Kargil no té res

Per estalviar-me un altre pallissa des de Leh a Srinagar, aquest cop si que puc trencar el viatge en etapes de quatre-cinc hores i reposo a Lamayuru i Mulbekh. Des del segon només tinc tres hores fins a Kargil, i coincideixo amb un gentleman suec d'avançada edat que tot i que viatja amb tots els luxes possibles (cuiner, guia i xofer) no dubta en convidar-me a recórrer en el seu taxi privat l'última etapa a Ladakh. Jo quan era jove viatjava com tu, però arriba un punt que un diu prou d'hostals de dos euros, ja t'arribarà - em diu. Pateix de mal d'altura agut, doncs seguim per sobre dels tres mil metres, té importants cefalees i les narius li sangren despietadament, però disfruta de mala manera explicant-me batalletes dels seus pretèrits dies a Papúa Nova Guinea, rememorant com es va salvar de miracle d'una tribu local que li volia arrancar els testicles, per exemple.

Després d'unes molt entretingudes tres hores de trajecte em deixa a Kargil, capital ja de Zanskar. Kargil no té res, però és dels típics de lloc que em fascinen, principalment quan constato com pot canviar tant l'estil de vida d'un lloc a l'altre en només cinquanta kms. Kargil no és una ciutat-transició, com moltes d'altres. A Kargil, de forma radical, el budisme desapareix per donar a l'Islam tot el protagonisme. Tot i que segons les poc fiables fronteres dels mapes locals Pakistán només queda a vint quilòmetres, no m'explico el perquè de l'extinció tan radical de budisme. No hi ha cap serralada imponent que delimiti el budista Ladakh del musulmà Zanskar, ni cap riu insalvable, simplement la truita es gira completament. La pulcritut i delicadesa budista s'esvaeixen i donen pas al caos i a les mirades desconfiants i inquisitives musulmanes. Em pregunto en què deuria estar pensant Sir Cyril Radcliffe al 1947 quan, davant la impossible tasca de dibuixar la frontera hindo-musulmana, va decidir incloure Kargil a la Índia i no a Pakistán. Com a resultat de la nova línia divisòria, Kargil es va convertir en la porta d'entrada est al convuls Kaixmir hindi musulmà i cinquanta anys després seu de la sanguinolenta batalla de Kargil, que va portar a l'Índia i Pakistán al marge del precipici que suposa una guerra nuclear. Durant aquells dies, Bill Clinton no va dubtar en atorgar a Kargil la dubtosa etiqueta honorifica d'indret més perillós del món.

Com que Kargil no té res, entro a una de les múltiples cases de te a matar l'estona. Més que cases de te, barraques de te, gairebé. Brutes, amb bancs de fusta irregulars, construïts tauló amb tauló de forma barroera. Terres sense enrajolar, polsim a tot arreu. Vigues de fusta mig corcades. Parets sempre sense pintar, esquitxades de te, normalment engalanades amb pòsters de calendaris de la Meca o imatges kitsch de paisatges paradisíacs o escenes naïfs de bèsties entre flors pintades amb colors cridaners, amb un gust horrible. Si mai n'heu vist sabreu de què parlo. Homes, barbes, turbans. Salaam-malekum, a-malekum-salaam. No hi ha subministrament elèctric. Egg chai, please. Prenc un te i disfruto d'uns rotis cruixents que són el més semblant que he menjat fins ara a la crosta del tan enyorat pà de pagès.

Com que Kargil no té res, trec un llibre i em poso a llegir, una costum raríssima en aquestes latituds; de fet encara no he vist mai cap musulmà ni hindú de carrer amb tal artefacte entre les mans: motiu de sobre per pensar que, per contra, són bons futbolistes. Sóc a l'inici de llibre, de temàtica índia i vocabulari barroc, difícil d'empassar. Reposo la vista, aixeco el cap i veig penjada a la paret la imatge d'una de les icones més emblemàtiques de l'islamisme radical, el retrat que Andy Warhol hauria colorejat si hagués nascut a Isfahan, i constato que estic llegint Salman Rushdie mentre em mira fixament l'Ayatollah Ruhollah Khomeini, el mateix que va dictar una fatwa condemnant a mort a l'escriptor hindo-britànic, encara vigent després de vint anys, després de la publicació dels seus Versos Satànics. Què carai hi fa?

Kargil és un autèntica rara avis. Un oasi xiïta en un món musulmà sunniita. Les imatges de Khomeini i Khamenei, l'actual guia espiritual iraní i valedor d'Ahmadinejad engalanen els carrers d'aquesta localitat índia musulmana, on fins i tot l'històric líder revolucionari iraní hi té dedicat un basar. Com que Kargil no té res i estic avorrit, em repasso tres cases de te demanant a la clientela el perquè Kargil és xiïta, ja que si no m'erro tots els musulmans sobre la faç de la Terra són sunniïtes excepte iranís i part d'iraquís (ho hauré de confirmar a la wikipèdia). Com pot ser que aquesta localitat perduda a l'Himalaia, que obre les portes a la zona islàmica del convuls Kaixmir, sigui diferent de la resta de la Índia musulmana, de Pakistan, de Bangladesh. Ningú ho sap i no m'ho explico.

Amb una frustració terrible, m'arribo a l'estació de jeeps compartits per arreglar el transport a Srinagar de l'endemà. Em citen el dia següent a les quatre de la matinada previ-avançament d'una paga i senyal de cent rupies. El dia següent, abans de l'alba, em llevo en la foscor absoluta d'una Kargil sense subministrament elèctric, encenc el lot i creuo la negror dels carrers seguint a tentines, intentant no xafar cap gosset, l'avinguda Imam Khomeini. Ja a l'estació de jeeps, la llum del meu lot il·lumina matrícula rere matrícula sense que hi hagi manera de trobar el meu vehicle. Passen els minuts i comprenc que m'han estafat un parell d'euros; i mentre el meu enuig va in crescendo i em fa passar la son de cop un jeep buit s'atura. Srinagar, five hundred. Fabulós, hi pujo. Poc em temo que al cap de vuit hores de nous paisatges de bellesa indescriptible m'espera la gola del llop, i entendré el perquè aquesta matinada no ha aparegut el taxista.