/*script data*/

Quan els germans musulmans s'odien

Aquest últims dies he establert el meu quarter general a l'horrenda Gilgit. No sé que tenen els pobles i ciutats de la primera meitat de l'autopista del Karakoram, doncs l'un és més lleig que l'altre, un autèntica llàstima en un entorn tan colossal. Des d'aquí he fet sortides memorables a Fairy Meadow, el Prat de les Fades, des d'on la sublim paret del Nanga Parbat, la Muntanya Assassina, llueix fabulosament entre una pau i armonia perfecte, i m'he arribat també a la secundària vall de Haramosh on he al·lucinat amb més glaceres, pics i paisatges fenomenals.

Haramosh, una vall sublim com milers d'altres al Karakoram

La tornada de Haramosh és pesada, eterna, amb parades per visitar cosins remots, parades perquè és hora de resar en alguna mesquita on the road, parades perquè algun passatger ara vol comprar carn, parades perquè cau el sol i per tant per avui s'ha acabat el Ramadà o parades perquè el conductor es creua amb algun conegut amb qui té ganes de fer-la petar. És una d'aquelles ocasions on un es desespera al tenir la sensació que mai arribarà al destí final a descansar, i de fet així serà.

Arribem a Danyor, on només un pont i quinze quilòmetres ens separen de Gilgit. Hi ha un ambient maco, penso, per ser les vuit del vespre. Tothom està al carrer fent bullici de forma excepcional, doncs normalment, durant el Ramadà, quan cau el sol és hora d'un àpat pantagruèlic en la intimitat. Entre el rebombori, com sempre, no hi falta la presència del policia armat. Un agent ens atura i s'entén amb els dos companys pakistanís que m'han acompanyat. Sembla que no podem continuar perquè Gilgit està un pèl agitat: ha esclatat un brot de violència sectària entre sunnites i xiïtes. Un company taiwanès bastant més curtit que jo no en fa cabal i reclama parlar amb un oficial perquè ens deixin passar, fent gal·la de la nostra condició de visitants.

I think you don't know the power of a bullet, sir*. Inevitablement em poso a riure, m'encanta la lírica local. Mentre intentem fer-nos entendre i es crea l'habitual núvol d'homes encuriosits al nostre voltant, retronen en l'aire els ecos d'alguna cosa més que una batalla campal: sentim de primera mà l'esclat distant de les bales i pensem que potser si que avui l'assumpte és seriós i més val fer parada abans. Fem un mos abans de buscar algun lloc per dormir i ens adonem per televisió que fins i tot Islamabad se'n fa ressò: de moment sembla que hi ha un mort i uns trenta edificis incendiats.

El dia després a Gilgit

El gran error del profeta Mohammed va ser que, tot i tenir tretze dones, només va tenir una filla. La condició femenina de la primogènita va causar serioses diferències i controvèrsies a l'hora d'elegir l'autèntic i genuí successor del gran profeta, ja que una línia, la xiïta, cregué que el legítim successor del califa era el seu gendre, un tal Alí (inevitablement cosí** del profeta), mentre que l'altre, la sunniïta, refusava per complet una línia de successió que tingués qualsevol cosa a veure amb la figura femenina i apostà pels omeies de la tribu dels Quraix. Com habitualment succeeix quan hi ha afers religiosos d'entremig es va decidir solucionar la qüestió amb una carnisseria descomunal, i després d'imprescindibles i abundants dosis de sang i fetge a la batalla de Kerbala (súper-espiritual, no?) va consumar-se la gran escissió o fitna que des d'ençà diferencia les dues grans branques de l'Islam actual.

La majoria dels musulmans són sunnites, de fet l'únic país de majoria xiïta és Iran. Si bé guarden múltiples similaritats religioses, l'assumpte ha evolucionat com una disputa pel poder entre clans i a Gilgit ningú acaba de tenir clar encara perquè es van esbatussar la nit passada, hi ha fins i tot qui diu que tot és una estratègia governamental per evitar la unió i l'enteniment entre comunitats i per tant fomentar el divide y vencerás. El què ningú dubta és que els germans musulmans, que es defensen a capa i espasa arreu del món, que formen un front comú quasi sense escletxes contra les agressions de l'Estat d'Israel, que mosseguen davant qualsevol atac a les seves creences per part d'infidels o que s'agermanen quan són menystinguts en terres extranyes, s'odien gairebé des de que la filla del profeta Mohammed va començar a caminar. Jo de vosaltres em faria ismaïlita.

* Crec que vostè desconeix el poder d'una bala, senyor

1 aportacions:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Lluís, veig que per aquí continua la "moguda", i em sembla que n'hi ha per temps.
M'ha agradat molt el nom d'un paisatge: "el prat de les fades" llàstima que aquí,la vareta màgica,
sembla que no serveix per res...
No sabia que Mahoma només havia tingut una filla, gairebé és com un acudit en aquesta cultura...
Una abraçada,
M. Roser

Publica un comentari a l'entrada