Lo nam és vida

Des de que la humanitat va començar a desenvolupar el llenguatge, ho va fer reaccionant als estímuls que l'envoltaven i això ha provocat que tot idioma sigui una radiografia de les particularitats d'una comunitat. Si algun objecte, realitat o situació ha marcat una comunitat des de la seva creació, el llenguatge ho delatarà. En lao, la paraula Nam és grandiosament polisèmica: un riu, una cascada, pluja, una gota... Nam és aigua, Nam és un sentiment, Nam és vida. A Laos, Nam ha condicionat sempre la quotidianitat d'una població que s'aglomera a les ribes dels nombrosos rius que irriguen aquest país engabiat, sense confins marins, i la vida transcorre de la mà dels recursos fluvials, sigui per satisfer necessitats vitals essencials o amb finalitats d'agricultura o transport.

Lo nam dels nams és el Mekong. A Laos, el seu pes específic i simbòlic és tal que dibuixa la silueta del país en la seva frontera sud-oest amb Tailàndia i abraça cadascuna de les ciutats importants que el formen. Una sèrie d'afluents d'importància cabdal drenen les seves aigües en aquest riu místic, i l'absència de sobrepoblació o d'indústria abans de la seva trobada permeten que les aigües dels afluents conservin encara una qualitat i transparència envejables per uns rius asiàtics.

Així doncs, de neta prou que ho està, l'aigua, però últimament en baixa poca: la pitjor sequera en cinquanta anys al nord de Laos dura ja cinc mesos i el nivell del riu està sota mínims. A més, la situació és una mica turbulenta degut a la nova política energètica xina, que està embassant cada riu que troba per nodrir la seva fam d'energia i condiciona així les vides de gairebé sis milions de laosians. Els embassaments xinesos de nova construcció fan que el Mekong baixi exageradament sec, i no se'l pot remuntar tal com esperava de bell antuvi, així que em perdo pels fenomenals rius secundaris que no estan exempts de l'amenaça de convertir-se també en artèries d'embassaments pioners a Laos, per aprofitar-ne la seva força, generar energia i vendre-la a Tailàndia per minvar la pobresa del país. El dilema és el de sempre, la creació d'embassaments a Laos suposarà una alenada d'aire fresc a l'economia estatal però al mateix temps disminuirà el cabal dels rius i per tant es destruirà l'ancestral modus vivendi d'un país sencer que depén completament dels rius tal i com els ofereix la Mare Natura. I mentre qui prén les decisions, conscient dels desajustaments vitals que suposarien tals empreses faraòniques, valora pros i contres i s'ho pensa i repensa, les multinacionals de la construcció d'embassaments ja es freguen les mans imaginant els sucosos contractes que poden signar amb el govern de Laos per la construcció i explotació de les infraestructures necessàries per la hipotètica nova gestió d'aquest recurs bàsic.

Circumstàncies minoritàries

Des de Luang Prabang, una barca amb deu passatgers, servei regular, modesta, remonta primer el tram navegable del Mekong i llavors el Nam Ou en un trajecte esplèndid de vuit hores, per deixar-me primer a Nong Khiaw i tres dies després a Muang Ngoi. Envoltats de jungla, atapeïts de turons i muntanyes i amb un riu encara pur i cristal·lí s'amaguen una gran quantitat de poblats i minories ètniques on el somriure de la gent encara no ha estat pervertit per les urpes del turisme de masses. Comparat amb els seus veïns, Laos està desenvolupant una política turística exemplar on la paraula sostenible és l'autèntica protagonista.

Muang Ngoi és sublim. El poblat en si no és especial, però gaudeix d'una situació excepcional davant el Nam Ou, entre una boirina crònica que deixa pas a la imaginació i a la suggestió cada cop que decidim endinsar-nos a la selva. Darrere les seves muntanyes, en plena jungla, s'hi troben un grapat de poblats de minories khmu i mhong que flirtejen sense èxit amb el progrés i han aprés a mantenir la identitat, ser sostenibles i no dependre del caramel del turisme, a diferència d'altres grups minoritaris xinesos o vietnamites, que més que minories ètnico-culturals semblen comparses de Carnestoltes.

De les experiències d'altres companys viatgers, començo a caminar amb un mapa rudimentari, de mi puño y letra, que consta de vuit teòrics llogarrets i un seguit de línies interconnectant-los. El primer transeünt amb qui em creuo, un caçador local amb una escopeta raríssima de canó de gairebé dos metres, em gesticula i entenc que desaprova totalment la forma en la què el meu mapa plasma la realitat. Amb mapa o sense mapa, però, continuo endavant.

Al cap de poca estona una immensa esplanada plena d'arrossars (deforestació?) em presenta el poblat de Banna, de minoria Khmu mesclada amb Lao. L'escena, dins l'austeritat generalitzada, és sensacional: un guirigall constant de quitxalla fa corredisses amunt i avall mentre duen a terme uns comportaments zoolúdics interessantíssims. Dos nens investiguen amb petites canyes de bambú el tracte rectal d'un gos que fa cara de no entendre res, mentre quatre nens envalentonen a dos galls perquè s'acarnissin en una lluita despietada sense retorn. La resta, potser no tan valents, són prou hàbils com per capturar una espècie de mosca gegant, lligar-li un fil al voltant del cos i sotmetre-la a duríssims treballs forçats contra-gravetat per després sentenciar-la tot menjant-se-la. L'escena és preciosa, els nens disfruten com mai mostrant-me el seu domini sobre el regne animal i jo només creuo els dits perquè mai, absolutament mai, els amics de la protectora d'animals posin els peus a Banna i trenquin aquesta idíl·lica bombolla de felicitat. Sort que la televisió encara no ha tingut temps de pervertir-los.

Em desvio una mica del poble i, al costat d'un corriol, trobo una colla de nens i nenes de sis o set anys fent xip-xap a l'aigua. Sols, absolutament sols, naden, juguen, riuen, s'esquitxen, es molesten, criden... i fins i tot es tiren de cap i proven de fer tombarelles! Una altre escena memorable, i no em queda més que tornar a creuar els dits perquè no apareixi la figura del pare psicòtic exigint la presència d'un socorrista esgarriacries.

Camina que caminaràs arribo a Hoveisen. No en tinc ni idea de quina minoria deuen ser, però em queda clar que no són endogàmics perquè són molt heterogenis. Un altre cop els nens, que sempre apareixen en riuades, se m'emporten a un camp d'arròs multifuncional convertit per l'ocasió en un camp de futbol i tots descalços gaudim d'una agradable tarda jugant a l'esport rei, que si per alguna cosa és un fenomen de masses és perquè la seva pràctica és del tot democràtica, no fa discriminacions d'alçada, pes o sexe i només necessita de quatre pedres com a porteries i alguna cosa que rodi per gaudir-ne. Creuo els dits, una vegada més, perquè no els hi hagi transmès cap dels terribles valors que es poden arribar a adquirir en un camp de futbol regional a la Catalunya central.

No cal ni dir que en aquests moments tan particulars he tingut la temptació de reventar tots els límits de la capacitat de la targeta de memòria de la meva càmera, i és que què seria d'un viatge al tercer món sense fotos de nens. La fotografia compulsiva de la precarietat i misèria infantil és un fenomen que mai m'ha deixat indiferent. Per què no fem fotos ni cas als nens a casa nostra i als del primer món en general, i en canvi, quan els veiem en condicions de vida lamentables ens fascinen? De vegades, ho trobo tot plegat repugnant, sobretot davant certes actituts fotògrafes on el tracte envers el nen és terriblement materialista, tot per la foto, però és que resulta que els cànons fotogràfics diuen que una foto d'un nen que sobreviu en condicions precàries és de les imatges més cools amb les què es pot seduir l'audiència. No hauries fet mai una foto d'un nen a Europa, però al tercer món es porta. No m'agrada, i per això sempre defujo aquesta actitut fotogràfica tan agressiva i per desgràcia tan habitual tot i acabar, tard o d'hora i com tothom, sucumbint a la innegable fotogènia de la innocència dels somriures d'uns nens encantadors vestits amb parracs bruts i nassos mocosos... i es que és impossible dir que no a aquella carona dient allò tan maco de... Hello, photo?

A Hoveisen mateix, després d'algunes indagacions, trobo un lloc on em deixen passar la nit i em fan menjar. Maten dos pollastres i mentre reomplen el got de lao-lao (el licor boníssim de Laos) acabem disfrutant d'un bon sopar, amb una segregació sexual absoluta, que consta de deliciosos plats com ara sang (del pollastre, espero) ja quasi coagulada de la qual en tasto una cullerada sopera: una mica desagradable, sobretot quan noto els grumolls de sang gola avall, però tot sigui per fer una immersió cultural completa. Ells la consumeixen amb devoció i al plat, al final, no en queda ni un coàgul.

El dia següent completo el gir visitant dos poblats més, ja un altre cop al riu, on m'ho passo pipa traient la pols al meu repertori de mortals i tirabuixons en un escenari de somni, tot i que la meva esquena rogenca dóna fe que he perdut facultats. Al·lucino amb la plasticitat dels elèctrics saltadors laosians mentre les noies preadolescents khong dibuixen sobre la sorra declaracions d'amor als seus herois acròbates. Per acabar d'arrodonir-ho, mig atònit, em trobo amb una nova, desconeguda i raríssima minoria: una parella de viatgers americans tan perduts com jo que critica amb vehemència i amargament la política bèl·lica nord-americana, i em recorden una vegada i una altra que si Laos és el país més bombardejat de la història de la humanitat és, per variar, per culpa seva. Llàstima que aquesta minoria no tingués nens, si no també els hi hagués fet una foto.

Després d'aquests dies de circumstàncies minoritàries, enfilo Nam Ou amunt fins arribar a Muang Khua. Hi arribo rendit després de set hores més de barca, que és amb diferència el mitjà de transport més segur i còmode a Laos. Muang Khua és trista i un punt de trànsit comercial en expansió degut a la recent obertura d'un pas fronterer proper amb Vietnam. Estic cansat, la nit es presenta tranquila, però és sempre en aquestes situacions quan sorgeixen les ocasions úniques i, junt amb tres companys viatgers, som convidats (o millor dit, ens autoconvidem) a un dantesc casori a l'hotel més rutilant de Muang Khua. Dos catalans, un canadenc i un polonès conformem el punt exòtic d'un casament lao on, com normalment, tothom va amb una copa de més però on està totalment prohibit tocar-se. El jovent de Laos balla amb els colzes totalment flexionats, ensenyant els palmells i fent tímids moviments circulars de canell amb la precaució de mantenir sempre una distància de seguretat amb qualsevol individu. Fins i tot en algun punt tinc la impressió que si accidentalment entrés en contacte amb algú la música es pararia de cop, tothom s'apartaria, m'assenyalarien... i riurien. Llums enlluernadores, música trendy made in Laos amb el karaoke omnipresent, somriures per tot arreu... el contingent internacional, tant aviat no entén res com ho entén tot, balla, riu, beu lao-lao, parla català i anglès, felicita els nuvis i a les 23:30h, toc de queda, fi de festa i cadascú a casa seva.