La primera vegada

Pahar Ganj, en plena demolició

Me´n recordo perfectament de la primera vegada, sembla que fos ahir. Després d'hores a l'avió, vam aterrar a un continent totalment desconegut que obria les portes de bat a bat a dos pollets que cercaven en l'Índia una experiència especial un cop esmicolats els vincles italians, i que sobretot perseguien una aventura que els aboqués a la màgia i l'emoció que provoca l'incertesa de tastar un meló que, sabent-se deliciós, encara està per obrir. Un periple del qual sentir-se'n amos i senyors, protagonistes, fet a mida i sense lligams. Ja ho veuen, encara que sembli mentida, no anàvem a l'Índia ni per qüestions espirituals ni per trobar-nos a nosaltres mateixos, almenys conscientment (i ric).

La nit abans, una nit plujosa del mes de març, en una taverna del Gòtic, escoltava juntament amb una seguidora del bloc, especialista en columnes, savis consells d'algú que de tot això en sap un niu tot intentant no perdre ni una coma del què sense voler m'anava dictant. Per dormir podeu anar a l'Anoop, a Pahar Ganj, la zona motxilera, està bé. Prenia nota com un estudiant obsès per la matrícula de qualsevol detall útil d'última hora en un tros de paper mugrent i oliós arrebatat al cambrer. Sincerament, un cop aterrés a Delhi, no en tenia ni idea de què m'hi esperava. Em perdran les maletes? Trobaré els llocs? M'agradarà el menjar? Agafaré la malària? Em drogaran, m'obriran en canal i m'extirparan ronyons i glàndules suprarrenals...? les glàndules suprarrenals NO, per favor...

El dia següent (crec, coses dels decalatges espaciotemporals) vam posar els peus a l'Aeroport Internacional Indira Gandhi, de nit, començant a habituar-nos a una calor sufocant. Els nervis i l'excitació van fer que gairebé d'entrada ja em descuidés en un taulell la petita motxilla vital. Com que el procés d'immigració havia durat més de l'habitual, vam trobar les motxilles al mig de l'aeroport, abandonades, per terra, l'hipòdrom ja s'havia cansat de fer-les rodar. Vam compartir taxi direcció Pahar Ganj amb un xicot coreà, amb totes les suspicàcies del món - no li diguis a quin hotel anem, ni que és el primer cop que visitem l'Índia... què extrany, què coi hi fa un coreà aquí, em preguntava. I què hi fan aquests parell de pardillos aquí, segur que ell també es preguntava. Fos com fos, tenia la sensació que ell ho afrontava amb molta més confiança i naturalitat que nosaltres, sobretot després d'explicar-nos que portava més de mig any viatjant - això no pot ser, aquest tio és un fantasma, vaig pensar. El fet és que tot i que em va semblar un bon sagal, no pensava fer cas de res del què em digués aquell desconegut, potser volia embaucar-nos; jo l'únic que sabia era que l'Anoop era l'únic lloc segur on podríem amagar-nos pel què restava de nit.

En la foscor de la matinada de Delhi, després de mitja hora i de què les artèries vials principals passessin a arterioles i posteriorment a minúsculs i enrevessats capil·lars, el taxista va escolar-se en una zona morta, sense asfaltar, sense il·luminació, on un parell de vaques pasturaven nocturnament, impassibles, entre tones i tones de brutícia d'olors asfixiants. Això deuen ser les mítiques olors de l'Índia, em vaig dir cínicament. Només veia deixalles, barracotes, xabol·les, edificis de dues plantes ensorrant-se, teulades a mig arrancar, finestres enreixades i garbuixos de cables elèctrics entortolligats que malpenjaven dels laterals d'uns carrers il·luminats només per cartells i neons saltejats. A terra, entre gossos sarnosos, s'endevinaven cossos mig despullats de persones dormint, anàrquicament col·locats. L'impacte va ser tal que vaig arribar a plantejar la patètica hipòtesi de que alguna d'aquelles persones podia o ja havia fet la transició de cos humà a cadàver en la solitud de l'anonimat.

It's here, get off. Uan jandred pipty rupís. Ara si que l'hem cagat - vaig pensar. Les tres de la nit, sols, perduts en la zona més tèrbola de Delhi, el taxista ens ha abandonat. Ara ve quan qualsevol d'aquests que jauen aquí ens obre en canal in vivo i ens prèn els tan sol·licitats ronyons i adjacents glàndules suprarrenals. L'altre cara de la moneda era el corèa. Amb el perenne somriure oriental, ens va dir adéu i va començar a caminar, decidit, cap endavant. En aquell moment, buscant solucions, vaig decidir aixecar el cap i mirar el cartell que il·luminava tímidament l'escena. Hotel Anoop, Welcome.

***

Ahir vaig fer exactament el mateix trajecte que fa més de quatre anys. De dia, tot s'ha de dir, per el dejà vu va ser espectacular. Tan Espectacular com extrany i diferent: en essència, Delhi segueix igual, intentant enlairar-se, però evidentment la meva percepció ha canviat. Ara el meló ja fa temps que està obert.

Està clar que res és com la primera vegada. L'impacte inicial asiàtic, que no deixa a ningú indiferent, poc a poc ha amainat. La benvinguda a l'Índia, un planeta nou, amb els seus petits detalls que et deixen bocabadat contínuament, s'ha convertit en quelcom habitual. Totes les emocions desfermades durant aquells dies de març i abril de fa quatre anys es van convertir, inconscientment, en una pedra angular sobre la qual construir i gaudir ara d'una dolça rutina passatgera de la qual cansar-se'n, costarà. Ara tot és diferent. Ara jo sóc el coreà. Ara ya no veo muertos. Ara ja no temo per les meves glàndules suprarrenals.

Enderrocant Pahar Ganj

És curiós, però quatre anys enrere mai ens vam arribar a hospedar a l'Anoop perquè estava sempre complet, però erem assidus a la seva súperterrassa: cutre, colossal, d'atmosfera vibrant i amb interessants vistes d'ocell a la ciutat. Aquest cop tampoc m'hi hospedo, ja que l'hotel s'ha reformat i les tarifes, vuit euros per nit, són del tot prohibitives. Tot i això, no m'he pogut estar de fer un soparet a la terrassa, des d'on escric, que ha canviat les teulades d'uralita foradada i podrida per un terra preciós d'un marbre més blanc que el Taj Mahal, i que constitueix un petit exemple de l'inesperat procés de reforma que Pahar Ganj està atravessant.

Café Madan, a Main Bazar, una institució del menjar de baix cost (i bo)

En alguns aspectes, Pahar Ganj i Main Bazar no han canviat. Segueixen iguals de bruts, amb part d'aquella atmosfera que - què voleu que us digui - ja no em sembla tan especial. Encara hi ha els mateixos embaucadors, la mateixa fauna urbana, aquells cartells anunciant la cerca de rodamóns desapareguts a Manali i rodalies fa anys. Viatgers madurs melancòlics que recorden com de diferent era el passat. Israelians, que troben en l'Índia un dels pocs països del món on encara són benvinguts i tolerats. Nòmades de pacotilla. Rastes i barbes. Hippies, molts hippies. Hippies en la cinquantena avançada, genuïns, els pocs que sobreviuen d'aquella generació revolucionària de fa més de trenta anys. Hippies d'Ipod, en la vintena i trententa, molt guais, que mentre prediquen filosofies orientals, energies i tractaments ayurvèdics, viatgen hipervacunats, carregats fins les dents de tecnologia punta i alimentant les seves experiències espirituals amb els interessos que generen fons d'inversió de dubtosa moralitat o subvencions papals.

Ens agradarà més o menys, però tota aquesta maranya és la grandesa de Pahar Ganj. Se m'acut que és l'homònim de Khao San, a Bangkok, salvant les diferències abismals. Un punt de trobada, un punt-llançadora al subcontinent hindi, un punt per trobar companyia i personatges, informació imprescindible i l'a voltes necessari menjar occidental. Està clar que no hi trobarem les ja mítiques virutes d'ibèric, ni la llegendària paella de llamàntol, però no hi ha dubte de que de pseudopizzes, pseudopasta, patates fregides, hamburgueses roents, banana pancakes, continental breakfast, english breakfast, coca-cola o cervesa Kingfisher no en mancarà mai.

A Delhi el progrés avança, tant ordenadament com ho permet la idiossincràsia hindi, com a qualsevol capital mundial. La cel·lebració a l'octubre dels Jocs de la Commonwealth, un esdeveniment on no assistiria ni per tot l'or del món, està portant una febre destructora-constructora a la ciutat de la qual Pahar Ganj no se n'ha salvat. Una legió d'obrers sense pietat, maldestres i matossers, està enderrocant a cops de martell (per veure-ho) un bon grapat d'illes de cases a Main Bazar i la foto és desoladora. L'aniquilació de part d'aquest emblemàtic suburbi podria considerar-se un crim, encara que els botiguers locals, que al cap i a la fi són els què mengen dels rèdits que els viatgers generen, no tenen cap problema en afirmar en aquell anglès amb accent hindú, que escup les síl·labes amb una dicció intensa i quasi violenta però que transmet un missatge elegantíssim i exquisitament educat, que el nou pla urbanístic ajudarà moltíssim les seves aspiracions comercials. El què està clar, però, és que la pols de les obres, a més de cobrir un sòl eternament sense asfaltar, està fent cada cop més difícil palpar el carisma que ha convertit Pahar Ganj en un santuari imprescindible per viatgers, hippies, bohemis i buscavides occidentals.