spas i refregant-se (el cos) i ensabonant-se amb un característic parrac de roba després. Els meus ulls, ocults darrere d'unes més que molestes ulleres entelades, ho observen, mentre la meva ment rememora escenes de dibuixos animats orientals i intento, amb poca traça, imitar-ho: allí donde fueras, haz lo que vieras, o algo així. Jo també em sento observat, doncs sóc l'únic banyista occidental, i més endavant, quan un divertit usuari em bateja com a monkey (mono), ho entenc tot: als orientals pràcticament no els creix pèl al cos, van totalment afeitats, i això fa que sigui (quasi) l'únic individu a la península barbut i pelut.

Quan em sento prou arrugat, m'eixugo, i arriba l'hora d'utilitzar tot tipus d'oloroses cremes, pomades i locions, ginseng amunt i avall, i nodrir-me la pell, empastifar-me la cara o revitalitzar els meus cabells fins a sentir-me un autèntic metrosexual. No sabeu com de divertit és descobrir-ho tot plegat els primers dies, o millor dit intuir-ho tot vacil·lant, perquè naturalment l'english speaking staff o l'alfabet llatí brilla per la seva absència. Menjo un ou dur mentre anyoro el cirílic. Seguidament, quan decideixo acabar amb la sobredosi d'atencions sobre el meu cos, accedeixo a una estança compartida, bisexual, immensa i diàfana, habitualment amb les millors vistes al mar, la muntanya o l'skyline de la ciutat. Aquí, tots guarnits amb l'uniforme oficial de la sauna, es jau de forma relaxada i s'hi pot fer un agradable cop de cap de mitja hora, una dormideta d'un parell d'hores o passar-hi la nit sencera roncant sense que absolutament ningú ens destorbi, estirats sobre un finíssim aïllant i amb un habitual tros de fusta com a coixí. Com que les saunes estan obertes vint-i-quatre hores, es converteixen en un esplèndid indret d'higiene, descans i refugi nocturn. Ah, i quan ens cobren menys de quatre euros per tot plegat, seguim pensant que s'han equivocat.

Així doncs, combinant muntanya al matí i sauna al vespre, transcorre la meva relaxada experiència koreana. Abandono el nord-est, on he passat gairebé deu dies, i em desplaço a Busan, on l'enlluernadora llum dels incomptables cartells de neó al carrer em fan veure que ja sóc a una autèntica metròpoli oriental àsiatica (3,5 milions d'habitants). Un metro moderníssim, gratacels espatarrants i un simpàtic servei de megafonia que, per el to dels seus missatges, sembla haver estat près a punta de pistola per l'Arale Norimaki i família, em donen la benvinguda. En poques hores agafo un ferry cap a la massa recomanada illa volcànica de Jejudo, al sud del sud, i més endavant m'espera la ingovernable Seoul i una interessant immersió a la DMZ, la zona fronterera entre les dues Korees: amb tanta calma ja començo a trobar a faltar una bona dosi de turisme bèl·lic.