/*script data*/

Finalment, Luang Prabang


El desplaçament entre Hanoi i Luang Prabang passa directament i amb lletres d'or a la meva antologia de nits funestes a bord d'un transport públic. Em diuen que són vint hores i em mentalitzo per afrontar-les, però qualsevol treball mental és insuficient en segons quines circumstàncies. L'autobús ràpidament s'omple a vessar de vietnamites i laosians, i arriba un punt en què el meu espai vital es redueix a mig seient i ben rebregat. A més, el jove que s'asseu al meu costat tus i estornuda de manera insana, símptomes prou sospitosos perquè el més hipocondríac pugui relacionar-los amb la incubació d'una malària. Menció especial per l'encomiable tasca dels meus esfínters davant l'escassetat de parades en un dia sencer a bord.

Al cap de deu hores, les eternes formalitats aduaneres en plena selva fan perdre un parell o tres més d'hores i mentre espero el meu torn a la guixeta em ve a la ment la imatge d'un senyor en la cinquantena, segurament amb barret i ulleres fosques, imagino que totalment afeitat, amb un maletí ple a reventar de bitllets blavosos de deu mil pessetes que a mitjan dels anys noranta deuria seguir el mateix procés que ara a mi em toca: un dels fugitius més il·lustres de la història de la democràcia espanyola, un geni de la corrupció, un mag del cohecho, un tal Luis Roldán. Sembla que l'anteriorment Director de la gran Guàrdia Civil va decidir ventilar-se tot el què havia manllevat de les arques públiques en un país tan genial com Laos, sàvia elecció, encara que un diari com El Mundo, especialista en teories de la conspiració, ho negui. Definitivament, la memòria és selectiva, i de vegades al·lucino quan me n'adono de quin tipus són els records de la meva infància.

Al cap de vint-i-quatre hores arribo a destinació, i quina és la meva sorpresa quan me n'adono que sóc Vientiane, la capital, en lloc de Luang Prabang. Els amics vietnamites han tornat a escriure un altre capítol sobre les seves exquisites maneres en el tracte i respecte al visitant, i m'han vengut un bitllet a Luang Prabang i posteriorment m'han col·locat en un autobús que s'atura a Vientiane. Comprenc que he donat una volta terrible, que he pagat el doble per un trajecte la meitat de llarg, que em separen encara deu hores més de Luang Prabang i ningú m'hi portarà i per tant decideixo passar el dia a Vientiane. No us diré que no visiteu Vietnam, principalment perquè no sóc ningú per dir a la gent el què ha de fer, però si decidiu treure-hi el cap ja sabeu el què us hi espera (però el licor estava boníssim, tot sigui dit).

Vientiane és una ciutat molt rara, artificial. Acostumat a metròpolis a tot arreu, xoca trobar una capital asiàtica tan tranquila, de nomes tres-cents mil habitants, amb un centre minúscul i tan i tan occidental: segons com tinc la sensació d'estar a la capital de la Catalunya Central. A Vientiane, el Mekong no és especialment interessant i la ciutat, de dia, és un cau d'extrangers jubilats que han colonitzat el centre, i de nit, una selva de meretrius, pel què decideixo desaparéixer el dia següent camí a l'anhelada Luang Prabang.

Luang Prabang és una península que aprofita la confluència del Mekong i el Nam Kha per situar-se en una posició privilegiada al nord de Laos. L'excepcionalitat de l'indret no ha passat per alt a tota classe de viatgers, i suposa un punt fantàstic per la relaxació amb les comoditats justes que ofereix la infraestructura turística, i l'encant del lloc fa que no vulgui ni imaginar-me com serà d'aquí deu anys. Ara per ara, però, és un punt de partida esplèndid per explorar el nord més salvatge del país més pobre del sudest asiàtic.

Utilitzo el fabulós mercat nocturn per aprovisionar-me de la roba adequada, que no són precisament els anoraks i botes que carretejo des de la meva etapa transiberiana. En un arranc irracional de shopping surto amb un carregament de roba lleugera i convenientment disfressat pels dies de calor, jungla, palmeres i banys refrescants al riu que m'esperen. Perquè us en feu una idea, del mercat nocturn tothom en surt fet un carnestoltes i hi compra aquella roba que difícilment lluirà quan torni a les ciutats d'on prové i absolutament mai es posarà quan visiti el poble que l'ha vist créixer.


Després de les compres pertinents, teòricament tothom a casa, perquè a Laos hi ha toc de queda nocturn a partir de dos quarts de dotze de la nit, i tot i que a Vientiane i Luang Prabang hi ha més permissivitat i no cal patir, amb certes restriccions incomprensibles millor no jugar-hi. Per això presumeixen els laosians de ser el país més segur del sud-est asiàtic.

Demà mateix, si el ritme de la PDR de Laos (República Democràtica de les Persones en català o Please Don't Rush en anglès) no ho impedeix, navegada Mekong amunt i cita, durant uns deu dies, amb jungles, tribus, mines antipersona, malàries, dengues i sangoneres. Apassionant! No calia sinó això.

Per saber-ne més...










4 aportacions:

Anònim ha dit...

Lluis, l'Alzina Graells deu ser tot un luxe, comparat amb aquest transport públic. Al-lucino amb els teus records d'infantesa. Segueix disfrutan. Milos

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Tens raó, tot molt apassionant. Suposo que et vas posar vacunes per donar i per vendre!!! Quan tornis pots fer una desfilada amb tots els modelets que t'has fira't...
Salutacions,
M. Roser

motse ha dit...

hola Lluis suposo que segueixes a bon ritme i gaudin de tot lo que a tu tant agrada noves amistats, un nou terreny per explorar i explicar a tots
els que seguim el teu viatge adeuuuu

Anònim ha dit...

Precisament l'altre dia van deixar anar al xoriço aquest... suposo que creien que ja estava caducat!! Enviaràs alguna foto amb la nova indumentària?
GH

Publica un comentari a l'entrada