El paisatge favorit de Circumstàncies Nòmades

Arribar a Leh desde Keylong no és tasca fàcil. La precària i irregular carretera que uneix l'últim poble de certa importància d'Himachal Pradesh amb la capital de Ladakh, el petit Tibet, només està oberta de finals de juny a finals de setembre, i s'enfila per sobre dels cinc-mil metres assolint el seu màxim al pas de Taglang La, de 5359 metres, segon pas alpí per carretera a més altura del món després de Khardung La, a la veïna vall de Nubra. Gairebé estreno l'obertura de la temporada actual, i això fa que el vehicle desfili en els seus punts més alts envoltat de parets de gel altíssimes entre paisatges desèrtics fabulosos, encara que sembli una contradicció. Els paisatges del trajecte* són memorables, irrepetibles, i durant les duríssimes quinze hores que es triga en recórrer els 350 kms. que separen les dues úniques localitats amb allotjament disponible es passa per escenaris que recorden des de frondoses valls alpines suïsses en el seu inici fins a espectaculars i profunds canons àrids que ens transporten al descomunal sud de Marroc; passant per esplanades inacabables on l'estela de pols dels comptats tot-terrenys circulants i l'absència de carreteres visibles ens situen en una etapa del Paris-Dakar a quatre-mil metres d'altura.

Tanglang-la, a 5359 metres

La regió de Ladakh, a l'est del Kaixmir, és eminentment budista, i no presenta la complexitat confessional d'Srinagar i rodalies, i per tant la situació sempre ha sigut perfectament estable. Fruït d'això i del genial entorn alpí amb què està dotada s'ha convertit en un pol d'atracció turística des d'on preparar tot tipus de rutes pel seu esplèndid entorn, de qualsevol nivell i durada.

Recórrer la vall de Markha és un clàssic, no només pel seus fabulosos paisatges sinó per la possibilitat d'hospedar-se en cases ladakhís, on les famílies donen sostre i aliment als caminadors a canvi d'una modesta suma que ajuda al desenvolupament d'una economia familiar igualment modesta. És encantador, perquè les condicions extremes de vida d'aquesta gent, aïllats per muntanyes insuperables i passos terrorífics, sempre per sobre dels quatre-mil cinc-cents metres, han fet que el poble ladakhí desenvolupés un modus vivendi genialment autosuficient i sostenible, i tanmateix ha sabut aprofitar l'excepcionalitat del seu entorn i l'arribada d'excursionistes sense perdre ni una coma de la seva identitat característica. És al·lucinant com aquest grup ètnic de costums i tradicions aparentment tan arcaiques ha decidit apostar decididament per l'energia solar sense necessitat de sermons ecologistes, l'única espurna de tecnologia visible en les seves cases d'adobe, mentre destinen part del dia recollint excrements de vaques que utilitzen com a combustible.

Un ase s'hi va deixar els alveols

Si per alguna cosa s'anomena a Ladakh el petit Tibet és per l'omnipresent presència del budisme. El primer dia de ruta visito quatre monestirs budistes o gompes (en tinc un tip, potser em passo), ben característics, tots ells emplaçats en marcs alpins insuperables. És l'únic dia on xafaré carretera, i entre caminades i autoestops assoleixo Hemis Gompa ben entrada la tarda, quan la comitiva de turistes ja ha tornat a Leh. Fos, sense esma, sóc rebut pels simpàtics monjos que gentilment m'instal·len en les austeres i impecables dependències veïnes al temple - no cal que paguis, si vols fes una donació al temple - i passejo pel meravellós pati interior del temple gaudint de la fantàstica llum de la caiguda del sol i la tranquilitat de l'ocàs, mentre dos monjos inflen pulmons per fer sonar els corns i donar-li a l'atmosfera una banda sonora grandiosa. Impagable, són moments que mai podran comprar els bitllets dels turistes de dretes.

Durant la segona jornada en ruta m'endinso ja en plena muntanya, i després de pernoctar a Chogdo, una decrèpita casa ladakhí isolada en una vall àrida amb una família tan acollidora com sempre, encararé el tercer dia en ruta que es convertirà en la jornada èpica del viatge fins ara. La qüestió és que la ruta de la vall de Markha recórre tradicionalment el trajecte de Chilling a Hemis, no de Hemis a Chilling que és tal i com decideixo fer-la per encadenar-la amb la meva tetravisita monàstica. Aparentment potser sembla el mateix, però no ho és i en pago les conseqüències.

Em llevo de bon matí i després de caminar un parell d'hores em trobo a una altura, segons altímetre d'un excursionista que baixa, de 3800 metres. Davant meu s'enfila una paret descomunal on lluny, molt lluny, diviso Kongmaru La, el meu Shangri-la, a 5200 metres. El desnivell que he de superar és de 1400 metres partint de gairebé 4000 metres carregat amb una motxila de vuit kgs. d'excessiu equipatge. Amb fe, i conscient de que tinc tot el dia per endavant, començo l'ascensió a l'hora que començo a patir les conseqüències de l'excursionisme a altes altures.

Kongmar-lu, 5230 metres

És ben sabut que com a més altura estem, menys concentració d'oxigen hi ha a l'atmosfera per simples qüestions gravitatòries, i això es veu traduït en hipòxia i sensació de fatiga tan certa com exagerada. El meu sistema respiratori hiperventila desesperat en veure que no dóna a l'abast a l'hora de dotar de l'oxigen necessari al meu aparell circulatori, que s'encarrega de nodrir les cèl·lules per tal que oxidin glucosa i produeixin l'energia necessària per superar tal pendent tan pronuciada. No pot insuflar prou oxigen a uns glòbuls vermells que esperen estoicament vagant pels alveols, bàsicament, perquè no hi és en concentració suficient a l'aire. A mida que vaig ascendint, cada cop em pesa més l'equipatge i la sensació de cansament augmenta amb cada metre que recorro, però d'alguna manera m'alleugera saber el perquè del meu patiment i em pregunto si després de tanta ciència m'ajudarien qualsevol herbotes que trobés com a part d'algun tractament ayurvèdic infalible.

Potser paro una vintena de cops a descansar, però és totalment inútil: cada cop que em reincorporo no cal fer més de deu passes per tornar a sentir que les forces m'abandonen. M'estableixo metes parcials - fins aquelles herbes, fins aquelles pedres. N'acompleixo pocs, donc estic fet pols, per moments quasi em desespero. En cap moment em trobo sol, hi ha multitud de caminadors que se'm creuen, però tots baixen, per què serà...? no em cal filosofar gaire per adonar-me que m'estic menjant una ascensió en un dia que ells han fet progressivament en dos, tot encarant el pas per la seva cara oest, com cal fer-la. Rebo ànims de tothom, em prenen per boig i em miren em compassió, pobret, i algú fins i tot m'ofereix baixar als lloms dels autèntics herois de la pel·lícula, els indestructibles ases carrega-equipatges que fan la feina bruta a tants excursionistes. El tram final, completament nevat i ja per sobre dels cinc mil metres rebossa tints de dramatisme, les parades per respirar sovintegen més que mai i finalment, amb l'èpica com a autèntica protagonista i set hores després de començar l'ascensió, havent-m'hi deixat completament els alveols, corono Kongmaru La, a 5230 metres, amb una satisfacció immensa i un sentiment indescriptible. El subidón i l'euforia del moment em donen energies per caminar encara durant tres hores més de baixada i plantar-me esmaperdut, al cap d'onze hores de caminada, a l'idíl·lic conjunt de casetes de Dhankar amb la sensació, fictícia o no, de que jo també sóc un d'aquelles bèsties, tan ase com indestructible.

La recepció a Dhankar és deliciosa, i les atencions de la matriarca són increibles. Sento perfectament el torrent d'endorfines que corre per les meves venes i trobo l'insìpida i calenta ladakhi thukpa l'aliment més revitalitzador possible. Havent sopat, i amb total passivitat relaxadora, gaudeixo de la rutina vespertina ladakhí i budista. L'avi s'asseu a la cantonada i fa girar, sempre en sentit horari com tot moviment rotatori en la filosofia budista, l'ommani-patmeju, un tipus de zing-zing tibetà mentre remuga mantres budistes; estic segur que per ell és el moment més especial del dia. La matriarca feineja amunt i avall i es cuida del nen mentre em prepara l'esmorzar pel següent dia. El patriarca no fa res, com en la majoria de cultures, més que intentar entaular una conversa amb mi del tot inútil, ja que les meves nocions macarròniques d'hindi són inútils perquè ell parla ladakhí. Tot plegat, al voltant d'una bombeta Osram de baix consum alimentada per l'energia solar recaptada durant el dia. Molt especial, i per sobre de tot, entranyabilíssim.

Tot fent rodar l'ommani-patmeju

Abans d'anar a dormir surto a fora, descalç, a rentar-me almenys els peus. Fa fred, l'aigua del rierol, que baixa directament del desglaç de les clapes de neu d'un tros amunt està quasi congelada, però les butllofes ho agraeixen. Estic content, satisfet, avui ha sigut un gran dia. Fins i tot, passejant en la negror de la nit, sense mitjons ni sabates, em sento una mica hippie; fins que em clavo una punxa a la planta del peu i em deixo de tonteries. M'assec per llevar-me-la i aixeco accidentalment la vista per veure un cel estrelladíssim, brillant com mai, i penso que per sort encara em queden un parell de molt més relaxats dies.

*Pròximament, Dies de Carretera