El licor estava boníssim

Passo dos dies a Sapa, un dels enclavaments d'alçada de Vietnam. Amb la ressaca de l'Any Nou Xinès, que també arriba a Vietnam, em trobo un país aturat encara per les cel·lebracions de benvinguda de l'Any del Tigre.

He d'admetre que no m'han arribat masses bones vibracions sobre el país del sud-est asiàtic que ha protagonitzat més escenes en la historia del cinema bèl·lic. Rius de turistes i una política econòmica vers els visitants bastant agressiva (per dir-ho d'alguna manera) m'han arribat via el sempre fiable boca-orella. Tot i això, no desisteixo en el meu desig de treure-hi el cap, principalment per treure'm una pedra de la sabata de fa ja massa temps, que no és altra que la badia de Halong.

Com habitualment intento fer, em desmarco d'itineraris i processons turístiques i agafant la barca cap a la illa de Cat Ba ho aconsegueixo. Oi tant. Un autobús destartalat em condueix per una carretera irregular, entre polígons i polígons de fàbriques i coses semblants a refineries petrolíferes fins arribar a un petit moll brut i lúgubre des d'on agafo una llanxa sobresaturada que em deixa, per la porta del darrere, a l'illa de Cat Ba, on hi regna el mal temps i hi intueixo una estada del tot avorrida. L'illa de Cat Ba, quan fa bon temps, potser és el paradís, però les inclemències meteorològiques aquest cop ho impedeixen.

El mateix dia a la tarda vago ja sense rumb per Cat Ba Town, enyorant la Xina, en un poble mort i sense ambient als carrers, doncs la gent segueix a casa consumint els últims cartutxos de la cel·lebració de l'any nou xinès. Em creuo amb tres motxilers tan perduts com jo mateix i m'asseguren que per aquella zona on camino no hi ha res especial, però segueixo deambulant per què mai se sap, en qualsevol moment pot haver-hi una foto interessant o un moment peculiar.

De cop i volta, apareix d'una construcció precària un menut vietnamita eufòric, ja entrat en la cinquantena. Em somriu i m'intenta donar la mà, el què presumeixo difícil ja que la té parcialment mutilada. Un nen de la guerra, penso. Em condueix a casa seva on descobreixo una festa dantesca amb el karaoke com a protagonista. Els bafles fan tremolar les parets al ritme d'un aparell de la conegudíssima marca California. Em trec les sabates, entro mig vacil·lant, i el panorama, si més no, em xoca: tres parelles en la cinquantena cantant amb devoció himnes vietnamites, amb un arsenal de cerveses plenes i vessades a terra que em recorden festes pingüines adolescents pretèrites. Simultàniament, una camada de criatures corre amunt i avall mentre l'alcohol es converteix en el protagonista d'una autèntica festa de karaoke i destrucció.

Després de trencar el gel inicial, i mentre em preparo per fer les habituals fotos, veig que els nens vibren i els hi cedeixo la càmera perquè siguin ells mateixos, al seu gust, qui facin el reportatge fotogràfic. Els hi ensenyo el funcionament bàsic en modo automático i acte seguit intento entaular una conversa amb els adults, absolutament impossible ja que ni ells parlen anglès ni jo parlo vietnamita. Tot i això hi ha feeling, i em presenten la joia de la corona, que no és més que una immensa garrafa plena d'algues que amb el pas del temps ha destil·lat un licor artesà de flaire temible. Got rere got (el licor estava boníssim), la festa segueix animant-se fins que incomprensiblement em trobo micròfon en mà cantant una cançó en vietnamita. Jo mai, absolutament mai, he sigut amic de karaokes, i encara menys en vietnamita, i trobo tot plegat una situació especialment surrealista.

Ja més relaxat després de satisfer l'audiència i rebre felicitacions pel meu exquisit color de veu i el meu avançat vietnamita, crida l'atenció dels meus hostes el meu rellotge del magatzem de tots els esportistes. Els hi cedeixo gustosament, apreten botons, i fan aquell joc d'ara te'l torno, ara no, ara me'l poso a la butxaca, ara me'l quedo, ara no. Els hi faig entendre que els hi donaria però per mi és imprescindible: és l'eina que em permet no perdre autobusos, trens i llevar-me a la matinada quan el dia així ho convé. Riem i bebem un altre got (el licor estava boníssim). Dins d'aquest context tan festiu i d'alegria, un dels presents es treu de la màniga un objecte que em fa saltar el cor: sense trobar-hi cap explicació possible, té la meva cartera. Riu, i em torna a fer el joc d'ara te la donc, ara no, i quan la recupero comprovo amb alleujament que no hi falten les targetes ni els dongs (moneda local). Desconfiant encara, comprovo el meu departament especial on hi trobo a faltar el meu contingent d'emergència: m'han volat 120 dòlars?

Em comença a pujar la temperatura i demano explicacions. Ells riuen i riuen sense parar treient ferro completament a la situació. En un arranc de desesperació, i quan ja em sento més que estafat, recomprovo de dalt a baix la cartera i retrobo quasi miraculosament el feix de dòlars, moment en el qual em cau la cara de vergonya per haver dubtat d'ells. Demano cinquanta mil disculpes, i acabem bebent i rient plegats novament. És curiós, però no recordava haver canviat els dòlars de compartiment, però en aquell moment tinc altres coses al cap i no hi caic: el licor estava boníssim.

Al cap de poca estona, entenc que és hora de marxar. Pleguen com poden la parada (el licor no estava boníssim només per mi), recullo la càmera i em despedeixen efusivament, em petonegen i em donen a entendre que hi torni sempre que vulgui, que allò és casa meva. Content, molt content (el licor estava boníssim) i satisfet d'haver tret alguna cosa de profit d'aquesta tarda trista en aquesta illa morta, camino carrer avall amb una naificitat absoluta. Mentre penso com relataré aquesta divertida vetllada a Circumstàncies Nòmades em pregunto quantes hores m'he passat tancat en aquella barraca. I si, és en aquest moment quan em torno blanc i veig que no tinc el rellotge. Canvio sobtadament de rumb, accelero la marxa, dubto que en línia recta (el licor estava boníssim), recomprovo la cartera, compto els bitllets i veig que hi falten vint dòlars: la meva cartera ha estat més manipulada que la comptabilitat del Palau de la Música. I lligo caps: no, no els havia canviat de lloc, han sigut ells que s'han equivocat quan, després d'agafar la quantitat que han considerat justa, els han tornat al compartiment incorrecte.

Sense dubtar ni un segon, torno al lloc dels fets a recuperar les meves pertinences. Em costa Déu i ajuda trobar la barraca on s'ha perpetrat el furt, doncs les veig totes absolutament igual, i fins i tot he de fer ús de la càmera per comparar façana que trobo amb la imatge de la casa on he fet les fotos. Després d'inferències i deduccions i mentre em sento una mescla de Sherlock Holmes i Jose Luis Torrente (el licor estava boníssim), identifico la porta on s'ha donat el succés. Tinc la immensa fortuna d'arribar-hi a temps per interceptar l'últim inquilí, que curiosament és el mateix que m'havia convidat anteriorment, mentre tanca la porta amb clau. Em veu, es sorprèn, i riu. Jo també ric (el licor estava boníssim), i clar i català li demano explicacions. Em prèn del braç i se m'endú, carrer amunt, vés a saber on.

Després de vaivens i giragonses, arribo a una altre casa on segueix la festa. Em fan esperar a la porta, i en qüestió de segons, apareix el flamant nou propietari del meu rellotge. Després d'una conversa il·lògica, me'l torna. Amb els dòlars, però, no hi ha manera, i em fa xantatge emocional tot assenyalant amb cara tristota una col·lecció de criatures rialleres i juganeres. Faltat d'arguments, repeteixo fins la sacietat allò de què I AM NOT AMERICAN (moment estelar, per filmar-ho, el licor estava boníssim). Mostro la meva ira, compto fins a tres i penso que no montaràs un espectacle perquè:

a) Tu mai has sigut de montar espectacles.

b) Estàs a més de deu mil quilòmetres de casa, sol, i tens les de perdre.

c)Trobes patètic barallar-te per vint dòlars en un país en vies de desenvolupament.

d) En la isla de Cat Ba no hay mozos de escuadra.

e) El licor estava boníssim.

Òbviament, totes les respostes són correctes menys la d), i decideixo desaparèixer amb el rellotge al canell i amb vint dòlars menys a la cartera. De camí, però, i fent una d'aquelles reflexions que són ja quasi un clàssic, constato que amb l'experiència viatgera que tinc, m'han aixecat la camisa més d'una, de dues i de tres vegades, però absolutament mai m'havia passat en el si d'una família, i si, m'indigno.

Arribo al hostel, explico la història i cadascú en fa la seva lectura. Alguns, prenent-me per italià, m'animen a contractar els serveis de la màfia per prendre venjança. Altres em vénen amb allò de mira si son buenas personas que només t'han prés vint dòlars. Els de més enllà filosofen sobre el tracte al viatger a Vietnam lligant-lo amb el seu passat tràgic. Jo, l'únic que penso és que vint dòlars són només quinze euros, i que el licor estava boníssim.