What country from, sir?

Amb excitació i amb un coet al cul, després de quinze dies aturat a Dhaka, em dirigeixo a l'estació de tren per prendre direcció Chittagong, la segona ciutat bangladeixí, entre una tempesta terrorífica que anuncia l'arribada de la temporada monzònica. El panorama d'ara en endavant es resol amb una equació ben fàcil: si als sistemes de drenatge precaris i a la inexistent gestió de residus hi afegim pluges torrencials, obtenim innundacions dantesques i redistribució d'escombraries, revifalla de bactèries i transmissió de tot tipus de malalties a la població bangladeixí.

A l'estació, on no hi cap ni una agulla, ha marxat el subministrament elèctric i es comencen a patir els efectes de la tempesta: les goteres van in crescendo. La cua per comprar els bitllets és memorable, veure per creure, doncs quatre files irregulars i apretades neixen de quatre guixetes amb una cinquantena de passatgers cadascuna, ansiosos i cridaners. El nostre caos de cada dia. Veient l'agilitat del personal de finestreta calculo que em suposaria un parell d'hores, pel cap baix, aconseguir el bitllet, però no hi ha res com trobar un bangladeixí pesat a l'ensems que amb morro, dels què es desviuen pel visitant, per aconseguir el bitllet en qüestió de minuts.

What country from, sir? Japan? Libia?
No, Spain.
Ah, France!
No, Spain.

What's your name? Lluís
Ah! Tourist!
No, Lluís.

No pateixis, en el nostre país ningú segueix les normes - em diu mentre es salta la cua per la meva gràcia i m'entrega bitllet i canvi. I quanta raó té: segons Transparència Internacional, una ONG que fa un seguiment de països i la seva correcta aplicació de processos legals, Bangladesh té posicions de privilegi en la llista de països més corruptes del món. Tiro la casa per la finestra i compro un bitllet de primera classe, són quatre euros per deu hores de trajecte nocturn.

Aquest juny, Bangladesh serà brasilera, argentina, o no serà.

Arribo de bon matí a una Chittagong xocantment engalanada de banderes verde-amarelhas i albicelestes, i és que el Mundial de Futbol és a la cantonada. Chittagong no té res, com la immensa majoria de ciutats bangladeixís, a part d'un mercat trepidant i insalubre, carreteres caòtiques i rickshaws per doquier. Això m'encanta. El què no m'agrada són els inevitables mascles pesats de mirades curioses amb el seu corresponent bucle de preguntes preparat per disparar. El tercer dia a Chittagong ja em sento Bill Murray atrapat en el seu Dia de la Marmota. Where are you from, what's your name, are you married i una que guanya pes: what's your job and salary. Aquesta última resulta força incòmoda de contestar; primerament perquè ni jo sé quina professió desenvolupo i en segon lloc perquè de la qüestió salarial millor no parlar-ne francament en un país en què el prestigiós professor d'anglès guanya cent euros mensuals. Als que fan veure que m'entenen, els hi acabo explicant el cuento xino de que al meu país la situació és complicadíssima perquè estem atravessant una crisi de dimensions esperpèntiques i per tant estem a les portes de l'apocalipsi; així justifico que el meu hipotètic salari no sigui gaire elevat.

Comité de perseguidors a Barisal. Em vaig escapolir
per la passarel·la des d'on tiro la foto. Oi que sembla que posin
per un anunci d'una sèrie d'aquestes rollo Lost?

Més que la qüestió del sobreinterés social pel visitant extranger a Bangladesh, el problema és que les mancances lingüistíques fan que la comunicació sigui totalment insostenible després de les preguntes de rigor. Si, de tant en tant, fer una xerrada de signes i simular que t'estàs entenent està bé, ara bé, després d'ics dies el marcador de paciència ens recorda que té un límit i la insistència exagerada dels transeünts enganxosos pot portar-nos a les portes d'un atac de nervis i treure algun instint bàsic desagradable que tots tenim latent. A més, és ben sabut que quan l'indicador de paciència vessa, és fàcil que per vasos comunicants situacions aparentment inofensives, com per exemple la facilitat del personal dels hostals per tenir sempre una excusa surrealista per trucar a la porta de la nostra habitació i escannejar-la curiosa i descaradament*, ens irritin de forma desmesurada. Un i ara què collons vols?, clar i català, és inevitable que se'ns escapi. Si, i diguem-ho tot, admeto que Bangladesh ha aconseguit treure (en comptades ocasions, eh!) algun dels aspectes més desagradables que porto dins.

Com tota ciutat important a Bangladesh, Chittagong està regada per una de les infinites artèries fluvials que atravessen el país i converteixen el transport local en barques amb filtracions d'aigua o ferries destartalats i oxidats en una experiència obligatòria. Des de Chittagong, agafo un ferry que serpenteja en aigües terroses entre illes i braços de terra i que al cap de divuit hores em desembarcarà a Barisal, la zona més salvatge del Bangladesh que mira l´Índic. El trajecte respòn a les espectatives: el ferry és abordat quatre cops durant el trajecte per petites barques a motor en el què és el simulacre perfecte del segrest d'un vaixell a les costes de Somàlia. Evidentment no són segrestos, sinó passatgers de poblets costaners que davant l'absència de ports a les seves vil·les es veuen obligats a embarcar en plena mar fent ús de cordes i ganxos. El procés es desenvolupa en total normalitat mentre la tripulació, genuïnament pirata (bornis, amputats, acondrodisplàsics** i demacrats, però abstemis per Al·là), m'indica que en temporada de monzons (que ara comença) quatre vaixells bangladeixís com aquells naufraguen anualment en les costes de l'Oceà Índic. Quina gràcia, sobretot quan a les quatre del matí em desperten les gotes d'aigua que entren per l'ull de bou del camerino durant una tempesta elèctrica estratosfèrica. Momentàs.

Abordatge a l'estil bangladeixí

Sa i estalvi desembarco a Barisal, i agafo un enèssim autobús que em porta a Kuakata, el poble de l'extrem meridional de Bangladesh, on una platja immensa obre de bat a bat les portes a l'Índic. Kuakata no és més que un carrer polsós amb un parell d'hostals sense cartells però amb palmeres, una platja infinita i barques de pescadors. Hi ha poc moviment i la infraestructura turística és pràcticament inexistent. Per fi em trobo, diguem-ne, amb el rollo playero, made in Bangladesh 100%. La platja està quasi deserta i la poca gent que es banya, doncs el temps no acompanya, ho fa vestida fins les dents sense gosar mostrar ni un centímetre de carn. No visualitzeu el paradís, no ho és, però si que la immensitat de platja a banda i banda i la seva virginitat impressiona. Camino un parell de quilòmetres seguint la vora, la platja és eterna, i finalment em retrobo amb la meva amiga solitud després d'aconseguir cansar una comitiva de perseguidors encuriosits. M'estiro, respiro, em relaxo, tanco els ulls, i quan em disposo a assaborir el meu moment una veu masculina, òbviament, em provoca un nou coitus interruptus... what country from, sir?

Kuakata

* Mentre escric això, acaben de trucar un altre cop

** Vulgarment coneguts com enanitos