/*script data*/

De perquè he acabat petant a Bangladesh


Durant gairebé dos anys, abans de pujar les inacabables escales del meu pis a segona planta del Carrer Riera Alta, als confins del Raval, el suburbi més perillós on mai he estat, em parava als establiments alimentaris de la Plaça del Dubte per assortir-me de verdures i de l'habitual baguette calenta i cruixent de brevíssima vida útil: en quinze minuts es transformava en xiclet. Algun cop la nostàlgia cap el subcontinent hindi, més que la simpatia del personal de les botigues, havia fet que m'interessés per la procedència de tota aquella col·lecció de treballadors i dependents, confiat que respondrien que provenien de Pakistán o de la Índia, però no: eren i són Bangladeshís.

En aquells moments mai se m'hauria passat pel cap que acabaria petant en aquest país del golf de Bengala, però l'empatx de motxiler de bermudes, que té completament colonitzat el sud-est asiàtic (exceptuant Birmània i part de Laos), va fer decidir-me per aquest desconegut destí. Hi ha una cantarella entre la comunitat motxilera - Vaig estar en un lloc que no hi havia estat mai ningú abans - que és tan tòpica com falsa. No us la cregueu mai: l'època de l'Anglaterra victoriana, en què els exploradors van viure la seva ètapa daurada, ja fa segles que està superada i tot està descobert, però això no vol dir que inexplicablement encara hi hagi indrets oblidats, com Bangladesh, on una sèrie de senyals fan pensar al viatger que es troba en un indret on el forani, precisament, no hi sovinteja.

El primer indici, anècdotic, és la dificultat que em va suposar trobar una guia del país després de gairebé un mes de búsqueda, doncs només una llibreria petita i discreta de Bangkok va poder proporcionar-me-la quan pràcticament ja era camí de Bangladesh. El segon i obvi indici és la rara sensació de passejar-se durant dos dies per una ciutat de tretze milions d'habitants sense veure un rostre occidental i moure's entre núvols de bangladeshís enganxosos que supliquen una foto que mai veuran. El tercer i últim és l'absència de nens pidolant al visitant, ja que si aquests ho fan és per treure suc de l'errònia ingènua actitud de turistes que reparteixen bolígrafs, caramels o diners als pidolaires desconeixent completament com de contraproduents són aquestes accions a l'hora de trencar el cercle de la pobresa de les classes més necessitades.

Durant la meva primera quinzena a Bangladesh, decideixo abandonar els meus instints extremistes nòmades i m'instal·lo al suburbi de Gawair, a quinze quilòmetres del cor de Dhaka, per col·laborar amb The Dhaka Project. El naixement d'aquesta ONG és el conte de fades d'una noia portuguesa que el 2005, per qüestions de feina, va aterrar a Dhaka durant tres dies i va quedar tan commoguda davant la precarietat que va posar-se mans a l'obra per engegar un projecte que cinc anys després educa i fa un seguiment sanitari exhaustivíssim a més de 500 nens dels slums, a més d'emplear a 90 treballadors locals amb el conseqüent desenvolupament comunitari. Sincerament, fa goig passejar per Gawair i veure com de palpables són les diferències entre aquest districte cada cop menys marginal i els altres, fruït de la feina ben feta, una feina ben feta aplaudida per un ociós Govern i classes benestants que atorguen tota responsabilitat i acció pel desenvolupament del país i erradicació de la pobresa als organismes sense ànim de lucre.

Per saber-ne més...

2 aportacions:

M. Roser ha dit...

La veritat és que si hi hagués més justícia, no caldrien ONGS, però de moment fan una feina molt lloable i desinteressada i ho dic perquè jo tinc gent molt propera que en forma part( en aquest cas, però a l'Amèrica llatina). Els pïsos pobres o amb grans diferències socials, sort en tenen...
Compte amb els tigres de Bengala!!!
M. Roser

montse ha dit...

hola Lluis fa dias que no faig cap comentari aixó no vol dir que no llegueixi els teus escrits,son un reflex de lo que estas vivint i disfrutant,també et dic que m'agrada tot tal com ho expliques.Bueno adeuuuuu.

Publica un comentari a l'entrada