/*script data*/

Tingueren la culpa, els americans


Durant una passejada per la misteriosa Plana de les Gerres, a Phongsavan, un ciutadà local del tot xerraire fuma sense parar mentre especula sobre l'incertesa de la creació d'aquestes fabuloses gerres que decoren aquest paisatge des de temps immemorials. És un indret tranquil, on el sol hi crema fort, pelat de vegetació, on hom diria que hi regna la pau i farcit de milers i milers d'immenses pedres màgicament convertides en gerres per poblacions ancestrals. Des de fa només quaranta anys, però, aquestes peculiars restes arqueològiques conviuen amb una col·lecció de cràters incomptables i milions d'artefactes latents i obscurs que amaguen una tragèdia de dimensions inimaginables. Mentre seguim passejant i li dic al company que no fumi tant, que no és bo, em respòn tan jovial com frívolament que no pateixi, que en aquella zona la gent mor abans, no té temps de patir càncers.

N'és una de les causes la petita bola de la fotografia, semienterrada entre gerres en la fèrtil plana de la província de Xien Khuang. Posseeix un poder devastador terrorífic, llegat dels Estats Units d'Amèrica a Laos, durant la Guerra Secreta que va lliurar durant el període 1964-73 en aquest pais asiàtic. Les seves conseqüències explosives condicionen el dia dia de la població de les rodalies de Phongsavan i s'han convertit en una autèntica rèmora que s'estén pràcticament per tota la franja est del país més bombardejat en la història de la humanitat. Dades? Els americans va deixar caure un total de 2.093.100 tones de bombes en 580.944 missions, amb un cost de dos milions de dòlars diaris (de la dècada dels seixanta) durant nou anys.

Posem-nos en antecedents. En plena guerra del Vietnam, Els Estats Units i Vietnam signen la Convenció de Ginebra que atorga a Laos l'estatus de país neutre dins el conflicte armat. Els Estats Units, davant el temor de que el Moviment Comunista de Laos, el Pathet Lao, s'alinei amb Vietnam, es passa el Tractat per l'entrecuix i inicia una guerra preventiva secreta a l'ensems que il·legal mentre el món sencer gira la vista cap les inqüestionables gestes llunàtiques d'Armstrong. Els seus avions bombardegen de forma secreta i indiscriminada Laos durant nou anys a raó d'una bomba cada vuit minuts o el què és el mateix, deixa caure mitja tona d'explosius per habitant de l'època (molt fort) i confirma aquella tradició bèl·lica americana d'intentar apagar espelmes a cops de pedra. A més, els Estats Units fan un rentat de cervell a la població Hmong de Laos contra el dimoni comunista prometent-els-hi la independència en cas de victòria, de forma que té un exèrcit de laosians Hmong manipulat lluitant per la causa americana al què bombardeja simultàniament. D'això se'n diu estratègia.

Els EUA van deixar caure 500 kg. d'explosius per habitant de l'època, o el que és el mateix: dos projectils com els de la foto per barba.


Les conseqüencies immediates són devastadores, sense cap mena de dubte, però ningú pensa en què suposarà tot plegat a llarg termini. De les bombes que van deixar caure, només van detonar-se'n un 70%, el què suposa que un 30% del material explosiu (600.000 tones) va quedar latent en camps d'arròs, jungles o simplement a terra. The Ravens eren els criminals americans que portaven a terme aquesta infàmia, pilots voluntaris (oju) que es jugaven la vida (les missions fracassaven en un 50%) pel simple plaer de volar i matar a discreció, sense restriccions. N'intento llegir un llibre al respecte, però l'heroicitat amb la qual en parla fa basarda i amb deu pàgines en tinc prou. Igualment, n'espero la corresponent pel·lícula de Hollywood tergiversant-ho tot com habitualment.

La gravetat es magnifica encara més degut a la naturalesa de gran part de l'armament llançat pels americans, les conegudes bombes clúster. Una bomba clúster és un projectil que s'esberla en ple descens i allibera fins a 570 petites bombes o bombies de les dimensions d'una pilota de tennis. Aquestes bombies són totalment incapaces de destruir grans objectius militars i la seva funció és clarament sembrar el pànic, la mort i la destrucció entre la població civil. Molt maco. De fet, més de cent països ja han signat un Tractat per l'auto destrucció i la no-utilització d'aquest tipus d'armament enfocat a aniquilar exclusivament civils innocents, desprotegits i desarmats, que ha estat usat a Irak, Sudan o Bòsnia entre d'altres. No s'alineen en aquest massiu compromís internacional països com els democràtics Estats Units, la desbocada Xina, el victimista estat d'Israel, l'Índia de l'espiritualitat o la Rússia putiniana... el negoci de la guerra?

La presència d'aquestes bombes clúster o de racimo és tan alta a Laos que ha arribat a condicionar la vida i l'economia local de forma exagerada. La població adulta està entre l'espasa i la paret, ja que treballar al camp és el seu únic mitjà de subsistència; un camp que està sembrat de bombies transformades en mines antipersona. La presència de bombies arreu suposa un perill constant a l'hora de treballar el camp, ja que un cop d'aixada en un punt inadequat pot suposar la detonació d'un cos explosiu de conseqüències mortals, o en el millor dels casos una amputació barroera que condicionarà per sempre la ja de per si malmesa estructura econòmica familiar. Davant aquest panorama, la por ha fet que molts dels habitants locals hagin hagut d'abandonar l'activitat agrícola i hagin trobat com alternativa de subsistència la cerca, recol·lecció i revenda de bombies amb l'obvi risc de detonació que suposa la manipulació sense coneixements d'aquests artefactes amb la seva càrrega explosiva encara intacte. No cal oblidar tampoc l'impacte dels explosius en els nens de la zona, que tot i rebre contínuament educació al respecte no deixen de ser criatures innocents davant d'aquesta letal amenaça. Set-centes víctimes anuals en són testimoni.

El MAG (Mines Advisory Group) britànic està portant a terme una tasca encomiable per la detecció, desactivació i educació de la població davant aquests cossos explosius, i segons el seu ritme de treball estima poder tenir la zona netejada de bombies en un període de... cent anys. Mentrestant, ni rastre dels que, com diu la cèl·lebre habanera, tingueren la culpa: els americans. Ah, i tot sota la mirada de Barack Obama fumant-se el Nobel, que no la pipa, de la Pau.

Per saber-ne més...




4 aportacions:

Raka ha dit...

Eiiii lluís!!Em fascinen els teus escrits no hi ha res com estar damunt el territori per adonarte de la realitat de les coses!!D'això que expliques aquí no en tenia ni idea!!Ara que si els yanquis puguessin causar terratremols no tinguis dubte que ho farien jajaj!!L'altre dia vaig veure un reportatge de com s'havien carregat el cotxe electric per la patilla per que no els interessava que sortis, donant tota mena d'excuses que no se sostenien per enlloc!!Si el pots veure mirate'l t'indignaras un cop més!!bueno tio un plaer llegir els teus escrits continua aixi!!Apa cuida't molt crackkk!!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Quin contrast, has passat de la natura idíl·lica a la humanitat devastadora...
No deixis que tota aquesta devastació provocada per uns quants, t'amarguin el viatge, tot i que penso que ha de ser difícil quedar-ne al marge.
Procura assimilar bé tot alló que de positiu, trobis en aquest llarg camí.
M. Roser

Anònim ha dit...

Hola Lluís,
Sóc el Nil. Bé de fet no em coneixes. Visc a Matamargó (Pinós), molt aprop de Salo.
La setmana passada vaig conèixer el teu viatge a través de "El Salí", de Súria i vaig pensar que t'escriuria.
El fet és que el juny jo també marxo de viatge; crec que el que vull fer és bastant semblant al que tu vas explicant; tinc pensat travessar Rússia fins a Irkutsk (o potser fins a l'Altai), i llavors entrar a Mongòlia, estar per allí i seguir cap a la Xina.
Bé, t'explico tot això perquè tinc alguns dubtes sobre vàries coses, com ara visats, vacunes, diners, seguros... vaja, allò que acostuma a fer ballar el cap abans de marxar; si t'anés bé, m'agradaria comentar-te alguna cosa a veure per veure si em pots donar un cop de mà.
He pensat que, si et va bé i vols, ho podríem fer via mail, ja que el blog no és molt adecuat per aquest intercanvi d'informació.
Et deixo el meu mail per si et sembla bé.
Molta sort amb tot i gaudeix molt.

Nil.

Anònim ha dit...

Hola Lluís, torno a ser el Nil!
Com deia, et deixo el meu mail:
nasott@hotmail.com

Merci i salut!

Nil

Publica un comentari a l'entrada