No es país para bloggers

Després de 188 dies i 21.034 kms., aquest diumenge agafo el primer vol. M'encantaria poder continuar les meves circumstàncies viatgeres tocant de peus a terra, assaborint les situacions irrepetibles que es generen a bord del transport públic i vibrant d'aquells desplaçaments, èpics, de trenta-i-tantes hores per camins selvàtics plens de sotracs, sense asfaltar, en un autobús destartalat sense vidres, sobresaturat de somrients personatges d'ulls el·líptics. Mal que em pesi no podrà ser, perquè l'indret on viatjo en escasses hores va tancar, ja fa temps, tots i cadascun dels seus confins terrestres (salvant alguna excepció anecdòtica) a més de restringir de forma considerable les zones d´accés i lliure desplaçament dins llurs fronteres.

Des de fa un parell de mesos, he anat coincidint aleatòriament amb un entusiasta tipus de personatge que a un cert punt de les converses, compartint sengles cerveses a la llum de la lluna a la riba del Mekong, parlava meravelles i amb un consens inimaginable d'un lloc màgic, especial, on sembla que el temps no hi passi, on la gent t'acull amb devoció tot i patir un present convuls, i afronta, tanmateix, el futur amb il·lusió. No tenien paraules, simplement els hi brillaven els ulls: estaven parlant de Birmània.

Birmània pateix una severíssima dictadura militar des de fa més de quaranta anys. Tot i això, el 1988, s'hi van cel·lebrar unes eleccions democràtiques de conseqüències fatals. La guanyadora, Aung San Suu Kyi, the Lady, va arrassar en els comicis enduent-se més del 85% dels sufragis, i la resposta de la junta militar fou condemnar-la, amb alguna intermitència i fins a dia d'avui, a arrest domiciliari indefinit. No cal fer gaire recerca per adonar-se que The Lady és una autèntica institució a Birmània: és una llegenda viva que sobreviu lluitant per la llibertat i els drets dels habitants del seu país, aïllada en la seva casa de l'Avinguda de la Universitat 54, havent-se negat a la llibertat a canvi de l'exili. Mentrestant, la junta militar governa, tortura, executa i oprimeix a qualsevol contestatari tot finançada, entre d'altres, per la indústria del turisme.

Això obre una controvèrsia a l'hora de decidir si és convenient anar-hi o no. Fins i tot la bíblia, Lonely Planet, dedica un exhaustiu capítol en la seva edició birmana al respecte. Birmània.si, perquè crec que als països hermètics, oprimits i sense llibertat d'expressió no els hi fa cap mal rebre certes influències externes, no només per poder construir una opinió un mica més lliure sobre la seva pròpia realitat, sinó per qüestions de salut mental, ja que el debat i la diversitat d'opinió és a tot arreu imprescindible. Birmània.si, perquè una política de despeses responsable i conscient pot desviar pràcticament tot l'influx econòmic del turisme a qui realment el necessita, en la mesura del possible.

Birmània.no, perquè The Lady demana obertament el boicot turístic al seu país. Tot i el consens internacional per l'aïllament i aplicació de les controvertides sancions econòmiques sobre aquesta dictadura, la baixada de pantalons de les multinacionals del turisme enfront la junta militar ha propiciat que aquesta promocioni Birmània com a destí turístic, amb relatiu èxit, i el turista de dretes l'esculli com a destí convertint el turisme d'alt estàndard en una font de subvenció de la tirania birmana. Això a viatges El Corte Inglés segur que no t'ho diuen. Els diners del turisme de dretes financien la brutalitat i la repressió de la junta militar en el país del món on, segons burmacampaign.org, els conceptes violació dels drets humans i turisme van més agafats de la mà.

Decideixo Birmania.si, pel què hauré de ser especialment curós amb les meves despeses (de moment ja he pagat un visat i unes taxes aeroportuàries, inevitables) i hauré de comptar a tres cada cop que pagui, evitant a tota costa l'intermediació d'ensos públics: és obvi que els diners no es destinen a fer escoles ni carreteres. Prohibit agafar trens i reduïr al màxim la presència en atraccions turístiques.

A més, Birmania no es país para bloggers. CPJ, el Comité per la Protecció dels Periodistes, elabora una llista amb els deu països on podem pagar més car versar les opinions pròpies a Internet en format blog, i Birmània l'encapçala. Qui diu un bloc, diu un diari, diu una ràdio, diu llibertat d'expressió. És el país del món on s'ha d'observar més, escoltar, aprendre i callar, almenys en fòrums públics i com a forani. Tothom m'ha comentat que en cercles privats, els birmans es deleixen per parlar i desfogar-se del malson que atravessa un país que afrontarà eleccions després de vint anys el proper octubre, de les quals tothom ja n'assumeix una senyora tupinada. M'encantaria poder explicar el què visc al mateix moment. M'encantaria relatar com de grossa serà la cel·lebració de l'arribada de l'any nou budista a Rangún el catorze d'abril. N'estic segur, tindré moltes ganes d'escriure sobre el país que adora The Lady, però la lògica, el sentit comú i les noves tecnologies no em deixen més remei que obrir el tercer parèntesi mensual de Circumstàncies Nòmades. I faltaria més, m'encantaria fer una visita al 54 de l'Avinguda de la Universitat i jugar-me-la tot fent-m'hi una foto a la façana, però això es tracta de conéixer, créixer, aprendre (faltaria més!), descobrir... i no de voler ser un heroi dels viatges. Amb un comportament respectuós i responsable, es pot anar a tot qualsevol lloc, sense problemes i gaudir-ne.

A Hongsha, Laos, una de les persones que els hi ha brillat els ulls quan m'ha parlat de Birmània em dóna dos e-mails de birmanis de Rangún, per si hi vull contactar. Ahir envio el primer mail, i al cap de quinze minuts m'arriba la resposta: A quina hora et vinc a buscar a l'aeroport? Te o cafè? No veig el moment d'arribar-hi. Primer Rangún, i tal com cantava l'elefanteta Nelly, després camí de Mandalay.

L'onada vermella també a Bangkok

Bangkok, la porta d'entrada al sud-est asiàtic, bé val quatre o cinc dies. Últimament, quan arribo a les ciutats, m'envaeix una sensació extranya i en marxaria en aquell mateix instant. Bo i això, i si les circumstàncies m'obliguen a quedar-m'hi, els hi acabo trobant sempre, per una cosa o altra, un color especial, en aquest cas el vermell. Temples fantàstics, canals encantadors i un regust exòtic encara palpable fan de centre i sobretot suburbis de Bangkok un destí eslèndid per aturar-s'hi i viure'l.

Un dels motius pels quals les ciutats grans, al principi, em generen urticària, és perquè sovint i d'entrada tothom es veu abocat a la zona turística especial. La carretera de Khao San és l'epicentre turístic de Bangkok i un circ de proporcions esperpèntiques, alguna cosa propera a Lloret de Mar. Durant el dia el mercuri dels termòmetres escala sense treva entre anglosaxons sense samarreta, nenes borratxes amb l'esquena cremada, pseudohippies, cocktails 2x1 i Happy hours, falsificadors de targetes, pispes, turistes de la mà de bangkokianes explosives, ladyboys, veus dolces anunciant foot massage i paradetes ambulants de tot tipus. De com evoluciona tot plegat ben entrada la nit, ja ni en parlo. Bangkok i Tailàndia viu per el turisme i tot plegat té un punt de Disneylàndia.

Només dos carrers més avall, però, la cèntrica carretera de Ratchadamnoen fa gal·la d'un ambient radicalment diferent. Sota el lema de Truth Today, les camises vermelles, l'onada vermella tailandesa, ha prés l'artèria principal de Bangkok per protestar contra la monarquia i exigir la dissolució del Parlament per un govern democràtic i transparent. La veritat és que fa goig passejar, al vespre, per una avinguda de Ratchadamnoen on rius de gent amb samarretes vermelles han conquerit la ciutat de forma pacífica i festiva, sense una gota de violència tot aguantant estoicament nits i nits de sermons, discursos i proclames polítiques. A Tailàndia, el país dels somriures, no és gens extrany veure en concentracions com aquestes escenes com sessions de massatge improvitzat o bromes entre policia i manifestants, en ple rovell de l'ou d'una colonització de Bangkok que fins ara, és pacífica.

Em sembla increíble com poden conviure dos móns tan radicalment oposats a tants pocs metres de distància, ignorant-se. A Khao San, els farang lluiten per poder esquivar la gentada sense vessar una gota de cervesa, mentre que a Ratchadamnoen les camises vermelles lluiten per la sobrevalorada democràcia. No es mesclen, estan separats per només tres-cents metres i tanmateix la sensació és que es troben a milers de quilòmetres de distància (mode Lluis Llach on).

D'indicis que facin intuïr el final de l'ocupació dels carrers, però, n'hi ha. Les meves parabòliques capten una conversa telefònica d'un empresari espanyol del turisme a Bangkok indignat amb les conseqüències del moviment revolucionari. Avui llegia al Bangkok Post que des de que les camises vermelles van prendre els carrers, la presència de turistes a Tailàndia ha caigut en un 30%, i a l'Associació de d'Hotelers de Tailàndia li ronda amb la mosca darrere l'orella. Avui mateix, l'onada de camises de vermelles ha gaudit d'una megacel·lebració festiva, una nova mostra de força i popularitat que s'ha vist resposta per un nou grup autodenominat les camises roses, de caire monàrquic, hereu de les camises grogues i representant del sector del turisme. Veurem quin és el desenllaç d'una altre esdeviment que mostra com de convulsa és la situació política en la majoria de països del sud-est asiàtic.

Des d'una terrassa tranquila, tot i que és totalment impossible aïllar-se de turistes i manifestants, visualitzo una casa de pagès aprop del poble que m'ha vist créixer. Avui és dissabte de Pasqua i allà són dos quarts de cinc de la tarda. Tan orgullós com melancòlic, amb una samarreta vermella de lletres negres, i mentre puc sentir perfectament una onada còmplice i terrorista entonant que no ha sigut fàcil arribar, però més difícil serà marxar, acabo d'escriure l'últim post mentre espero que se'm faci l'hora d'enlairar-me cap a la fantàstica Birmània. Fa una xafogor terrible, estic xop, suant a tothora, i fins i tot moreno... i la meva epidermis que ho tolera. Però m'oblido de tot: no sabeu quan pagaria, avui, per aprendre i dominar la fabulosa tècnica del canvi de lloc instantani.

Molt Bona Pasqua a tothom, ens llegim a Kuala Lumpur!

Per saber-ne més...

burmacampaign.org

CPJ. Els deu pitjors països per ser Blogger (anglès)