/*script data*/

L'altre Índia


Després d'una castissa visita a l'ambaixada espanyola a ritme de pasodoble i d'una entrevista sense cap ni peus a l'ambaixada paquistaní, resolc el trencaclosques que em té retingut més d'una setmana a Delhi i em poso un altre cop carretera i manta, camí al remot i a vegades convuls Kaixmir via Himachal Pradesh. Porto quatre mesos patint una calor asfixiant, i com que vaig necessitat de nits frescotes crec que és una bona ocasió per matar dos ocells d'un tret i conéixer l'extrem septentrional de l'Índia. Em sap greu, perquè el sud de l'Índia sembla que seguirà sent una assignatura pendent, però crec que és millor plantejar-ho d'una altre manera: tinc una excusa fabulosa per tornar tard o d'hora al país de les vaques sagrades.

Si féssim un brainstorming sobre l'Índia (que no falti l'anglicisme), de ben segur sortirien un grapat de paraules que no tenen absolutament res a veure amb el què amaga un dels estats muntanyosos del país que obre les portes de la serralada més cel·lebrada de l'Àsia, l'Himalaia. Himachal Pradesh canvia el Namaste de rigor pel Julei. Desa a l'armari saris i turbans i mostra tot l'esplendor dels vestits tradicionals de les minories existents. Amaga mica en mica l'hinduisme per donar pas al budisme. Dóna un respir a les papil·les gustatives i canvia el masala pels momos. Canvia suor a galledes per nits frescotes. Regala austeritat en lloc de misèria. Les aglomeracions desapareixen, els rostres canvien. Geogràficament parlant és un espectacle. Les distàncies aquí son verticals, no horitzontals. Les planes àrides i seques es transformen en serralades exhuberants i escarpades i els rius enormes d'aigües sèptiques que reguen el país aquí son cabals indomables d'aigües braves.

Dones Kinnaur

Vall d'Spiti

Deixant a part el seu encant alpí, els dos pols d'atracció a Himachal Pradesh són la dupla McLeod Ganj-Dharamsala i Manali. Els primers són coneguts arreu del món per ser seu del Govern del Tíbet a l'exili, i per tant residència de Sa Santedat el Dalai Lama. El segon és un autèntic santuari fumeta, un lloc de peregrinatge hippie, un mite, una llegenda, doncs a Himachal Pradesh la marihuana creix per tot arreu, com si es tractés d'una mala herba, sense armaris de plantacions interiors ni cultius hidropònics: naturalment lliure. Per no trencar amb la tradició, i donat que últimament la religió i les drogues no se'm posen massa bé, prescindeixo dels imans turístics i dibuixo una meravellosa paràbola sobre el mapa que evita els esmentats llocs de culte i que em porta a atravessar la vall del Kinnaur i l'excepcional Vall d'Spiti.

El nen es posa a cantar just quan li faig la foto...

A vegades, admeto que com més permisos extres i més entrebancs burocràtics suposa descobrir un indret més interés em desperta. La carretera Hindustan-Tibet, a la vall del Kinnaur, no n'està exempta, i donat que tal via flirteja amb la frontera hindotibetana (sempre la Xina a l'entremig) obtenir un permís de ruta és imprescindible. No me'n penedeixo gens ni mica: més que mai, en aquest cas l'important no és el destí, sino el trajecte. La carretera s'escola mica en mica entre canons i gorges cada cop més estretes presidides per nombrosos pics que superen els sis mil metres, amb un riu Sutlej que cada segon que passa lluita per superar cada obstacle que troba mentre erosiona despietadament la gorja. Aquest cop tinc la sensació que hi he arribat a temps: varies dotacions de maquinària pesada ja estan prenent posicions per dur a terme nombrosos projectes hidroelèctrics que aportaran energia a una de les zones més remotes de l'Índia a expenses de comprometre-la medioambientalment.


Ki Gompa, Vall d'Spiti

Dhankar, Vall d'Spiti

La vall d'Spiti encara és més captivadora, i intentar imaginar com s'ha forjat és un d'aquells exercicis mentals que fa adonar-nos com d'efímers i minúsculs som, i com de gran és Al·là. A una altura mitjana ja de tres-mil metres, i amb el temut mal d'altura rondant d'orella a orella, s'aixequen muntanyes grandioses envoltades de planes desèrtiques que afortunats companys de viatge no dubten en comparar amb escenaris tibetans. És una de les zones menys poblades de l'Índia, i cada poblet aïllat que es troba és un autèntic oasi d'imprescindible parada avitualladora. Ens hi trobarem els habituals nens amb la carona plena de mocs, maquíssims (sense ironia), i una interessant col·lecció d'àvies pintoresques divines intentant, de vegades, vendre'ns en va xals i bufandes de Kaixmir i Paixmina. Menció apart mereix la carretera que serpenteja totes aquestes valls i muntanyes: una obra d'art de l'enginyeria del pic i la pala dissenyada per Llucifer, que ha estat capaç de dibuixar un tram d'un carril per ambdues direccions amb corbes cegues aterradores, ascensions diabòliques i precipicis terrorífics sortejats per un xofer que es vesteix de kamikaze tot conduint un autobús obsolet a velocitats infernals. Port Aventura, però sense assegurança. Sovinteja l'expressió - no miris per la finestra, no miris... una caiguda lliure i trigarien mesos en accedir a les restes. Mentre els forasters ens veiem constantment barranc i avall apretem el cul, acluquem els ulls i supliquem al conductor que moderi la velocitat, sembla que els locals ho fien tot a Parvati, dona de Shiva i mare de l'entranyable Ganesh, imatge de la qual penja del mirall interior d'un autobús que avança imparable cap al cor de l'Himalaia.

Al centenars de metres, el riu... vistes sublims, carretera terrorífica...


Shalom, Himachal Pradesh

Bé pot ser que en aquestes terres tan remotes, difícilment accessibles, de paisatges de pel·lícula, hi hagi moments en què un es pugui sentir sol, aïllat, vivint una experiència única. Toc toc. Desperta't. Això només seria així si no existís l'Estat d'Israel.

La comunitat israeliana, que ja es fa notar a d'altres indrets de l'Índia, té colonitzat Himachal Pradesh fins al punt que és més habitual sentir el Shalom que el Hello: no m'extranyaria que en breu l'hebreu li passés la mà per la cara a l'anglès i es convertís en la lingua franca viatgera d'aquestes latituds. No és gens extrany trobar-se en un hostal amb majoria absolutíssima de jueus. Absolutíssima: tots menys un, jo. Joves israelians a cabassos, que un cop acabat el servei militar obligatori fugien abans dels horrors de la guerra del Líban i ara dels de la franja de Gaza en busca de l'espiritualitat de l'Índia. Si, la mili a Israel no consisteix en fer guàrdies borratxo, com a Espanya. El pas pel servei militar converteix a israelians i israelianes en vertaders soldats professionals, ja que l'Estat d'Israel envia a la puta mili als homes durant tres anys i a les dones durant dos, amb el conseqüent rentat de cervell que això implica. Tots i totes fumant droga als chill out's dels hostals, sota banderes de Bob Marley, i al mateix temps capaços i capaces d'eliminar un objectiu amb una AK-47 a centenars de metres de distància. Ni una veu dissident, simplement intentant oblidar.

Un bon número d'ells, però, buscant l'espiritualitat s'han perdut, i és per això que l'Estat d'Israel ha hagut d'engegar el projecte a l'Índia de les Cases d'Israel, que no són més que indrets on s'intenten recuperar els incomptables joves israelians que desenvolupen gravíssims brots psicòtics a l'Índia després del còctel memòries de guerra i drogues; fins a dos-cents anuals a la casa d'Israel de Manali, per exemple. Acaben la mili, venen a l'Índia per oblidar i es tornen bojos, dit d'altre manera. Val a dir que en general a mi em semblen gent senzilla i intel·ligent, encantadora i amable, antecedents i prejudicis apart. Intento escoltar tan com puc i parlar el mínim, ja que els pocs cops que he intentat tocar temes sensibles han saltat espurnes victimistes i crítiques contra la manipulació informativa occidental, un clàssic al què jo també m'apunto, i sento que si donés més corda a l'esperit crític em sentiria Maruja Torres atacada per un exèrcit de molt-zionistes-benvingudes Pilars Raholes defensant com sempre els drets dels dèbils. Millor m'ho estalvio, però està clar que si a aquesta gent, com diria un amic surienc, els han hagut de fer fora de tot arreu on han volgut instal·lar-se durant el curs de la història, serà per alguna cosa.

PD: Cliqueu i amplieu les panoràmiques!

1 aportacions:

M. Roser ha dit...

Hola Lluís, fas bé de buscar llocs fresquets. Si en trobes algun bufa una miqueta a veure si n'arriba aquí, que l'estiu ha començat com l'esclat d'un volcà. Aquesta carretera tan feréstega, m'ha recordat "la carretera de la muerte" de Bolivia. S'ha de ser molt bon conductor per no estimbar-se, tot i així...
Preciosa la vall d'Spiti. Estàs coleccionant paisatges d'allò més bonics.
Una abraçada,
M. Roser

Publica un comentari a l'entrada