/*script data*/

El què amaga Pakistan

Algu ho havia de dir: les imatges que es mostren en aquest post són el què realment, excepte una meravellosa a l'ensems que macabra excepció, fa mil·lenis que amaga Pakistan. No sé si amaga Osames o Omars, desconec si financia els talibans per satisfer la fantasia de convertir-se en un actor clau dins d'una Àsia central musulmana total, ignoro si està montant un complot nuclear per exterminar d'una vegada per totes la població sencera de l'Índia, si la seva classe política lluita perquè algun dia després de seixanta anys d'independència la pau i l'estabilitat quallin o si en alguns dels seus restaurants la carn que es ven realment no és halal; això no ho puc assegurar, però per efectes de l'ocasió m'és completament igual.


Quan era petit, corria per casa (i suposo que encara corre) un llibre que il·lustrava les eternes meravelles del món mundial. Era un llibre de la vella escola, caspós, editat per Caja de Ahorros y Pensiones, o quelcom semblant, que mostrava imatges des de les Piràmides d'Egipte fins al Macchu Picchu peruà, encara que no cal ni dir que a mi el què realment m'encisava era el Taj Mahal. Recordo que algun cop, havent acabat de fer sengles repassades a les fotos (el text no el llegia mai), el meu pare m'havia parlat d'un lloc que res tenia a veure amb tota aquella col·lecció de fotos que al cap i a la fi eren i són icones del turisme benestant occidental*: la serralada del Karakoram. Allò és lo més maco del món, m'havia dit. Només sentir-ne el nom m'espantava, i tot i no haver-hi estat mai, mon pare me la dibuixava com la col·lecció de paisatges més impressionants mai creats. Val a dir que jo i la muntanya no erem massa amics, doncs cada sortida als cims anava acompanyada de soberana marranada ja que no hi havia manera de que entengués quina satisfacció donava deixar-se els alveols passejant-se pels pics dels Pirineus. Era tan materialista com la majoria de nens del món (és meu!), i el què realment em generava satisfacció era cansar-me per marcar un gol, per optar a res més que una medalla de bronze o per deixar anar una elegant safata. Per bé o malament, amb el pas del temps, les coses han anat canviant, i marranada rere marranada, foto rere foto i fantasia rere fantasia es va anar sembrant quelcom que no ha tingut més remei que florir en l'esplendor del Karakoram, i és que per poc que ens agradi la muntanya el què s'hi pot veure és senzillament per flipar.

El pedrot del fons a la dreta és el k2

Ara que me'n recordo, quan era petit, a més, ningú parlava del Pakistan. Ara està en boca de tothom, tothom creu conéixe'n la tenebrosa realitat des de la comoditat del sofà de casa, des de la terrassa del bar, des dels diaris, des dels estaments oficials. Pakistan és sinònim de terror. Cada parell o tres de mesos les notícies diuen que hi ha hagut un atemptat en una manifestació sufí a Lahore, o que els talibans han fet volar pels aires l'exclusiu Marriott a Islamabad, i la gent s'escandalitza davant tanta barbàrie, que n'arriben a ser de mala gent aquests pakistanesos, no hi anéssiu mai que us posarien una bomba només arribar... ignorant per complet que malauradament per uns i afortunadament per altres el terrorisme, excepte en comptades ocasions, és diabòlicament selectiu i efectiu i a Pakistan el visitant és profundament respectat; mentre s'omet que per exemple, a Mèxic, desenes de persones moren diàriament en qualsevol carrer per tirotejos entre clans i màfies locals sense que per això les mares s'escandalitzin quan llurs fills hi decideixen treure el cap. El sensacionalisme dels mitjans de comunicació ha portat a criminalitzar qualsevol estat musulmà i estigmatitzar Pakistan com la terra més insegura, perillosa i hostil on als occidentals no ens poden ni veure: tot plegat una fal·làcia més gran el Nanga Parbat.


Nena aria** a Shimshal

Sé de sobres que quan torni a Catalunya, els esforços per convéncer a amics, coneguts i saludats de que Pakistan és una terra acollidora i colossal seran totalment en va: sé igualment que mai podré comparar-me amb el Pellisser en termes de credibilitat, encara que no sé perquè dubto que mai s'hagi passejat per Gilgit, Lahore o Islamabad. D'acord, bueno, si ens plantem davant la sofisticada i exhuberant Mesquita de Faisal un divendres de Ramadà i ens posem a repartir panfletos amb la cara d'Al·là potser ens guanyem un petit marrón, i si intentem flirtejar amb les noietes emburcades de Hushe potser els seus germans ens facin una cara nova en un instant. Inclús si ens trobem a Peshawar i tenim la brillantíssima idea d'intentar creuar la frontera amb Afganistan pel mitiquíssim pas de Khibber podríem tenir problemes, però com ja s'està convertint en un tòpic del bloc, amb respecte, responsabilitat i sensibilitat cultural és pot anar a tot arreu.

Bonica variant de cua a l'estil hindustaní, a Lahore

Mai ha sigut l'objectiu d'aquest bloc convertir-se en un catàleg d'una agència de viatges, però l'extraordinarietat del Pakistan i el Karakoram, sense cap dubte i no dit per mi sinó directament de la boca d'alpinistes experimentats, la zona de muntanya més preciosa del món, bé que val que li rendeixi tribut amb aquesta petita antologia de sud a nord que batejo com les set meravelles del Karakoram. El més increíble d'aquesta llista és que és més que superficial, ja que l'immensitat de la zona fa que els indrets màgics es comptin per centenars. La vall de Kalash, Chapursan, les planes de Deosai, l'Hindu Kush... infinits racons que queden pendents de descobrir, per perdre-s'hi tants mesos com un desitgi i no acabar mai saciat. Ah, per una vegada, m'estalviaré entopicar-me amb l'empalagosia d'aspectes com els somriures o l'amabilitat de la gent que els pobla, excepte, és clar, per Karimabad.

Imponent vista del Rakaposhi i vall de Hunza des de Karimabad

No sabeu com de satisfet estaria si només una sola persona canviés la seva terrorífica imatge i els seus prejudicis sobre Pakistan després de veure aquestes fotos i llegir aquest post.


El Nanga Parbat


Nanga Parbat des de Fairy Meadow

S'eleva fins a 8125 metres, dels quals 7000 els fa gairebé en línia recta des del cim fins la gorja de l'Indus. Estem parlant, així doncs, de la muntanya més llarga i la paret més alta del planeta, que fa del Nanga Parbat un dels vuit mils més accessibles visualment a la vegada que el converteix en un dels més inabastables alpinísticament, per alguna cosa té la fama ben guanyada de muntanya assassina. Una caminadeta de tres dies, ja que les carreteres adjacents a la KKH porten una eternitat tallades, ens deixen a un Fairy Meadow des del qual l'al·lucinant paret brilla fenomenal.

La vall de Haramosh


Nens perduts a Haramosh

La vall de Haramosh és només una més de les infinites valls a descobrir a la serralada del Karakoram, de poca anomenada però que guarda racons i racons per mai acabar. Rodejada de pics de set mil metres encara per batejar, té tots els ingredients d'una vall al Karakoram: glaceres perillosíssimes amb les que millor no jugar, rierols salvatges i bravíssims i de tant en tant algun prat idíl·lic on plantar tenda per descansar. Només falta que els pares dels incomptables nens perduts del tros sacrifiquin un vedell per cel·lebrar la teva presència per sopar. Tres quarts del mateix per Shimshal.

Parc Nacional de Karakoram


Tot encarant el Gasherbrum

La mare dels ous, el clímax, l'apoteosi. El segon pic del planeta, el K2 (8611 m.), el Broad Peak (8047 m.), el Hidden Peak (8068 m.), el Gasherbrum IV (7923 m.), el Masherbrum (7821 m.)... els trobem després de cinc dies de travessa concentrats en una àrea minúscula equivalent a menys de dos dies de caminar. Si algun escalador troba quelcom més sublim en més reduït espai, que deixi un comentari al bloc, si us plau. Ah, i si algú no en té prou, podem anar afegint noms a la llista: l'afiladíssim Leila Peak, les elegants torres Trango, l'interminable glacera de Baltoro, l'èpica assegurada tot creuant els 5900 m. del Gondogoro La, el Gitanillo de Urdukas i el seu art... un festival.


Karimabad


Fort de Baltit, Karimabad

Karimabad és realment especial. Al nord hi brilla el Golden Peak (7023 m.), al sud l'imponent Rakaposhi (7788 m.), a l'est el Diran Peak (7270 m.) i l'Ultar Peak (7388 m.) corona l'oest. No és extrany que en aquest entorn meravellós hi hagi l'indret amb més encant del nord de Pakistan, Karimabad, poblat per una comunitat ismaïlita que, després d'atravessar Gilgits, Indus Kohistans i Baltistans ens sembla la gent més afable, tolerant i liberal que mai ha donat la humanitat. Té un casc antic i tot, fenomen paranormal en els pobles del Karakoram, a més d'estar net i ser el primer poble que trobo en tot l'Hindustan (recordem: Bangladesh, Índia i Pakistan) amb sistemes de canalització d'aigües residuals. Potser sembla una anècdota, però les circumstàncies fan que sigui un lloc sense igual. La nineta dels meus ulls.

El llac d'Atabad


Aigües cristal·lines a Atabad

Sempre em costa d'imaginar-me quan estic en algun indret especial i l'entès en geologia de torn en deixa anar alguna com... tot això fa dos milions d'anys era un oceà. Entre Karimabad i Passu, al llac que sepulta part de Gulmit, l'entès en geologia de torn es quedaria patidifòs quan el paki de torn li digués... això fa mig any era una vall, my friend. Per flipar.

Poca gent sap que les tendències destructives d'Al·là al Pakistan durant el 2010 van tenir el seu tret inicial el quatre de gener. Una mastodòntica esllavissada de terra, res a veure amb riuades, va endur-se un poblat sencer i conseqüentment catorze morts, a més de taponar la sortida del riu Hunza dins de la vall. Resultat: el nivell de l'aigua va créixer i créixer fins a sepultar nombrosos poblets i fins a vint quilòmetres de l'autopista del Karakoram. Si, encara que sembli surreal, actualment, vint kms. de l'autopista del Karakoram es fan... en barca! Aquestes coses només poden passar a Pakistan. El llac d'aigües turqueses que ha sepultat pobles i camps i un modus vivendi de centenars d'habitants és una preciositat macabra que segons fonts oficials s'ha estabilitzat i romandrà entre Passu i Karimabad per uns quants centenars de milers d'anys. Un se'n pot fiar més o menys, del què diguin les fonts oficials a Pakistan, però de moment la recent creació de tal fenomenal llac i conseqüent submersió de la carretera arrossega la rèmora de deixar encara més aïllat el nord de Pakistan i en situació més que compromesa als seus habitants, que davant la incomunicació no tenen més remei que devorar ara les reserves alimentícies invernals: molt em temo que a aquest pas es quedaran sense sopar de Nadal. Ah, i creuem els dits tots plegats perquè el dic natural del llac no reventi.


La Catedral de Passu


Catedral de Passu

M'encanta el sobrenom d'aquest espectacular massís que presideix Passu i que és un colofó de despedida soberbi del Pakistan, ja que si ens dirigim nord la frontera xinesa és a tocar. A més tornen a haver-hi ismaïlites rondant.

El Pas de Khunjerab


Pas de Khunjherab, 4730 m.

Els què els toqui creuar-lo perquè marxen cap a la Xina diran fins la pròxima, Pakistan, i els afortunats que hi arribin diran salaam-malekum carregats d'entusiasme. Marxin o arribin, els dos ho faran per la porta gran, a més de quatre mil metres, al pas de Khunjerab. Una autèntica llàstima que el trajecte Sost-Khunjerab-Tashkurgan es trobi en plena zona fronterera i el desplaçament en la mateixa sigui restringit per estúpids protocols militars. Si tenim sort amb el temps, l'aquarel·la que el sol dibuixa sobre muntanya i prats és celestial i un només desitja que la burocràcia fronterera no s'acabi mai per disfrutar-ne com cal. Ens tornarem a veure, Pakistan, entschallah.

* altrament coneguts com a turistes de dretes
** les tropes mediterrànees d'Alexandre Magne, allà al s. IV DC,
van quedar tan meravellades amb el Karakoram
que van deixar-hi una empremta genètica encara ara tangible.


PD: Els problemes que he tingut per penjar aquest post no tenen nom!

3 aportacions:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Lluís, l'altre dia a un concurs de supervivència que fan a la tele(i això és pura anècdota), vaig poder disfrutar dels meravellosos paisatges del Vietnam i tota aquella zona, dels quals tu ens havies parlat...
Jo només de pensar en aquest llistat de cims tan alts, ja em falta oxígen, però suposo que coronar-los deu ser una experiència inoblidable. Estic d'acord amb el que dius que amb respecte es pot anar a tot arreu... però suposo que a molts llocs deus haver de fer un esforç gairebé titànic, per a no transgredir cap de les seves normes sovint contràries a la més elemental de les llibertats.
Una abraçada,
M. Roser

En Nil ha dit...

Mira que jo vaig viatjant, i fots una enveja!
Molt bon escrit, a mi m'has convencut! Algun dia ens deixarem caure al Pakistan...!
Una abracada!

Nil

Eduard Balsebre ha dit...

Hola Lluís !!!

Primer de tot, felicitats pels aprenentatges i les experiències... i segon, donar-te les gràcies pels records que has desvetllat amb els teus comentaris sobre Karimabad... potser si tens un moment et plaurà llegir alguna cosa meva sobre aquest fascinant "lloc en el món": http://amudaria.blogspot.com/2008/06/els-albercocs-de-la-llarga-vida.html i http://amudaria.blogspot.com/2007/06/baltit-fort-un-palau-tocar-del-cel.html

Bon viatge i una forta abraçada !!!

Eduard

Publica un comentari a l'entrada