Avistar femelles a Pakistan

Temps era temps hi havia una vegada una caravana que feia una travessa camí a Madinah. Atravessant els deserts d'Aràbia, als lloms dels camells que la formava, hi viatjaven guàrdies, savis i algun que altre aspirant a califa. En una tarda fatídica, durant una parada, l'esposa de l'aspirant a califa va decidir abandonar momentàniament la seva petita cambra privada a bord del seu camell per apropar-se a un bosc proper, no em pregunteu a fer-hi què. Quan va ser hora de reprendre la marxa, cap dels sirvents de la caravana va comprovar si l'esposíssima era a la cambra, i va continuar la seva ruta fins arribar a Madinah on la comitiva va constatar que l'esposíssima no es trobava entre ells, que se l'havien deixat.

El dia següent, però, i ajudada per un bon samarità que la trobà sola, perduda i plorant desconsoladament als confins del bosc, l'esposíssima arribà a Madinah on va ser rebuda amb gran joia i alegria, encara que el tracte cap al bon samarità no fou precisament el mateix, se'l titllà incomprensiblement d'indesitjable i aprofitat. Aquells foren dies de gran agitació a Madinah davant el desconcert generat per l'arribada de l'esposíssima amb un desconegut, encara que després de dies i dies de divagacions i deliberacions es decidí considerar-lo innocent de qualsevol comportament perniciós o actitud pecaminosa. Lamentablement, aquestes no van ser les últimes línies a l'hora de dictar veredicte, ja que el marit de l'esposíssima rebé una de les seves habituals il·luminacions i, per tal d'evitar qualsevol situació comparable a la viscuda durant aquells convulsos dies, decidí prohibir a totes les dones sortir de casa per la resta de l'eternitat.

Un aprenent de mul·là de Peshawar, capital de la Talibània pakistaní, m'explica aquesta paràbola d'irracional i més que qüestionable desenllaç. Una soberana begenada que hagués quedat en no res si no hagués sigut perquè l'esposíssim en qüestió era el profeta Mohammed, si no hagués sigut perquè la il·luminació que va rebre provenia d'Al·là i si no hagués sigut perquè la lamentable i pèrfida moraledja (gallifante per traducció al català, i no m'agrada moralitat) de la història va quedar plasmada en tretze línies, tantes com dones va tenir el profeta, i pels segles dels segles, a l'AlCorà. En altres paraules: aquest és el motiu pel qual a Pakistan, com a la majoria dels països musulmans, més de mil-cinc cents anys després, la majoria de les femelles passen una vida sencera allunyades de la vida pública, principalment clausurades a casa, tancades a pany i forrellat.

Aquesta història no fa res més que demostrar la inutilesa i la col·lecció de poca-soltades que els llibres sagrats transmeten a les generacions futures, i és difícil no plantejar-se com pot ser que encara hi hagi societats que es basin en textos que foren oferts a la humanitat per poders divins, els més moderns, fa gairebé mil cinc-cents anys, desde la Bíblia a l'Alcorà passant per la Torà. Totes les societats, per bé o per mal, neixen, creixen, es relacionen, es desenvolupen, maduren, algunes es podreixen... en essència, canvien. Per més que busqui no trobo un motiu pel qual regir-se en l'actualitat per uns principis arcaics que, a part de ser indubtablement testimonis d'un llegat històric i cultural, no són més que el reflexe de la ignorància d'unes societats pretèrites davant les pors i inseguretats derivades de les circumstàncies de la seva anacrònica realitat. Us imagineu que demà hi hagués un cataclisme i que d'aquí dos mil anys les societats futures es basessin en best-sellers actuals i per extensió en els miracles de Gandalfs, Salanders i Golums o encara pitjor; en icones com Bob Marley, el Diego o en Harry Potter i pedres filosofals? Seria espectacular.

A Pakistan, les escriptures sagrades han modelat una societat on per qüestions de gènere pràcticament un 50% de la població té la total impossiblitat d'accés a l'educació i desenvolupament individual, pilars imprescindibles sobre el quals construir i afavorir el desenvolupament de qualsevol societat. Per acabar-ho d'adobar, estadístiques esgarrifoses diuen que al 2005 un 90% de les dones pakistanís eren víctimes d'un càncer anomenat violència de gènere. Sense cap mena de dubte, si el pare de la nació pakistaní, el veneradíssim Jinnah, aixequés cap, tornaria a caure fulminat després de veure en què s'ha convertit el país que ell mateix liderà a l'independència amb un discurs històric en què anuncià que podeu pertànyer a qualsevol religió, casta o creença que l'Estat mai s'hi interposarà.

Si bé no l'estat directament, si que la seves mans armades, exèrcit i Servei d'Intel·ligència, refusen qualsevol secularisme i es fan forts apostant per una línia dura ultra-confessional que veu en l'Islam l'arma imprescindible per assolir les seves ambicions imperialistes al Kaixmir i no abaixar la guàrdia en la seva habitual obsessió per l'etern enemic hindi. La precarietat en l'oferta educativa pública d'un estat que sobreinverteix en recursos militars deriva en un buit educatiu enorme que a Pakistan les madrasses, centres educatius d'exclusivitat masculina on s'aprèn doctrina islàmica, s'han afanyat a tapar, tot convertint-se en els únics reductes educatius accessibles pel proletariat (masculí, és clar). És de domini públic que aquests centres, en algunes ocasions, amaguen estretíssims vincles amb l'islamisme més extremista i radical, i es converteixen així doncs en planter de fonamentalistes i yihaidistes capaços de qualsevol bestiesa en nom d'Al·là: potser la solució als malsdecap d'abans Pervers Musharraf i de l'ara viudu de Santa Benazir Bhutto Màrtir, que se'ls hi ha escapat completament el tema de les mans, es diu educació pública i no armar-se fins les dents, flirtejar amb els Estats Units i desenvolupar bombes nuclears.

El cas Benazir Bhutto és una d'aquelles contradiccions tan especials i tràgiques que són tot un clàssic a Àsia. Va tornar al país a finals de 2007 aclamada pel poble com la imatge del canvi, el control sobre l'exèrcit i la secularitat, després de deu anys d'exili i de ser-li perdonats múltiples casos de corrupció no esclarits. La carismàtica líder del Partit Popular de Pakistan (PPP), amb les seves espectaculars i malauradament efímeres aparicions en públic, anava directa cap a la presidència d'un país ultra-masclista quan un exèrcit amb màscara de grup extremista la va elevar a màrtir nacional tot assassinant-la només al cap de dos mesos d'arribar al país, ara fa un parell d'anys. No li van donar temps ni a presentar-se a les primeres eleccions democràtiques a Pakistan en anys.

Un parell d'exemples, un parell d'extrems

A Islamabad, ciutat artificial per excel·lència, es poden observar certs símptomes en la transformació de certes llibertats. Sense escatimar en reductes marginals, és el centre burocràtic del país i poca cosa més. Ni cultura, ni basars, ni entreteniment, ni encant. Dins de l'avorriment general, cometo un autèntic sacrilegi que gairebé fa tremolar els pilars de Circumstàncies Nòmades i me'n vaig a menjar a una multinacional del pollastre fregit. Creieu-me, el càrrec de consciència va ser terrible, aquella nit gairebé no vaig poder dormir dels remordiments, vaig pecar, ho sé, tot plegat fou condemnable, gravíssim, una autèntica fatalitat... però si alguna cosa tenen aquests establiments és que compleixen al 100% aquella dita del malo conocido: t'agradarà més o menys, menjar-hi serà més o menys condemnable, però excepcionalment saps perfectament a què vas i això s'agraeix, sense sorpreses picants i amb certs estàndards d'higienitat... i lavabos nets! gairebé ciència ficció a Pakistan.

És curiós perquè aquest tipus d'establiment, que a Europa no rebossa precisament de clientela d'alt pedigrí, a Pakistan té un punt de sofisticació especial i es converteix en un lloc de trobada i certa desobediència per la joventut local. Les noies gosen apropar-se soles a aquells mostradors impecables amb aquells megacartells anunciant menús espatarrants (fes-lo extra) on a vegades calen dues carreres i un màster per entendre-s'hi i desxifrar l'àpat a demanar. Sense por, decidides, més independents que mai, i lluint espectaculars cabelleres negres sense lligams fan la seva en una cua excepcionalment civilitzada i seuen satisfetes davant la seva hamburguesa doble amb extra de ketchup i french fries. És l'únic lloc on hi he trobat, fins ara, certa paritat.

És en un establiment d'aquests on em cau un diari a les mans on, arrel del dia de l'independència, una coneguda pop-star nacional declara obertament que per ella la llibertat és passejar-se pel carrer amb una samarreta sense mànigues sense haver de suportar mirades intimidants i un cantautor identifica tal concepte com l'absència creences religioses imposades a individus per govern i societat: de fet, de relativa llibertat de premsa n'hi ha i la gent jove benestant professa una oberta i destacable desafecció al seguiment estricte de les doctrines islàmiques. Certament trobo normal que després d'una vida sotmesos al jou de l'Islam qualsevol influència que vingui amb denominació d'origen infidel desperti un interés especial, digui's pollastre fregit o himne del mundial. És el debat de sempre: confessionalisme versus secularisme, tradicionalisme versus occidentalisme, xapati amb cigrons versus Mcpollo, Yihaid versus Terrorisme d'Estat: que cadascú decanti la balança segons el seu criteri i la seva voluntat.

Un altre gall canta a les muntanyes, a les regions remotes del Karakoram. Dos dies després de la travessa de tres dies d'Islamabad a Gilgit constato, astorat, que fa cinc dies que no he vist una dona enlloc, ni al carrer ni als bulliciosos mercats, i això que aquest cop m'he estalviat l'extremista i hostil Indus Kohistan. He travessat pobles, m'he relacionat i he interaccionat amb tot tipus d'individus sense avistar ni una femella pels voltants; de fet només trenca aquesta desgraciada ratxa una silueta que intueixo que amaga les corbes d'un exemplar femení ben emburcat.

De petits detalls i anècdotes vergonyoses per deixar-nos desencaixats se'n troben a cada pas. Prop de Hushe, en ple Baltistan, sóc l'involuntari protagonista d'un lamentable incident que em posa els pèls de punta: al girar la vista després de somriure a una nena de deu anys, veig com un adult que dubto que sigui son pare l'està estovant, sospito que per somriure a un exemplar masculí irresponsable i ignorant. Aquesta actitud és un exemple de comportament primitiu elevat a l'enèssima potència: com que amb la raó no et podràs justificar, fes ús de la violència i així et creuran. Decideixo que d'ara en endavant, millor que me'n guardi de ser simpàtic amb les més petites, amb les més grans òbviament aquesta és una qüestió que no cal ni plantejar. A més, d'ONG's locals que es barallen infructuosament amb els homes locals per proporcionar a les dones l'accés a uns programes de desenvolupament individual per la seva dignitat n'hi ha un bon grapat, havent d'afrontar la difícil missió de fer entrar en raó als marits més liberals que només accepten l'abordatge de la qüestió en el benentés que puguin estar contínuament controlant la dona, sobretot que mai estigui sola, duent a terme tasques d'etern vigilant intimidador. De fet, en les úniques zones on he observat certa naturalitat és al nord extrem de Pakistan, a les valls de Hunza i Gojal, on les encantadores comunitats de musulmans ismaiïlites podrien ensenyar a sunniïtes i xiïtes quin és el camí a seguir en termes de respecte i igualtat.

D'entrada es pot pensar que és lògic que, sense tenir en compte l'excepció ismailita, en zones tan remotes el pes de la tradició sigui tan marcat, però al mateix temps sorprèn trobar tots aquests llogarrets de muntanya aparentment aïllats curulls i rebossants de pintades, propaganda i estandards de la tricolor del PPP, el Partit Popular pel qual Benazir Bhutto, la imatge del canvi i la secularitat a Pakistan, tant va lluitar. Recull el testimoni d'aquesta lluita i ja com a president del govern Asif Ali Zardari, que ostenta la doble condició de viudíssim de Bhutto i rei de la nit de Karachi i que contragué en el seu dia matrimoni arreglat amb Bhutto per qüestions financero-familiars: fins i tot la icona de la modernitat a Pakistan té el seu llast a arrossegar. Potser els ultra-tolerants diran que tot ja està bé, refugiant-se en el clàssic comodí que diu que ells són així, que tot això és cultural, que no és culpa seva sino que és culpa de la ignorància... però és que no cal ser ni feminista, ni Magda Oranich ni Pilar Rahola per adonar-se que hi ha quelcom que potser hauria de canviar.


* Torno a estar al país dels miracles econòmics, del creixement anual de dos dígits. Puc tornar a comprar cervesa, menjar a tothora sense Ramadans i després de dos mesos he tornat a comprendre que la humanitat està formada en un 50% per mascles i en un 50% per femelles encara que el Pakistan ho vulgui amagar. Tot i que després de l'experiència pakistaní això sona com un mar de llibertats, aquí la censura no perdona. De moment els túnels virtuals també fan miracles, però us asseguro que patirem per publicar!

Bones Circumstàncies :)