El Pioneer Food Center

Deixo Yangoon al cap de tres dies. A mida que l'he anat assaborint, la capital de Birmània m'ha semblat una ciutat d'una altre època, de postguerra, de mobiliari urbà quasi colonial, de mobiliari interior víctima de la caspa, o amb altres paraules: tot exageradament vell i gastat, com els sofás, els mobles i els miralls dels rebedors de casa d'alguns dels teus entranyables i canosos familiars. Atrotinat, però funcional. Decadent, però vintage. Decrèpit, però amb encant. Sembla com si la paraula renovar-se no existeixi en els diccionaris de Yangoon, o si més no estigui prohibit utilitzar-la o simplement sigui inassumible. Aquests dies també em serveixen per aclimatar-me a l'infern birmà, i a afrontar amb la millor naturalitat el regalim continu de suor que em corre per la pell i la hiperactivitat del meu dit índex reajustant-me les lents.

Futvolei al cor de Yangoon, l'afició feia por...

Batejo l'estació d'autobusos de Yangoon com el Regne del Caos. Gentada i desconcert. Faig una radiografia ràpìda mentre busco el Mandalay May però és difícil: em veig ràpidament envoltat de venedors ambulants (un clàssic, però multiplicat per deu), els tubs dels motors de combustió dels autobusos se'n riuen de l'eficiència mediambiental abocant quantitats pantagruèliques de gasos tòxics a l'ambient, les pantalles dels televisors han esgotat les línies de volum i per tant el soroll és insoportable; i per posar-hi una mica de misteri, els vaivens continus de llum per les contínues fallades dels generadors que aporten electricitat a aquest espai públic converteixen l'estació en l'escenari ideal per perpetrar qualsevol activitat indecent. En un moment d'il·luminació, trobo finalment el Mandalay May i triguem una hora per sortir del recinte de l'estació. El desconcert i la descoordinació és total en una situació en què vint autobusos han de sortir d'un pàrking de dimensions reduidíssimes amb poc marge de maniobra. Per afegir-hi dificultat, decidexen fer-ho tots alhora.

Al cap de tres hores, ja de nit, l'autobús para perquè poguem sopar a un indret anomenat Pioneer Food Center. En una àrea de servei sorprenentment moderna, m'impacten els cartells grocs de lletres negres, lluminosos, moderns, anunciant aquest establiment. Son les 22:30h i estem a 36 graus, segons el flamant indicador electrònic. Amb gana, hi entro, i em quedo de pedra quan veig el personal treballant: una vintena de nens no majors de deu anys fregant terres, taules, servint comandes, recollint plats, corrent amunt i avall estressats, suant sota la nit birmana que flirteja amb els quaranta graus. No es tracta, precisament, d'un parell de nens que ajuden al negoci dels pares. Un adult somrient ho supervisa tot amb un feix de bitllets a les mans mentre parla amb la cuinera. A les taules, la clientela menja amb tota naturalitat, ignorant per complet els nens, i se'n va. I flipo, perquè és el primer cop que els meus ulls veuen un exemple tan descarat i de tal envergadura d'explotació infantil.

Infàmia al Pioneer Food Center

El xoc no és només pel què acabo de presenciar, sinó perquè estem a escassos setanta quilòmetres de New Capital, una moderna ciutat-monstre construïda recentment pels generals birmans per centralitzar la gestió gubernamental, instal·lació en la què els recursos que s'hi han destinat han contribuït encara més a enfonsar l'economia nacional. Per surreal que sembli, el motiu de desplaçament de la capital administrativa a aquestes latituts respòn simplement als consells dels savis astròlegs nacionals. Així doncs, la proximitat geogràfica a l'òrgan suprem de govern birmà implica l'obvietat que la Junta Militar coneix de les condemnables praxis laborals birmanes i ni tan sols intenta ocultar-les. No vull ni imaginar-me què deu passar darrere les cortines.