T'enamoraràs de Laos

Una habitual i activa participant del bloc, la M. Roser, endevinava sense que tingués temps d'explicitar-ho, en el seu darrer comentari, la meva percepció sobre Laos com a un indret particularment especial. El món està ple de llocs especials, meravellosos, inoblidables, i cadascú els disfruta a la seva manera i n'extreu una experiència pròpia depenent de les circumstàncies que l'envolten. Quan es porta una temporada viatjant, i certs aspectes del viatge es converteixen en certa rutina, és absolutament recomfortant trobar oasis com Laos, on cada situació, cada moment, cada circumstància és totalment diferent a l'anterior, i cada dia anem a dormir amb un grapat d'imatges peculiars gravades a la retina i amb unes neurones treient fum davant d'una colla d'estímuls realment únics i edificants. I repeteixo, quan es fa un viatge de llarg termini trobar indrets així, tan fonamentalment singulars, no és precisament fàcil. Aquests llocs, francament, són per enamorar-se'n.

Després de la meva travessa pel Nam Ou, un important afluent del Mekong, decideixo, tot i la nefasta situació en què es troba el segon, baixar fins a Pak Beng per mirar finalment a la cara al Mekong i sentir-ne l'essència en estat salvatge. Tots els serveis regulars de navegació pel riu s'han cancel·lat degut als baixíssims nivells d'aigua del cinquè riu asiàtic, i els centres d'intercanvi modal (o pobles on conflueixen camins i rius) romanen completament deserts i amb poca vida. Sóc a Udomxai, i quatre hores en tuk-tuk em separen de Pak Beng i del riu, però decideixo partir el viatge en dues o tres jornades per fer-lo més amè i perdre'm en el primer poblat aleatori que em sembli.

Prendre aquestes decisions és com tirar una moneda a l'aire. A vegades surt creu, i el lloc on s'acaba petant és un poble de mala mort, amb les habituals i pírriques quatre hores d'electricitat diària (de 18h a 22h), on costa trobar una mica d'ambient del tipus que sigui, i parlo d'un lloc per menjar i un lloc per dormir. D'altres cops, però, quan surt cara, s'acaba en indrets aparentment sense cap atractiu però on els falang ens convertim en institucions i s'hi passen dies inoblidables per gaudir d'experiències genuïnament locals. Només és qüestió de fer confiança a la gent i deixar-se portar per trobar-se de cop i volta immers en cel·lebracions locals o ritus budistes o animistes. Així doncs, i quan intueixo que sóc a mig trajecte, li faig al conductor del tuk-tuk el gest universal de dormir, assenteix amb el cap i entenc que en aquell poblat hi tindré refugi nocturn, pel què no dubto ni un instant en quedar-m'hi. En aquest cas, es tracta d'un grapat de cases alineades a la vora de la carretera anomenat Muang Beng.

Em cobren una barbaritat per dormir en l'única guesthouse d'aquest poblat off the beaten track. Són les dues de la tarda i en surto un pèl molest mentre cerco algun punt on poder nodrir-me d'una sopa de noodles. Sense temps a trobar-lo, dos individus m'intercepten i em porten a una nova festa asiàtica de karaoke, lao lao, beerlao i destrucció. Els laosians són uns bebedors terribles i fiesteros compulsius, mai ho hauria dit, i tenen aquella actitud insana de forçar-te a beure fins a límits desmesurats. No sense dificultats, i gràcies a l'aparició d'un jove novici budista de disset anys que parla un anglès soberbi, descobreixo que el motiu de festa és alguna cosa semblant a la cel·lebració del nuviatge de dos joves locals. Mentre intento establir una educada conversa amb el petit buda, els locals ens assalten amb cerveses a dojo que hem de beure a Sant Hilari i l'arribada d'uns bafles gastats i reventadíssims desferma el deliri col·lectiu. Tot està a punt per gaudir d'una altra genial vetllada que s'allargarà fins altes hores del vespre, concretament dos quarts de nou. Tothom hi participa, petits i grans, i fins i tot hi té un lloc una autèntica institució com l'entranyable àvia fumeta.

Alcoholisme compulsiu i l'entranyable àvia fumeta (i fumada)

El dia següent em llevo mentre encara sonen timbals de guerra al meu cap. Mentre mandrejo i penso en un gelocatil, truquen a la porta. És el petit buda, que s'ofereix a ensenyar-me el poblat on viu, cinc quilòmetres carretera amunt. El Gjong és khmu, i no és de la província d'Udomxai. La seva família sobreviu en un poblat a Phongsali fent modestes escombres de branques que vénen als mercats locals a cinquanta cèntims la unitat. Té la família a cent-cinquanta quilòmetres, el què traduït en laosià són gairebé dos dies de travessa combinant tuk-tuks, canoes i caminades vàries. Com que l'economia familiar no dóna per universitats (300 dòlars anuals), l'ha abandonat temporalment per esdevenir un monjo budista, una pràctica habitual en el jovent a Laos. Durant mig any viu aïllat de la família, al temple, i la seva casual aparició a la festa d'ahir a la nit també li va passar factura ja que no està massa acostumat a beure, diguem-ne. Ràpidament me n'adono que és algú especial, viu i intel·ligent, inquiet pel món que l'envolta, i n'és prova un anglès soberbi que jo hagués somiat parlar amb disset anys i una biblioteca al temple amb títols com "Towards a Sustainable Development in Laos" (Cap a un desenvolupament sostenible a Laos). Un crack en potència.

Passo un dia fantàstic. Em porta a l'institut provincial, on em sento un pèl incòmode ja que la presència d'un falang pels passadissos desvia completament l'atenció dels alumnes adolescents. Tot i això, em conviden a entrar a les classes hiperpoblades amb la bogeria de fins a vuitanta alumnes i flipo quan els veig calculant en absència de calculadores el sinus d'un angle de 44 graus a mà, cosa que no he fet en la meva vida, o al·lucino amb un professor intentant ensenyar allò que els físics denominen com a moment de forces, un concepte que mai m'ha quedat massa clar, tot i que sóc de ciències. Em sorprèn l'edat de l'equip docent, ja que diria que cap dels professors supera la trentena. Li demano l'edat al professor d'anglès, jove i imberbe, que rebossa de joia ja que la meva presència li dóna l'oportunitat d'exhibir-se. Quan amb decisió i convenciment em respòn que té seventy-eight years, ja no vull ni imaginar-se en quin cúmul de despropòsits pot convertir-se una classe on aquell jove docent intenti arribar a complexitats de tal magnitut com intentar transmetre la diferència entre el present simple i el present continuous.

Atiborro al buda de menjar, que bé que li convé, i passem la tarda passejant per poblats i mercats i fem la compra, i m'enfronto a uns... fogons? no, a una foguera després de força temps sense passar per una cuina. Sopem, i davant la impossibilitat de fer-me un espai en les precàries instal·lacions monacals, m'instalo al mateix temple on una manta em fa de matalàs i m'adormo als peus d'una immensa estatua de buda que, tot i que d'entrada em sembla força tètrica, estic segur que està vetllant pel meu bon karma. Dos apunts sobre la meva experiència budista: el primer, que després de tres dies amb el novici, en cap moment m'ha fet proselitisme religiós, el què és d'admirar, i el segon, que en un poblat on regna la precarietat, el temple és l'únic edifici fet de formigó i l'altar està ple de bitllets: com en totes les religions, sembla que els budistes també han de pagar peatge per accedir al paradís.

El dia següent un rebombori escandalós em lleva a les sis del matí. Atònit, trec el cap pel finestró del temple i veig una munió de gent treballant amb entusiasme, adequant la carretera, netejant els marges amb pics i pales, mentre d'altres fan una cadena humana tot traginant pedrots i roques amunt i avall. Són les dues hores de treball quotidià on un membre de cada família del poblat aporta el seu gra de sorra per la millora i desenvolupament comunitari. Amb els primers rajos de sol, fa goig l'ambient de germanor amb què treballa gent de totes les edats i sexes, entre esforços i rialles, en un exemple esplèndid de col·laboració, socialització i esperit comunitari del qual tant n'hauríem d'aprendre.

El drama del Mekong

El mateix dia, i després de les convenients despedides, m'enduc el petit buda a Pak Beng perquè pugui també gaudir d'un Mekong que mai ha tingut l'oportunitat de veure. Sense ganes de fer-me pesat, la imatge és desoladora, i a grosso modo diria que les seves aigües estan uns set o vuit metres sota el seu cabal habitual. La versió oficial culpa la sequera, mentre que la local i extraoficial apunta clarament a la política energètica xinesa en el què és un altre efecte colateral dels miracles made in China. Aquestes fotos, tan esborronadores com eloqüents, en són testimoni:

Aspecte del riu Mekong a un km. de Pak Beng.

Restes de búfal. Això no ho arreglen dues plujes.

Pak Beng. Tot el què és sorra i pedra hauria d'estar cobert d'aigua.

Des de Pak Beng, em decideixo a fer una d'aquelles caminades maques Mekong avall. El nivell baixíssim de les seves aigües em permet seguir la riba amb tranquilitat, tenint la contradictòria sensació permanentment d'estar caminant per un desert. Em proposo anar vint-i-cinc quilòmetres avall, i a trenc d'alba començo a caminar. Al cap de dues hores, i quan ja estem finalment sols jo, la jungla i el Mekong, i tots els ingredients estan a la taula per poder gaudir d'aquest trio, noto una sospitosa debilitat inusual, i aturo una petita barqueta perquè m'apropi fins a Tha Shuang, l'únic nucli habitat en el tram de cent quilòmetres de riu que té sortida per terra. Sàvia decisió, ja que l'arribada a Tha Shuan després de dues hores solcant el Mekong es tradueix en una sèrie de deposicions líquides i violentes perbocades sinònims d'una seriosa fragilitat gastrointestinal passatgera. Tot i això, la navegada ha valgut moltíssim la pena: el riu és salvatge i els continus remolins i corrents d'aigües ascendents imposen un respecte colpidor, mentre que la lleugera boira, la tranquilitat absoluta i la melodia de la selva només es veuen trencats pel soroll d'una petita hèlice que propulsa lentament la canoa entre troncs i restes de vegetació. Passo una nit terrible en una barraca de Tha Shuan, en mig del no res, i el dia següent no em veig en cor de seguir riu avall. Després de dures negociacions aconsegueixo que una moto em porti, durant dues hores polsoses, a Hongsha, un poblat de minoria thai famós pels seus elefants on revento pressupost i gasto vuit euros per dormir en un allotjament com cal.

El dia següent, pletòric d'energies novament després d'aquest petit tràngol, faig escala a Sainyabuli per encarar el tram final i tancar el cercle de tornada a Luang Prabang. A Laos, és un autèntic luxe circular per carreteres asfaltades, i la sequera fa que s'aixequi un polsim brutal que unit a la manca de vidres dels tuk-tuk converteix un viatge de dues hores en una aventura èpica per pulmons i fosses nassals. En aquests mitjans de transport, hi viatgen tot tipus de personatges locals, fins i tot nadons de pocs mesos que respiren la mateix pols que tothom però amb uns efectes perjudicials multiplicadors. Em quedo de pedra quan, en una de les parades per respirar, una jove mare descobreix un nadó de pocs dies amb una hidrocefàlia descomunal (el crani inflat). Em sobta, principalment, perquè és el segon cas que veig en menys d'un dia en un radi de pocs quilòmetres d'una patologia que té gravíssimes conseqüències pel desenvolupament adequat del nadó, a més de ser provocada, a vegades, per causes ambientals. Em quedo pensant què deu amagar la província de Sainyabuli que castigui d'aquesta manera tan severa els neonats.

Pujo a l'últim autobús polsós que finalment em tornarà a la civilització pròpiament dita, a Luang Prabang. Afectat encara pels afers gastrointestinals, la inhalació excessiva de pols i la precarietat vial laosiana, m'adormo lleugerament fins que l'home que s'asseu al meu costat em tiba de la màniga tot sobtat. Confós, miro al meu voltant i només veig que somriures de pam a pam. Estan eufòrics, xal·lant. Les cares de la gent rebosen una tremenda emoció. Fins i tot un grup de joves als seients de davant esclata a cantar i a picar de mans. Seran membres de la penya laosiana de l'Olympique de Lyon? Giro la vista, miro per la finestra i ho entenc tot. Veig les carreteres mig negades, els marges completament empantanegats i una verdor insòlita. L'autobús sencer vibra: per fi la pluja ha tornat a Laos.

Per saber-ne més...

La lletra petita dels miracles made in China