Srinagar, toc de queda (i III)

Anar a Srinagar i no hospedar-se a una casa flotant és com anar a Venècia i no navegar en una gòndola. Jo he estat als dos llocs i no he fet cap de les dues coses, això és qüestió de pressupostos. Aquest cop, però, veig brillar per primer cop a la Índia la tradicional i obligatòria* hospitalitat musulmana i veuré les semifinals del Mundial, a partir de les dotze de la nit, en l'apartament flotant d'un enutjat guia que veu com el toc de queda és perjudicial pels seus panxells i li fa perdre clientela de forma excessiva. Si, ara feia dos anys que no teníem toc de queda, però la gent s'espanta i jo em quedo sense business.

Llac Dal, Srinagar

A la tarda-vespre, i coincidint amb la caiguda del sol, les restriccions del toc de queda es relaxen i es comencen a veure nens jugant a críquet per l'immune zona turística. Aprofito aquesta finestra de temps per arribar-me al llac, a la casa flotant de l'amic guia. No és més que un espai de fusta senzill, auster i net. Do you want something**? No, gràcies. Abans de que comenci el partit, repassa compulsivament els més de cent canals de la televisió per cable hindú i decideix parar-se en el canal on la caverna mediàtica de Delhi sembla resoldre el futur del Kaixmir a més de mil quilòmetres de distància. A mi, el conductor del programa, per to i aparença, em recorda a una antiga titella de la Mediaset de Berlusconi el nom del qual ara mateix no recordo. El meu hoste no combrega amb l'opinió d'absolutament cap dels experts que debaten. No ho veus, no te n'adones? Per què collons han d'enviar l'exèrcit? No se n'adonen que fent això són ells mateixos els què carreguen les pistoles? Un Estat atacant els seus propis ciutadans... I-Allah, com pot ser possible, I-allah... Such a bunch of motherfuckers... Per ell, l'única sortida endavant del conflicte és un Kaixmir independent i lliure.

Com que el partit s'allarga fins a altes hores i potser no seria prudent navegar en sikhara, a les dues de la nit, les aigües del llac de Dahl, m'adormo al sofà fins al següent dia, quan a trenc d'alba i amb la ciutat encara morta, torno a l'hostal per intentar arranjar una sortida cap a Jammu el més aviat possible. Redormo un parell d'horetes doncs no hi ha res més que pugui fer i engego la tele: gairebé havia oblidat la gesta de la roja. Headlines. Paul&Puyol make paella. Puyol, a flamenco hero***. No sortirem mai, absolutament mai, del bucle Spain-fiesta-paella-flamenco. Mai. Ah, perdó, falten els toros i la sangría.

Carrers buits a Srinagar

El dia transcorre tan avorrit com els anteriors, i el personal de l'hostal m'anima, cap al tard, a treure el cap i informar-me dels serveis mínims a l'estació d'autobusos. Camina que caminaràs, amb un raríssim mix de tranquilitat i tensió, em creuo amb una parella suïssa que en ve. Comentem la jugada i bromegem fins que un comboi de l'exèrcit s'atura, en baixen quatre militars i alguna cosa semblant a un coronel, o un tinent, o el què sigui. What country from, sir? Spain. Ah!!!! Congratulations!!! Després de fingir certa eufòria i alegria, tenim l'habitual conversa superficial, m'avança que els propers dies la situació es relaxarà i finalment arribo a l'estació on (sembla) que el dia següent a partir de les sis del matí hi ha el bus que em permetrà sortir d'aquest petit embolic.

El dia següent, a les cinc del matí ja sóc a l'estació. Ningú diria que hi ha toc de queda, el bullici ha tornat al carrer i les cues per aconseguir bitllets són tan horribles com de costum. Sobre el comportament dels hindús i la naturalesa de les cues a l'Índia n'hi hauria per escriure un bloc sencer. Les dones no fan cua, passen sempre davant. Els militars i Freedom Fighters tampoc. La regla és colar-se, és escandalós, i no entenc perquè mai absolutament ningú alça la veu i es queixa. A més, l'espai vital personal queda totalment abolit i la sensació de ser dins d'un entrepà de pa hindi és senzillament fastigosa, tan per les sensacions anteriors com posteriors.

Ha arribat l'hora de treure el petit bastó!!!!

Desesperat, trec el meu instint capitalista i compro un bitllet en jeep privat enlloc d'autobús per assegurar-me la meva sortida. La cua per l'autobús és massa llarga i el risc de que s'esgotin els bitllets massa tangible. Pujo al jeep, que no marxarà fins que estigui ple. El xofer busca clients sota les pedres per completar les nous places disponibles. De cop i volta, dos vehicles blindats de l'exèrcit apareixen al carrer de l'estació: la fiesta ha terminado, chicos. En baixa una quadrilla de militars, estoven a tothom que es posa per mig, inclòs el meu xofer caçaclients que puja de seguida al jeep, engega el motor i entre mofes i atencions interessades - Estàs bé? abandono, per fi, Srinagar. Ja són les set del matí i torna ser hora d'establir el toc de queda, com últimament cada dia.

* El Corà obliga als musulmans a ser hospitalaris amb el viatger

** Something a Srinagar significa haixix, marihuana

*** titulars: Paul (pel pop) i Puyol fan paella. Puyol, un heroi flamenc