/*script data*/

Srinagar, toc de queda (I)

Ho havia mirat dues setmanes abans. Ho prometo. Ho prometo per la salut endivinatòria del nou profeta, el pop Paul. Me n'havia cerciorat amb un viatger a Lamayuru, tres dies abans de la meva visita. Potser la situació no era idònia, la tele i el bo d'en Màriusch en donaven fe, però res feia presagiar que la situació al Kaixmir podria esdevenir tant i de sobte novament convulsa. No em cansaré de dir-ho: el Kaixmir és una terra preciosa, de paisatges indescriptibles, però una terra també d'inestabilitat i conflictes. Una terra on la tranquilitat és sempre relativa i volàtil, i que massa sovint es veu embolcallada per un vel d'enfrontaments i ressentiment capaç de fer-ho trontollar tot de la nit al dia.

Tot comença a la parada anterior, Kargil, on el conductor amb el qual havia pactat transport em deixa plantat sense explicació possible (vegeu Kargil no té res*). Són les quatre de la nit i trobo, de rebot, algú disposat a portar-me a Srinagar per un preu raonable sense donar-me explicacions del perquè no ha aparegut el jeep encarregat de fer-ho. El conductor que em recull és encantador, i viatjo sol en el jeep (una autèntica raresa) mentre m'il·lustra, a mida que es fa de dia, sobre anècdotes i històries sobre aquella zona increíble. The Kargil Battle, my friend, it was here. Creuo nous paisatges de documental: els escenaris on es va dur a terme ara fa deu anys la batalla de la història mundial a més altura, entre Pakistan i l'Índia, un nou drama èpic a quatre mil metres envoltat dels paisatges més al·lucinants possibles. Estic atravessant exactament en la zona de Dras, on a l'hivern s'enregistren temperatures de -60 graus que el converteixen en el segon poblat del món més fred després d'algun lloc proper a Yakutia, Sibèria.

Tiger Hill, enclavament clau
durant la batalla de Kargil, 1999

El pas de Zoji La és un punt d'inflexió al Kaixmir. Després d'atravessar durant cinc hores deserts d'altes altures, el paisatge canvia completament per donar lloc a valls frondoses i verdes. En aquest moment, no només canvia el paisatge, sino que també ho fan les senyals radiotelecomunicatives. Des d'aquí, i just després de la corba del pas, el mòbil de l'apreciat conductor ja té cobertura, i em tradueix la breu conversa en simples, senzilles i planeres paraules: There is a curfew in Srinagar**. No et preocupis, em diuen que la situació és de calma. Calma tensa.

Sense avenir-me'n, i al comprovar amb quina calma (tensa) m'ho ha transmès, intento desdramatitzar el possible la situació i m'adormo una estona. A uns vint quilòmetres d'Srinagar ja hi comença a haver ambient, i em desperta de seguida. Delhi ha decidit enviar l'exèrcit a la capital del Kaixmir per controlar la situació i els controls se succeeixen quilòmetre rere quilòmetre. Els soldats, a bord dels seus carros blindats, tenen presa la ciutat. Srinagar és una ciutat fantasma, més que mai fora dels estàndards hindis. Totes les botigues, botiguetes, mercats, mercadets, basars, ganjs, chowks... totes les persianes baixades i ni una ànima al carrer. S'han amagat els pidolaires i tot, veient la manca de negoci. Irreconeixible. Miro bocabadat per la finestra i l'escena em sembla més que mai irreal, increíble. Silenci inquietant. El bullici i l'escàndol als carrers s'ha diluit com, altra vegada, la pau al Kaixmir.

Explicar què passa al Kaixmir és llarg i complex, molt complex. El Kaixmir és una terra ocupada per tres estats: Pakistán, l'Índia i Xina; i habitada per una gent que no se sent ni xinesa, ni pakistaní ni índia. Kaixmir lliure. L'epicentre del conflicte es diu Srinagar i és d'ocupació índia, mentre que el veí i etern rival Pakistán emmascara qualsevol trapelleria incursiva fronterera, com ara la batalla de Kargil, amb el pretext que és duta a terme per rebels nacionalistes kaixmiris. D'aquesta manera, Pakistán i Índia es barallen contínuament disputant-se aquesta terra preciadíssima en recursos naturals i perquè no dir-ho, cobdiciada per milers de turistes, mentre el poble kaixmiri lluita perquè se'ls sigui reconeguda la seva realitat com a Nació i Estat independent i lliure. Un autèntic galimaties.

El principal atractiu d'Srinagar és el sublim i cèntric llac de Dal, on centenars d'embarcacions convertides en allotjaments fan xal·lar els turistes que hi arriben. A més, les barques locals o sikharas, a vegades únic mode d'aproximació possible, fan de l'estada al llac de Dal una experiència del més romàntica imaginable. Nogensmenys, no deuria ser tan romàntica, precisament, la troballa a aquest mateix llac, quatre dies enrere, del cos sense vida d'un jove manifestant independentista kaixmiri detingut el dia anterior per la polícia índia, que va ser un dels detonants de l'espiral de violència a Srinagar, les víctimes mortals del qual oscil·len entre quatre i dotze persones segons diversos turistes, personatges i policies.

Un cadàver al llac de Dal

Davant del descontrol que va suposar l'espiral de violència, Delhi, a centenars de quilòmetres de distància, va decidir establir un estricte toc de queda el mateix dia que vaig arribar a Srinagar, del qual només se'n salvava l'arribada de turistes. Dedueixo que el taxista del jeep de Kargil, gràcies a contactes que jo òbviament no tenia, es va ensumar la situació i va decidir abandonar-me a la meva sort aquella matinada abans que s'estrenés el dia.

Foto furtiva de control de policia

Després de quatre controls de carretera on la presència d'un guiri obre tota barrera possible, tot són somriures, el conductor hipergentilment em deixa a la porta de l'hostal que li demano. No pateixis, si us porteu bé els turistes teniu via lliure. Els preus estan per terra degut al toc de queda i aconsegueixo la millor habitació en nou mesos. Estic cansat, no massa preocupat pel què he vist fins ara i tinc son, m'he llevat a les tres per agafar el maleït taxi. No puc sortir de l'hostal, no hi ha res a fer, quin avorriment, millor que dormi una mica.

** Hi ha toc de queda a Srinagar

Publica un comentari a l'entrada