/*script data*/

Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo



Kunming, la capital de la província de Yunnan, em rep amb un sol de justícia i amb un cel blavíssim apedaçat de núvols fabulosos. Tinc la sensació que per fi, durant un parell de dies, una temperatura agradable m'acompanyarà per aquesta terra plagada de mites i llegendes.

Passo un parell de dies a la mateixa capital en l'hostel més animat on mai m'he hospedat, i és que la propera arribada de l'any del tigre xinès (14-f) suposa un període vacacional a tot el país que es tradueix en el fenomen migratori humà més important del món: la població fuig de les ciutats i s'aplega a la Xina interior per cel·lebrar la vinguda del nou any i retrobar-se amb la família i amics. Contradictòriament, la cerca massiva de tranquilitat deriva en transports públics col·lapsats, bogeria per obtenir bitllets si no es reserva amb fins a mesos d'antel·lació i allotjaments a reventar, amb el què el concepte de pau desapareix i, creieu-me, això fa de l'any nou xinès l'època menys indicada per moure's per la Xina.

Yunnan està plagada d'atractius turístics, i després de fer la peregrinació habitual a una sobreexplotada Lijiang i a la sobrevalorada Tiger Leaping Gorge (literalment, la gorja del Salt del Tigre), m'apropo fins a Shangri-la, o Zhongdian. Oh, Shangri-la. Poc s'esperava James Hilton, quan el 1933 publicava el seu fenomenal Lost Horizon (Horitzons perduts) i descrivia una terra remota i mística, perduda a algun lloc de l'Himalaia on el temps no passava i els seus habitants assolien la felicitat completa sempre i quan no l'abandonessin, que Shangri-la assoliria una repercussió tan colossal que despertaria un anhel global per poder localitzar-la al mapa. L'esperpent i el desig de trobar-la fou tal que Zhongdian s'autoproclamà Shangri-la i això la va convertir en centre de peregrins cercadors del mite, en els que m'incloc després d'endrapar apassionadament les 300 pàgines del llibre en escassos tres dies. En aquest cas, la realitat no té res a veure amb la ficció, i si heu estat a Hollywood, o heu aguantat estoicament l'estafa del canvi de guàrdia londinenc, entendreu perfectament què és Shangri-la (o Zhongdian), i perquè té un lloc d'honor en la meva particular llista dels productes de màrketing més grans creats per la humanitat.

Nogensmenys, les circumstàncies de Shangri-la em portaran a descobrir una terra, com dirien els ja cansinos anglosaxons, off the beaten track total. Un fotògraf de les prestigioses Rough Guides em convida a descobrir el mite de les muntanyes Meili, i després de deu hores de tortuoses carreteres entre gorges desafiants, la visió dels 6780 metres del Kawa Karpo em descobreix el meu autèntic Shangri-la. Sin quererlo ni beberlo, em trobo flirtejant amb el Tibet.

El Kawa Karpo és una de les muntanyes sagrades del budisme tibetà. Imponent, delimita la frontera entre la Xina i la Regió Autònoma del Tibet. Envoltat de llegendes, mites i banderes budistes, disfruto de quatre dies de camins i caminades fins arribar enfilar-me a 4250 metres i tenir el cim a només 2500 metres d'un pic que, per difícil que pugui semblar, és un dels pocs indrets verges del planeta Terra, ja que mai cap expedició l'ha estat capaç de coronar. El Kawa Karpo és fruïta prohibida, i mai ha deixat de defensar-se de qualsevol element que l'hagi intentat profanar. N'és testimònia una de les tragèdies més terribles de la història de l'alpinisme, que al 1991 es va cobrar la vida dels disset alpinistes japonesos que el van intentar abraçar. Va ser una allau. Tot comença amb un tro de gel inquietant que amplifiquen les parets de la vall. Acte seguit, un calfred recorre des del primer pèl del cap fins l'últim dit dels peus, i desemboca convertint-se en un espectacle sublim i terrorífic, com aquest que tinc la fortuna de presenciar i filmar (Mare de Déu...):

video


Durant l'estada, m'hospedo durant tres dies en una modesta cabana refugi a 3150 metres, al poblat tibetà de Yubong. Regentat per una encantadora tibetana, amb una maduresa impròpia d'una noia de dinou anys i de rialla permanent, ens serveix de base per explorar els voltants i disfrutar d'una vetllada rere altre de conversa de signes i del no-massa-sabrós te de mantega de iak. Tot sigui per complir amb el ritual. Als matins, a trenc d'alba, toca bocabadar-nos, quan els Déus ho permeten, del màgic reflexe del sol sobre aquests pics impossibles i escarpats.

Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo, és un moment per intentar lligar caps i sentir-se immensament afortunat. Per què vas començar, per què segueixes, per què seguiràs. Pots intentar entendre-ho tot plegat; el perquè d'aquest impuls nòmada i quant durarà. Et pots preguntar com serien aquests moments amb un somriure còmplice al costat, i al mateix temps adonar-te'n de com de valuosa és la llibertat. I el mite de l'espiritualitat. Quan el sol brilla sobre el Kawa Karpo, un comprèn que si hi hagués un lloc per l'espiritualitat, no es trobaria ni a les cúpules daurades del Vaticà, ni als patis de les mesquites de la Meca, ni als totxos dels murs lamentables de Jerusalem, ni als rius putrefactes de Benarés. Si hi ha un lloc reservat per l'espiritualitat, s'ha de trobar allà, més enllà d'aquelles roques, envoltat d'aquells reflexes sobrenaturals, on gairebé tot es conjura per regalar aquests moments tan especials.

Quan és hora de marxar, la serralada de les muntanyes Meili és un iman. Remiro embadalit, i no em canso mai de parar un moment més, girar un altre cop el cap, fascinar-me, i reintentar assimilar aquella imatge, però mai se'n té prou. Després d'hores de caminar, exhaust, pujo al jeep, i travesso el pont que delimita lo terrenal d'allò sobrenatural. Estic atravessant el Mekong, que en el seu curs superior no és més que un fil d'aigua turquesa que esquiva hàbilment els obstacles que se li posen per davant. Segur que no té res a veure amb el gegant amb el què em llevaré i m'adormiré cada dia d'ara en endavant, amb l'artèria que dóna vida, forma i sentit a la Indoxina i que m'acompanyarà diàriament des de Laos a Cambodja durant les properes setmanes. Això promet.

Torno a Kunming després de la meva gira per Yunnan. Després d'un parell de dies de repòs (si, repòs, i que ningú s'enfadi), agafo l'autobús cap a Hekou, a l'extrem sud de la Xina. Al cap de vuit hores de viatge, hi arribo. És una ciutat fronterera, com moltes altres, amb pocs alicients, que tant podria haver caigut d'una banda com de l'altre. Baixo de l'autobús. Jo, encara amb botes i jaqueta; ells, pantalons curts i xancletes. Veig nens corrent despreocupats pel carrer. Evito els dos hotels de banderes i m'endinso a un carreró ple de vida, neons i escàndol. Trobo una habitació de les que em captiven. Façana decadent. Escales fosques, irregulars i estretes. Parets brutes, despintades, i rajoles desencaixades. Instal·lació elèctrica precària amb interruptors inútils. Ventiladors de sostre espatllats, mobles coixos. La porta no tanca. Finestres obertes de bat a bat, cortines groguenques recollides amb cable elèctric. Mirades extranyes als passadissos, veïns inquietants. Lavabos poc salubres. Nens cridant, bullici al carrer. Soroll de motos i clàxons. Ok? - em demana la mestressa. Hao-tsé, tot perfecte. M'encanta. Fa xafogor. M'assec al llit. Preparo la mosquitera? Benvingut al sud-est asiàtic.


Miscel·lània

Precisament avui, Circumstàncies Nòmades ha tingut el seu petit moment de glòria de la mà de l'equip de Jordi Basté durant el transcurs d'El Món a RAC1, en la mateixa emissora líder d'audiència a Catalunya. La informació no és del tot acurada però tot plegat és motiu d'honda satisfacción. El responsable ha estat un tal Jordi, al qui nomeno des d'ara mateix i fulminantment Cap del Departament de Comunicació de Circumstàncies Nòmades. Aquí en tenim el tall:

12 aportacions:

Anònim ha dit...

Quanta espiritualitat en alçada, tu!!!
Per cert, hi ha musulmans al Yunnan?!!
Benvinguts al blog!!! jejeje...
GH

Anònim ha dit...

Lluís! espero k tot estigui anant de puta mare! x cert, bonissim axo de RAC 1, tot i que és normal k s'hi fixin pk t'ho kurres molt!
wno k disfrutis de tots akests moments! Salut!

Anònim ha dit...

x cert, soc el Marcel de la piscina xd

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Lluís, em fas una enveja de les més sanes... Gairebé m'he pogut imaginar el paisatge que descrius. Deu ser un sotragada, passar de les grans ciutats a aquesta pau de les muntanyes. M'imagino la sensació de llibertat. I l'allau? Mare de Déu!!! Aixó és estar en el lloc precís, el moment més oportú...són experiències que poques persones tenen la sort de viure i ben segur tu no oblidaràs mai. Si observes bé i interioritzes
totes les coses, tindràs més informació que si haguessis fet un master. Això són moltes batalletes per explicar...
Passat-ho bé, però vigila la teva integritat física

Anònim ha dit...

Lluissssss!!!!! Per fi sentim la teva veu despres de tants dies!!!
Apa noi, endevant i visca el circumstàncies!
Tina

Anònim ha dit...

Hola wuapo!! em paro ha pensar en la teva aventura, i m'imagino en tot el que et deu esta passant pel cap en cada moment, en tots els records i projectes que t'inveeixen els pensaments... m'agrada saber que veus a traves del blog, i que faràs, continua fent-ho ens agrada molt a molts... Bon any nou!! i una forta abraçada des de Súria.. Sentiment...
Glòria

montsea ha dit...

hola LLUIS ja tenia ganes de tornar a llegir el teu blog,fantastic,dona gust de llegir tot lo que expliques adeuuuuuuuuuuuuu.

ameliadiudiu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ameliadiudiu ha dit...

ooooooooooh!!!
i make it!!i thought i can't leave any messages here. i don't know what you are saying here as well as the messages,and i even don't know the meanings of these buttons. i just keep typing and clicking, and i actually make it!!
hahaha,now i know if i try it, i will make it!! i am really happy!

ameliadiudiu ha dit...

i just want to tell you that i can't get the vedio and the piece of sound.it's really a misery!!
take care,honey!!
Lu

lluis ha dit...

@ tots,

gràcies nois i noies per les paraules maques i seguim comunicant-nos

@ lu,

You definitely made it to post a comment! Congrats! I explain everything up there in the Meili Mountains, except for our secret, ALWAYS rememeber... TSAO CHIN GUA MEN!!

Cheers and regards to Lan Li!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

Publica un comentari a l'entrada