/*script data*/

Donava informació incorrecta als turistes



Kyaukme és el típic poble on s'arriba per passar uns dies de tranquilitat total però l'amabilitat, hospitalitat i interés de la gent ho impedeix per complet. Al segon dia d'estada, sopant, em convencen per anar a treure el cap a Hsipaw, a una escassa hora de distància, i passar-hi el matí, encara que no dubto en posar la condició de descansar, per un dia, de pagodes, temples i monestirs budistes.

Em llevo a les sis del matí, ja massa tard pels birmans, i a les set ja passegem per Hsipaw. El seu mercat, la seva plaça, la seva inel·ludible pagoda, la seva gent i un clima benèvol fan ben agradable la passejada. Camina que caminaràs arribem a una antiga i misteriosa finca colonial, aparentment abandonada, amb un jardí immens conquerit per tot tipus de vegetació, escenari que em recorda les incursions furtives preadolescents a casalots abandonats. La voregem i finalment trobem una escletxa per on entrar i investigar-la. A mida que ens endinsem al jardí, observem que una de les dues mansions victorianes que la conformen està habitada i una dona en la seixantena, de fesomia xinesa, ens dóna una calurosa benvinguda. No saps quan greu em sap, però no us puc ensenyar el palau. La finca està tancada, no ho heu vist? - em diu dolçament en un anglès perfecte, mentre mig m'avergonyeixo. Li dic que sóc espanyol, de Barcelona i reacciona ràpidament... ah, Catalonia!

Fa quinze anys, però, li era tot un plaer, ensenyar el palau. Havíem tingut molts visitants, aquí, però el 1995 van condemnar el meu marit a tretze anys de presó. Les presons a Birmània són horribles... Sense temps a fer cap pregunta, la dona continua. Ja feia temps que li buscaven les pessigolles per motius polítics, però com que no van trobar res el van arrestar, segons ells, per donar informació incorrecta als turistes. Per sort, només va complir nou anys perquè hi va haver l'amnistia, però ara li tornen a anar al darrere i tenim molta por. El meu marit no gosa ni sortir de casa i hem hagut de tancar el palau a visites... però torneu d'aquí dos o tres anys, si us plau, torneu. Buda diu que no hi ha res permanent, que tot canvia. Això no pot durar per sempre. A finals d'any hauríem de tenir eleccions però dear Luis, tampoc me'n refio...

El sinceríssim testimoni em deixa astorat, em disculpo i després que la dona creui un parell de frases en birmà, en un to un pèl més dur, amb la meva acompanyant, abandonem la casa. De tornada a Kyaukme agafo per primer cop el tren i em trobo un viatger israelita, que em pregunta si vinc de visitar a Mr. Book. No sé qui és. Segons la bíblia, Mr. Book era una institució pels viatgers que feien cap a Hsipaw, un autòcton venerat com una font inesgotable d'informació i bons consells pels visitants a Birmània. Doncs bé, el company jueu ve de visitar-lo i em comenta que Mr. Book s'ha convertit en una cosa semblant a una planta, que ha adoptat el costum sicilià de no sé res, no he vist res i no he sentit res. Des de fa un temps ni mira a la cara a qui li demana els seus savis consells, contradient el seu mític tarannà. En altres paraules, està intimidat i amenaçat per l'exèrcit per sortir a les pàgines de la bíblia Lonely Planet.

No puc deixar de pensar com pot ser que en un poblet minúscul del nord-est birmà, a més de mil quilòmetres de la capital, la repressió pugui arribar a aquests límits. I segur que això només és la punta de l'iceberg.

Publica un comentari a l'entrada